3.7.07

Rondalles inoblidables





Com que he començat les vacances, he començat també a endreçar, cosa que faig tan sols un cop a l’any i que, bàsicament, consisteix en remenar armaris, intentar llençar coses i acabar per traslladar tota mena de fotileses d’un lloc a l’altre. L’activitat estiuenca a la recerca d’un ordre impossible fa que ressorgeixin, del fons dels prestatges i calaixos, papers, fotografies, llibres i objectes que havia oblidat o que no sabia ben bé per on paraven.

Dels pocs contes de quan era petita que conservo, força malmesos, n’hi ha dos d’emblemàtics, que he recuperat del seu amagatall oblidat. Un d’ells és Cuentos de la abuelita, un llibre que havia portat, incorporat, un xilofon amb el qual es podien tocar, fins i tot amb poca traça, les cançons que una àvia tradicional, amb trossa blanca, còfia, valona i balancí, va ensenyant als seus nets que la vénen a visitar. Acabo de descobrir, amb emoció antiga, que el text d’aquest conte el va escriure José Mallorquí, personatge immens, molt interessant, que va marcar tota una època i que va escriure de tot i molt bé, guions de ràdio, novel·les... entre les quals la inoblidable sèrie del Coyote. Mallorquí mereixeria cinquanta posts, la seva vida és interessant i novel·lesca, també. César Mallorquí, un fill seu, és actualment un escriptor remarcable, que ha excel·lit en novel·les de ciència ficció, però també en d'altres gèneres.

Els dibuixos del llibre del xilofon, ja sense xilofon, són de Lozano Olivares, il·lustrador de qui no he trobat massa referències, però que em sembla excel·lent. L’edició és de 1946, però me’l devien regalar anys després de publicar-se. Recordo fins i tot que amb els anys vam comprar un altre xilofon, perquè l’original s’havia fet malbé. Al final del llibre els néts s’acomiaden de l’àvia i marxen, contents, però aquest final em produïa una estranya tristesa perquè m’evocava l’acabament dels dies de festes familiars, quan els parents se n'anaven, després d’un llarg dinar i tot tornava a quedar silenciós i avorrit. Tenia jo, de petita, una estranya mancança, en no tenir àvia viva que m’expliqués contes i m’ensenyés cançons, i aquells dibuixos del llibre em resultaven melangiosos i nostàlgics. Encara que totes les cançons del llibre són en castellà, hi ha dues excepcions, La pastoreta i El noi de la mare. Els néts pregunten a l’àvia si totes les cançons són castellanes, després de cantar la del conde Laurel, i la iaia, agosaradament els diu: todas las que se cantan en la mayor parte de España, sí. Pero en Galicia, en Valencia, en Cataluña y en Mallorca se cantan canciones en gallego y en catalán. Son canciones muy antiguas y muchas de ellas se cantaban hace novecientos o mil años...

Un altre llibre de contes que he retrobat és un dels volums de les Rondalles que va publicar, a finals dels quaranta i principi dels seixanta, Joan Sales, a l’editorial Ariel. Precisament fa uns dies, com que al cafè d’Ocata parlaven d’un gos, pensava en una d'aquestes rondalles, El gos de casa, de Guimerà, que sabia que hi era inclosa. Aquest gos, molt estimat pels nens d’una família, és mossegat per un de rabiós, cosa que fa que el pare es vegi obligat a sacrificar-lo. La Munda, la serventa, ajuda el nen a enterrar-lo prop del cementiri, on reposen els membres de la família. És una narració molt trista. El llibre inclou dues rondalles més de Caseponce i mitja dotzena de mossèn Alcover, molt conegudes, amb un glossari de termes mallorquins al final. Cal dir que aquests dos autors van ser recopiladors i recreadors de rondallística i no pas els qui se les van inventar, és clar.

M’hauria agradat, fa anys, poder haver fet dibuix, pintura, il·lustració, però no vaig poder, en aquell moment, encara que, si el destí em dóna salut i ganes, estic pensant que seria una bona activitat jubilatòria, aquesta del dibuix. A mi m’agrada el dibuix tradicional, per cert, amb detalls precisos. Els dibuixos dels contes, dels tebeos, em fascinaven, de petita. Els del llibre de Rondalles que menciono, magnífics, a dues tintes, són d’Elvira Elias. Doncs, ves per on, busco per Internet, i retrobo aquesta pintora i il·lustradora, amb noranta anys, protagonitzant un homenatge que li van fer, fa pocs mesos, a Arenys, on viu. I resulta, a més, cosa que jo ignorava, que és filla de Feliu Elies, un altre d’aquells homes extraordinaris que ha donat el país i que avui no és, ni de bon tros, tan conegut com mereixeria. Crític d’art, escriptor, dibuixant, pintor, caricaturista, amb nombrosos pseudònims, Elias va marcar tota una època. És l’autor del llibre sobre el pintor Simó Gómez, que he esmentat en alguna ocasió i que esmentaré en d’altres, perquè hi ha tema per a omplir moltes pàgines.

Internet, com la televisió, és un lloc on hi ha molta cosa, però que també presenta, encara, greus mancances. Mentre sobre alguns personatges podem trobar un excés de referències –amb molts refregits, això sí- d’altres encara gràcies si compten amb algun esment una mica aprofundit. Per cert, voltant per la xarxa, amb motiu d’escriure tot això, he tingut l’agradable sorpresa de veure que a Viquipèdia han ampliat força la referència sobre el pintor Simó Gómez, pintor del Poble Sec, biografiat per Elias. Mentrestant, malauradament, hi ha un gran nombre de llibres que han desaparegut de les llibreries, fins i tot de moltes biblioteques, i que només podem retrobar als establiments de vell, per casualitat, esperant la ressurrecció de la carn -en aquest cas, del paper- i la vida eterna, amén.


Com que ha sortit el tema de la viquipèdia aquesta, notifico el meu pas a la posteritat gràcies a un acte esforçat d'amor filial. Aquí em trobareu.

18 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

Doncs has tingut sort amb Viquipèdia. Jo, en les fotos al Flick em faig la matada, com es diu ara, de posar moltes les explicacions, curtes o llargues, en català i anglès, i sort en tinc de l'anglesa perquè la catalana és moltes vegades un desert. De fet m'he platejat a vegades col.laborar amb la Viquipèdia, però com m'he embrancat en una nova aventura no sé quan podré. Fins i tot tinc un article fet per a la Viquipèdia, però no el sé publicar...
Sobrela nova aventura en parlo al blog d'avui.

Gregorio Luri ha dit...

Un dels grans plaers que em proporciona la xarxa a mi és recalar en la Panxa del Bou.

Júlia ha dit...

Hola, Albert, ja he vist el teu post d'avui, la veritat és que jo també tinc una mica de mania en mirar els comentaris, però gràcies a ells i als que faig a d'altres blogs on he entrat per casualitat, he après moltes coses interessants i he llegit opinions sobre temes diversos millors que moltes que es troben a la premsa convencional. Si continuo visitant el teu és, evidentment, perquè el trobo interessant, i, a més, perquè quan ja fa temps que entres en un blog ja ets 'del veïnat', he, he.

Sobre Viquipèdia, la meva filla m'ho va explicar, però com que ja tinc el cap una mica caducat, m'atabala una mica. Ella mateixa va fer l'entrada 'sobre mi', cosa que sempre fa il·lusió i augmenta la meva autoestima internàutica.

Júlia ha dit...

Gràcies, Gregorio, és un honor, venint d'un filòsof, per cert. La veritat és que tant tu com l'Albert com altra gent que passa per aquí em sorprèn, perquè valoro molt tot el que escriuen i comenten i sempre fa il·lusió rebre visites de categoria, he, he.

Albert de la Hoz ha dit...

júlia,
Moltes gràcies per tot el que dius. Potser algun dia hauria de demar-te que la teva filla m'ensenyi com fer una entrada a la Viquipèdia.

pere ha dit...

Aquesta setmana em tocarà també a mi fer l'endreça anual i ja tremolo de la feinada que m'espera, encara que un dels aspectes positius, a més del propi ordre, és la troballa d'objectes oblidats o perduts, que en el teu cas ha estat molt positiva.

Uf, d'adolescent vaig llegir moltes novel·les de El Coyote. Em semblava molt emocionant veure com don César de Echagüe es transformava per impartir justícia. Misteriosament, m'han desaparegut tots aquells llibres, no sé si la meva mare, tement que acabés com el Quijote, els va acabar llançant o regalant.

El gos de casa és pot llegir sencer aquí: http://www.xtec.es/~malons22/personal/guimeragoscasa.htm

Me n'alegro de la teva necessària presència a Viquipèdia.

Francesc Puigcarbó ha dit...

a la Panxa del bou, no hi neva ni plou, i tampoc s'endreça, es camvia tot de lloc i prou.

Déric ha dit...

La veritat és que jo no faig endreça ni per les vacances! Però deu fer molt il·lusió trobar-te aquestes petites joies del teu passat.
Tema Viquipèdia: pots ampliar tu mateixa la informació com va fer la teva filla amb tu.

Júlia ha dit...

Albert, a veure si un dia li dic que m'ho ensenyi i té paciència i n'aprenc jo també, no crec que sigui massa difícil, però... és que ja em costat, tot això.

Júlia ha dit...

Aquestes neteges, Pere, s'han de prendre amb calma. El meu marit també tenia Coyotes que s'han perdut pel forat del temps.

Aquesta web del 'malons', és d'un 'conegut' teu????

Júlia ha dit...

Molt bon rodolí, Francesc, un dia d'aquests faré 'l'auca dels blogs'.

Júlia ha dit...

Deric, jo faig el que puc i quan em canso d'endreçat me'n vaig a passeig. Sobre Viquipèdia, sí, és clar, però com que no ho sé fer...

Ja has superat l'enyorament cubà???

pere ha dit...

Sí, un conegut d'infantesa. Per cert, el seu enllaç que tens a Caseponce no porta enlloc...

Júlia ha dit...

A veure si ara funciona, Pere.

Francisco Ortiz ha dit...

El Coyote es un personaje inolvidable para muchos niños de mi generación. Lástima que lo vulgaricen ahora en las telenovelas.

Luis Rivera ha dit...

Estic desfent-me de llibres i records en una lluita contra la propia mitomanía. Llibres que no tornaré a llegir i coses d'anys pasats que ja ni miro no son sinó, aixis ho penso, que un culte a la personalitat propia i a les nostalgies autoestimulades. Fills i nebods estan contents amb aquesta mena de despulles, i jo amb el espai vuit que resta al meu costat.

Júlia ha dit...

Eran novelitas muy dignas, Francisco. Sí, una lástima.

Júlia ha dit...

Segurament tens tota la raó, Luis, ens movem massa en un passat que no té cap sentit, però, ai, es fa difícil llençar-ho 'tot'