Remolins perillosos

La tardor de 2004 vaig encetar aquest blog amb uns objectius ben diferents dels resultat aconseguit. Volia parlar, sobretot, de literatura, i anar publicant també alguns textos i poemes inèdits. El fet és que he acabat parlant –escrivint, més aviat- de tot una mica, que se m’ha convertit en una mena de garbuix, de calaix de sastre. Sobre els textos, resulta que la publicació en línia pressuposa, a molts certàmens, que ja estan publicats, i impossibilita, doncs, aconseguir algun premi, fins i tot a modestos jocs florals de barri. Això, a més del fet que algú se’m va emportar algun poema per tal d’utilitzar-lo sense mencionar-ne l’origen, ha fet que, darrerament, m’hi pensi una mica, abans d’incloure’ls al blog.

Sobre llibres, darrerament potser llegeixo menys i, a més, trobo poca cosa que m’esperoni a parlar-ne. Darrerament vaig agafar a la biblioteca En el remolino, un relat de Labordeta, el cantant -i moltes coses més-, que m’ha fet pensar força en els millors textos d’aquell esclat de literatura hispanoamericana de fa anys. La narració explica uns fets que s’esdevenen en un poble d’Aragó, al principi de la Guerra Civil, però la guerra és, tan sols, una mena de teló de fons per constatar l’inici i desenvolupament de la barbàrie, l’absurd del crim i de la mort, emmarcat en una comunitat que vivia –més o menys- en pau, però agombolada per una pila de ressentiments. L’autoritat degenera, les persones que l’haurien d’exercir no en són capaces, i el poder acaba en les mans més perilloses. La política, les idees, gairebé són absents dels fets, la narració és una mica irregular, en el seu intent de ser coral, de fer-nos sentir veus diferents. Però, crec, la intenció profunda, és ben clara, i encara més venint de Labordeta, que no és pas una persona apolítica ni poc compromesa: mostrar la natura humana en els moments de crisis, subjecta a estranyes riades que no és capaç de controlar.

Aquest diumenge vaig llegir, al suplement de La Vanguardia, una entrevista amb Paul Rusesabagina, l’home que va salvar més de mil persones en un hotel, durant el genocidi de Ruanda. Parla, aquest home, de forma lúcida, dels fets, de la naturalesa humana, del seu pare, un home bo, just, respectat, del qual diu que va tenir sort de morir abans d’aquells fets, de no haver vist el capteniment de molta gent que coneixia, de veïns amb qui havia compartit moltes coses. De la fragilitat de l’ésser humà, de la dificultat de ser un mateix, de la tendència a seguir la massa i en el rerefons humà, vulgar, fins i tot de molts assassins repugnants. Fa uns dies escrivia jo mateixa sobre el tema, quantes guerres, entre elles la nostra, no han motivat, després, comentaris semblants? Però... si era el meu veí, si havíem sopat junts... Durant la guerra a Bòsnia, era freqüent llegir testimonis d'aquesta mena. En ocasions, fins i tot són, els botxins, de la família. Sembla, segons les darreres investigacions, que fins i tot l’assassinat de Garcia Lorca comptava amb família pel mig. De fet, fins i tot en temps de pau, molts crims i disbarats els cometen persones properes a les víctimes, persones que semblaven normals o que, en tot cas, eren una mica estranyes. Un paradigma de tot plegat és el crim rural, del qual trobaríem molts exemples, i també aquesta violència de gènere que abans s’etiquetava amb el nom de crim passional, etiqueta que no anava desencaminada, ja que les passions, sovint arrauxades i primitives, arrosseguen les persones més normals vers la tragèdia individual o col·lectiva.

En aquestes tempestes humanes, de vegades, hi ha un bon home, com Rusesabagina, que no vol ni pot prendre més partit que el de les víctimes, que és capaç de salvar, ni que sigui una persona, encara que la persona no pertanyi, exactament als seus. No sempre s'hi pot fer res, de vegades, tan sols, sobreviure i intentar no fer més mal de l’estrictament necessari per a aquesta supervivència. O morir com un heroi, concepte abstracte i malmès, que inclou gent diversa i que no resistiria una anàlisi seriosa sobre el seu contingut.

Possiblement he repetit una mica el que escrivia fa uns dies, però és que aquestes dues lectures m’han fet retornar a aquests temes: la fràgil convivència en la qual ens movem, mai prou assolida del tot i els misteris profunds de la natura humana, encara tant i tant desconeguda.