MIRADORS MIRATS I ELS LÍMITS DE LA REPRESENTACIÓ

El món de l'art contemporani, tot i que una gran part del que es considera contemporani avui ja te molts anys al damunt, em resulta, en general, distant i fins i tot antipàtic. Admeto els meus prejudicis, ep.  Fa anys que vaig a dibuixar i pintar a l'Escola de la Dona i he de dir que bones professores m'han fet mirar-ho tot plegat amb uns altres ulls, al menys, amb més interès i curiositat. En aquest mon, com en tants altres, els noms que sonen van lligats a aspectes sovint atzarosos i, com passa amb la literatura, en ocasions tens la sensació de què tot va una mica com la borsa, puja i baixa i allò que importa és el negoci. Cosa, per altra banda, que no em sembla gens menyspreable ni constato amb cap to pejoratiu.

La gent de moltes galeries d'art insisteix en el fet de què encara costa, al públic normalet, entrar en una galeria, si no és que coneix algú que hi està relacionat o va amb un grup de gent. Ahir vaig tenir ocasió d'anar amb un d'aquests grups a la Galeria Senda, a veure la darrera exposició de Gino Rubert. El grup era format, majoritàriament, per senyores de la meva edat, amb algun senyor, tampoc de la primera volada. És aquest un fet habitual en molts actes culturals, itineraris, clubs de lectura, coses així. La gent més jove treballa, si pot i té feina, en general. I el nombre de persones de la tercera edat amb ganes de fer gresca i consumir cultureta es cada dia més gran per raons demogràfiques.

Com tanta gent, siguem sincers, vaig saber d'aquest artista inclassificable gràcies  a aquelles portades de la saga Millenium, tan raretes i colpidores. No em van agradar aquells llibres ni entenc el rebombori que van aconseguir muntar, darrerament no connecto amb gaire èxits literaris, la veritat i, encara menys, amb els premis Llibreter. Deu ser l'edat. Però sí que em van agradar, o trasbalsar, les cobertes. No sé ben bé com m'imaginava que podia ser l'autor d'aquelles imatges que beuen en tantes fonts, i que ja aleshores em van semblar una cosa diferent i personal, la veritat. L'artista és fill de Xavier Rubert de Ventós, un d'aquests intel·lectuals de casa bona, amb una intensa i eclèctica biografia i d'un sector social tan allunyat del meu com ho podria ser un extraterrestre rural. 

Però resulta que a la galeria ens va rebre un xicot -tota la gent de menys de seixanta anys és avui, per a mi, joveneta- normalíssim, tant pel que feia a l'aspecte com a la manera d'expressar-se, d'explicar com feia els seus quadres i d'on treia les imatges, més enllà de l'experiència i la inspiració. Jo crec que la intel·ligència va força lligada al sentit de l'humor i Gino Rubert sembla tenir-ne a raig. Va entomar preguntes diverses, de voltatge divers, frivolitats incloses, ja que sempre hi ha qui vol inspirar o esmenar la plana als autors, siguin de llibres, de cançons o d'obres d'art, en aquests esdeveniments.

Les obres principals que es poden veure a la Galeria son dos tríptics divertits i angoixants a la vegada, farcits de gent guapa que assisteix a la inauguració d'una exposició del mateix pintor, en un espai inquietant, que  després el mateix pintor ha recreat, buit, en uns altres llenços més petits. No sóc capaç, avui, de saber què és ben bé pintura, ni art, ni cultura, ni cultureta. Els límits encotillats ja fa temps que s'han esberlat, el mateix ha passat en el mon literari. Potser algun dia tornarem a l'ordre ortodox, ja que la humanitat té tirada a anar de la disbauxa a la contenció dogmàtica, en general.

Nosaltres, els visitants, gent poc glamourosa, érem ahir, en aquell joc de miralls, una altra escenificació en directe, car escenificacions son aquests conjunts de personatges de Rubert, retaules moderns que tan poden fer referència als retaules gòtics, com a les obres del Bosco o a la Rue del Percebe (i que consti que això de la rue ho va comentar el mateix artista). Éssers estranys, coneguts i desconeguts, que ens miren vestits amb roba de marca, sense que puguem arribar a saber què pensen, que pot ser tant un desig d'eliminar-nos de forma dràstica pel nostre xaronisme aparent, com per una certa enveja de normalitat vulgar, ben mirat. Hi ha molta cultura clàssica al darrera de l'obra de Rubert, calaveres, bombolles de sabó, sexe, solitud, indiferència, glamour fatxenda... Lectures i referents estètics a dojo que possiblement, com passa en tants quadres coneguts, d'altres èpoques, farà que  cada vegades que mirem aquestes  imatges hi trobem coses noves i detalls que ens havien passat per alt. Érem personatges mirant uns personatges, inserits, uns i altres, en un espai fred i relativament humà. 

Deia Txèkhov que tan sols podia dir, d'una obra d'art, si li agradava o no li agradava. Però alguna cosa ens pot agradar sense que ens la vulguem endur a casa, per exemple. Hi ha una bellesa que neguiteja, també passa al cinema, al teatre. I hi ha molt de teatre en aquests tríptics plens d'històries que no sabem. Així mateix, les persones que compartien, amb mi, la visita, eren posseïdores i protagonistes d'històries desconegudes, de vides que ignoro i ignoraré. No m'agradaria tenir al davant gaire estona aquest munt de gent mudada, de  mides diverses, insolents, agosarades, divertides o cruels, amb la mirada perduda i, en alguns casos, fent trapelleries. Molts personatges ens son familiars, el mateix artista es retrata en la seva obra tot sovint. Semblen aquells éssers d'un conte de ciència ficció que prenien l'aspecte humà de gent coneguda o estimada, tot i que tenien molt males intencions. 

He llegit opinions diverses sobre Rubert, moltes lloances i algunes estranyes crítiques a l'entorn de què, per exemple, sempre fa el mateix. Segur? En tot cas això es pot dir de molts artistes, d'abans i d'ara. 

Un article molt interessant sobre l'exposició, escrit per algú que en sap molt més que no pas jo, per a observadors encuriosits de l'art que es fa i es desfà en el nostre estrany segle:

Gino Rubert: retaules i delícies del segle XXI