Palmes, palmons i mitjons blancs

Post publicat el 17,04.2011

...I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta...

      Joan Manuel Serrat. 'La tieta'

Avui és el dia de la Palma i comprovo que afortunadament encara hi ha molta gent que segueix la tradició i va amb les criatures a l'església a 'beneir'. Al meu pare, que era seriós amb aquestes coses, l'empipava que molta gent anés a beneir i després no es quedés a la missa. Quedar-se a missa, tal dia com avui, té molt de mèrit, car es llegeix tota la passió i l'acte religiós es fa llarguíssim i feixuc. 

De tot plegat, actualment, n'ha quedat més tradició folklòrica que res més. És una festa com una altra, ja no és el dia singular i preferent en el qual s'estrenaven rebeques, mitjons i sabatetes blanques i se sortia ben mudat al carrer per fer-se retratar, car la fotografia no era pas a l'abast de tothom. Els nens picaven fort amb els palmons per fer escombra i les nenes havíem de tenir cura de no perdre  els ninotets de fusta que penjaven de les oloroses palmes, modestes en el meu cas, guarnides també amb els rosaris de sucre corresponents. 

Els padrins i padrines regalaven palmes i mitjons, tradicionalment, i la mona més endavant, com recorda la cançó d'en Serrat sobre aquella horrible i trista tieta conca. La Mare Lola serratiana no ho passava pas millor, la veritat i és que les dones pobres de les cançons ho van tenir molt magre fins fa quatre dies, llevat de les que eren maques, anaven al Bocaccio i feien de model d'en Pomés. O eres una mala dona assassinada per l'amant enganyat, o una conca amargada, o una mare soltera enganyada per un brètol o una casada amb un munt de criatures sorolloses, resignada a fer bugada i neteja, un dia sí i un altre també. Una altra sortida professional era fer-se monja.

Les meves avantpassades consideraven que Carnaval i el dia del Ram eren les festes de les mares boges, car es guarnia la fillada amb poca roba, fes fred o calor, per presumir, i era freqüent agafar greus encostipats primaverals.  A nosaltres, els nens de la meva escala, ens retratava el senyor Antonio, l'únic que tenia màquina de retratar pel fet que treballava en una botiga del ram i les aconseguia a bon preu. El senyor Antonio i un seu cunyat que també vivia a l'escala revelaven ells mateixos les fotografies, en una cambra petita i fosca, misteriosa i amb una llum vermella molt inquietant. En ocasions especials, com les comunions, s'anava als estudis fotogràfics on, a més, et retocaven de forma adient. 

Em sap molt de greu la pèrdua d'aquells estudis, alguns d'ells tot un museu, com el de Can Lumière, a la Ronda, que va durar molts i molts anys. Baixaves a un sòtan misteriós i un senyor que semblava sorgir  de les boires del passat i que era tot un artista et feia el retrat que tocava. Anar a Can Lumière era una mica car però tenies la garantia de quedar sempre bé. No sé com ho feien, però era així. Quedaves bé, fins i tot a les fotografies del carnet d'identitat, que eren tot un repte per als bons fotògrafs.

Quan vaig començar a treballar, amb un dels primers sous, jo també em vaig comprar una màquina de retratar, gràcies a aquest veí introduït en el ram, marca Dacora Dignette, que em va anar molt i molt bé durant anys, tot i que no era cap aparell d'alta volada. Vaig comprovar que persones que tenien màquines més cares no obtenien pas uns resultats gaire diferents dels meus, la veritat. En aquells primers anys de possessió de màquina retratava moltes bestieses: núvols, capsetes, la gàbia del periquito...

El senyor Antonio fins i tot ens havia fet pel·lícula en alguna ocasió. Una vegada vaig preguntar a un fill seu, de la meva edat, malauradament també desaparegut cap al mar que es el morir, de forma prematura, si me'n podia aconseguir una còpia i em va explicar que el material era tan precari que s'esmicolava i no es podia reciclar. 

Les palmes i els palmons feien molt bona olor, els parents d'uns veïns es dedicaven a fer-ne i aleshores vaig saber que el tema no era senzill i que per aconseguir aquella blanca frescor calia treballar amb productes químics verinosos. Imagino que el tema es diferent i menys tòxic quan es fa a gran escala però ells ho feien a casa seva, un pis vell, petit i fosc, sense gaire condicions higièniques. Era com una feina més de tantes com la gent feia a casa seva, per a arrodonir setmanades i tirar endavant.

Fos com fos, l'olor de la palma fresca és magnífica, s'hauria de poder comprar en flascons.   Un cop beneïts, palmons i palmes s'havien de lligar als balcons per espantar les bruixes i se substituïen les de l'any anterior, que estaven ja força fastigosos de tant fer por a les bubotes. La palma, lligada al balco, en poc temps perdia la seva magnificència i esdevenia un record trist de la seva plenitud de diumenge de Rams. Hi havia qui les portava primer a l'església, per a muntar els monuments que es visitaven el dijous sant. Veure una palma o un palmó lligats a les baranes dels balcons volia dir que allà hi havia infants, era tota una proclamació de principis.

Enguany, com que la Pasqua és tardana, tot està florit i no fa tant de fred com en anys més matiners. Però la primavera és enganyosa i traïdora, a més de bonica, i s'ha d'anar amb molt de compte amb els seus canvis imprevisibles. Les palmes i els palmons, però sobretot les palmes, també palesaven les grans diferències socials. Els diaris mostraven fotografies de nens i nenes molt ben peixats, amb grans i complicades palmes, luxoses i cares. Nens de casa bona, vaja. 

El dia de la Palma tothom intentava anar elegant, ben pentinat, net i polit, olorós de colònia casolana i estrenar, com per Nadal, alguna cosa, ni que fos girada de l'inrevés i recosida per algun sastre experimentat, com el gran Poveda de la plaça del Pes de la Palla, que fins i tot s'anunciava per la ràdio amb una divertida falca en la qual un amic li deia a un altre:

-¿Abrigo nuevo?

-No!Vuelto del revés y arreglado por Poveda sastre, plaza del Peso de la Paja, 2...

La famosa sastreria tenia sempre els balcons oberts i quan passaves per la Ronda veies la gent que cosia i els maniquins sense cap amb la roba embastada i les cintes mètriques. Ja fa anys que devia plegar i ara aquells balcons són sempre tancats. Als baixos d'aquella escala emblemàtica i miraculosa hi ha avui un immens basar xinès, d'aquests amb molta roba, que ens faciliten anar a la moda econòmica i no haver de cosir, recosir i girar de l'inrevés els vells abrics històrics. Huxley ja va preveure un món feliç en el qual seria millor llençar que no pas haver d'apedaçar... 

Abans es cosia molt i ara percebo que hi ha un cert interès per la gent jove -noies sobretot, és així, què hi farem- per coses com la costura creativa i el punt de mitja. Això està molt bé. Per motius llargs de debatre les feines típicament femenines del passat han estat bescantades i menystingudes, com ara la neteja i la costura, sobretot. Fins i tot entre els oficis femenins tradicionals els famosos i rics acostumen a ser els senyors, pel fet que potser saben vendre millor el que fan. 

Sigui pel que sigui va bé recordar que en les corts reials una bona modista o brodadora tenia tant de prestigi -o tan poc- com els grans pintors de càmera, que avui titllem, amb convenciment, d'artistes.