Música de cobla per a un diumenge al matí

El so de les sardanes m’ha produït sempre, des que era petita, una estranya sensació de nostàlgia, de tristor. Crec que en alguna ocasió, fa temps, al blog de Saragatona, vaig llegir també una referència als sentiments melangiosos que provoca aquesta música. Fins i tot vaig estar un temps, després de morir el meu pare, en què no les podia escoltar sense que m’agafessin, literalment, ganes de plorar. El meu pare no era ben bé el que s’entén per sardanista i l’havia vist ballar-ne molt poques vegades. Li agradava molt, això sí, escoltar-les, posava els programes de ràdio sobre el tema, quan podia, i sovint s’asseia molt a prop de les cobles, ja que era una mica sord, a escoltar. Després, amb els anys, quan vam tenir tocadiscos posava també els discos que li havíem regalat, els matins dels diumenges, intercalant-los amb els inefables monòlegs d’en Capri, cosa que, quan jo ja era adolescent, i, per tant, crítica amb els gustos familiars, em semblava d’una gran carrincloneria. A més, la colonització del tocadiscos, que era meu, la percibia com un abús de poder patriarcal molt poc democràtic, aleshores.

Les sardanes, -i també els monòlegs d’en Capri-, com tantes altres coses del meu imaginari personal lligades al passat, les he revaloritzat força, amb el temps. Les sardanes ocupen, encara, a les ràdios, la franja horària dels matins dels dies de festa i de tant en tant escolto programes excel·lents com ara Mans, que intenten donar una visió moderna i desacomplexada del món sardanista. Sovint llegeixo i sento queixes sobre la poca difusió que es dóna a la sardana, però cal dir que els aplecs importants són multitudinaris i que, mirant per internet, he trobat pàgines molt interessants, documentades i actualitzades sobre el tema. Les cobles són plenes de músics joves, també noies, i els concursos tenen èxit. Són, expliquen, les ballades convencionals el que no acaba de funcionar i el que aplega gent més gran, cosa que els dona un aspecte una mica decadent. Els mitjans de comunicació, amb alguna excepció, i també els poders públics, malgrat tot, crec que no els donen la importància que tenen i que, fins i tot, en alguna ocasió, les han menyspreat, sobretot si ho comparem amb l’audiència que tenen manifestacions de gust dubtós, emmarcades en una suposada modernitat.

L’èxit popular de la sardana, limitat, es compara sovint amb el dels castellers, que en aquests darrers anys han vist augmentar la participació fins a límits extraordinaris, integrant persones de procedència diversa, que fan pinya amb entusiasme. Els castells, la veritat, i ho sento per als seguidors del tema, als quals demano excuses per la meva ignorància, no m’han dit mai res. Això d’enfilar-se cap amunt es veu que no respon a les meves expectatives personals, o potser és que ningú de la família no s’hi ha dedicat mai i que, per tant, no em desvetllen cap vincle afectiu especial. No és estrany que avui, en un context de cerca de risc, que ha motivat el desenvolupament de tants esports singulars, hagin tingut tant d’èxit. Crec que els castells s’han promocionat també molt més per televisió, la veritat, encara que no tinc dades exactes i la percepció pot ser errònia. El fet és que he vist programes de castellers a hores de més audiència, mentre les sardanes semblen haver quedat relegades a hores matineres i una mica desavinents. Caldria incidir en un tema espinós per als ortodoxos, la dificultat de modernitzar-la, de fer-la evolucionar, fins i tot de fer-li compartir espais amb altres tipus de danses. I, això que, de fet, la sardana actual no és pas tan antiga, ni molt menys. I que hi ha hagut -i hi ha- intents lloables, innovadors i de gran interès, per a la seva renovació.

Les festes populars comptaven, i compten, amb sardanes, en els seus programes. A la meva escola, quan arribaven les comunions, festa grossa d’aleshores que encara, estranyament, manté la seva vigència en determinats ambients (per cert, aquest any el 13 de maig cau en diumenge, com l’any 56 en el qual jo vaig celebrar l’esdeveniment), les monges contractaven una cobla i tot, cosa que em fa pensar que els músics no devien cobrar gaire, en aquella època. Ja aleshores, però, la seva música em semblava antiga, ancestral, m’evocava paisatges misteriosos i llunyans, hereus amb copalta i pubilles etèries, percepció equivocada, ja que després he sabut que moltes d’aquelles sardanes eren, pràcticament, contemporànies. La sardana era el ball pur, honest, en front dels balls agarraos, bescantats de forma contundent pels capellans de l’època. Fins i tot el poema de Maragall la compara amb la dansa lasciva... Això també, és clar, n’augmentava injustament la imatge negativa, una mica arnada, durant la meva joventut, uns anys en els quals semblava que calia renovar-ho tot.

Durant un temps, en tornar d’alguna excursió, era freqüent, per part del jovent, anar a raure a la Plaça de Sant Jaume i ballar alguna sardana, a Barcelona. Però els objectius de la qüestió eren trobar-nos amb més joves i fer relacions diverses, és clar, no pas honorar Terpsícore, la veritat. Com en tot, hi havia els fanàtics, grups tancats, perfeccionistes, que no deixaven que ningú maldestre, barroer i carranc espatllés la seva anella. Això, crec, en un context de competició està bé, però en les ballades populars és dolent per a la popularització del tema. Perquè, de fet, el bo que té la sardana és que s’hi pot donar entrada a tothom. Precisament, aquesta popularització és el que ha anat de baixa, i parlo des de la meva percepció escolar, personal, intransferible i, segurament, subjectiva: fa alguns anys, molts, a l’escola on treballava es feien cursets de sardanes, després es van fer de sevillanes, més endavant de tai-txí, després de dansa del ventre, posteriorment, de countri, de batuca... Encara recordo també l’èxit de les majorettes nostrades, que, a la llarga, van fer, també, moixoni. Em sorprèn, encara, la badoqueria popular davant de les novetats, quan més exòtiques, millor.

La sardana, literàriament, ha tingut, em sembla, poca sort. Més enllà del conegut i magnífic poema de Maragall, no he sabut trobar textos moderns on el context comptés amb un fons sardanista coherent. Els catalans –i les catalanes, ep- de vegades som cruels, destructors, iconoclastes, amb les coses nostres. I, de vegades, també, excessivament tendenciosos i puristes. Crec que era a la pel·lícula Maria Rosa, protagonitzada per Núria Espert i Rabal, on, en una escena, mentre a la plaça del poble tocaven boniques sardanes, uns brètols castellans intentaven ficar-se amb la protagonista, que era salvada per un Rabal catalnitzat i guapíssim. Ara, la cosa ens semblaria de mal gust, és clar, i, de fet, ho era. No sé què s’ha fet d’aquesta pel·lícula i també de Laia, no les passen mai per la televisió, per cert. Crec que un dels xarnegos era Antoni Iranzo, magnífic actor, que després interpretaria aquella visió tan humana i realista de l'immigrant, La piel quemada.

No totes les sardanes són iguals, n’hi ha de magnífiques, d’èpiques, de millors, de mediocres, d’evocadores, d’ensopides, de dolentes i tot. N’hi ha moltes que m’agraden, que em recorden, que m’emocionen. Personalment, si hagués de triar, em quedaria amb Sant Martí del Canigó, de Pau Casals, que sembla que et passegi des del començament per un Pirineu medieval, èpic, incommensurable, universalista. I també amb Sota el Mas Ventós, tan alegre, una de les preferides del meu pare, en pau descansi.

Demano disculpes si he dit quelcom erroni ó inexacte sobre el món sardanista, ja que no sóc especialista en el tema, sinó tan sol ‘gaudidora intermitent’ de la seva música.