A LES DONES SEMPRE ENS TOCA EL REBRE

Amb els anys t'adones de com es donen voltes i més voltes als mateixos temes, sense acabar de solucionar mai aquells que són greus de veritat.

El meu pla de magisteri, que va durar com qui diu quatre dies, incloïa un any de pràctiques en una escola, pràctiques pagades i tot. A algunes alumnes dels estudis nocturns ens van oferir la possibilitat de fer les pràctiques en l'Escola Annexa a la Normal. Malgrat l'època, el fet que tot era en castellà i d'altres característiques ràncies i casposes d'aquells anys, la directora ens va programar unes pràctiques interessants i ben muntades, ja que passàvem per diferents nivells educatius al llarg del curs. Una de les professores a la classe de la qual vaig estar durant un trimestre, en el nivell de cinquè d'EGB, que aleshores era pilot o experimental, era una mestra que es deia Margarita Castañón, qui, tot i amb les seves idees pel que fa a coses com el tema religiós era prou avançada  i innovadora en la qüestió didàctica. Va ser ella qui em va explicar en alguna ocasió com s'havia trobat, al llarg de la seva feina, en algunes zones rurals, amb mares que eren apallissades pels marits, cosa que en ocasions li explicaven els alumnes. Ella ho relacionava amb la misèria de l'època, sempre es busquen explicacions a la barbàrie. 

Gorki, a La mare, també sembla justificar les pallisses que el pare amollava a la pobra dona amb això de la misèria i la ràbia per al situació d'injustícia. Ara resulta que unes enquestes ens donen dades estranyes, països ben peixats en els quals es maltracta i viola i també es donen explicacions relacionades amb l'emancipació de la dona. O sigui, que tan si les dones depenen dels homes com si s'emancipen, els tocarà el rebre, pel que sembla. Les moltes filosofies que obvien el fons fosc de la natura humana i no volen entrar en temes biològics em temo que continuaran sense trobar respostes. Les guerres i les situacions de violència ambiental retornen la dona a la seva situació d'indefensió però en aquests casos no moren ni pateixen tan sols elles, tot i que s'hi afegeixi el tema de l'abús sexual, el qual es pot fer extensiu als infants, als infants dels dos sexes, per cert. 

En els comentaris sobre aquests temes sempre hi sura un punt de racisme encobert, aquestes no són dades de l'Àfrica, ni de Sudamèrica... són dades europees, comentaven avui per la televisió. Als instituts d'ensenyament mitjà es reprodueixen rols sexistes però, és clar, a les zones urbanes ha vingut tanta gent de fora amb costums masclistes... El que passa és que no hi ha una resposta clara per a aquests fets, sota l'etiqueta de la violència de gènere trobem casos molt diversos, històries individuals molt diferents. Encara més, en les societats masclistes tampoc tothom no va matant ni maltractant dones i infants, com tampoc no ho feien tots els homes del temps dels nostres pares i avis. Encara més, hi havia fins i tot en ambients masclistes una certa idea que portava a respectar les dones i que considerava uns covards aquells que les atonyinaven. A això s'atribueix, per exemple, que el tant per cent de violacions i morts de dones i criatures en països de l'est, en temps de guerra, va ser força més alt, en tants per cents, que no pas les que es van donar a Espanya, tot i que aquest és un tema encara controvertit i que no es vol tocar gaire a fons perquè sembla que es minimitzin els fets, sempre terribles.

Fa anys vaig escoltar un comentari del senyor Villalonga, que era un aristòcrata, es planyia de les crueltats comeses per gent d'una certa categoria cultural durant la guerra civil i deia que entenia que, per exemple, un pobre i miserable camperol afamat talles el coll a un capellà però que l'anguniejava molt més això de la gent cultivada torturant i matant. Molts pobres camperols no han atonyinat dones ni han matat mai capellans, i hi ha hagut sempre bona gent en tots els nivells socials la qual, malgrat mantenir això que en diem els rols sexistes, perquè vivien en una època i en unes circumstàncies determinants, han estat gent bonhomiosa i que si n'ha fet alguna ha estat per defensar-se, per defensar els seus o perquè s'hi ha vist obligat en circumstàncies, per exemple, bèl·liques. El mateix pel que fa al maltractament dels infants.  Estranyar-nos que les coses passin entre europeus civilitzats i no entre salvatges d'on sigui o enmig de la misèria, palesa, en el fons, racisme, classisme o com en vulguem dir. Al llibre dels germans Karamazov s'expliquen casos horribles de violència exercida per persones de cultura, contra classes més desafavorides però també contra els propis infants de la família. 

Pel que diuen aquestes enquestes sembla que aquí encara estem prou bé. Que no ens passi com amb allò dels suïcidis, que als països més avançats en sortien més perquè els comptabilitzaven d'una forma més sincera i sense complexos. Alguna cosa hem avançat quan, al menys, avui sembla que ens mirem el tema amb repugnància i estranyesa i no pas amb comprensió vers l'agressor, com palesen les cançons antigues i fins i tot determinada literatura. I sembla també que les dones, al menys una gran part, han controlat el masoquisme femení assumit que feia cantar a Édith Piaf allò de que si el seu home li pegava li era igual o fins i tot a Joan Baez la història d'aquell pres que se n'anava a l'altre món a veure si trobava la dona adúltera i el seu amic traïdor i els podia tornar a estossinar. De tota manera, l'èxit actual de certa literatura de consum amb dones sotmeses, ni que sigui sotmeses a un milionari ben plantat de sadisme controlat, fa patir una mica, la veritat.

Pel que fa al maltractament dels infants, he escoltat coses horribles per part de gent propera, de qui no hauria esperat que m'expliquessin sense manies que havien pegat als fills amb la corretja, per exemple, pel fet que eren molt dolents. També havia vist pegar molt a l'escola, sobretot a nens per part dels professors homes. Ens agradi o no la violència és més freqüent per part dels mascles. No em refereixo a fets puntuals, en un moment en el qual es perden els nervis o quan un alumnes n'ha fet de molt grosses sobretot, per exemple, agredint-ne un altre. Em refereixo al costum de pegar sense penediment posterior, pensant que es fa un bé a la criatura. 

Allò de la bufetada a temps sempre m'ha fet gràcia car els adults no aguantaríem, m'imagino, cap bufetada a temps a la feina, em sembla, ni a casa, per part de ningú. A l'entorn dels maltractaments es busquen tot tipus de justificacions, en un recull d'experiències sobre persones de la immigració dels anys seixanta, que es va publicar a L'Hospitalet, hi ha un cas en el qual uns pares, amb la filla ja gran, admeten que de petita li feien fer moltes coses a casa i li pegaven si no complia i que després es van adonar de tot allò i ho havien parlat sovint amb ella. Malgrat el reconeixement de la culpa també sembla en la narració que es vulgui justificar aquell capteniment amb el tema dels nervis, de la feina, de la situació social. 

No hi ha cap justificació, el recurs gratuït a la violència, per part de qui sigui, és sempre una errada, una relliscada i mostra la limitació de l'agressor que si més endavant s'adona de tot plegat i se'n penedeix no té altra sortida que intentar reconèixer el que va passar i compensar, si és possible, la víctima, encara que sigui de casa. He de dir que, al menys pel carrer, no acostumo a veure la gent bufetejant criatures, una cosa habitual fa anys. Però sí que escolto coses que em fan esgarrifar una mica, renys absurds, amenaces, humiliacions, moltes vegades per part dels familiars propers, en contextos diversos i per part de gent molt diferent, també. 

Tampoc no crec que algú que ha patit violència de petit sigui violent de gran, hi ha de tot i conec casos en els quals més aviat és a l'inrevés així com també sé de gent violenta amb pares d'allò més bona gent. Hi ha de tot i això és el que ens destarota, que les explicacions ens expliquen poca cosa i que la dèria de voler prevenir-ho tot i creure que l'educació farà miracles en aquest tema com en tants d'altres és un miratge ple de bones intencions amb les quals, ja ho sabem, està empedrat l'infern. També creia jo que l'any dos mil existiria la pau universal i les guerres s'haurien acabat per sempre i existiria l'Europa dels pobles i no sé quantes bestieses més. 

Per cert, això de les etiquetes sobre tipus de violència, terrorista, de gènere, etcètera, em provoca un cert grau d'ironia. Sentia fa poc per la tele el cas d'una dona la qual havien trobat morta de forma violenta, a Barcelona, una dona de més de setanta anys. La presentadora del programa preguntava a l'expert si era un cas de violència de gènere i aquest admetia que encara no se sabia. És que és més greu que et mati la parella que no pas que et mati una veïna o un passavolant? Potser sí però en tot cas em va semblar que gairebé es tenien ganes de poder afirmar que era un cas de gènere perquè sembla que així la costa té més morbo televisiu. També és molt delicat quan es parla de violència psicològica ja que d'aquesta també n'he vist exercir de les dones en contra dels homes en molts casos i sembla que no s'hi entra gaire a fons ni crec que hi hagi moltes denúncies en aquest sentit. Tot això de la psicologia és un camp fràgil i que es presta a moltes interpretacions.

Fa anys es culpava també la televisió, el cinema, on es veia molta violència de tota mena en molt poc temps. Això no ha canviat i, encara més, em sobta l'èxit actual d'una novel·la negra que serveix d'excusa, en moltes ocasions, per explicar fets horribles encara que siguin ficticis i es raoni que és qüestió de denúncia, de catarsi, d'entreteniment o del que vulgueu. Hi ha de tot en el gènere però he llegit llibres d'èxit que m'han fet una certa angúnia perquè crec que frivolitzen l'assassinat i la violència, en certa manera. El mateix pel que fa al cinema i a l'èxit d'històries amb una alta dosi de sang i fetge, es diu que és per sensibilitzar, per mentalitzar i tot això, però per a aquests objectius no fa falta mostrar els fets amb una cruesa exagerada ni recrear-se en determinades escenes, em sembla a mi. Tot és opinable, és clar, i cadascú és lliure de fer el que vulgui, però voler crear una societat bonhomiosa amb uns productes de consum tan estranys em sembla una mica surrealista.