27.1.07

Literatura del crepuscle i estudis crepusculars

Fa molts anys, quan vaig acabar magisteri, amb la intenció de treure’m una llicenciatura, vaig començar a anar a la universitat als vespres, en la modalitat, força nova aleshores, d’estudis crepusculars, que són els que em van permetre accedir al batxillerat primer i al magisteri després. La possibilitat de fer estudis nocturns oficials va ser un gran avenç, lligat a les inquietuds per a la formació de persones que, des de dins del règim, volien canviar una mica la cara a tot plegat. Crec que caldria recordar més els esforços i la personalitat de Villar Palasí, per exemple, que va fer un intent remarcable de canvi educatiu. El canvi, però, com encara passa, malauradament, no va anar acompanyat dels recursos adients però moltes coses d’aquell temps encara són prou vàlides, em sembla, i fins i tot n'hi ha que s'han perdut pels camins atzarosos del postmodernisme. Després, per si no ho recordeu, va venir Julio Rodríguez, i és que sempre passa, això, quan alguna cosa comença a anar bé, s’espatlla.


Tot aquest pròleg per dir que, en aquella universitat en ebullició política i poc treball acadèmic seriós –molts esforços s’encarrilaven vers qüestions d’oposició al règim i, per part d’aquest, en reprimir els intents de rebel·lia, cosa que generava tancaments i ensurts- em vagi ensopegar amb la figura, per a mi immensa, de Ricard Salvat, amb qui vaig poder fer dues assignatures que tenien una mena de nom genèric que no recordo, i eren una mena de calaix de sastre cultural on cabia tot. Per a mi, aquelles classes –que molts ‘progres’ criticaven, car consideraven, ai, Salvat, una mena de patum petit burgesa- han estat del millor que he pogut viure en el món de l’educació superior. Un dels molts descobriments que vaig fer en aquelles aules pleníssimes de gent –érem més de cent, potser- i fum –ai, si algú hagués gosat prohibir res- va ser el de l’autor Puig i Ferreter, condemnat encara a l’ostracisme cultural per tot aquell afer, mai explicat del tot, dels calerons republicans perduts en algunes butxaques intel·lectuals de l’exili. Per consell del professor Salvat vam comprar Servitud, en una edició d’ocasió, ja que el magatzem on desaven els fons s’havia cremat i els volums estaven socarrimats, encara que llegibles. Servitud, com molta gent sap, és una crítica irònica i un repàs al periodisme de l’època, al voltant d’un diari La Llanterna, molt semblant a La Vanguardia. La Vanguardia és un diari que compro sovint, per tradició familiar, però que encara conserva molts dels tics que Ferreter li critica.


En aquella època, (la de Ferreter, no la del franquisme, encara que potser també), una de les coses que donaven més calerons eren les esqueles, les necrològiques. A la inefable Llanterna, si no recordo malament, posposen la publicació de l’inici de la Primera Guerra Mundial, per poder inserir una esquela important, de pago. Les esqueles, cal dir-ho, són un espai que té més lectures del que sembla. El nom ve, de fet, del castellà, i en aquesta llengua, sembla, del llatí, fa referència a un text breu, però ha quedat molt lligat a aquests petits espais notificant una defunció.
Quan més gran et fas, més interès et desvetllen, les esqueles, i ara entenc una mica el neguit del meu avi i dels meus pares quan les llegien, cercant coneguts i comprovant dates de traspàs de la gent. A casa meva s’havien assabentat de la mort d’antics amics per les esqueles i això els havia permès anar a l’enterrament, fins i tot retrobar persones que feia anys que no veien. Recordo el meu pare, com se sorprenia de la mort, prematura, d’algun metge, és realment un factor que fa perdre la fe en la ciència, aquest de veure un bon metge mort abans dels seixanta o setanta anys. També fa perdre la fe en la pedagogia i l'educació veure els fills mal educats de mestres, pedagogs i psicòlegs, però són coses que passen força sovint, aquestes (i no em vull ficar amb els sexòlegs, ep).

Com que tots intentem ser originals, les esqueles reflecteixen aquest intent, sempre inassolible. S’hi escriuen alguns versos, alguna frase diferent de les convencionals, però, bàsicament, totes acullen el nom del difunt, l’edat –no sempre-, mencionen familiars i amics molt propers, i avisen de l’enterrament, finalitat, crec, de l’esquela. No sé si algú s’ha adonat, darrerament, d’un error de coherència immens, en aquestes notes necrològiques. Quan es menciona la família, per exemple, si hi ha algun membre del grup que ha mort abans que el difunt protagonista, es conformen frases com ara, per exemple:

‘la seva cosina X, la seva germana Y (+), els seus fills... us participen la pèrdua i us conviden a donar-li el darrer adéu’.

La creu darrera d’un nom vol dir que aquella persona ja no hi és, i, per tant, no pot comunicar res ni convidar a res. Jo crec que ningú no s’ha adonat massa d’aquesta estranya ironia literària, que frega l'humor negre, el redactat hauria de variar, dir per exemple que la persona s’ha reunit amb els seus difunts, tal i tal, no ho sé, però incloure els traspassats a la llista dels que comuniquen quelcom és una errada, la manifestació d’un impossible. La cosa no té més importància, els errors de coherència i de tantes coses, en els redactats actuals del que sigui, són immensos, només cal llegir en veu alta algun text, però com que la pràctica de llegir en veu alta va de baixa, doncs, no anem bé. A l’escola, fer llegir en veu alta és imprescindible, és freqüent que els infants no entenguin el que han escrit ni el que han volgut escriure si no ho rellegeixen de forma sonora. Als grans, també ens passa, i molt, fins i tot als de l'ofici grafòman.

Sobre les esqueles, alguns diaris tenen també un petit espai d’interès, més modern, que, per cert, no es troba a La Vanguardia, que és la llista de difunts, amb l’edat de la mort, presents cada dia als tanatoris. Sé, també, que hi ha qui en fa el seguiment. Jo penso que a tots ens neguiteja la mort i que constatar les edats avançades de molts difunts ens dóna ànims i esperances, vanes, és clar. No sé perquè he pensat en això, avui, serà que em faig vella.

Per cert, vaig anar dos anys a la universitat, la família i les circumstàncies van fer que hagués d’abandonar la carrera aleshores, llàstima, perquè els que manen ara, molts dels quals van aconseguir aquells inefables aprovats polítics, es gestaren en aquella època de grans ideals i corredisses, fet que explica moltes coses inexplicables, com ara que jo mai hagi estat consellera ni ministra. Més endavant, ja en la maduresa, es va inventar la uoc i vaig poder realitzar el meu somni llicenciós (de llicenciatura, ep), i els estudis dels noctàmbuls, treballadors diürns per obligació o afició, van esdevenir virtuals, o sigui, lliures d’horari, matiners, crepusculars o el que calgués. Aleshores el control dels estudiants era barroer, ara és més subtil. La mateixa estructuració de les carreres en crèdits, per a mi un error, ha canviat el concepte de cursos i ha dificultat la relació sòlida entre estudiants, la cohesió, encara que existeixi, és clar. La virtualitat, si no va acompanyada d’una bona dosi de relació directa, encara la dificulta més. Sempre hi ha escletxes per on esmunyir-se del sistema, però cada vegada són més petites i difícils de trobar.


En fi, malgrat el meu agnosticisme, acabaré amb una frase que sovintejava en algunes rondalles: i que al cel ens puguem veure. No sé si al cel hi haurà escoles i universitats i professors i blogs. Abans, si la família té possibles i ho troba adient, comptaré, potser, a la premsa, amb el petit espai d’una esquela personal, petita, la meva –els preus manen, no són barates- que algú, possiblement, guardarà en alguna capseta de records, com faig jo mateixa amb més d’una, juntament amb els recordatoris que es donen a l’enterrament i que cada vegada són més austers i ensopits, la veritat. Si ets famós en algun tema és possible fins i tot que alguna institució la subvencioni. No crec que sigui el meu cas. Ànimes difuntes, que al cel ens veiem juntes...

11 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Júlia, quin "iuiu" el final del meme. Encara ens falta molt per ser ànimes difuntes! Ara, encara som ànimes en dansa. I quant de fum a les aules universitàries.! Abans, quan més fum tenia una sala, més "intel.lectual" era l'ambient, oi?

Júlia ha dit...

Hola, veí, res, de iuiu, la realitat, què hi farem, la peli pot ser més o menys bona, però acaba malament, el protagonista sempre mor, he, he. Doncs sí, fum i desenvolupament intel·lectual acostumaven a anar plegats.

Deric ha dit...

Quan vaig voler acabar la carrera (ja gran) em vaig trobar que no podia anar a classes i treballar perquè s'havia d'anar matí i tarda a la universitat (estic parlant de sis anys enrera)i això em va obligar a matricular-me a la Uned. Jo recordo que quan la vaig començar (allà per la prehistòria) hi havia classes fins a les 22 h i 3 torns per escullir: matí-tarda-vespre.

jaka ha dit...

Bona tarda Júlia !!!
Molt interessant tot el que expliques avui. Crec que la Universitat a distancia a pesar de la seva virtualitat a donat la oportunitat a molta gent que per les circumstancies de la seva vida no poden estudiar d’altra manera.
Veig que admires molt al Ricart Salvat, jo per un projecte virtual de la URV vaig tenir la ocasió de parlar-hi algunes vegades i em va impressionar molt, te una personalitat inmensa.

Júlia ha dit...

Hola, Deric, jo també havia estat 'mirant' la Uned, però fa alguns anys no volia saber res del català, crec que ara ha canviat, la cosa. Fins i tot crec que la uoc, en principi, volia tenir-hi algun tipus de relació, però no va ser possible pel tema lingüístic.

Júlia ha dit...

Hola, Jaka,
la virtualitat, al principi, no era un problema, a la web, les trobades i altres activitats minvaven la distància. Crec que amb l'augment d'alumnat i alguns canvis que han fet la cosa ha empitjorat. Avui dia la presencial tampoc és el que era, un problema, per a mi, és el que menciono, la fragmentació en crèdits. Recordo l'antic rector, molt admirat per mi, també, Ferrater, que no volia que se'n digués 'a distància' de la uoc, perquè, precisament, era la que 'no tenia distàncies'. En general, penso, la universitat, com l'escola, no són el que eren abans, n'han variat les funcions, les característiques, encara que arrosseguen molts tics ancestrals que caldria revisar. Per a la gent jove, de tota manera, m'imagino que no hi ha res com trobar-se 'en viu', a l'aula o al bar.

Júlia ha dit...

Sobre Salvat, no hi he tingut més relació directa que la que explico i el fet d'haver anat a veure obres de teatre dirigides per ell, però, efectivament, em va impressionar i moltes coses que sé sobre literatura catalana les vaig aprendre en aquella aula. Crec que és una persona de molt caràcter, no sempre un caràcter fàcil. A la biografia de Maria Aurèlia Capmany de l'Agustí Pons, que em va semblar excel·lent, parla d'ell i de la seva relació amb l'escriptora, que va fer córrer moltes brames pel món secret dels amors de la cultureta. Malauradament, crec que en moltes ocasions ha estat víctima, també, de les mesquineses -i les enveges- del món cultural català, tan gran en alguns aspectes, però tan curt de mires en altres.

Arare ha dit...

Jo també vaig gaudir de tenir Salvat com a professor, a Història del teatre, quan feia la llicenciatura d'Història de l'Art a la U.B. Em va encantar, aquell home... em va transmetre tantes coses!! gairebé tantes com Miquel Porter Moix a Història del cinema o com Oriol Martorell a Història de la música... i també, aquest darrer, com a professor de música i direcció de cors a la normal.

Ai, Júlia, o som molt velles o tenim una capacitat immensa d'evocar tota una època a partir d'un parell de detalls... més aviat deu ser això segon (que la primera cosa fa yuyu, com diu el veí)

Arare ha dit...

fa iuiu

Com deu ser, iuiu, en català?

vaaaaaaaaaaa, direm que fa basarda.

Júlia ha dit...

Aquests comentaris si que em fan iuiu... Tots els que menciones, grans professionals i persones interessants al màxim. Oriol Martorell el recordo en aquelles escoles d'estiu dels setanta, aplegava un grup de gent amb poca grapa musical i al cap d'una estona semblava l'orfeó català. El temps passa, els setanta van ser uns anys molt especials, no és estrany que els recordem. Ens hem de resignar optimistament al pas del temps, que no té remei. Hi ha qui diu que s'ha 'd'acceptar', em sembla retòric, car encara que no ho acceptis, passa igualment.
Més que basarda, tendra nostàlgia crepuscular. He, he.

Júlia ha dit...

Volia dir que els comentaris em fan iuiu perquè de vegades se m'esborren, ep, és que no m'he explicat bé, no sé què passa que el blogger també em falla en aquest aspecte, el comentarístic, que, per cert, és el que m'agrada més pel que té de tertulieta. La resta, correcta.