Tardes de diumenge

La promoció turística de Barcelona a partir de les Olimpíades ha estat, diuen, un èxit. L’èxit ens ha portat a la saturació, a una imatge de lloretització del centre de la ciutat, però també de molts altres indrets, que arriba a fer-se feixuga, fins i tot inquietant.

No voldria caure en la nostàlgia, perquè crec que, en general, els temps passats sovint van ser pitjors, -fins i tot molt pitjors-, però, des del meu personal i inevitable subjectivisme, ahir, que vaig anar a fer un volt a peu fins a mar, no em podia estar de recordar tardes de diumenge antigues, evocacions que sempre, de forma inevitable, resulten, és clar, absolutament inexactes.

El diumenge era, per a mi, que no anava enlloc, fa molts anys, un dia trist, avorrit, sobretot la tarda. Pel matí s’anava a missa i en entrar o sortir es feia una mica de tertúlia amb els veïns. A missa em distreia imaginant històries, contemplant els raigs de sol que s’esmunyien pels vitralls de Santa Madrona o repassant les pintures del sostre i els sants diversos dels altars, perquè la celebració era llarga, monòtona, feixuga. Els diumenges d’estiu resultaven encara molt més melangiosos i ensopits. Quan jo era petita, però, els diumenges del Paral·lel eren plens de gent, perquè aquesta avinguda, amb tots els seus mites engrescadors i magnificats, va viure, durant la postguerra, una revifalla important, protagonitzada, sobretot , per la immigració d’aleshores. La gent gran, com fem sempre els grans, es queixava, ens repetia, fins a fer-se pesada: com aquell Paral·lel d’abans de la guerra... Aquests comentaris ens provocaven un gran sentiment d’impotència, als nens i nenes, perquè mai podríem viure aquell temps esplèndid, irrecuperable. La història recent, per als infants d’aleshores, és classificava en el temps d’abans de la guerra, el de la guerra –quan la guerra, deien, els grans- i el de després.

El fet és que ara, molta gent gran d'avui recordem l’èxit d’aquell Paral·lel dels cinquanta i seixanta, amb cinemes, la gruta de l’Apolo, barraquetes de fira, parades amb tallades de meló i síndria, i molta gent pobra, sorollosa, que intentava distreure’s en aquelles tardes festives. He de dir, però, que em produïen, aquelles multituds, ja durant la infantesa, una sensació una mica inquietant, era freqüent veure embriacs desarrelats, venedors i venedores ambulants molt atrotinats, i famílies que em semblaven, fins i tot, molt més pobres que nosaltres. No ens adonem com han desaparegut pràcticament del paisatge els coixos amb cames de fusta, els geperuts, les persones sense dents, els esguerrats, com deien aleshores, i, també, la roba apedaçada. Amb els anys i la millora econòmica del desenvolupament –ahir, al 33, parlaven de la Seat, del sis-cents- la cosa va canviar, i molt, perquè la gent es va començar a comprar cotxets i casetes i va fugir de les tardes dominicals urbanes i de les misses del matí. L’església, que en aquest tema es va adaptar, sense massa èxit, va permetre la missa vespertina del dissabte, per no perdre parròquia.

Els diumenges, sobretot els d’estiu, van passar a ser molt més silenciosos. Quedar-se a la ciutat era assumir una sensació de profunda solitud, gairebé, i fins i tot el centre, una mica més animat, resultava trist. Les platges barcelonines, els banys, que eren privats i als quals accedíem en aquells tramvies tan bonics, les jardineres, també van anar decandint-se. Calia anar a fora, primer a Castelldefels, a Garraf, després més lluny, a la Costa Brava, per exemple, malgrat les cues automobilístiques que generava un sistema de carreteres que no creixia al mateix ritme que el nombre de cotxes familiars. Tot plegat va produir un gran canvi en la vida social, els centres de barri, les associacions que organitzaven teatre, cinema, van haver de tancar per falta de públic o van haver de sobreviure en minoria.

Sovint enyorem, amb totes les nostres contradiccions, allò que hem contribuït a malmetre i destruir. Recordo part dels vuitanta com una època barcelonina estranya, amb drogadictes pels racons foscos, i una sensació d’abandonament al barri, on les botigues tancaven i els pisos antics es buidaven de jovent i mostraven, als balcons, moltes velletes solitàries, oblidades en escales sense ascensor i, de vegades, encara, amb aigua de dipòsit. Però, ai, van arribar les olimpíades i la promoció cultural de Barcelona, i la immigració externa, massiva, i la disbauxa immobiliària. I la ciutat ha canviat, tant i tant de pressa, que no ens n’hem adonat, gairebé. De moment va fer il·lusió, tot plegat, però com que els excessos produeixen inquietud, ara ens trobem amb l’excés, turisme massiu, una mica descontrolat, una bona part del qual és sorollos, juerguista. Els diumenges mostren una ciutat dividida entre consumidors de turisme, estrangers, i cambrers i dependentes immigrants. Pel mig, uns quants de la casa, d’aquests de tota la vida, fent d’observadors astorats del que s’esdevé pels nostres carrers.

Els comerços amb solera que encara aguantaven van tancant, perquè, a més, les cadenes de moda fan l’agost i estan monopolitzant el tema. Els quioscs despareixen i els que resisteixen, pel centre, han de vendre souvenirs de pa sucat amb oli. Passeges i has de suportar aquestes botigues de baratillo, sense portes, amb la música ben alta tot el dia. Els immigrants, inevitablement, fan molta vida al carrer, com la fèiem nosaltres abans, perquè els pisos petits, amb molta gent convivint, provoquen la necessitat de sortir a fora. Un carrer veïnal que els d’aquí vam abandonar fa anys, sense massa racionalitat, perquè feia pobre fer tertúlies a la vorera o que els teus fills juguessin fora de casa, amb els altres. També els transports públics són, els dies de festa, plens de gent forastera, encara que crec que no és correcte dir foraster a qui està treballant aquí, potser des de fa força temps.

S’estén la sensació de sentir-te estrany a casa. No és una sensació nova, ja la vam tenir, a molts barris, durant els seixanta, i ens vam adaptar i ens adaptarem a aquest món divers i nou que ens ofega una mica i que també canviarà i evolucionarà, encara no sabem com ni a quin preu. Hi ha molta gent benestant que no s’assabenta dels neguits que provoquen els canvis, entre la qual uns quants polítics i intel·lectuals, perquè viuen a barris més cars, on no hi poden accedir els pobres, i la seva relació amb aquests és a través de la dona de fer feines o de la caixera del supermercat. Els diumenges, probablement, se’n van a la torre. No saben que els autobusos van a vessar i que triguen massa, o que al metro, durant les nits dels caps de setmana, la inseguretat augmenta, perquè no són usuaris d’aquests mitjans. Però això ha passat sempre, em sembla, hi ha qui no s’assabenta o no es vol assabentar de la pel·lícula encara que després pontifiqui sobre tot plegat. Som temporals, i de la mateixa manera que quan érem joves cobejàvem haver viscut passats enyorats pels més grans, sabem que no podrem accedir al futur imprevisible de les generacions més joves. La mirada nostàlgica al passat ve mediatizada, sempre, per aquesta realitat inqüestionable, la de la brevetat de la vida per més que l’allarguin, i per la necessitat de constatar, amb una mica d’inútil fatxenderia, que vam viure èpoques irrepetibles que els joves no podran conèixer.