EVOCACIÓ DE JOSÉ MARIA VALVERDE I DE LA SEVA ÈPOCA

Avui fa anys de la mort de José Maria Valverde. Havia nascut l'any 1926 i va morir, a Barcelona, el 6 de juny de 1996. Va ser poeta, filòsof, crític literari, historiador de les idees i traductor.  Crec que paga la pena dedicar-li una entrada, encara que sigui breu.

Va passar la infantesa i l'adolescència a Madrid i, molt jove, va publicar el primer poemari. Va col·laborar en moltes publicacions importants, en ocasions firmava com a Gambrinus. Va residir a Roma, on va ser lector d'espanyol a la universitat i va conèixer Benedetto Croce.

L'any 1956 va obtenir la càtedra d'Estètica a la Universitat de Barcelona i es va vincular molt a Catalunya. Va col·laborar amb Martí de Riquer en una Història de la literatura universal. Més endavant, ja ell sol, va escriure Vida y muerte de las ideas (1981).

Va fer traduccions de literatura en anglès i alemany. Amb uns inicis juvenils propers a la falange va anar assolint un fort compromis social i polític, cristià i antifranquista. Per solidaritat amb els professors Aranguren i García Calvo, expulsats de la universitat de Madrid, va renunciar a la seva càtedra l'any 1964. Va marxar als Estats Units i, després a Canadà, treballant en àmbits universitaris. 

L'any 1976 el govern Suárez li va reintegrar la càtedra de Barcelona i va tornar a la ciutat, amb la seva família. L'any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi. Va morir als setanta  anys, a Barcelona. Posteriorment les seves restes es van traslladar a un poble de Sòria, el d'un seu gendre, el mateix que les de la seva esposa, Pilar Gefaell.

Va ser un home d'una gran cultura, molt valorat en aquells anys difícils, aquells que van tenir la sort de tenir-lo de professor en parlaven sovint. El recordo sobre tot en una ocasió, la darrera vegada que el vaig poder escoltar, en un acte de inauguració de l'Escola d'Estiu, que presidia, als Quatre Gats. Ironitzava amb el tema de la televisió, feia poc temps li havien fet una entrevista i aleshores la gent el reconeixia 'si no sales por la tele, no existes', va comentar.

No copio aquí la seva impressionant bibliografia. Per internet es pot trobar tot, aixì com fragments de textos seus i d'altres detalls biogràfics. Crec que, com tants altres personatges de categoria, és avui menys conegut (i menys llegit) del que caldria, sobretot a Catalunya, on va establir molts vincles personals i intel·lectuals. Pertany a una època complexa, difícil, en transformació i amb moltes esperances. Quan va renunciar a la càtedra va amollar la famosa sentència:

'Nulla estetica sine etica, ergo apaga y vámonos'.

El seu fons personal es troba dipositat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Consta d'escrits publicats i no publicats, traduccions i notes manuscrites de José M. Valverde, documentació personal de l'escriptor, correspondència enviada i/o rebuda per José M. Valverde, recull de premsa, homenatges i cartes de condol adreçades a la família Valverde per diverses personalitats i organitzacions. El 2011 Jordi Amat va editar Fons José María Valverde (1942-1996). Fragments dʼuna biografia intel·lectual (Afers / CEHI) dins la col·lecció Els Papers del Pavelló de la República. Es tracta d'un assaig interpretatiu i un perfil biogràfic al pròleg, on fa una acurada selecció dels materials (cartes, articles i textos) del fons custodiat al Centre dʼEstudis Històrics Internacionals... 

(font: viquipèdia).

Elegía de primavera

¡Dulce tarde infinita,
anégame en tus aguas de oro quieto
donde el alma reposa sin angustias;
dame tu plenitud, que nada quiere!

Eres eternidad.
Tú me borras el tiempo y el espacio.

Todas las primaveras de mi vida
suben de mis bolsillos a mis manos.
Primavera de niño, en los balcones,
viéndola, como un mar, ante mí abierta;
y luego, en el paseo
-mientras que yo miraba
jugar a los demás, meditabundo-,
iluminando mi alma silenciosa,
sola como un mendigo...
(... y la rueda de niñas...)

Primavera de siempre, con el ansia
de quererla beber hasta encontrarle el fondo.
¡Que no quede una hoja ni una brisa
que yo no haya gozado!
¡Que no te vayas nunca, primavera!

Y el espacio no existe: aquí está el mundo.
En la hermandad del sol
este valle y el otro son el mismo.
Ya está fundido todo.
La tierra entera canta entre mis brazos,
y me llaman los montes nunca vistos
y siento aquí presentes las ciudades
donde sueñan muchachas ignoradas...

¡Primaveral tristeza de estar solo!
Yo quisiera tener bajo mis manos
pétalos de las rosas más lejanas,
y una voz de muchacha, suave y tibia,
guardada en la cartera...
Tristeza porque sí, porque estoy triste
cuando todo se alegra sin razones...

De "Hombre de Dios"

https://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_Valverde

http://amediavoz.com/valverdeJMaria.htm