PACO CANDEL, HETERODOX. UN CENTENARI

 

 

Francesc Candel Tortajada (1925-2007), conegut com a Paco Candel, ha estat un personatge singular i carismàtic, d’origen valencià, establert a Catalunya. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i diferents actes convergiran en la celebració. Va romandre tota la vida al mateix barri, avui molt diferent del de la seva infantesa. Va viure en diferents habitatges de la zona.

He estat llegint aquests dies la biografia del personatge, escrita per Genís Sinca. De fet no és ben bé una biografia, parteix d’un material anterior elaborat a partir d’unes trobades entre Sinca i Candel, abans de la mort de l’escriptor. Sembla que Candel va demanar que ‘no es parlés d’ell’. Aquelles trobades van generar un reportatge molt personal ‘La providència es diu Paco’, una mena de memòries que l’escriptor ja no podria escriure. En aquest extens reportatge ens ensopeguem amb gent propera a Candel, persones i ambients que es poden espigolar en la seva extensa obra narrativa.

Potser l’origen, íntim i personal, del material original, és, a la vegada un element positiu i negatiu. Moltes idees es repeteixen en més d’una ocasió i les referències a la vida quotidiana de l’escriptor (el gat, l’ocell) humanitzen però també distancien. S’ha suprimit material rellevant de l’edició de 2008, com ara unes entrevistes finals molt interessants, i s’ignoren els dietaris de l’escriptor, imprescindibles en una biografia més convencional per una banda però també més acurada i completa. En ocasions ens topem amb una estranya ambigüitat en els judicis polítics i literaris.

Tot plegat fa que suri una mena de manca de rigor històric en el llibre. Les biografies, al menys les que m’agraden, demanen extensió i més rigor i haurien de defugir la frivolitat. També és important la informació gràfica. Candel pot semblar una persona planera i senzilla però té molts matisos, moltes coneixences i moltes influències. L’ha mitificat gent que no l’ha llegit, compta amb un seguiment transversal per part de diferents sectors socials.

El llibre té en alguns moments un gran valor documental, quan parla de persones del barri o que s'hi relacionen, sobretot a l’època de la postguerra i el tardo-franquisme. Tot i que trobem a més a més un ampli ventall de persones, més o menys rellevants, que van contribuir a la fama 'candeliana', potenciada pel carisma de l'escriptor. Candel corre el perill de resultar més simbòlic que real. En tot cas el llibre és una bona primera aproximació al personatge, cal completar-lo amb d’altres textos i, evidentment, amb els títols més emblemàtics de l’extensa producció de l’escriptor. Candel va conèixer i apreciar molta gent diferent. Persones interessants, avui oblidades. Es pot dir que ha estat profeta a la seva terra, el barri on va viure, la biblioteca i algun centre educatiu porten el seu nom, el mateix que un premi literari que ha anat assolint volada i difusió. Té, fins i tot, gegant propi. Un gegant modest, com era ell o semblava ser.

Vaig guanyar en dues ocasions el Premi de Narrativa Francesc Candel. Després, a petició de la meva biblioteca, vaig ser jurat del mateix. Crec que les obres encara es poden presentar en català i castellà i la participació en català s’ha anat incrementant al llarg del temps. El tipus de premis, així com l’acte de lliurament, també han anat variant. Sobre la relació de Candel amb el seu barri fa anys vaig anar a un acte on hi havia l’enyorat Huertas Claveria. Aquest va incidir en què molta gent parla del ‘seu barri’ amb una bona dosi de mitificació quan, en general, ja no hi viu. No era el cas de Candel. Aquest va protestar, va aclarir que al seu barri hi estava d’allò més bé. L’escriptor rumbejava tot sovint una ironia remarcable. En una altra ocasió, en el lliurament del premi, fent referència a la modalitat de poesia va dir que ell no s’havia presentat mai a cap premi de poesia ja que si ‘no eres de la moda que agradava al jurat no tenies res a fer’.

Candel, crec, s’ha valorat més com a personatge que com a escriptor. Fa anys, potser avui no tant, alguns sectors ‘intel·lectuals’ mostraven un cert menyspreu per la seva obra. Però en el meu entorn popular recordo que es llegien força, al menys alguns. Una vegada una persona ‘entesa’ em va criticar que Candel donés veu i suport a autors humils, del barri, que escrivien de forma popular i senzilla. D’alguna manera Candel va entomar i va difondre la realitat d’una societat que estava separada en una mena de compartiments. El PSUC, amb el qual l’autor simpatitzava, va contribuir a un cert coneixement mutu però, al capdavall, la gent es va barrejar poc i encara passa una mica el mateix amb les noves onades migratòries...

La televisió, en alguna ocasió, va portar a la pantalleta narracions seves, malauradament tot es va fer amb pocs recursos. Una de les seves preferides era aquella, impressionant, en la qual una colla de fills es van passant el pare vell de casa en casa, fins que aquest mor pel camí. Pujol, amb totes les seves ombres, era susceptible al gran valor de Candel, al seu tarannà, i es va adonar de la necessitat de 'captar' sectors humans allunyats del que en deien 'la cultureta'. Em sembla que l'afecte i el reconeixement pujolista no feia el pes a segons qui. El mateix que la seva amistat amb persones bandejades del cànon nostrat per motius diversos, com ara Tomás Salvador. 

L'obra sencera de Candel es pot trobar a la 'seva' Biblioteca. He llegit que la filla vol transformar el pis de l'escriptor en museu, tant de bo la cosa tiri endavant. Havia llegit llibres seus, fa temps, narratius i sobre temes importants, com ara aquell en el qual va incidir en 'la nova pobresa' fent un recorregut pels menjadors 'socials'. Em caldrà tornar-hi. He sentit que Sinca havia de ser el comissari del centenari i que després no 'ha fet falta' comissari però que a nivell personal endegarà actes i visites. 

Un llibre molt 'distret' és el que va escriure després de la seva experiència a l'Ajuntament de L'Hospitalet. Paco Candel ha estat apreciat de forma més personal que literària, per gent d'upa però no va semblar mai que tot plegat li pugés al cap i l'apartés del seu entorn. Recordo que en una altre ocasió el vaig sentir comentar, davant de l'arribada de les noves masses migratòries: 'ara resulta que els catalans i els castellans ens assemblem més del que crèiem'.

Aquesta biografia de Candel, amb les seves limitacions, és imprescindible, no tan sols per acostar-nos més al personatge sinó, també, per conèixer a fons una època llarga i ombrívola però amb llums oblidades, i amb molta gent que avui no ens 'sona', gent en ocasions lligada a les parròquies, als bars de barri, metges sacrificats, com els que, en el meu barri, treballaven a Sant Pere Claver. No és ben bé la biografia que m’hauria agradat llegir però és un bon punt de partida i de debat per acostar-nos al personatge, encara que, fins i tot, tinguem d’ell ja un cert coneixement, sempre, inevitablement, parcial. 

En tot cas els centenaris d'escriptors, poetes, periodistes, sovint no tenen la difusió d'altres sectors. De vegades ni tan sols es fan reedicions de l'obra, tot queda molt limitat, lluny de la rellevància que mereix la celebració, amb molt poques excepcions. Esperem que no sigui el cas. En tot cas, al menys, el seu barri, encara que hagi canviat, segurament encara el 'venera', amb excepcions, que sempre n'hi ha alguna. És una sort per a un barri, un poble, comptar amb una figura rellevant i popular, un bon senyal de pertinença, vaja.