JOAQUIM CARBÓ, SANT JORDI 2024 I EL SEU 'COSTUMARI GRIS'

 

El dia de Sant Jordi, pel matí, amb la meva amiga, la també escriptora Montserrat Galícia, vam anar,  després d'esmorzar a LAIE, a la parada de l'Editorial Stonberg. Ens va fer una gran il·lusió, personal i literària, veure i poder saludar l'escriptor Joaquim Carbó, que ha publicat un llibre de narracions, Costumari gris, el qual vam comprar i ens va signar.

Joaquim Carbó pertany a aquesta minoria de grans escriptors d'edat avançada els quals, malgrat estar en actiu i comptar amb una trajectòria impressionant, de qualitat i admirable en molts aspectes, no son tan presents en els mitjans i en els programes sobre literatura com caldria. I encara bo si de tant en tant els recorden.

Carbó, en el passat mític, va vendre un munt de llibres de 'La casa sota la sorra', encara molta gent recorda l'autor per aquell títol, lligat a l'imaginari de tantes generacions, però, paradoxalment, no sembla que això hagi aconseguit que l'obra per adults de l'autor hagi comptat amb la difusió esperada i merescuda. Encara més, l'atzar, sovint injust, dels premis literaris, ha situat en més d'una ocasió l'autor en el lloc  del finalista. A la meva edat ja no crec gaire en la justícia dels premis, en general.  Molts interessos i motivacions es barregen en la seva concessió i, a més a més, els criteris dels jurats també son atzarosos i subjectes a modes i conveniències editorials.

Al recordat Paco Candel, en una ocasió, li vaig sentir a dir que no es presentava a premis de poesia ja que podia ser que no fossis de la moda poètica que seguia la gent del jurat. Els resultats de les vendres santjordianes ja reflecteixen prou com van les coses, la gent que surt a la tele, en general, té la promoció assegurada. No vull pas dir que els mediàtics siguin millors o pitjors que els altres, hi ha de tot a tot arreu, però el que sí que hi ha son autors i autores, fins i tot grups editorials, que no surten mai enlloc.

Ja he comentat en més d'una ocasió el cas d'Olga Xirinacs. En podria citar d'altres, si sobrevius, vas fent, i arribes a molt vell o vella, -el cas de les dones crec que encara és més freqüent, pel que fa a l'oblit per part de determinades capelletes-, pot ser que, al fregar el centenari, et facin alguna entrevista, fins i tot. També pots tenir sort si estàs vinculat a alguna ciutat, poble o barri i, a nivell local, et tenen en compte de tant en tant.

Joaquim Carbó té noranta-dos anys i és autor de més d'un centenar de títols diversos, de tots els gèneres, molts dels quals per a públic adult. Ha estat un autor amb força relació amb els ambients literaris, ha rebut premis, reconeixements diversos... però poca atenció, crec, per part d'un públic molt poc fidel al seu imaginari, cosa que, en el present, s'ha agreujat. Agafeu qualsevol lletraferit nostrat i demaneu-li que us citi uns quants títols actuals d'aquest autor, a veure si se'n surt. 

És clar que diuen que un terç de persones del país no llegeix mai res, de grans. A l'escola constato que es llegeix força. I qui llegeix llegeix, en general, a modes i tendències, o allò que li ofereixen llegir, de franc, al club de lectura del barri. He trobat una entrevista a Joaquim Carbó de fa un parell d'anys on esmenta molts dels problemes actuals en el camp lector i comenta una cosa que jo, de vegades, també he comentat: que el sistema escolar, exitós en molts aspectes, ha 'fet' més escriptors que no pas lectors.

I, això sí, sobretot sorgeixen escriptors de 'novel·la', molts famosets televisius tenen interès en escriure 'una novel·la', precisament. No vull caure en la queixa, per altra banda jo també escric, crec que no pas malament del tot, sense gaire èxit, la veritat.

No puc comentar les narracions del 'Costumari gris', encara no les he llegides. Ho faré aviat. Però he de dir que veure Joaquim Carbó a la parada de 'Stonberg' em va produir una emoció intensa, difícil d'explicar. L'havia vist sovint, amb la seva esposa, al cinema, al teatre, a antics actes a l'entorn de l'escola, però soc molt aturada a l'hora de saludar ningú de forma espontània. Aquesta gent de la gran cultura nostrada, amb tanta experiència i saviesa, encara en actiu, haurien de sortir cada dia als mitjans. Encara més greu és que, quan els entrevisten, t'adones de la gran ignorància dels entrevistadors i entrevistadores. En una ocasió Espriu, ja gran, comentava sobre una periodista lletraferida que l'havia anat a entrevistar i que no havia llegit gairebé res d'ell ni sobre ell 'no sé què sap la gent', deia, sorprès. Doncs, això.

Fa temps que no compro cap llibre per Sant Jordi, i això que en compro molts durant tot l'any. Tampoc vull que em signin llibres, excepció  feta de la gent que conec i que me'ls pot dedicar de forma íntima i personalitzada. Enguany vaig fer una excepció amb el de Joaquim Carbó, i poder saludar una persona de tanta categoria em va alegrar la Diada que, darrerament, ja m'aclapara més que el Nadal consumista.

https://www.vilaweb.cat/noticies/joaquim-carbo-immersio-crear-mes-escriptors-no-pas-lectors/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Carb%C3%B3_i_Masllorens