22.5.07

Remolins perillosos

La tardor de 2004 vaig encetar aquest blog amb uns objectius ben diferents dels resultat aconseguit. Volia parlar, sobretot, de literatura, i anar publicant també alguns textos i poemes inèdits. El fet és que he acabat parlant –escrivint, més aviat- de tot una mica, que se m’ha convertit en una mena de garbuix, de calaix de sastre. Sobre els textos, resulta que la publicació en línia pressuposa, a molts certàmens, que ja estan publicats, i impossibilita, doncs, aconseguir algun premi, fins i tot a modestos jocs florals de barri. Això, a més del fet que algú se’m va emportar algun poema per tal d’utilitzar-lo sense mencionar-ne l’origen, ha fet que, darrerament, m’hi pensi una mica, abans d’incloure’ls al blog.

Sobre llibres, darrerament potser llegeixo menys i, a més, trobo poca cosa que m’esperoni a parlar-ne. Darrerament vaig agafar a la biblioteca En el remolino, un relat de Labordeta, el cantant -i moltes coses més-, que m’ha fet pensar força en els millors textos d’aquell esclat de literatura hispanoamericana de fa anys. La narració explica uns fets que s’esdevenen en un poble d’Aragó, al principi de la Guerra Civil, però la guerra és, tan sols, una mena de teló de fons per constatar l’inici i desenvolupament de la barbàrie, l’absurd del crim i de la mort, emmarcat en una comunitat que vivia –més o menys- en pau, però agombolada per una pila de ressentiments. L’autoritat degenera, les persones que l’haurien d’exercir no en són capaces, i el poder acaba en les mans més perilloses. La política, les idees, gairebé són absents dels fets, la narració és una mica irregular, en el seu intent de ser coral, de fer-nos sentir veus diferents. Però, crec, la intenció profunda, és ben clara, i encara més venint de Labordeta, que no és pas una persona apolítica ni poc compromesa: mostrar la natura humana en els moments de crisis, subjecta a estranyes riades que no és capaç de controlar.

Aquest diumenge vaig llegir, al suplement de La Vanguardia, una entrevista amb Paul Rusesabagina, l’home que va salvar més de mil persones en un hotel, durant el genocidi de Ruanda. Parla, aquest home, de forma lúcida, dels fets, de la naturalesa humana, del seu pare, un home bo, just, respectat, del qual diu que va tenir sort de morir abans d’aquells fets, de no haver vist el capteniment de molta gent que coneixia, de veïns amb qui havia compartit moltes coses. De la fragilitat de l’ésser humà, de la dificultat de ser un mateix, de la tendència a seguir la massa i en el rerefons humà, vulgar, fins i tot de molts assassins repugnants. Fa uns dies escrivia jo mateixa sobre el tema, quantes guerres, entre elles la nostra, no han motivat, després, comentaris semblants? Però... si era el meu veí, si havíem sopat junts... Durant la guerra a Bòsnia, era freqüent llegir testimonis d'aquesta mena. En ocasions, fins i tot són, els botxins, de la família. Sembla, segons les darreres investigacions, que fins i tot l’assassinat de Garcia Lorca comptava amb família pel mig. De fet, fins i tot en temps de pau, molts crims i disbarats els cometen persones properes a les víctimes, persones que semblaven normals o que, en tot cas, eren una mica estranyes. Un paradigma de tot plegat és el crim rural, del qual trobaríem molts exemples, i també aquesta violència de gènere que abans s’etiquetava amb el nom de crim passional, etiqueta que no anava desencaminada, ja que les passions, sovint arrauxades i primitives, arrosseguen les persones més normals vers la tragèdia individual o col·lectiva.

En aquestes tempestes humanes, de vegades, hi ha un bon home, com Rusesabagina, que no vol ni pot prendre més partit que el de les víctimes, que és capaç de salvar, ni que sigui una persona, encara que la persona no pertanyi, exactament als seus. No sempre s'hi pot fer res, de vegades, tan sols, sobreviure i intentar no fer més mal de l’estrictament necessari per a aquesta supervivència. O morir com un heroi, concepte abstracte i malmès, que inclou gent diversa i que no resistiria una anàlisi seriosa sobre el seu contingut.

Possiblement he repetit una mica el que escrivia fa uns dies, però és que aquestes dues lectures m’han fet retornar a aquests temes: la fràgil convivència en la qual ens movem, mai prou assolida del tot i els misteris profunds de la natura humana, encara tant i tant desconeguda.

20 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

Perquè et fiques precisament amb el botiguer? Tira la teva veïna els plàstics en el contenidor corresponent? Fuma el teu veï a l'ascensor encara que hi hagi canalla? Les faltes socials són a ras del terra.

Albert de la Hoz ha dit...

Perquè et fiques precisament amb el botiguer? Tira la teva veïna els plàstics en el contenidor corresponent? Fuma el teu veï a l'ascensor encara que hi hagi canalla? Les faltes socials són a ras del terra.

Albert de la Hoz ha dit...

Quin embolic! El que he escrit abans era per la teva entrada anterior.
Aquí dic que no he llegit el llibre, però sí l'entrevista que esmentes de La Vanguardia. Evidentment, per sort, en mig de les mesquineses que hi ha al món, com just aquestes petites que dic més amunt; sempre hi hagut persones que han estat el que jo en dic samaritanes. I ho dic en el bon sentit perquè considero que ma mare també va ser una samaritana, durant i després de la guerra, ajundat a rojos i nacionals.
I més tard posant injeccions a qui tenia el càncer (i no era inferemera).

Gregorio Luri ha dit...

Sobre els blogs: És curiós constatar que tenen vida pròpia. Tu els poses en marxa però després són ells els que et condueixen.

Déric ha dit...

L'Albert té raó. En quant als blogs, doncs són un reflex de la vida, de la nostra vida plena de matissos i és dificil concentrar-te en una sola cosa, cada dia, a cada moment, estem, sentim coses diferents.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
No sé si no m'has interpretat bé, no vull dir que 'el botiguer estafi' sinó que el públic -a gent en general- es complau en estafar, quan pot, 'al botiguer', però, vaja, he agafat aquest exemple com en podria agafar qualsevol altre dels que tu poses.

Júlia ha dit...

Precisament, Albert, el personatge que esmento cita unes paraules al final en el sentit que tu ho fas, dels 'bons samaritans', que sempre tenen les portes obertes per ajudar o amagar, si cal, a qui sigui.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Gregorio, sovint passa així amb moltes coses que fas, comences amb una intenció i els esdeveniments et porten per un camí inesperat. El que m'agrada més dels blogs és la 'vida' que tenen, i la interacció amb la gent, per això no entenc massa qui no vol comentaris, encara que hi ha d'haver gustos per a tot.

Júlia ha dit...

Deric, bon dia, totalment d'acord, doncs, tant pel que fa a les corrupteles habituals, com pel que fa a la vida autònoma dels blogs.

Albert de la Hoz ha dit...

júlia,
1.- Censuro que et refereixis al botiguer perquè és el "ric" del barri.
2.- Et deia que jo també he llegit l'entrevista i tu en dius una part, que el veí pot ser samarità, però ell també ha vist el veí amb el "machete" brut de sang.

Júlia ha dit...

No m'he explicat, Albert, només volia dir que la gent està contenta quan ha aconseguit estafar, i en això incloc des del petit comerciant als grans magatzems, no volia referir-me a cap 'ric' del barri, precisament, sinó a la corruptela consumidora general. Podia haver fet esment de l'electricista o d'altres. Respecte als veïns, em sembla que precisament faig referència al fet que aquest senyor agraïa al destí que el seu pare no hagués vist el capteniment criminal dels seus veïns.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hola, en primer lloc, dir-te que en Luís ja ha tornat de Berlin, no et perdis el post.I en segón, nose si et passa a tu pero amb aixó del bloc a banda de poesia llegeixo molt poca prosa. Quan al senyor aquest, no fou ben bé la història com s'explica pero vaja, si va fer el que va fer. Tinc una tieta dominica que hi va estar més de 35 anys a Rwanda, a ella i a les seves companyes els varen anar a salvar per treurel's del pais, a l'hora hutus i tutsis. I se'n varen sortir.

Francisco Ortiz ha dit...

Me interesa el libro de Labordeta, pero lo tuve en la mano y al final no lo compré. Un saludo.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
Ara aniré a fer el volt pels blocs, a mi també em passa que llegeixo menys, en part pels blocs i en part perquè cada vegada em costa més trobar coses que em facin el pes, deu ser l'edat.

Possiblement cap història és ben bé com s'explica, encara menys quan se'n fan 'pel·lícules', em van agradar les reflexions que feia a l'entrevista sobre, entre d'altres coses, la responsabilitat internacional davant del conflicte, es podia aplicar a Bòsnia o també a 'la nostra guerra' amb el pacte famós de no intervenció. El pitjor és que la cosa no està solucionada -que poques vegades se 'solucionen' bé aquests afers- ni molt menys. Si no coneixes gent que segueix d'aprop aquests conflictes, perquè està en alguna entitat específica, els mitjans, res de res, només quan hi ha sang i fetge i enca ra.

Júlia ha dit...

Hola, Francisco,
Yo cada vez los cojo más en la biblioteca, ahora tienen un buen servicio, si después me interesan mucho, los compro. He tenido muchos desengaños. Es un buen libro, creo que no excelente, algo irregular, pero interesante.

Luis Rivera ha dit...

Julia: tot just et llegeixo i m'entra el comentari teu i al temps trobo el comentari de Francesc sobre el meu post, que l'hi agreixo molt. I també tot just parles de quelcom que cada día que pasa em preocupa més. Dit d'altre manera, no tan casolana, poenso que el fenomen més important del segle XX es l'holocaust, tot seguit de les matançes de Bosnia i Croacia a Europa, al temps que ens arriba de més lluny la noticia del genocidi de Ruanda i de Camboya. No vull oblidar els judicis y asasinats al teló d'acer, adhuc el gulag.

Una industria de la mort, pensada de manera freda i entregada a l'autoría de persones que no donan cap importancia al seu comés. Es el que deia la Arendt "la banalitat del mal", insuperable en aquesta Europa que ens a abresolat.

Sembla com si fos sencill aceptar que la vesanía asesina es cosa de la naturaleça humana, i deu esser aixís.

Hauría d'haber-hi una asignatura sobre assesinats programats, sobre el terror normalitzat, banal, sobre els fets que es te tendencia a oblidar, com si alló que pasa a l'historia perdés actualitat i importancia.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, veig que ja estàs 'en actiu blogaire' després del viatge, benvingut. La violència i aquesta banalitat del mal han existit, imagino, sempre, convivint amb formes culturals més amables, `l'única diferència és que era fins i tot 'ben vista'. El que passa és que semblava que ideològicament avancéssim des d'alguna barbàrie ancestral vers una mena de 'germanor', tan fràgil i estantissa que es pot trencar i malmetre en qualsevol moment. En aquest sentit, penso jo, els fets de l'antiga Iugoslàvia haurien d'haver estat molt importants per a la nostra generació ja que en certa manera els hem 'viscut de prop', han estat contemporanis nostres i tinc coneguts que feia quatre dies que havien anat de càmping per aquell antic país. I, crec, no ens ha afectat com seria d'esperar. Quan tot ha passat es poden trobar moltes explicacions però ningú no espera que aquests desastres el toquin i perjudiquin. Crec, també, que la història, a nivell educatiu, s'explica d'una manera molt passada per aigua, i 'llegida' amb les explicacions que toquen segons el moment, 'com un conte', encara que sigui un conte de por. Sóc pessimista sobre el final de les guerres i de les seves conseqüències.

Luis Rivera ha dit...

Certament, Julia, peró no em refereixo a la guerra sino i de manera principal, als exterminis 'dels quals l'holocaust es el model m´´es elocuent i Sbrecnika el més proper. Planificats com a necesitats i produits amb total "naturalitat", es a dir, "banals".

Júlia ha dit...

D'acord, Luis, però sovint una cosa va lligada amb l'altra, que es presenta, sovint, com a 'excusa'i que possibilita el 'context' exterminador.

...i que acabem per contemplar, en la distància -temporal o d'espai- amb aquesta perversa 'naturalitat'.

Júlia ha dit...

D'acord, Luis, però sovint una cosa va lligada amb l'altra, que es presenta, sovint, com a 'excusa'i que possibilita el 'context' exterminador.

...i que acabem per contemplar, en la distància -temporal o d'espai- amb aquesta perversa 'naturalitat'.