VIATGES CAP ENLLOC I L'ALEGRIA QUE PASSA

El viaje a ninguna parte és una pel·lícula dirigida per Fernando Fernan Gómez, autor també del guió i, un dels intèrprets principals. Ens presenta una companyia de còmics ambulants, ‘de la legua’, amb unes relacions familiars imprecises entre ells. És una època de fam i misèria, el teatre ambulant és una de les poques distraccions de l’època, obres barates però que trenquen la monotonia de la miserable vida quotidiana.

La pel·lícula es força coral tot i que el pes principal cau sobre José Sacristán i el mateix Fernán Gómez, actors extraordinaris, en el cas de Fernán Gómez un geni polifacètic i integral. Enmig del conjunt sobresurt el gran Juan Diego que quan surt és menja les escenes sense esforç aparent. Tot i que hi ha moltes genialitats en aquest magnífic conjunt actoral, Maria Luisa Ponte, Agustín González, Gabino Diego, Nuria Gallardo, Laura del Sol...

La pel·lícula és farcida de frases genials, ocurrents, com ara les comparacions entre el cine i el teatre, en un moment en el qual el cine ja comença a prendre el lloc a l’escena tradicional. I d’un vocabulari que potser havíem perdut o oblidat, com ara el genial zangolotino. La pel·lícula és de 1986, i es basa en una novel·la anterior de l’autor que, de fet, va funcionar com a guió radiofònic. Ens acosta a la precarietat i la incertesa d’una professió que sembla en vies d’extinció, tot i que amb els seus riscos i alts i baixos continua ben viva. 

També la televisió, o actualment les plataformes, semblaven ser un perill per al cinema però, al capdavall, tot conviu. Ara bé, el teatre precisa de poca cosa per continuar viu i, a més a més, té la virtut de ser diferent en cada moment, sempre es viscut en directe i es pot realitzar, en cas de necessitat o d’opció professional, amb molt pocs recursos.

La pel·lícula és una crònica del canvi, present en tantes facetes de la vida, de la desaparició d’una manera de fer davant de les modernitats, que també seran efímeres i variables. Poca cosa ens explica sobre la situació social i política, que podem percebre perfectament a través del tarannà d’alguns personatges o d’elements com ara aquests símbols franquistes escampats per tot arreu. Malgrat tot crec que la situació dels còmics ambulants ja venia del passat, com podem copsar a obres com ‘L’alegria que passa’ -versió original-.

El guió barreja humor, nostàlgia, humanitat, és un homenatge a aquests professionals que estimen la professió però que també en volen fugir de tant en tant, cercant una estabilitat improbable. La imatge gairebé pictòrica d’aquesta troupe viatjant, sovint a peu, per camins polsosos de l’Espanya interior, que semblen tots iguals i que, com el títol manifesta, no semblen menar a enlloc, resulta altament poètica, gairebé tràgica.

He tornat a veure la pel·lícula darrerament, per al cinefòrum de Tot Història i, potser a causa del pas del temps, que ens torna una mica impacients, l’he trobat més llarga del que recordava, tot i que això no té perquè ser un defecte, fins i tot pot ser una virtut. Un altre tema molt important és el de la memòria, que reinventem segons ens convé, com fa el personatge interpretat per José Sacristán i al qual Juan Diego, a la llibreria de vell, intentarà fer aterrar a la realitat, en una de les moltes escenes memorables de la narració. En canvi, no m’han acabat de fer el pes els diàlegs entre Sacristán i el psicoanalista de la residència, petits detalls que el temps ens fa veure d’una forma diferent.

Uns quants anys després, el 2020, Emilio Aragón, un altre personatge tot terreny, de família de còmics, va incidir de forma molt interessant en el tema amb la remarcable ‘Pájaros de papel’, la seva òpera prima, en aquest cas al volt d’actors de varietats, situant també la narració, de forma més explícita i crítica, en la postguerra. És una pel·lícula molt diferent però que també cal veure. Fernán Gómez compta amb una obra extensa i crec que les seves memòries El tiempo amarillo ens poden acostar de forma magistral a la seva trajectòria i vivències.

A la magnífica sèrie biogràfica sobre el cantant Raphael, als primers capítols, s'expliquen els seus inicis, cantant per pobles diversos i passant gana, i tot plegat no difereix gaire del que podem veure en aquesta pel·lícula. Raphael va triomfar, però no sempre és així, hi ha molts factors al volt del tema de l'espectacle quan es ve de família humil, com és el cas. No havia connectat mai amb el cantant però la sèrie em va fer veure'l d'una manera molt diferent. 

Emílio Gutiérrez Caba, un altre actor de família actoral ha publicat fa poc Memorias de cine sobre la seva experiència cinematogràfica, llibre en el qual podem constatar el tema de la precarietat en aquest mon que des de fora sempre sembla amarat d’un cert glamour. Mès enllà de les comparacions entre cinema i teatre en el fons tot te un sentit semblant i els actors i actrius, així com d’altres professionals, sovint han fet allò que en diuen tots els papers de l’auca. 

Fernán Gómez tenia expressions i anècdotes magnífiques, recordo que en una ocasió es queixava, i no és l’únic, de que actors i actrius, artistes de l'espectacle, amb molt poques excepcions, a Espanya, -Catalunya inclosa afegeixo jo- sempre han de tornar a demostrar el que poden fer, aviat s’oblida tot, i això en comparació amb llocs com l’Argentina, on gaudeixen d’una més gran fidelitat del públic. També el recordo en una ocasió explicant que aquesta és una professió vocacional, però que en general és té ‘vocació d’actor triomfador’ cosa que topa amb una realitat que genera moltes frustracions.

Alguns articles meus sobre el tema:

https://www.llegir.cat/2015/05/el-tiempo-amarillo-las-memorias-de-fernando-fernan-gomez/

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2024/10/memoria-evocacions-cinema-emilio.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/01/temps-heretat-i-actrius-inoblidables.html