TEMPS COMPLEXOS, MEDALLES I TÍTOLS

Moltes vegades he pensat en la complicació que comporta viure en temps en els quals els temes i les idees es polaritzen. O estàs amb mi o estàs contra mi. Això s'esdevenia durant el temps de la guerra civil però en realitat els dos bàndols estaven molt dividits i acollien moltes maneres diferents de pensar, en el cas del republicanisme aquesta divisió caïnita va contribuir al trist resultat de tot plegat. Precisament a la xerrada que vaig fer sobre Josep Maria de Sagarra va sortir el tema perquè la postguerra va ser també un temps complex, de lamentables servituds, en el qual calia sobreviure. Una persona em va comentar que tots els catalans benestants eren franquistes. Les afirmacions absolutes sempre són injustes però és fàcil caure en això del blanc i el negre, què hi farem, ens soluciona moltes coses i no cal entrar en matisacions.

Això ve a tomb pel fet que s'ha escrit i parlat molt poc sobre la concessió de la Medalla del Círculo de Bellas Artes de Madrid a Raimon. Els mitjans nostrats -i els altres- hi han passat de puntetes per la medalleta, en comparació amb el que es va escriure amb motiu d'altres concessions del passat. Precisament jo mateixa me'n vaig assabentar per un periodista castellà que criticava el fet que no hi hagués anat ningú del govern de l'estat espanyol, llevat de gent de tercera o quarta categoria i afegia que aquesta mena de menyspreus no fan gens de bé en la situació actual. Que jo sàpiga de la Generalitat tampoc no hi havia cap patum remarcable. Em diu algú que el cantant és discret pel que fa al tema dels mitjans de comunicació, qualitat que cal valorar en els temps que corren i que sovint va aparellada amb la prudència. Al mateix periodista castellà algú li va comentar -era una d'aquestes inefables tertúlies que sovintegen a tot arreu- què havia dit el cantant sobre el tema de l'independentisme i la consulta i ell va respondre que no en va dir res ja que és una persona prudent i no era el moment.

Ens movem entre la fragilitat de moltes coses i alguns silencis inevitables, l'altre dia en un curs de guitarra a un casal de jubilats al qual assisteixo el mateix professor, un jubilat voluntari com jo mateixa, va comentar que ja no parlava de política de forma habitual. Moltes coses es donen per sabudes i acceptades però jo no ho tinc tan clar. Fa uns dies llegia uns comentaris sobre el lamentable cas del judici als assassins d'un jove poeta i al fet que se n'haguessin sortit amb una pena molt minsa. però en el que vaig llegir sobre la qüestió s'hi barrejava la immigració, l'ablació, les bandes llatines,  i fins i tot el fet que quan manem els catalans evitarem la delinqüència i controlarem el tema com si aquí fóssim una mena de gent per damunt del bé i del mal. Precisament dimarts faig una xerrada sobre fets criminals de fa molts anys i en aquella època víctimes i agressors eren ben catalans. És clar que també hi ha qui té dogmes per tal de classificar la gent en catalans i no catalans o en bons i mals catalans.

Em sap greu llegir segons què pel fet que de vegades prové de persones que admiro professionalment. Fa uns dies vaig anar a una xerrada al barri que feia una persona d'una associació en contra del racisme, paraula que s'utilitza molt alegrement, i aquesta persona va reblar el clau sobre el fet que s'és racista, sovint de forma inconscient, quan davant d'un fet el valorem de forma diferent si els implicats són immigrants o no ho són. No estic tampoc d'acord en el bonisme políticament correcte i tocasons que de vegades vol silenciar la procedència dels autors d'alguna malifeta greu per no inquietar la societat, tot s'acaba per saber. Però és cert que semblem més tranquils quan les coses dolentes les fan els de fora. Puc recordar molts crims en els quals els dolents eren de casa, alguns de recents. Tampoc totes les víctimes no són iguals, si un immigrant fa mal a un altre immigrant sembla que no ens fa ni fred ni calor, per exemple. Si la víctima és un personatge anònim no és el mateix que si és algú amb una certa popularitat ni que sigui sectorial. No desvetlla la mateixa sensibilitat l'assassinat d'una criatura o d'un jove que el d'un avi o àvia... Un altre tema és el funcionament de la justícia, en aquest cas ens recordem de Santa Bàrbara quan trona i durant les eleccions poques vegades es parla del tema i de les mides que cal prendre per millorar-lo, és lenta, les penes s'han de revisar i tot això, no diré que no.  I jo també sóc humana i si fessin mal a algú de la meva família és probable que demanés venjança o una pena màxima amb tortura inclosa, però les coses, en un estat de dret, ni que sigui el nostre amb totes les seves limitacions, no funcionen així.

Retorno al tema de la medalla atorgada a Raimon, crec que en el fons el tema ha incomodat uns i altres i això n'explica el silenci o el mig silenci. Hi ha qui voldria postures bel·ligerants com ara que els futbolistes nostrats i famosos no volguessin anar a la selecció espanyola, vaja, allò que diuen: del enemigo ni agua. Amb algunes persones s'és més condescendent que amb d'altres i hores d'ara, quan ja tinc uns quants anys al damunt, he vist moltes vegades que gent en aparença molt lluitadora es passava a l'enemic quan en treia guanys econòmics o el que fos. S'és exigent amb coses com l'ús del català amb gent humil però si un futbolista d'elit no se'n surt no se li té en compte mentre faci gols. Em malfio dels qui afirmen sense vergonya i amb convenciment fatxenda que són d'esquerres o que no són racistes, això no cal dir-ho, es veu pels fets i és molt fàcil caure en contradiccions de tota mena. També hi ha qui diu de forma provocativa que és de dretes i a l'hora de la veritat no ho és gens i actua com una bona persona, generosa, progressista i tolerant . Hi ha de tot a tot arreu però sembla que això costa d'acceptar.