Literatura i realitat, cada dia més lluny

Fullejant blogs, m’ensopego amb Suntory Time , molt interessant, on puc llegir unes reflexions, que comparteixo, força sobre els autors de casa nostra més mediàtics, entre ells un que ha publicat, darrerament, un exitós llibre de contes. Els llibres, breus, brevíssims, com és el cas d’aquest, tenen ja, d’entrada, guanyat el cel dels lectors amb poc temps, que volen estar al dia. El llibre m’ha arribat regalat per dues bandes. Amb molt bona voluntat, la gent et regala sovint el llibre de moda, i ara toca aquest. El cas és que són llibres molt ben promocionats, que es vénen bé. Em refereixo, com us haureu adonat, en aquest cas, al de Sergi Pàmies.

A més, hi ha un grup d’escriptors i escriptores simpàtics, assequibles, divertits, que tenen molt d’èxit, són coneguts, surten als mitjans dient estirabots i tot això. De literatura-literatura, en fan poca, potser van començar amb més empenta i ambició, però la vida és la vida. És clar que el periodisme també es literatura, potser, i alguns d’ells en fan molt, de periodisme d’opinió –o de gracieta-, també en castellà. És curiós, quan un autor català escriu i publica un llibre en castellà, se sol criticar, i també quan ho fa un cantant, però amb els articles d’opinió, no, per regla general. S’admet que els escriptors han de recórrer a molts mitjans, per viure de la ploma, o, més aviat, de l’ordinador i se’ls perdona o, encara pitjor, se’ls admet i admira, precisament, la frivolitat mediàtica. Respecte a la poesia, el panorama encara és més àrid, molt d’estil i avanguardisme d’avui i poca substància, com que els cantautors han desparegut o tenen, també, poca promoció, doncs, així ens va.

Crec que el nostre temps demana una major implicació dels intel·lectuals, si és que existeixen intel·lectuals, encara. Els llibres d’èxit, la novel·la o el conte, bàsicament, que tenen més sortida, són, de fet, exercicis estilístics, com el de Pàmies, (reeixits, no diré que no), històries burgeses o petit burgeses amb preocupacions etèries, i lectures i recreacions, més o menys (més aviat menys) aconseguides, del passat. El món d’avui, amb les seves misèries i problemes, els barris, la immigració, la solitud dels infants, els vells, la servitud a l’estètica i al control de la salut, el desengany a la política de base, el treball precari, la relació actual entre generacions, la crítica al poder vigent, tot això, o està absent del panorama literari o, si té la sort de sortir al mercat en forma de novel·la o poesia o el que sigui, com que és un tema que toquen persones poc mediàtiques, resta ocult, invisible gairebé. Els serials televisius intenten fer aquesta feina, però la fan malament, i de forma grollera, repetint tòpics que mostren el poc coneixement directe de moltes realitats. Temo, que com ja ha passat abans, el realisme de la nostra societat més humil passarà a la literatura en castellà. No hi ha res, en català, llevat d’alguns intent de Pedrolo i poca cosa més, semblant al corpus literari de Marsé, per exemple.

El fet és, que com opina el blogaire que he mencionat, penso que, precisament, Pàmies, és dels autors que s’adonen més d’aquesta contradicció. En el seu llibre hi ha pinzellades de realitat, de dramàtica realitat, esbossos d’alguna cosa més ambiciosa. En castellà estan sorgint autors que fan aquesta feina o que ho intenten, i crec que a casa nostra estem perdent el tren. Només cal repassar produccions d’altres temps per adonar-nos de com, amb més o menys grapa, però amb un doll de bona intenció, la poesia i la novel·la mostraven una gran preocupació social, en molts casos. El cinema, en alguna ocasió, també toca el tema del present, de forma realista i crítica, (Tapas, Vida y Color...), però no massa, la veritat. Encara menys, el –poc- cinema català que es fa. Per exemple, hi ha unes quantes pelis nostrades a l’entorn de la crisi dels trenta-quaranta, i de la parella tradicional, en persones ben peixades, o sigui, que ens mirem el melic, vaja. Esperem que les noves generacions que han crescut a les barriades, i que tenen experiències personals lligades a un món humil i difícil, aconsegueixin mostrar una realitat molt més colorista i diversa. Altrament continuarem recolzant una imatge petit burgesa del catalanisme, que, a la llarga, passarà a la història com una veritat inqüestionable.

Com deia la cançó, crec de Iupanqui, referint-se a un poeta eteri: vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal, y como lucha la gente por un pedazo de pan. Només caldria passejar una mica pels barris, avui, i conversar amb uns quants immigrants dels tants i tants com tenen cura dels vellets i infants catalans, ens fan la neteja i serveixen entrepans en caps de setmana, potser, per tenir un bon argument.