A primera hora de la tarda em miro, de tant en tant, alguns 'serials'. Un de molt popular és aquest italià que es diu 'El paradís de les senyores', llarg, com solen ser aquestes produccions, i el el qual van introduint, com cal, trames i secrets que, en algun moment, desenes de capítols més tard, es 'descobriran'. Ara ens trobem a l'any 1963 i al cine habitual on van alguns dels protagonistes fan 'La ragazza di Bube', cosa que m'ha portat molts records al cap.
Crec que vaig veure la pel·lícula i fins i tot vaig llegir el llibre. Els protagonistes son Clàudia Cardinale, esplèndida, i George Chakiris, qui a West Side Story va robar moltes escenes al protagonista, però que no va tenir després, al cinema, una carrera excessivament rellevant.
La pel·lícula la va dirigir Luigi Comencini, un director una mica irregular i potser menys valorat del que mereix. A la televisió va ser el responsable d'una sèrie magnífica sobre Pinotxo, entre d'altres coses. 'La ragazza di Bube' no és una pel·lícula excessivament apreciada avui però en tot cas sempre s'ha remarcat la fotografia, la música i el treball de Cardinale. Va obtenir alguns reconeixements importants.
L'argument pertany a un escriptor que avui també es troba una mica oblidat, com tants altres, a casa nostra, Carlo Cassola. Havia llegit fa molts anys uns quants llibres d'aquest autor, dels quals en recordo poca cosa, excepció feta d'un que es deia, en castellà, 'Miedo y tristeza', que em va semblar terriblement trist. L'any 2017 va ser el centenari del naixement de Cassola però no recordo que per aquí en fessin gaire celebracions. Hi ha algun títol d'ell traduït al català, com ara 'La tala al bosc', amb versió de Maria Aurèlia Capmany.
Cassola te una àmplia obra literaria i uns quants premis. Te una escriptura relatviament senzilla, poètica. Va rebre el Premi Strega, el 1960, precisament amb 'La ragazza di Bube', que és també una història força trista. Cassola va morir el 1987.
La pel·lícula si em sona, però de Cassola no n'havia sentit a parlar mai, ni crec que en torni a sentir, sort de tu, que vas fent immortals cada dos per tres.
ResponEliminaSalut
Durant uns anys es llegia força, doncs, i a Itàlia és un 'clàssic'
ResponElimina