IMATGES, PARAULES, REALITATS I FICCIONS

Una amiga m'ha passat un interessant article de Vila Web a l'entorn del llibre 'Barcelona', que es va reeditar fa uns mesos, amb noves aportacions. Les reflexions que el llibre suggereix son les, que, cadascú a la seva manera, es fa en alguna ocasio davant d'imatges més o menys antigues.

Avui el gran llibre de fotografies és la xarxa. Hi ha una dèria interessant en penjar imatges, moltes d'inèdites pero d'altres repetides, de vegades un munt de vegades. Les fotos 'd'autor' en algunes ocasions desapareixen. Sobre les fotografies s'apleguen comentaris, de vegades especulacions sobre el lloc i les circumstàncies. La gent del present s'estranya de veure escrits en castellà o gent humil ben vestida, ja que, encara que tan sols es tingués un vestit, per les festes i celebracions la gent es 'mudava'. Fa algun temps van tornar a sortir les fotos que un estranger va fer d'un poble extremeny, retratant misèria i tristor. La gent del poble, tot i que aquell fet els va donar popularitat, comentava que podia haver fet fotos dels diumenges, de les festes majors... 

Els llibres de fotografies antigues, malgrat internet, tenen el seu ganxo. Per això hi ha editorials que s'hi han dedicat. Un llibre amb fotografies de Barcelona, del nostre poble o del nostre barri son adients per a regals. També per 'auto-regals'. Es fullegen, es repassen, recorden coses i gent i, per a la gent més jove, representen el descobriment, sempre enganyós, d'un mon desaparegut.

La facilitat actual per retratar el que sigui ha fet que sembli estrany que no hi hagi més imatges de determinats indrets. Durant la meva infantesa poca gent del meu entorn tenia màquina de retratar i, en cas de tenir-ne, les fotografies es feien amb cura, per no gastar més del compte. Hi havia els retratistes per a 'ocasions': casaments, comunions... I els retratistes ambulants, molt populars.

Van arribar els fotògrafs amb 'marca'. Avui es respecta més la imatge personal, excepció feta dels llocs on hi ha guerra i desastres, cosa que també hauria de ser objecte de debat.  Però aleshores hi havia poques manies en retratar, per exemple, escenes de prostitució al carrer. Fins que un fotograf conegut va tenir problemes amb una noia del barri 'xino', a qui no va agradar gens sortir a les seves fotos i li va buscar les pessigolles.

Els fotògrafs coneguts, amb poques excepcions, eren gent benestant i d'un cert ambient. Tant podien fer fotos 'populars' com de moda o cinema. També existia, menys que ara, la fotografia documental, periodística. Encara que no ho sembli la fotografia d'aleshores també podia ser enganyosa i manipulada. Amb el temps hem anat sabent moltes de les 'trampes' fetes amb fotografies que ens havien semblat espontànies i sinceres.

Tot plegat fa que les imatges del passat, per interessant que siguin, no siguin 'el que hi havia' sinó tan sols una part de la realitat. Una realitat que mai no es pot copsar del tot. El comentari en recull d'altres i incideix en tot el que desapareix i podem 'veure' encara a les fotos del passat. Molta gent de les fotos documentals és anònima, en sabem poca cosa i una gran part la podem imaginar, però mai no serà ben bé el que era. Avui sobta que es fessin fotografies, com anteriorment quadres, de difunts, en l'intent de conservar alguna imatge dels desapareguts.

La gent d'abans de la popularització de la fotografia no podia saber, potser ni tan sols recordar, com era el passat, més enllà de la narració verbal o escrita. Avui tenim, potser, un excés d'imatges, que, en general, no podem ni tan sols classificar i arxivar amb cura. Moltes es perdran, ja se'n perdien abans, als encants dels llibres vells hi ha capses amb fotos familiars que ningú sap ja de qui son. Som oblit, de forma inevitable, per més que ens retratem.

En el passat, quan morien els avis, les famílies humils acostumaven a encarregar un muntatge, fet amb fotografies de carnet o semblants, i es passaven còpia als fills i filles. La foto s'emmarcava i es penjava en alguna saleta de la casa. La meva família recordava, amb certa dosi d'humor negre, una anècdota, com davant d'un parent malalt i a punt de morir una filla li assegurava, emocionada: 'pare, us farem un retrato ben gros!!!'.

En aquesta segona edició del llibre sobre Barcelona es veu que hi ha noves aportacions, unes quantes son inèdites i aconseguides a través dels arxius personals de la gent, dels fotògrafs més populars. El gruix continua sent dels 'de marca', ep. Des del passat, comenten a l'article, sembla que la gent d'ahir ens contempli. A l'obra de teatre 'El Tragaluz', de Buero Vallejo, l'avi, que ha perdut una mica la xaveta, retalla gent anònima que surt a les postals i es pregunta qui son. Les postals eren també imatges recurrents, molt populars. I, sí, de vegades hi sortia gent anònima, de forma casual i atzarosa.

Una imatge no val més que cent paraules però el valor de les paraules també és relatiu. Com tot, al capdevall.

https://www.vilaweb.cat/noticies/album-fotografies-barcelona-joc-de-miralls/