DIVAGACIONS A MIG MATÍ

De forma relativament habitual pel matí, via internet, dono un repàs a alguns diaris i a la tele miro, mentre esmorzem, alguna tertúlia d'aquestes en les quals s'opina de tot. Aquest 'tot', en molts casos, és un tot molt relatiu ja que hi sol haver un tema estrella, a l'entorn del qual es va donant voltes.

Al diari, avui, per variar, m'he ensopegat, amb el tema de les pantalletes, esca del pecat del nostre temps. Una bona manera d'eludir responsabilitats humanes és donant la culpa a la tecnologia del moment. Molts disbarats i exageracions ja s'arrosseguen des del temps de la picor, va canviant el context i els estris pecadors. Els perills encalcen el jovent, sobretot els adolescents, i se suposa que podem controlar el seu futur. La dèria pel control, actualment dels mòbils, amb prohibicions diverses en el mon escolar, es va incrementant. El que passa és que prohibir no sol funcionar, de vegades encara estimula més el desig d'allò prohibit.

En una d'aquestes tertúlies, i no és la primera vegada que em trobo amb això, s'han tallat alegrament les persones convidades (un economista, un pedagòg) per connectar amb tot aquest sarau de la senyora Leire, tan sols per mostrar-nos-la envoltada de micròfons i la resta. Sortir a la tele es llaminer, encara més quan, en ocasions, es promociona llibre propi, poca gent la defuig. A les tertúlies hi ha els conductors o conductores dels debats, els convidats 'entesos en un tema' i els tertulians habituals que surten a tot arreu sovint. A la llarga molts conductors o conductores dels debats acaben per opinar, son els veritables protagonistes, en molts casos.

Tot es fa depressa, els temes no es poden esgotar, hi ha poc temps i moltes tecles a tocar. Ens podem entretenir més amb la premsa, encara que sigui online. Avui llegeixo que un futbolista de categoria, jove, opina que voldria que els seus fills, si un dia en te, creixessin en 'un poble'. Diu més coses però aquesta l'han tret de context i l'ha escrit en lletres grans. Una periodista i escriptora toca el tema habitual sobre les pantalletes, diu que li sembla que al metro veu que es llegeixen 'mes llibres' encara que prevalgui això de consultar el mòbil. S'obvien també els continguts, als mòbils es poden llegir coses rellevants i de llibres 'en paper' n'hi ha de tota mena i a dojo. En paper es poden llegir moltes ximpleries ben relligades.

Quan es parla de la bondat dels pobles, en detriment de la vida urbana, s'obvia que de pobles n'hi ha molts, alguns de grandets amb sectors diversos. I que la ciutat és plena de barris que semblen pobles. De tot es parla 'en general i segons les pròpies experiències', sovint limitades en el temps. 'Queda bé' criticar les pantalletes i dir que 'no es pot viure a Barcelona'. Vivim entre tòpics assumits i frases fetes, poques coses s'analitzen en profunditat, amb temps, cal anar al tema vigent, cercar audiències... Un altra tema és quan algú parla d'educació i escola a partir de la pròpia experiència amb els fills, un o dos a tot estirar. 

Malgrat tot és el que hi ha, les tertúlies distreuen i, als diaris, sempre et trobes molta banalitat i repetició però també alguna perla. Fer-te vella, si conserves la memòria, és un risc, saber massa. Que ja sabem que el dimoni sap més per ser vell que no pas per ser dimoni. Un director d'escola que vaig tenir, durant els canvis educatius provocats per les transformacions polítiques, deia 'és com una peli que ja he vist'. La seva peli va acabar malament, per desgràcia. Les que jo he vist han anat acabant sense grans traumes però amb moltes decepcions i contradiccions. La vida, vaja.