11.6.07

Tardes de diumenge


La promoció turística de Barcelona a partir de les Olimpíades ha estat, diuen, un èxit. L’èxit ens ha portat a la saturació, a una imatge de lloretització del centre de la ciutat, però també de molts altres indrets, que arriba a fer-se feixuga, fins i tot inquietant.

No voldria caure en la nostàlgia, perquè crec que, en general, els temps passats sovint van ser pitjors, -fins i tot molt pitjors-, però, des del meu personal i inevitable subjectivisme, ahir, que vaig anar a fer un volt a peu fins a mar, no em podia estar de recordar tardes de diumenge antigues, evocacions que sempre, de forma inevitable, resulten, és clar, absolutament inexactes.

El diumenge era, per a mi, que no anava enlloc, fa molts anys, un dia trist, avorrit, sobretot la tarda. Pel matí s’anava a missa i en entrar o sortir es feia una mica de tertúlia amb els veïns. A missa em distreia imaginant històries, contemplant els raigs de sol que s’esmunyien pels vitralls de Santa Madrona o repassant les pintures del sostre i els sants diversos dels altars, perquè la celebració era llarga, monòtona, feixuga. Els diumenges d’estiu resultaven encara molt més melangiosos i ensopits. Quan jo era petita, però, els diumenges del Paral·lel eren plens de gent, perquè aquesta avinguda, amb tots els seus mites engrescadors i magnificats, va viure, durant la postguerra, una revifalla important, protagonitzada, sobretot , per la immigració d’aleshores. La gent gran, com fem sempre els grans, es queixava, ens repetia, fins a fer-se pesada: com aquell Paral·lel d’abans de la guerra... Aquests comentaris ens provocaven un gran sentiment d’impotència, als nens i nenes, perquè mai podríem viure aquell temps esplèndid, irrecuperable. La història recent, per als infants d’aleshores, és classificava en el temps d’abans de la guerra, el de la guerra –quan la guerra, deien, els grans- i el de després.

El fet és que ara, molta gent gran d'avui recordem l’èxit d’aquell Paral·lel dels cinquanta i seixanta, amb cinemes, la gruta de l’Apolo, barraquetes de fira, parades amb tallades de meló i síndria, i molta gent pobra, sorollosa, que intentava distreure’s en aquelles tardes festives. He de dir, però, que em produïen, aquelles multituds, ja durant la infantesa, una sensació una mica inquietant, era freqüent veure embriacs desarrelats, venedors i venedores ambulants molt atrotinats, i famílies que em semblaven, fins i tot, molt més pobres que nosaltres. No ens adonem com han desaparegut pràcticament del paisatge els coixos amb cames de fusta, els geperuts, les persones sense dents, els esguerrats, com deien aleshores, i, també, la roba apedaçada. Amb els anys i la millora econòmica del desenvolupament –ahir, al 33, parlaven de la Seat, del sis-cents- la cosa va canviar, i molt, perquè la gent es va començar a comprar cotxets i casetes i va fugir de les tardes dominicals urbanes i de les misses del matí. L’església, que en aquest tema es va adaptar, sense massa èxit, va permetre la missa vespertina del dissabte, per no perdre parròquia.

Els diumenges, sobretot els d’estiu, van passar a ser molt més silenciosos. Quedar-se a la ciutat era assumir una sensació de profunda solitud, gairebé, i fins i tot el centre, una mica més animat, resultava trist. Les platges barcelonines, els banys, que eren privats i als quals accedíem en aquells tramvies tan bonics, les jardineres, també van anar decandint-se. Calia anar a fora, primer a Castelldefels, a Garraf, després més lluny, a la Costa Brava, per exemple, malgrat les cues automobilístiques que generava un sistema de carreteres que no creixia al mateix ritme que el nombre de cotxes familiars. Tot plegat va produir un gran canvi en la vida social, els centres de barri, les associacions que organitzaven teatre, cinema, van haver de tancar per falta de públic o van haver de sobreviure en minoria.

Sovint enyorem, amb totes les nostres contradiccions, allò que hem contribuït a malmetre i destruir. Recordo part dels vuitanta com una època barcelonina estranya, amb drogadictes pels racons foscos, i una sensació d’abandonament al barri, on les botigues tancaven i els pisos antics es buidaven de jovent i mostraven, als balcons, moltes velletes solitàries, oblidades en escales sense ascensor i, de vegades, encara, amb aigua de dipòsit. Però, ai, van arribar les olimpíades i la promoció cultural de Barcelona, i la immigració externa, massiva, i la disbauxa immobiliària. I la ciutat ha canviat, tant i tant de pressa, que no ens n’hem adonat, gairebé. De moment va fer il·lusió, tot plegat, però com que els excessos produeixen inquietud, ara ens trobem amb l’excés, turisme massiu, una mica descontrolat, una bona part del qual és sorollos, juerguista. Els diumenges mostren una ciutat dividida entre consumidors de turisme, estrangers, i cambrers i dependentes immigrants. Pel mig, uns quants de la casa, d’aquests de tota la vida, fent d’observadors astorats del que s’esdevé pels nostres carrers.

Els comerços amb solera que encara aguantaven van tancant, perquè, a més, les cadenes de moda fan l’agost i estan monopolitzant el tema. Els quioscs despareixen i els que resisteixen, pel centre, han de vendre souvenirs de pa sucat amb oli. Passeges i has de suportar aquestes botigues de baratillo, sense portes, amb la música ben alta tot el dia. Els immigrants, inevitablement, fan molta vida al carrer, com la fèiem nosaltres abans, perquè els pisos petits, amb molta gent convivint, provoquen la necessitat de sortir a fora. Un carrer veïnal que els d’aquí vam abandonar fa anys, sense massa racionalitat, perquè feia pobre fer tertúlies a la vorera o que els teus fills juguessin fora de casa, amb els altres. També els transports públics són, els dies de festa, plens de gent forastera, encara que crec que no és correcte dir foraster a qui està treballant aquí, potser des de fa força temps.

S’estén la sensació de sentir-te estrany a casa. No és una sensació nova, ja la vam tenir, a molts barris, durant els seixanta, i ens vam adaptar i ens adaptarem a aquest món divers i nou que ens ofega una mica i que també canviarà i evolucionarà, encara no sabem com ni a quin preu. Hi ha molta gent benestant que no s’assabenta dels neguits que provoquen els canvis, entre la qual uns quants polítics i intel·lectuals, perquè viuen a barris més cars, on no hi poden accedir els pobres, i la seva relació amb aquests és a través de la dona de fer feines o de la caixera del supermercat. Els diumenges, probablement, se’n van a la torre. No saben que els autobusos van a vessar i que triguen massa, o que al metro, durant les nits dels caps de setmana, la inseguretat augmenta, perquè no són usuaris d’aquests mitjans. Però això ha passat sempre, em sembla, hi ha qui no s’assabenta o no es vol assabentar de la pel·lícula encara que després pontifiqui sobre tot plegat. Som temporals, i de la mateixa manera que quan érem joves cobejàvem haver viscut passats enyorats pels més grans, sabem que no podrem accedir al futur imprevisible de les generacions més joves. La mirada nostàlgica al passat ve mediatizada, sempre, per aquesta realitat inqüestionable, la de la brevetat de la vida per més que l’allarguin, i per la necessitat de constatar, amb una mica d’inútil fatxenderia, que vam viure èpoques irrepetibles que els joves no podran conèixer.





19 comentaris:

manel ha dit...

en lloc de forasters podríem dir nonatsaquí. Com dius, tots vivim el món ue veiem. Els polítics viuen un mon irreal, i ho saben, però se'ls en fot.

Francisco Ortiz ha dit...

Magnífico texto. Con tu permiso, lo recomiendo en mi blog. Un saludo.

Júlia ha dit...

Hola, Manel, doncs haurem de buscar neologismes més acurats...

Júlia ha dit...

Gracias, Francisco, hoy he entrado en el tuyo y he visto muchas nuevas entradas muy interesantes.

Albert de la Hoz ha dit...

La primera vegada que vaig baixar la gruta del Apolo em va semblar que havia crescut.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
T'he de dir, que, malgrat els meus desitjos, no vaig entrar mai a la gruta de l'Apolo, que sembla va guardar per a mi el seu misteri. Era un d'aquells llocs on els grans sempre deien 'un dia hi anirem', sense complir les seves promeses. Potser tenien por que no veiés parelles petoneres per aquelles foscors... Per sort, en tenim un testimoni fílmic a 'Apartado de Correos 1001', entranyable pel·lícula d'aquells anys en blanc i negre.

Júlia ha dit...

Volia escriure 'sempre' no 'sembla'.

Albert de la Hoz ha dit...

doncs mira, la primera vegada que mon pare m'hi va portar ja per baixar-hi encara em va fer por, però la segona sí. Havia de tenir menys de tretze anys.

Luis Rivera ha dit...

Record molt be Apartado de Correos 1001, Conrado San Martín, Elvira Quintilla (que fou la dona de Rodero) y Tomás Blanco. El direcxtor: Iquino. I més encara, recordo el final en el que "el dolent" moría en una atracción de Apolo, unes ones, i el cos venía cap al primer plá. L'¡Iquino era un bon director q1ue tenía estudis propis al Paralel, prop de l'Arnau. També Rovira belñeta feía cinema a Barcelona, "Los Tarantos" per eixemple.

Dels vespres de l'estiu, de diumentge, record molt bé el só d'unes camanetes que portaba un cotxe torat pèr mules, que portaba els monosabios des de la Monumental a Les Arenes, abans de començar i després del termini de la corrida. Pasaban pel devant de casa, Diputació/Calabria, y aixó ens donaba ideia de l'hora. Preparar el sopar i escoltar el teatre de Radio nacional.

Francesc Puigcarbó ha dit...

temps era temps, t'ha sortit un preciós fresc històric, no se com t'ho fas per deixar anar aquestes parrafades i que es llegeixin d'una arrebolada. Quan a Batrcelona, es que en aquest temps hem perdut la innocència, i la ciuitat s'ha transformat en alló que s'en diu "cosmopolita" que voldir plene de guiris que no tenen ni idea de res, suposo que igual que nosaltres quan anem a Londres o Paris. La imatge que tinc de Barcelona ultimament quan hi he anat (s'ha de dir que no hi vaig si no es una emergència) es d'una ciutat infestada de gents aliena amb un planell a la mà o fent fotos. Almenya al passeig de Gracia cruïlla amb Aragó.

Júlia ha dit...

Albert, quina sort, una gran experiència adolescent.

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
T'he de dir, afectuosament, que el director de l'Apartado va ser Julio Salvador, i la 'noia' Elena Espejo, una actriu molt maca que es va retirar jove.

Pots consultar:
http://www.imdb.com/title/tt0042201/

Certament, Iquino també va fer força pelis de cine negre en aquella època, fins i tot una d'elles 'inspirada' en un atracament fet pel 'maquis', no estan malament si prescindim de la moralina. El més important és que reflecteixen la Barcelona d'aquells anys. Recordo molt bé aquells estudis al Paral·lel, per cert. El meu germà ha anat fent una petita col·lecció perquè està al cas quan en fan alguna per la tele i la grava, jo no tinc tanta paciència.

Los Tarantos mostra una part de les barraques, per a mi és una peli excel·lent, sempre m'agrada, quan la torno a veure, amb la Carmen Amaya i Gades, i aquells Romeu i Julieta gitanos, i aquella Barcelona i aquell Montjuïc.

Ai, els monosabios... i els cavalls i carros, que van durar força, per la ciutat. I el diario hablado... no sé si recordes que deien:
'bajen el volumen de sus receptores, por favor, cumplirán con un deber ciudadano y comprobarán que la audición radiofónica es mejor'. El meu avi escoltava Julio Gallego Alonso, que 'aquest sí que parla bé el castellà', deien. Per casualitat resultat que va viure rellogat, ell, tot un comentarista radiofònic, al pis dels sogres del meu germà, coses de l'època. I paro, que ja m'enrotllo massa.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, fa una mica d'angúnia, tot plegat. Sembla una invasió... Crec que passa amb molts indrets, mira l'Alhambra, i una amiga de Granada anava a jugar per allà quan era petita. Tot està envaït, ja no pots anar lliurement als 'teus' llocs, què hi farem. Hi ha guiris, turistes, viatgers i observadors, de tot una mica, i tots som una mica cada categoria, segons com toca. No puc evitar fer els posts llargs, és un vici en el sentit més reivindicatiu dels vicis.

Joseph T. ha dit...

Júlia, com m'agradat aquest post! Més encara tenint en compte que tinc al cap anar a viure a Barcelona en 5 o 6 mesos. Pot parèixer mentira, peró el que has dit m'ha fet més ganes d'anar.
Aquest, crec, és un fenomen general. Mentre les condicions material milloren, les "espiritual", si se'm permet, van cap arrere ( o potser nomès és un engany de la nostàlgia, com dius? ).
Ací a Madrid visc a un carrer perpendicular i proper a la Gran Vía - fronterer a Malasanya. És molt sòrdid, però. Hi ha moltes prostitutes Africanes i una casa benèfica que congrega a un bon grapat de pobres animes. I, a vegades, com si el passat vullgués tornar al present, apareixen aquests esgarrats que dius. Pantalons foscos de pana, jaquetes negres de llana gruixuda, mirades torves, afil.ladors (¡cuant feia que no veia un afilador i sentia la seua armònica!), en fi, la picaresca más castiza. El curiós és que és depriment a la vegada que reconfortant. Tant volem la infància!

Júlia ha dit...

Hola, Joseph, benvingut pel meu blog, aquest paisatge madrileny és semblant al del molts indrets de Barcelona, sempre hi ha panorames que semblen retornar des del passat, amb matisos, però tremendament reals . De fet, vivim en aquesta mena de contradiccions vitals, quan determinats aspectes socials milloren o 's'higienitzen', evoquem amb nostàlgia passats menys pietosos, però amb una gran càrrega humana. 'A cada bugada es perd un llençol', diuen. A vegades tinc, fins i tot, mala consciència en enyorar aquesta mena de paisatges, lligats al temps del franquisme, també. Vaig a dir una bestiesa, però fins i tot quan la xafagor barcelonina em retorna, de tant en tant, aquella antiga pudor de claveguera, les sentors em fan sentir melagia. Coses de l'edat. Perquè també hem perdut olors i pudors, amb els paisatges antics.

Luis Rivera ha dit...

Tens tote la raó, Julia, afectuosament o no. Ni director ni actriu. Coses de la memoria.

I després de llegir els comentaris, penso una cosa que ho explicaría tot:

"Em perdut el neorealisme"

Júlia ha dit...

Ui, Luis, que en fa, de temps. Ara bé, tot retorna...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

El llibre dels records equànims sol ser de fàcil lectura, però de difícil escriptura. Vet aquí perquè cal una felicitació a aquest article.
Tant se val que els records solen estar enterbolits per la subvectivitat, inevitable i tampoc necessàriament menstenible.
La constatació d'algunes realitats presents son, però, menys subjectives. L'evidència és tossuda.
I aquesta mena de "cosmopolitisme", a mí, no m'agrada gens.
Salutacions.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, xiruquero, si llegeixes el post que acabo de penjar encara t'empiparàs més, ai, cap on anem? Quo Vadis, Barcino????