YERMA, GARCÍA LORCA I LA MATERNITAT FRUSTRADA

Abans anava més al teatre. He de dir que ara sovint en surto decebuda a causa de la relació qualitat-preu que m'ofereixen. A més a més, per motius econòmics obvis, proliferen les obres que són monòlegs o diàlegs, sense decorats i minimalistes. És cert que hi pot haver obres d'aquest tipus molt interessants però crec que el teatre demana també un cert nivell d'espectacle de tant en tant. Per casualitat vaig anar ahir a veure la Yerma de Miguel Narros, amb Sílvia Marsó en el paper principal i amb un sobri Pep Molina fent d'aquest marit sorrut que no entén el que li passa a la seva dona.

Als drames lorquians els han passat els anys i potser ja eren una mica antics en el seu temps, però tot s'ha de situar en el context corresponent. Em semblen, vistos des del present, més actuals alguns drames de Guimerà que no pas els de Lorca malgrat que aquell món tancat era real no fa pas tantes dècades. Aquestes obres compten també amb el condicionant inevitable de ser molt conegudes. I, en canvi, segurament és necessari tornar-hi amb una certa freqüència. Un professor de literatura molt bo que vaig tenir a la Normal, per pura xamba, el senyor Tuson, recordo que ironitzava amb certs excessos verbals dels personatges de Lorca en obres com aquesta o La casa de Bernarda Alba. 

Més enllà d'aquests aspectes la protagonista, Sílvia Marsó, està magnífica. Marsó ha estat una actriu treballadora i polivalent, que porta molt rodatge actoral i que sap fer de tot, en els darrers anys ha optat sobretot pel teatre clàssic i, per desgràcia, no tenim gaire sovint l'ocasió de gaudir de les seves interpretacions. Avui no és temps de dives però si ho fos Marsó tindria tots els números per ser-ne una. Aquesta Yerma tan sols estarà un mes al Tívoli. El teatre tampoc no estava ple, costa, avui, omplir determinats teatres, fer una promoció adient. Llàstima, perquè crec que el boca-orella funcionaria en aquest cas si l'obra tingués més temps de fer estada a Barcelona. Més enllà dels personatges principals tots estan molt bé, un planter de dones excel·lents fan de cor a una tragèdia centrada en les ànsies de maternitat, la servitud de la dona i aquell sentit de l'honor al preu que sigui que avui pot semblar passat de rosca.

Hi ha moltes obres literàries -Yerma és teatre però és, també, literatura que pot funcionar sense escenari- on s'incideix en el tema de la maternitat frustrada, com en la mateixa Regenta, a Fortunata y Jacinta o a Laura a la ciutat dels Sants. Són obres pensades i escrites per homes. Però és cert que la maternitat era l'única sortida vital a les dones del passat recent i ho és encara en moltes cultures. He conegut dones, fins i tot joves, frustrades a causa de no tenir fills i això explica el negoci actual en alça de les adopcions i els tractaments diversos, molts dels quals cars i privats, per tal d'aconseguir descendència. Em temo que és encara aquest un tema que mou profundes visceralitats biològiques, ens agradi o no haver-ho d'admetre.

De Yerma els qui som grandets en recordem la versió de la Núria Espert, que va fer tronar i ploure i va viatjar força per tot arreu. Demana l'obra una mica de divisme histriònic, la veritat, i Marsó ha sabut trobar el to just en una interpretació més actual i moderada que la de l'Espert, un dels aspectes d'èxit la qual, en aquells anys reprimits,  em sembla que va ser el fet que treiés els càntirs a la fresca, com deia la cançó de la Trinca. Al  teatre em vaig trobar gent coneguda, tot dones, una antiga companya de feina amb la seva filla, una mare d'una escola on havia treballat amb una amiga. Jo també hi vaig anar amb la meva cunyada i el nombre de dones espectadores superava força al dels senyors, llevat, és clar, de les parelles heterosexuals, que també n'hi havia algunes.

Un clàssic per a recuperar, doncs, en el Tívoli, un teatre que encara és dels clàssics, amb escenari a la italiana, com a mi m'agrada. Tot i que seguint la moda d'aquests darrers anys, ni teló, ni entreacte. Temes aquests que també caldria repensar d'una vegada. La màgia del teló alçant-se i mostrant-nos el decorat em sembla que té un misteri especial, encara més en obres clàssiques. Els decorats d'avui també són minimalistes, sobris, juguen amb les llumetes més que no pas amb aquells cartrons pintats sovint de forma excel·lent dels escenògrafs antics. En aquest muntatge es juga també amb les llums, els sons i fins i tot amb l'aigua, car hi ha una tempesta en directe amb trons, llamps i pluja abundant que cau en un estany on tothom es remulla els peus. Està molt bé però potser jo ja sóc del temps de la polca i m'agradaria un retorn als orígens, que voleu que us digui. Tot allò que va ser nou ja no ho és i potser caldria que allò que va ser vell tornés a ser nou, no sé si m'explico.