ART, TENDÈNCIES, OPINIONS I LA RESTA

 

El pas dels anys, tot i que no pas sempre, dona una perspectiva diferent sobre molts temes, i fins i tot relativitza això que en diuen 'l'opinió dels experts' quan, de fet, has vist i comprovat que les opinions expertes s'adapten al que toca en cada moment, segons qui mana o quines tendències ens acomboien.

Aquests dies ha ressorgit el tema dels murals de Sixena. Potser tinc mala memòria però fa anys recordo que al MNAC ja ens van dir, en una visita, que les pintures s'anaven a traslladar. Després va venir el tema del Procés, més mal rotllo amb Aragó, i tot s'ha anat complicant. Per aquelles sales, fa anys, hi passaven quatre gats i vaig constatar que molta gent no sabia ni que aquelles pintures eren allà, aleshores.

Crec que el millor seria que tot fos al lloc d'origen, però no és la tendència, en soc conscient. I també soc conscient que amb el tema de Sixena sembla que hi hagi una mena de dèria a desvetllar-nos la dèria patriòtica i el ressentiment vers un Aragó, pel qual no diré pas que no hi hagi motius, que també. Malauradament la política tot ho contamina. En alguna ocasió he parlat de la Sagrada Família, els experts de la meva joventut creien que no s'havia de continuar però quan es va començar a fer calaix la cosa va tenir un èxit passat de voltes i ara és un tema 'intocable'. 

Amb la literatura i amb moltes coses, el mateix. Gent de la universitat dels seixanta i setanta menystenia autors com Josep Maria de Sagarra, per exemple. En l'art i en la borsa les coses pugen i baixen. De sobte un autor, també un pintor, resulta que està 'sobrevalorat' i que era millor un altre, del qual potser no se'n cantava ni gall ni gallina. Pero la literatura no mou masses turístiques, és tota una altra cosa.

Els museus, avui, em semblen una mena de zoològics de l'art, amb la seva acumulació d'obres i discursos. La gent, en general, 'hi passa', amb alguna excepció interessada i puntual en una obra o un autor concret. Hi ha el tema de la conservació, car i que requereix moltes despeses però que, si funciona, dona prestigi i calerons al Museu. Tot és relatiu i es pot debatre però no crec que hi hagi un gran interès, més enllà del consum cultural, que prolifera que dona gust. He escoltat discursos pedagógics, en les meves visites a aquests llocs, amb alumnes, que, si els analitzo, es podrien titllar d'adoctrinaments culturals i tot, per exemple: 'encara que no ho sembli el que feia el senyor Miró és molt difícil'. I un altre tema es el mercat de l'art, del qual caldria escriure més a fons. En això, com en tantes coses, funciona el que deia el meu iaio 'agafa fama i fote't a jeure'.

A Tahull es va pintar fa molts anys una acurada rèplica dels murals, després es van treure perquè es van recrear amb llumetes d'aquestes d'avui. un 'mapatge', i es van trobar moltes excuses i explicacions per al tema i poc respecte a la bona còpia feta per Ramon Millet. Unes pintures eliminades, que no se on deuen ser,  foren les dels murals de la Generalitat, instal·lades l'any 1926 i que es veu que eren 'bel·licistes i espanyolistes'. Reflectien fets històrics peninsulars en els quals, agradi o no, hi havien intervingut catalans i aragonesos, la cosa es va fer durant el Procès i, per a més 'inri' es van instal·lar durant la dictadura de Primo de Rivera. Els autors eren trenta secundaris de 'luxe', però no eren 'primeres marques', és clar. Gent de Llotja, que tenia el seu prestigi, ep.

Havia sentit menystenir pintors com Sorolla,  després ha revifat. Per no parlar dels realistes catalans, deixats de banda en el temps, encara vigent, de les 'avantguardes'. Avui dir que no t'acaba de fer el pes molta faramalla modernista no queda bé però en el passat el modernisme va tenir els seus detractors entre les elits. Les modes canvien i tot no es pot conservar. Hi ha genis intocables com ara Gaudí però als meus avis la Pedrera els feia angúnia, més aviat. Montserrat  Roig va escriure en una ocasió sobre les dificultats de treure la pols als indrets gaudinians en particular i modernistes en general. Avui també es difícil la neteja dels grans finestrals de vidre, ep. Els arquitectes guais poques vegades tenen en compte l'aspecte pràctic, amb poques excepcions.

Pel que fa a trasllats de risc, quan cal fer una exposició temporal destinada a aplegar visites es trasllada el que sigui i on sigui. Aquests son temes que sovint incomoden, s'hi barregen moltes coses, també els sentiments, la visceralitat, la ideologia. No soc entesa en res, parlo més aviat per intuïció i perquè m'he tornat, ai, poc conservacionista, amb el pas del temps. Fa anys el romànic emblemàtic demanava la 'pedra vista', avui sabem que els nostres ancestres el pintaven i acolorien, si era possible, com passava amb escultures clàssiques. La visió del passat sempre passa per les dèries i tendències del present. 

Per cert, respecte a l'incendi que va malmetre en origen els famosos murals, en alguns llocs es comenta com si hagués estat 'un incendi gairebé accidental', producte de la guerra. Però va ser una més de tantes destruccions patrimonials motivades per les tendències iconoclastes de determinats grups polítics, menys 'incontrolats' del que ens expliquen, les quals, malauradament, passaven sovint del patrimoni a les persones. La memòria històrica encara es més manipulable que el discurs 'artístic'.