5.5.07

Música de cobla per a un diumenge al matí


El so de les sardanes m’ha produït sempre, des que era petita, una estranya sensació de nostàlgia, de tristor. Crec que en alguna ocasió, fa temps, al blog de Saragatona, vaig llegir també una referència als sentiments melangiosos que provoca aquesta música. Fins i tot vaig estar un temps, després de morir el meu pare, en què no les podia escoltar sense que m’agafessin, literalment, ganes de plorar. El meu pare no era ben bé el que s’entén per sardanista i l’havia vist ballar-ne molt poques vegades. Li agradava molt, això sí, escoltar-les, posava els programes de ràdio sobre el tema, quan podia, i sovint s’asseia molt a prop de les cobles, ja que era una mica sord, a escoltar. Després, amb els anys, quan vam tenir tocadiscos posava també els discos que li havíem regalat, els matins dels diumenges, intercalant-los amb els inefables monòlegs d’en Capri, cosa que, quan jo ja era adolescent, i, per tant, crítica amb els gustos familiars, em semblava d’una gran carrincloneria. A més, la colonització del tocadiscos, que era meu, la percibia com un abús de poder patriarcal molt poc democràtic, aleshores.

Les sardanes, -i també els monòlegs d’en Capri-, com tantes altres coses del meu imaginari personal lligades al passat, les he revaloritzat força, amb el temps. Les sardanes ocupen, encara, a les ràdios, la franja horària dels matins dels dies de festa i de tant en tant escolto programes excel·lents com ara Mans, que intenten donar una visió moderna i desacomplexada del món sardanista. Sovint llegeixo i sento queixes sobre la poca difusió que es dóna a la sardana, però cal dir que els aplecs importants són multitudinaris i que, mirant per internet, he trobat pàgines molt interessants, documentades i actualitzades sobre el tema. Les cobles són plenes de músics joves, també noies, i els concursos tenen èxit. Són, expliquen, les ballades convencionals el que no acaba de funcionar i el que aplega gent més gran, cosa que els dona un aspecte una mica decadent. Els mitjans de comunicació, amb alguna excepció, i també els poders públics, malgrat tot, crec que no els donen la importància que tenen i que, fins i tot, en alguna ocasió, les han menyspreat, sobretot si ho comparem amb l’audiència que tenen manifestacions de gust dubtós, emmarcades en una suposada modernitat.

L’èxit popular de la sardana, limitat, es compara sovint amb el dels castellers, que en aquests darrers anys han vist augmentar la participació fins a límits extraordinaris, integrant persones de procedència diversa, que fan pinya amb entusiasme. Els castells, la veritat, i ho sento per als seguidors del tema, als quals demano excuses per la meva ignorància, no m’han dit mai res. Això d’enfilar-se cap amunt es veu que no respon a les meves expectatives personals, o potser és que ningú de la família no s’hi ha dedicat mai i que, per tant, no em desvetllen cap vincle afectiu especial. No és estrany que avui, en un context de cerca de risc, que ha motivat el desenvolupament de tants esports singulars, hagin tingut tant d’èxit. Crec que els castells s’han promocionat també molt més per televisió, la veritat, encara que no tinc dades exactes i la percepció pot ser errònia. El fet és que he vist programes de castellers a hores de més audiència, mentre les sardanes semblen haver quedat relegades a hores matineres i una mica desavinents. Caldria incidir en un tema espinós per als ortodoxos, la dificultat de modernitzar-la, de fer-la evolucionar, fins i tot de fer-li compartir espais amb altres tipus de danses. I, això que, de fet, la sardana actual no és pas tan antiga, ni molt menys. I que hi ha hagut -i hi ha- intents lloables, innovadors i de gran interès, per a la seva renovació.

Les festes populars comptaven, i compten, amb sardanes, en els seus programes. A la meva escola, quan arribaven les comunions, festa grossa d’aleshores que encara, estranyament, manté la seva vigència en determinats ambients (per cert, aquest any el 13 de maig cau en diumenge, com l’any 56 en el qual jo vaig celebrar l’esdeveniment), les monges contractaven una cobla i tot, cosa que em fa pensar que els músics no devien cobrar gaire, en aquella època. Ja aleshores, però, la seva música em semblava antiga, ancestral, m’evocava paisatges misteriosos i llunyans, hereus amb copalta i pubilles etèries, percepció equivocada, ja que després he sabut que moltes d’aquelles sardanes eren, pràcticament, contemporànies. La sardana era el ball pur, honest, en front dels balls agarraos, bescantats de forma contundent pels capellans de l’època. Fins i tot el poema de Maragall la compara amb la dansa lasciva... Això també, és clar, n’augmentava injustament la imatge negativa, una mica arnada, durant la meva joventut, uns anys en els quals semblava que calia renovar-ho tot.

Durant un temps, en tornar d’alguna excursió, era freqüent, per part del jovent, anar a raure a la Plaça de Sant Jaume i ballar alguna sardana, a Barcelona. Però els objectius de la qüestió eren trobar-nos amb més joves i fer relacions diverses, és clar, no pas honorar Terpsícore, la veritat. Com en tot, hi havia els fanàtics, grups tancats, perfeccionistes, que no deixaven que ningú maldestre, barroer i carranc espatllés la seva anella. Això, crec, en un context de competició està bé, però en les ballades populars és dolent per a la popularització del tema. Perquè, de fet, el bo que té la sardana és que s’hi pot donar entrada a tothom. Precisament, aquesta popularització és el que ha anat de baixa, i parlo des de la meva percepció escolar, personal, intransferible i, segurament, subjectiva: fa alguns anys, molts, a l’escola on treballava es feien cursets de sardanes, després es van fer de sevillanes, més endavant de tai-txí, després de dansa del ventre, posteriorment, de countri, de batuca... Encara recordo també l’èxit de les majorettes nostrades, que, a la llarga, van fer, també, moixoni. Em sorprèn, encara, la badoqueria popular davant de les novetats, quan més exòtiques, millor.

La sardana, literàriament, ha tingut, em sembla, poca sort. Més enllà del conegut i magnífic poema de Maragall, no he sabut trobar textos moderns on el context comptés amb un fons sardanista coherent. Els catalans –i les catalanes, ep- de vegades som cruels, destructors, iconoclastes, amb les coses nostres. I, de vegades, també, excessivament tendenciosos i puristes. Crec que era a la pel·lícula Maria Rosa, protagonitzada per Núria Espert i Rabal, on, en una escena, mentre a la plaça del poble tocaven boniques sardanes, uns brètols castellans intentaven ficar-se amb la protagonista, que era salvada per un Rabal catalnitzat i guapíssim. Ara, la cosa ens semblaria de mal gust, és clar, i, de fet, ho era. No sé què s’ha fet d’aquesta pel·lícula i també de Laia, no les passen mai per la televisió, per cert. Crec que un dels xarnegos era Antoni Iranzo, magnífic actor, que després interpretaria aquella visió tan humana i realista de l'immigrant, La piel quemada.

No totes les sardanes són iguals, n’hi ha de magnífiques, d’èpiques, de millors, de mediocres, d’evocadores, d’ensopides, de dolentes i tot. N’hi ha moltes que m’agraden, que em recorden, que m’emocionen. Personalment, si hagués de triar, em quedaria amb Sant Martí del Canigó, de Pau Casals, que sembla que et passegi des del començament per un Pirineu medieval, èpic, incommensurable, universalista. I també amb Sota el Mas Ventós, tan alegre, una de les preferides del meu pare, en pau descansi.

Demano disculpes si he dit quelcom erroni ó inexacte sobre el món sardanista, ja que no sóc especialista en el tema, sinó tan sol ‘gaudidora intermitent’ de la seva música.






15 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

debem vorejar edats, acabes de retratar els records de la meva infantesa, nomes fpr2666falta el vermut de garrafa i les olives farcides que en aquells temps eren rellenes. Tinc un poema que en parla d'aixó, ara el buscaré i el penjaré avui a Anoharra.

Júlia ha dit...

Doncs em sembla que sí, Francesc. Per cert, uns poemes molt bonics, et felicito.

pere ha dit...

Tens raó, Júlia, he parlat alguns cops de la sardana, fins i tot en una ocasió vaig atrevir-me (disculpes incloses) a fer-ne una síntesi històrica. Jo no sóc de terra de sardanes i en vaig aprendre a mig ballar d'adolescent, quan al poble van començar a tocar-ne, sense cobla, pels altaveus de l'ajuntament, les nits dels dissabtes. Més tard, vaig a aterrar a Torroella, terra de sardanes i compositors. Sempre m'han agradat i gairebé sempe m'han produït aquesta sensació de melangia que esmentes i esmento. La darrera sardana que he escoltat la vaig pujar fa dos o tres post, i era emotiu i sense gens de nostàlgia en aquest cas escoltar una música que s'apartava de la sardana més tòpica i veure com joves i grans deixaven les cadires i feien rotllanes. A l'Empordà la sardana és encara una música quotidiana que pot aparèixer en qualsevol moment, que no necessita cap tipus de conscienciació especial. Malament quan a alguna cosa li cal publicitat extra per ser conservada. Malament també quan no se li fa la publicitat que mereix.

Els castells també m'agraden; en canvi els correfocs, tot i ser una mica piròman, més aviat m'avorreixen

antoni ha dit...

Hola júlia: jo he descobert alguna de les "tradicions", en el sentit de trobar-les-hi el gust, de manera tardana. De jove, i malgrat bellugar-me sempre en ambients diguem-ne de catalanisme radical, trobava sardanes, castells i i altres festes més aviat com una carrincloneria. Ara trobo algunes sardanes bellíssimes, sobre tot quan es fan en format de concert. La veritat és que les ballades se'm fan una mica llargues i, tot reconeixent el que dius dels grans concursos, la imatge que tinc és la de gent d'una generació anterior a la meva provant de seguir el pas i amb cara d'espatlles sofrents a la plaça d'un poblet de muntanya (perdoneu-me la irreverència!). Els castells em desagradaven profundament fins el dia que vaig tenir l'oportunitat de veure una competició entre les dues colles de Valls, des del mateix balcó de l'ajuntament (privilegi que vaig compartir amb una colla de companys de feina)i tenint al costat un expert en el tema que ens n'explicava tots els detalls; confesso que em vaig passar l'hora i mitja que va durar amb la pell de gallina, i des de llavors m'emocionen moltíssim. Dels correfocs, que comenta en pere, he de dir que els veig de manera diferent des que la meva filla es va incorporar a una colla de diables...

Luis Rivera ha dit...

Hauría de fer una diferencia. M'agrada escoltar les sardanes perque, com recordes molt bé, tots els diumenges, a Radio Barcelona, al matí, sentíem les sardanes amb alló de "Ahora escucharemos .... interpretada per la Cobla La Principal de La Bisbal".

Pero el mon de la saradana, com el dels casteller, en general el mon del folclore de qualsevol indret o pais, no m'interesa gens. Será que tinc anim "estrager" arreu d'on vaig.

La música si, molt m'agrada. Em sembla melangiosa, airosa, brillant, un punt sinfónica. De fet, les cançons populars catalanes si em fan sentir certa nostalgia, pero en versió mes aviat clasiques.

No m'agrada el folclor, Julia fora del flamenco, que per mi no es folclore sino música i sentiment, com el jazz.

Quant vaig arribar a Madrid, ara fará vint i vuit anys, al retiro hi habien sardanes els diumentges al matí, i n'hi havía prou gent, del catalans que açí hi vivien, i molts madrilenys mirant amb simpatia. Fins i tot alguns s'animaban a entrar en un corro.. Jo hi vaig anar poques vegades, no sentía l'enyorament. Les poques vegades que m'hi posat, a la Parroquia de la Milagrosa (no li cambio el nom porque em nego a cambiar els noms de la meva infantesa) a ballarles, em sentía estrany.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'ha agradat que esmentéssis la promoció que s'ha fet dels castells, activitat que fins fa pocs anys era pròpia només d'un parell de comarques tarragonines. Per descomptat que no hi tinc res en contra, per bé que no em criden l'atenció.
Jo ho lligo amb dues característiques de la societat actual: la competitivitat i la força física. Per això han estat promocionats els castells des dels mitjans de comunicació, sobretot tv3, en telenotícies i en programes de franja d'alta audiència.
Als concursos de sardanes, en efecte, sol haver-hi molta gent: és una competició. A les ballades, no tanta.
Però la sardana és viva, com el sò de la tenora.
Si els mateixos que promocionen des dels mitjans públics la força i la competició, promocionéssin sensibilitat i música avui fora molt més estesa.
Perquè la gent fa -fem- allò que li diuen.
Em sembla a mí.

Arare ha dit...

Ei Julieta! A mi m'encanta "La Maria de les trenes" i també "Sota el mas ventós", una altra que també m'agradava molt, que fa molt temps que no la sento (anys i anys) és "Torroella, vila bella, vila del meu cor"...els meus pares se les sabien totes... i "La sardana de les monges", aquesta és preciosa!

Bona nit, reina mora, estic connectada amb una tarja d'aquestes de timofònica que em dona molt mala senyal (vaig a pas de tortugueta) i no puc entrar al meu blog, però mira, vaig deixant comentaris als dels altres! (algo es algo)

MOlts petons!

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
de fet, la sardana pertany a una part concreta de Catalunya, l'Empordà, sobretot, i les discussions entre les seves formes diferents, van ser prou sonades, fins a 'guanyar' l'actual. La popularització de la sardana va fer que es bandegessin altres balls populars, crec -ahir vaig ser a la Fira d'Abril- que ha passat amb les sevillanes, també. Encara que el que es perd sempre es pot recuperar, com, penso, està passant amb la jota ebrenca.

Els correfocs i el seu èxit, són també una mostra del fet que avui en dia fan més fortuna les activitats sorolloses i d'un cert risc que no pas altres. Les colles de dimonis també han augmentat de forma progressiva, els nens d'ara, quan siguin grans, hauran viscut el fet com si la cosa fos 'de tota la vida', quan és un fenòmen relativament modern, la seva proliferació. Ai, la moda.

Júlia ha dit...

Hola, Antoni,
Efectivament, qualsevol manifestació cultural, 'explicada' per algú que la viu i que hi entén resulta molt diferent i fa que ens la mirem amb uns altres ulls. I les activitats que van lligades a la nostra història personal, d'alguna manera, sempre ens són més properes i ens desvetllen emocions pregones intenses.

Intentar mirar qualsevol activitat humana amb uns ulls més 'empàtics' -amb perdó de l'horrible parauleta- és saludable, crec, i no sempre resulta fàcil.

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
Jo, de vegades, n'he ballat, però no hi sóc massa afeccionada, la música, però, escoltada, i, sobretot, en determinats moments i llocs, m'emociona. Sobre el folklore, en general, depèn també del moment i, evidentment, dels intèrprets. Crec, també, que el bon flamenc és un cas apart, encara que en gairebé tot l'aspecte musical sóc bastant analfabeta. Un altre aspecte del folklore és la vivència de la gent, ahir vaig ser a la Feria de Abril barcelonina, i vaig veure molta gent gran, sobretot dones, ballant amb tota la fe les sevillanes, amb peinetes de plàstic i flors al cap, l'aspecte humà dignifica fins i tot l'art més senzill i popular, crec. Molt folklore l'inventem i reinventem per necessitat, penso que quan més ens assemblem més necessitem remarcar aspectes diferencials purament 'folklòrics'.

Júlia ha dit...

Hola, xiruquero,
Jo crec, també, que no s'ha fet una promoció forta de la sardana i que l'excessiva ortodòxia l'ha perjudicat -si és que se'n vol fer un ball popular i multitudinari-. Però, per exemple, dels grups de 'dimonis' no s'ha fet una gran promoció i han tingut èxit. Tant els castells, com els correfocs, com les sardanes, no són, en el seu origen 'de tot arreu', com tantes altres coses. En un moment puntual, una activitat té èxit per molts motius i s'estén, de vegades són els mitjans de comunicació les que 's'apunten al carro' després. El temps dirà si la cosa continuarà vigent o no. De les sardanes, una bona pila seran, ja, clàssiques.

Un altre tema a considerar seria el de l'havanera i la seva popularització a partir dels setanta, en detriment de, per exemple, els cantautors. L'havanera catalana, com la sardana, crec que precisa d'una actualització temàtica, a l'estil del que van fer cantant com Carlos Cano amb l'havanera andalusa. De tota manera porten ja trenta anys amb havaneres i cremats a les festes majors, encara que siguin de terra endins...

Júlia ha dit...

Hola, Arare, em fa molta il·lusió veure't per aquí. Torroella, vila bella, i La sardana de les monges són, efectivament, maquíssimes.

La sardana cantada també va tenir molt d'èxit en una època, ara els grups d'havaneres n'estan recuperant algunes. Recordo, de petita, haver escoltat sovint per ràdio 'L'Empordà', la Maria de les Trenes... I aquelles inefables obres de teatre de Ventura Porta Rosés amb sardana inclosa 'Princeeesaaa de Barceloona, estrella del cel serèeee...'. De vegades penso que 'm'agrada tot' i que no m'agrada res amb prou i sacralitzada profunditat, he, he.

Júlia ha dit...

Per cert, com en tot, els iconoclastes xarons del país es van atrevir a endegar alguna lletra picaresca, com ara una de la Llevantina, que, anys despres, el grup follim-follam (què se n'ha fet?) va recuperar...

Luis Rivera ha dit...

Recordo, de quan era jove, una versió rock de Nit de Llampecs (instrumental) que sonaba molt be, feta per un grupo que es deia Los Canarios, on tocaba Teddy Bautista, que adhuc de music i productor, es ara un executiu important a la Societat d'Autors. No sé d'altre intent, encara que seguramente hi deuen d'haber-hi.

Júlia ha dit...

Aquesta música que dius va ser molt popular, Luis, crec que hi ha hagut d'altres intents però no han arribat a ser tan coneguts.