8.4.07

Clara Campoamor, avui


M’he endut de la Biblioteca de Santa Eulàlia, entre d’altres llibres, El voto femenino y yo. Mi pecado mortal, on, el 1936, Clara Campoamor explica i comenta l’espinós camí que portaria a l’assoliment del vot per part de les dones, gràcies, sobretot, a la seva tasca a les Corts espanyoles. Clara Campoamor va patir uns temps difícils i va ser capdavantera en moltes coses. D’origen modest, aconsegueix estudiar, ja una mica gran i esdevenir una advocada important, dedicada, sobretot, a aspectes relacionats amb la dona i els infants. La seva tasca dialèctica i efectiva per tal d’aconseguir aquest dret, que ara sembla tan just, va ser difícil, llegir la narració que fa dels fets i dels debats posa de força mal humor, avui, perquè es van dir un munt de bestieses per part de senyors suposadament intel·ligents. Fins i tot hi va haver aportacions d'estudis científics sobre el tarannà femení, que justificaven negar-li la majoria d’edat per sempre. Una altra possibilitat era donar-li el vot, però ja en la maduresa (?).

La cosa es va aprovar, aquesta tardor va fer setanta-cinc anys, amb un Parlament molt dividit i amb molts absents que no es van voler mullar. Interessos de partit, prejudicis ancestrals i moltes coses més es van barrejar, en aquell moment de grans lluites polítiques. Van votar a favor els socialistes i els grups gallec i català, amb alguna excepció. Si les votacions haguessin negat el vot a la dona, enguany no hauríem pogut celebrar res, doncs. Les votacions de 1933 van donar un triomf molt tebi a les dretes, com se sap, i Campoamor va patir l’animadversió de tots o gairebé tots els esquerrans més radicals, que culpaven el vot de la dona d’aquell fracàs, obviant la gran divisió dels partits, el crit a l’abstenció dels anarquistes en aquella convocatòria, o el desprestigi polític que havia aconseguit el govern amb fets com el de Casas Viejas. Això de cercar un cap de turc per part dels grans responsables dels desastres, és una constant històrica i fins i tot domèstica, gairebé.

Clara Campoamor va tenir una oponent femenina, Victoria Kent, i això va provocar una gran diversió entre els senyors polítics que comentaven sort que no n’hi ha cinquanta, de dones, he, he. La unitat que van mostrar en moments tan dramàtics com la Guerra Civil, els homes, faria riure, també, si no fes plorar, i força, sabent tot el que va venir. La dreta, evidentment, propiciava el vot femení perquè creia que aniria a favor seu, no cal fer volar coloms, ja Primo de Rivera havia permès alguna francesilla a les senyores. De vegades s’afirma de forma solemne que la República va donar el vot a les dones... Sí, però cal explicar com i a través de quin espinós camí, també. Clara Campoamor va ser titllada de trepa, d’ambiciosa. Evidentment, sense una mínima ambició política no hauria arribat on va arribar.

El 1936 va haver de fugir a l’estranger, perquè hi havia seriosos indicis que anirien per ella, els incontrolats. Va escriure un llibre criticant la violència dels primers temps de la Guerra a la zona republicana, gran pecat, també. Aquest llibre només es pot llegir en francès, per cert. Va patir un exili amb molt de rebuig per part d’altres exiliats de pes. Va intentar tornar a Espanya, en diferents ocasions, però la seva filiació maçònica era un perill i l’esperaven uns anys de presó, que no va voler assumir, és clar. També aquest fet se li ha criticat, que no tornés i entomés aquest perill... Va morir a Suïssa, el 1972, sense poder haver vist la recuperació de la democràcia ni haver pogut tornar a Espanya. Victòria Kent sí, que va tornar, en alguna ocasió, perquè era una mica més jove i va morir, crec, a finals dels vuitanta, i recordo haver-la vist per televisió, justificant, encara, la seva posició en contra del vot femení, i afirmant coses anacròniques, com ara que una dona que volgués dedicar-se a la política havia de renunciar –com si fos un capellà- a tenir fills.

Avui Clara Campoamor ha guanyat la batalla de la posteritat, és reivindicada i recordada, se li han dedicat carrers, hi ha institucions amb el seu nom i diuen que posaran la seva efígie en una nova moneda. Molts dels qui es van ficar amb ella de mala manera ja no hi són, però. Van aconseguir amargar-li la vida força, encara que imagino que una dona de caràcter com aquesta té prou recursos per sobreviure amb una gran dignitat. L’entristia, sembla, no haver pogut tornar a Espanya, ja que, com deia, i li dono la raó, quan una persona es fa gran té molta més dificultat per crear noves arrels, a diferència del que passa durant la joventut.

Les primeres edicions de la GEC no n’inclouen cap referència. En les entrades actualitzades hi ha una breu ressenya. Encara es diu, molt subtilment, en algunes enciclopèdies virtuals, que el vot de la dona va provocar el triomf –molt relatiu, per cert- de les dretes, el 1933. Una anàlisi seriosa matisaria molt i molt aquesta afirmació, com ja he dit, que em sembla que avui resulta totalment fora de lloc. En canvi, paradoxalment, les dones sembla que havien canviat molt el 1936... El fet és que hi havia molta divisió entra la gent, entre les mateixes esquerres, com se sap. Temps difícils, violents, de solucions radicals, justificades -o no?- per un context de grans diferències econòmiques, socials, amb molts problemes per resoldre. Països europeus suposadament molt avançats com França no acceptarien el vot a la dona fins després de la Segona Guerra Mundial. Si em fas festes i no me’n solies fer, o em necessites o m’has de menester. Des de la distància històrica d’avui, des d’uns temps en els quals aquest dret sembla incombustible –encara que mai no hi ha res de definitiu, en temes polítics tot és fràgil- la lectura del llibre que he mencionat s’ha de prendre amb una bona dosi d’ironia, altrament no es podria resistir tanta demagogia i barbaritat dialèctica reflectida a través de la visió una mica amarga de l’autora. Avui podem riure’ns d’aquells senyors i de les seves afirmacions tant o més del que ho van fer ells a l’època, sobre el tema i la condició femenina.

Imagino un debat, avui, demanant, per exemple, el reconeixement absolut dels drets dels immigrants que treballen al país, d’una forma ràpida i efectiva. Quants disbarats no hauríem d’escoltar, també? No es poden negar drets justos a ningú pensant que la seva concessió pot perjudicar-nos, en tot cas s’han d’establir mesures per tal que els grups no democràtics –aquests, sí- no tinguin l’opció d’arribar al poder i acabar amb la democràcia. Però aquest és un altre tema, em sembla.

23 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

No n¡'estic ben segur de les reials influencies que el vot femení produí en les eleccions del 33. Péró si tinc ben clar que era de justicia donar-hi el vot a la totalitat de la ciudadanía; lo contrari era fer trampa.

Avui, després de molts anys de viure el mite de la República, fins i tot en el sí de la meva militancia política des de abans de 1975, creec que la República no fou una derrota a mans de les dreta sino un fraca´s de les esquerras per la seva incapacitat de estructurar un poder, adhuc de un eixemple terrible de violencia.

Bé, hi fet l'esforç...

Júlia ha dit...

Hola, Luis, moltes gràcies per l'esforç, i veig que no has oblidat gens el català.

A la República se li demanaven massa coses en molt poc temps, el país, Espanya, tenia molts i grans problemes, les doctrines socials i polítiques vigents eren exaltades i radicals, les esquerres, malauradament, sempre pateixen d'aquest mal, a més dels inevitables personalismes interiors, el context mundial era problemàtic, l'anticlericalisme bullia... els pacifistes eren, de fet, molt pocs i mal vistos, a casa nostre i a gran part del món. Un munt de coses, una gran inestabilitat i una violència al carrer i a tot arreu a més, diuen, del fet que a les potències europees no els interessava massa una Espanya millor. Un cop tot ha passat, fa anys, és relativament fàcil fer anàlisis i valoracions més ponderades. Amb el temps s'ha vist en què ha derivat el comunisme estatalitzat, per exemple, o com va evolucionar l'anarquisme quan va tenir algun poder. En aquests contextos, el seny mai hi té res a fer. Sobre el tema del vot, evidentment, no es pot negar el vot a algú o a algun col·lectiu perquè 'se suposa' que no l'utilitzarà a favor del que nosaltres pensem o volem. Això lligat a molts prejudicis i tòpics absolutament vigents sobre la condició femenina, doncs...

Luis Rivera ha dit...

I adhuc, a les memories de les figures de l'epoca, i penso en Azaña y el seus Cuadernos, com a eixemple i elle era home equilibrat, hi ha una permanent apelació a la violencia, de paraule, al Congrés, a les converses íntimes. Es un llenguatxe terrible que no escolta a la gent de seny, Ortega per eixemple, i tants d'altres... I ja se sap, si el llenguatje es violent el caliu vital ho es tanmateix... Es cosa d'acostumarse.

El fet reial, penso, es que les esquerres i la Republica son mitificadas com al Paradís inocent que mai no foren; i aquesta mitificació, feta per ella mateixa en el temps de la dictadura s'acabat convertint en veritat histórica per la memoria col.lectiva.

Penso en Saura i en el seu projecte de memòria histórica: com, ell mateix tot just, treurá a la llum la memória de l'Andreu Nin, per eixemple, o d'els fets de maig?

A Catalunya, en el temps de la guerra, la gent deía en veu baixa, parlant de la Fai, "qui la fai la paga"

Júlia ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu i, efectivament, les lectures que es fan avui sota l'epígraf 'memòria històrica' em fan força angúnia.

Tot es glorifica i de la derrota se n'està fent una mena de victòria moral absolutament mitificada, que no comparteix la gran majoria de gent gran que encara viu, supervivents d'aquells anys, gent de tots els 'colors', llevat dels revanxistes, que sempre en queden.

La Fai va fer, deien els avis del barri, més franquistes que Franco...

De tota manera, les veus i escrits raonables no 'venen', la història sempre s'escriu segons convé als que manen en cada moment. Durant la transició tots 'callaven' i ara... personalment també em fa angúnia sentir Carrillo i altres parlant de la seva lluita antifranquista, que ningú els nega, però... era per aconseguir una democràcia? Que es glorifiquin o obviïn personatges com Líster és dramàtic. No oblidem que molts comunistes poderosos estiuejaven amb els Ceausescus. L'autocrítica de persones que van militar a grups tan 'pacifistes' i 'democràtics' com Bandera Roja, per exemple, és inexistent, gairebé.

La veritat és que costa parlar amb una mica de seny de tot plegat sense que et titllin de fatxa, segons en quins ambients. Però, què hi farem.

Anònim ha dit...

Hola Júlia!

He intentat enviar-te un mail a jcostacod@gmail.com però me'l retorna, així que et deixo aquí el missatge.

Em dic Laura Pons Negre, estudio 2n de periodisme a la Facultat Blanquerna - Ramón Llull, i estic molt interesada en la teva obra.
Ens van recomanar llegir poesia en català i vaig pensar que estaria be llegir sobre la nostra ciutat. Si et soc sincera te conegut gràcies a Internet, però em sap greu no haver-te descobert abans. Visc al Poble Sec i quan et vaig llegir i vaig veure que parlaves del meu estimat barri no vaig poder evitar emocionarme...
M'estimo el Paral.lel, el Raval, el Mercat de Sant Antoni que tants diumenges ha protagonitzat a la meva infancia...
M'encantaria poder quedar un dia d'aquesta setmana per poder poder parlar amb tu del teu llibre "La pols dels carrers". El dia que et vagi bé (si pot ser abans de divendres perquè s'acosten els treballs i els exàmens) a la hora que vulguis, on vulguis. Serà un plaer poder quedar.

Moltes gràcies pel teu temps.

Una abraçada!

Laura.

Laurapn@blanquerna.url.edu

Júlia ha dit...

No em vull fer pesada, però la mateixa Campoamor, analitzant les eleccions de 1933 intenta raonar i fer veure que els vots d'esquerra, sumats, sobrepassen els de dreta, però que el problema va ser no aconseguir fer una coalició seriosa, cosa que sí van fer les dretes. És un fet demostrable, però que sembla que no es vol veure, ni tan sols aleshores. Així ens va anar després...

Júlia ha dit...

Hola, Laura,
m'emociona llegir el teu comentari, ara t'escric, a veure si funciona, de fet l'email que em dones és el meu, m'estranya que no hagi funcionat. Fins aviat, doncs, ja quedarem.

Júlia ha dit...

Laura, ara he mirat el correu i veig que m'ha arribat el teu missatge, fins aviat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Un bon "post" tanmateix, aquest dedicat a Clara Campoamor, que s'ha vist enriquit amb l'aportació de Luis Rivera.
Participo plenament dels comentaris en relació a l'època de la República i, especialment, pel que fa a la dita "memòria històrica".
Salutacions.

Luis Rivera ha dit...

Julia: la CNT va recomenar l'abstenció el 34, i aixó posibilitá el govern de dretes amb Lerroux i Gil Robles.

Sovint penso que en la banda republicana hi habían mases revolucions per un indret tan petit i a la fí de tot, tota la revolta partidaria, las col.lectivitat, la persecució religiosa, els assasinats i la influencia comunista, van fer franquista a la clase mitja, que estaba espantada del que hi había al seu voltant i a la cual li resultaba groller vestir-se amb mono de feina i saludar puny en alt. I era una clase mitja centrada i ilustrada. Quin regal pel franquisme.

En quant al que dius sobre el comunisme en la lluita antifranquiste, jo hi era amb el Psuc, abans encara amb el MSC de Raventós i Obiols. Al Psuc, i al PCE del que vaig noneixer bons amics, sempre parlaban del model italiá, democratic. No hi cabía la dictadura del proletariat. Hi ha un Carrilo fin als seixanta i un altre de després, a partir de Checoeslovaquia.
El comunisme espanyol va esser el primer en apartar-se de la obediencia estalinista, lo que no esborra les seves culpas i asasinats durante la guerra civil.

Lo estrany es que avui hi hagi molta gent jove i migt jove que s'enlluerna an las aventuras libertarias tipus pelíscula de Loach.

Júlia ha dit...

Hola, Xiruquero, benvingut,
D'acord, doncs, em sembla que ja hem 'tocat' el tema en altres ocasions, però sempre va bé tornar-hi a reflexionar.

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
Els anarquistes també van predicar l'abstenció a les del 33, Campoamor també troba que és un més dels factors que donen la victòria a les dretes. Caldria analitzar en profunditat algun transfuguisme estrany anarquisme-falange, que s'ha estudiat poc... quin món de mones.

A Catalunya, a més, embolica que fa fort, hi havia -i hi ha- la qüestió nacional, que aplegava sectors diferents i que va propiciar, després un 'antifranquisme' molt conservador en certs aspectes.

El PSUC va tenir una època brillant, molta gent n'havia estat militant o/i simpatitzant com jo mateixa, malauradament molts factors van contribuir també a la seva desaparició. Recordo un article de Montserrat Roig que es titolava, precisament 'quan presumíem de PSUC'...

Recordo també un eslògan que deia 'dictadura, ni la del proletariat', hi ha èpoques d'entusiasme polític, com van ser també els seixanta i part dels setanta, es van cometre molts errors, potser és inevitable, però també van reeixir moltes iniciatives socials, culturals, que ara es troben a faltar, i un cert sentiment d'unitat que va durar poc. Deu ser que l'espècie humana és així?

El fet és que moltes bones teories, a la pràctica, es fan malbé i només queden les persones, bones o dolentes segons circumstàncies i tarannà.

Júlia ha dit...

La gent jove necessita proclames i ideals i tot això i està disposada a creure en el que sigui si li resulta atractiu, per això es perillós jugar amb foc en aquests temes. Ara bé, no és estrany que tot plegat desvetlli entusiasmes juvenils, per això es tornen a cometre tants errors... suposo.

Luis Rivera ha dit...

Fa un any més o menys vaig escriure aquest post, on s'explica d'una manera vaga, l'evolcuió des de la militancia fins avui. Potser t'interesi llegir-ho, peró no estás obligada, es clar.

http://enelbosque.blogspot.com/2006/03/rosa-y-gonzalo-por-cuando-ramos.html

Déric ha dit...

una lliçó magistral Júlia!

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
L'he llegit, sóc tafanera, i t'hi he deixat un comentari, de fet és un retrat molt gràfic d'aquella època i d'una part important de la nostra generació.

Júlia ha dit...

Hola, Deric,
Moltes gràcies pel teu comentari afalagador... De magistral, res, tot és als llibres, he, he.

Angelusa ha dit...

Eterna Clara Campoamor, le debemos tanto, y aunque como bien dices, hayan puesto su nombre a alguna calle y hagan monedas con su figura, nunca será suficiente.
Explicas tn bien la circunstancia política y social de la época, que añadir algo más sería redundar.

¡Salut!

Júlia ha dit...

Hola, Angelusa, muchas gracias por el comentario, un abrazo.

empar ha dit...

Hola, Julia felicitats pel blog des d'alacant!! M'ha agradat este article però voldria preguntar-vos què en penseu del "desgovern" de l'esquerra quan té responsabilitat polítiques (baralles internes). ací al P Valencià albirem la possibilitat d'un (per fi!!!!!) canvi de govern, però passa per una coalició ( no m'agrada això de tripartit) PSOE-EU-BLOC. La pregunta és, si tot va bé i derrotem la dreta, es dedicarà l'esquerra a fer polítiques socials i progressistes (aturar la privatització de la sanitat que ha començat el PP, destinar recursos a educació (actualment hi ha milers de nens i nenes en barracons), crear vivendes de VPO etc), o es barallaran per vore qui te més conselleries????

Júlia ha dit...

Empar, quina pregunta em fas... des de la meva posició agnòstica, cínica i escèptica penso que més aviat es barallaran per les conselleries. De tota manera, amb el panorama actual que teniu, doncs, potser fa falta un canvi, encara que sigui així. De vegades, els esquerrans amb poder, una mica nostàlgics, es despengen encara fent alguna b.o. (bona obra xiruquera). Ja m'agradaria pensar que no, però, he vist tantes coses, he, he.

Gràcies pel comentari i per visitar el meu blog!!!

Júlia ha dit...

Fins i tot és possible que en sanitat i medicina facin alguna francesilla inesperada...

Anònim ha dit...

Who knows where to download XRumer 5.0 Palladium?
Help, please. All recommend this program to effectively advertise on the Internet, this is the best program!