Clara Campoamor, avui

M’he endut de la Biblioteca de Santa Eulàlia, entre d’altres llibres, El voto femenino y yo. Mi pecado mortal, on, el 1936, Clara Campoamor explica i comenta l’espinós camí que portaria a l’assoliment del vot per part de les dones, gràcies, sobretot, a la seva tasca a les Corts espanyoles. Clara Campoamor va patir uns temps difícils i va ser capdavantera en moltes coses. D’origen modest, aconsegueix estudiar, ja una mica gran i esdevenir una advocada important, dedicada, sobretot, a aspectes relacionats amb la dona i els infants. La seva tasca dialèctica i efectiva per tal d’aconseguir aquest dret, que ara sembla tan just, va ser difícil, llegir la narració que fa dels fets i dels debats posa de força mal humor, avui, perquè es van dir un munt de bestieses per part de senyors suposadament intel·ligents. Fins i tot hi va haver aportacions d'estudis científics sobre el tarannà femení, que justificaven negar-li la majoria d’edat per sempre. Una altra possibilitat era donar-li el vot, però ja en la maduresa (?).

La cosa es va aprovar, aquesta tardor va fer setanta-cinc anys, amb un Parlament molt dividit i amb molts absents que no es van voler mullar. Interessos de partit, prejudicis ancestrals i moltes coses més es van barrejar, en aquell moment de grans lluites polítiques. Van votar a favor els socialistes i els grups gallec i català, amb alguna excepció. Si les votacions haguessin negat el vot a la dona, enguany no hauríem pogut celebrar res, doncs. Les votacions de 1933 van donar un triomf molt tebi a les dretes, com se sap, i Campoamor va patir l’animadversió de tots o gairebé tots els esquerrans més radicals, que culpaven el vot de la dona d’aquell fracàs, obviant la gran divisió dels partits, el crit a l’abstenció dels anarquistes en aquella convocatòria, o el desprestigi polític que havia aconseguit el govern amb fets com el de Casas Viejas. Això de cercar un cap de turc per part dels grans responsables dels desastres, és una constant històrica i fins i tot domèstica, gairebé.

Clara Campoamor va tenir una oponent femenina, Victoria Kent, i això va provocar una gran diversió entre els senyors polítics que comentaven sort que no n’hi ha cinquanta, de dones, he, he. La unitat que van mostrar en moments tan dramàtics com la Guerra Civil, els homes, faria riure, també, si no fes plorar, i força, sabent tot el que va venir. La dreta, evidentment, propiciava el vot femení perquè creia que aniria a favor seu, no cal fer volar coloms, ja Primo de Rivera havia permès alguna francesilla a les senyores. De vegades s’afirma de forma solemne que la República va donar el vot a les dones... Sí, però cal explicar com i a través de quin espinós camí, també. Clara Campoamor va ser titllada de trepa, d’ambiciosa. Evidentment, sense una mínima ambició política no hauria arribat on va arribar.

El 1936 va haver de fugir a l’estranger, perquè hi havia seriosos indicis que anirien per ella, els incontrolats. Va escriure un llibre criticant la violència dels primers temps de la Guerra a la zona republicana, gran pecat, també. Aquest llibre només es pot llegir en francès, per cert. Va patir un exili amb molt de rebuig per part d’altres exiliats de pes. Va intentar tornar a Espanya, en diferents ocasions, però la seva filiació maçònica era un perill i l’esperaven uns anys de presó, que no va voler assumir, és clar. També aquest fet se li ha criticat, que no tornés i entomés aquest perill... Va morir a Suïssa, el 1972, sense poder haver vist la recuperació de la democràcia ni haver pogut tornar a Espanya. Victòria Kent sí, que va tornar, en alguna ocasió, perquè era una mica més jove i va morir, crec, a finals dels vuitanta, i recordo haver-la vist per televisió, justificant, encara, la seva posició en contra del vot femení, i afirmant coses anacròniques, com ara que una dona que volgués dedicar-se a la política havia de renunciar –com si fos un capellà- a tenir fills.

Avui Clara Campoamor ha guanyat la batalla de la posteritat, és reivindicada i recordada, se li han dedicat carrers, hi ha institucions amb el seu nom i diuen que posaran la seva efígie en una nova moneda. Molts dels qui es van ficar amb ella de mala manera ja no hi són, però. Van aconseguir amargar-li la vida força, encara que imagino que una dona de caràcter com aquesta té prou recursos per sobreviure amb una gran dignitat. L’entristia, sembla, no haver pogut tornar a Espanya, ja que, com deia, i li dono la raó, quan una persona es fa gran té molta més dificultat per crear noves arrels, a diferència del que passa durant la joventut.

Les primeres edicions de la GEC no n’inclouen cap referència. En les entrades actualitzades hi ha una breu ressenya. Encara es diu, molt subtilment, en algunes enciclopèdies virtuals, que el vot de la dona va provocar el triomf –molt relatiu, per cert- de les dretes, el 1933. Una anàlisi seriosa matisaria molt i molt aquesta afirmació, com ja he dit, que em sembla que avui resulta totalment fora de lloc. En canvi, paradoxalment, les dones sembla que havien canviat molt el 1936... El fet és que hi havia molta divisió entra la gent, entre les mateixes esquerres, com se sap. Temps difícils, violents, de solucions radicals, justificades -o no?- per un context de grans diferències econòmiques, socials, amb molts problemes per resoldre. Països europeus suposadament molt avançats com França no acceptarien el vot a la dona fins després de la Segona Guerra Mundial. Si em fas festes i no me’n solies fer, o em necessites o m’has de menester. Des de la distància històrica d’avui, des d’uns temps en els quals aquest dret sembla incombustible –encara que mai no hi ha res de definitiu, en temes polítics tot és fràgil- la lectura del llibre que he mencionat s’ha de prendre amb una bona dosi d’ironia, altrament no es podria resistir tanta demagogia i barbaritat dialèctica reflectida a través de la visió una mica amarga de l’autora. Avui podem riure’ns d’aquells senyors i de les seves afirmacions tant o més del que ho van fer ells a l’època, sobre el tema i la condició femenina.

Imagino un debat, avui, demanant, per exemple, el reconeixement absolut dels drets dels immigrants que treballen al país, d’una forma ràpida i efectiva. Quants disbarats no hauríem d’escoltar, també? No es poden negar drets justos a ningú pensant que la seva concessió pot perjudicar-nos, en tot cas s’han d’establir mesures per tal que els grups no democràtics –aquests, sí- no tinguin l’opció d’arribar al poder i acabar amb la democràcia. Però aquest és un altre tema, em sembla.