4.1.07

Ratolins forasters i angels caiguts



Quan jo era petita i em queia una dent, em deien que la posés a sota del coixí, que vindrien els angelets i em portarien alguna cosa. Més endavant em vaig adonar que, a l'escola, les nenes d'origen castellà feien venir, per a tals afers de maduresa bucal, el ratolí Pérez.

Ara fan una pel·lícula sobre aquest ratolí, cosa que em sembla excel·lent. Constato que els àngels d'abans han desaparegut, o gairebé, de l'imaginari col·lectiu infantil. De fet, crec que avui dia els àngels tenen poca credibilitat i que el ratolí els ha pres, definitivament, la feina de compensar la pèrdua dentària, reversible, de la infantesa. Malgrat que el cognom Pérez no ha variat, no s'ha recreat i adaptat com a Peris o altres, el regne nocturn del ratolí que deixa regalets, sembla definitiu. A més, el rosegador Pérez és algú concret i els angelets, un conjunt abstracte i eteri, asexuat.

Poca gent jove, m'adono, recorda això dels angelets. Les dents de llet s'havien de desar en algun lloc, altrament, em deien també, un cop difunts les hauríem d'anar a cercar amb una candela al cul. Per això, de tant en tant, embolicades amb algun paperet o drap de fil, sorgien, pels racons dels armaris i calaixos familiars, dents una mica fastigoses, la veritat, que esperaven el moment de la resurrecció de la carn i de la dentadura, se suposa. Qui sap, potser la dentadura de l'eternitat, de fet, sigui la de llet, lligada a la innocència. Aquesta història de la candela fa molts anys que no la sento explicar.

Hi havia qui fins i tot en feia algun estri, com l'enamorat d'aquella cançó que diu 'me voy a hacer un rosario, con tus dientes de marfil, para que pueda besarlo, cuando esté lejos de ti'. Avui això sona una mica estrany, la veritat, però la cançó s'escoltava i molt, en èpoques d'autarquia i desenvolupament. Les dents, no cal dir-ho, eren les de llet (suposo).
Les dents adultes, quan cauen, no compten amb ratolins ni àngels que ens facin regalets compensatoris. El millor regalet seria que ens paguessin els dentistes, en la modalitat de serveis integrals,que fa tants anys que ens ha de pagar el seguro i, res. Amb aquest tema m'ha vingut al cap un poema breu, molt bonic, d'Ho-Txi-Min que em va llegir un company de feina, fa anys. L'he buscat, per transcriure'l, però no l'he pogut trobar. Parlava de la pèrdua, en la vellesa, d'una dent, a la qual acomiada dient, si fa no fa, tu cap a orient i jo cap a ponent. Les dents, per cert, són femenines en català i masculines en castellà, no sé si això té algun tipus de connotacions ocultes...

10 comentaris:

Deric ha dit...

Ei! Júlia! T'he retrobat! No sabia del teu canvi al blogger.
A mi també em venia un angelet quan em queia una dent, però això de la candela no ho havia sentit mai.

Albert de la Hoz ha dit...

Com el dèric, també em venia l'angelet, però no sabia això de la candela, ni del gato pérez.
Les nostres dents són femenines, però, a canvi, tenim un nas mascles.

Júlia ha dit...

Hola, Deric,
Ben retrobat siguis, m'he canviat perquè darrerament, a blocat, em desapareixien els posts i els comentaris. Ja ens veurem, doncs.

Júlia ha dit...

Tens rao, Albert, i tenir uns bons nassos és important, he, he.
Bon dia, vigília de Reis.

jaka ha dit...

Per aquí nomès passava el "Ratoncito Perez", d'angels res de res. :)

Júlia ha dit...

Ai, jaka, ves, per Tarragona ja estàveu molt avançats, fa anys...

pere ha dit...

Encara que sigui anecdòtic, conec unes nenes a qui els pares, poc creients i catalanistes, feien encomanar en al cas de la caiguda de les dents al ratolinet Peris. No fa gaires anys d'això.

Júlia ha dit...

HOla, Pere,
De fet, Peris ha estat la catalanització del Pérez castellà, com Llopis de López (els còmics del Súper López els van traduir així), Gomis de Gómez... així que ja anaven bé, he, he.

Anònim ha dit...

hola Júlia Andrews! m'encanta llegir cosetes teves...`podríes escriure experiències escolars que hi han moltes surrealistes i còmiques. Petonets d'una excompanya del C.

julia ha dit...

Senyora anònima, excompanya del C. (Castella, potser?), a veure si et dones a conèixer. De tant en tant ja explico alguna experiència escolar surrealista, però és que vull que el blog sigui variat i no-didàctic. Què tal si en muntem un de monogràfic tu i jo???