Rondalles inoblidables

Com que he començat les vacances, he començat també a endreçar, cosa que faig tan sols un cop a l’any i que, bàsicament, consisteix en remenar armaris, intentar llençar coses i acabar per traslladar tota mena de fotileses d’un lloc a l’altre. L’activitat estiuenca a la recerca d’un ordre impossible fa que ressorgeixin, del fons dels prestatges i calaixos, papers, fotografies, llibres i objectes que havia oblidat o que no sabia ben bé per on paraven.

Dels pocs contes de quan era petita que conservo, força malmesos, n’hi ha dos d’emblemàtics, que he recuperat del seu amagatall oblidat. Un d’ells és Cuentos de la abuelita, un llibre que havia portat, incorporat, un xilofon amb el qual es podien tocar, fins i tot amb poca traça, les cançons que una àvia tradicional, amb trossa blanca, còfia, valona i balancí, va ensenyant als seus nets que la vénen a visitar. Acabo de descobrir, amb emoció antiga, que el text d’aquest conte el va escriure José Mallorquí, personatge immens, molt interessant, que va marcar tota una època i que va escriure de tot i molt bé, guions de ràdio, novel·les... entre les quals la inoblidable sèrie del Coyote. Mallorquí mereixeria cinquanta posts, la seva vida és interessant i novel·lesca, també. César Mallorquí, un fill seu, és actualment un escriptor remarcable, que ha excel·lit en novel·les de ciència ficció, però també en d'altres gèneres.

Els dibuixos del llibre del xilofon, ja sense xilofon, són de Lozano Olivares, il·lustrador de qui no he trobat massa referències, però que em sembla excel·lent. L’edició és de 1946, però me’l devien regalar anys després de publicar-se. Recordo fins i tot que amb els anys vam comprar un altre xilofon, perquè l’original s’havia fet malbé. Al final del llibre els néts s’acomiaden de l’àvia i marxen, contents, però aquest final em produïa una estranya tristesa perquè m’evocava l’acabament dels dies de festes familiars, quan els parents se n'anaven, després d’un llarg dinar i tot tornava a quedar silenciós i avorrit. Tenia jo, de petita, una estranya mancança, en no tenir àvia viva que m’expliqués contes i m’ensenyés cançons, i aquells dibuixos del llibre em resultaven melangiosos i nostàlgics. Encara que totes les cançons del llibre són en castellà, hi ha dues excepcions, La pastoreta i El noi de la mare. Els néts pregunten a l’àvia si totes les cançons són castellanes, després de cantar la del conde Laurel, i la iaia, agosaradament els diu: todas las que se cantan en la mayor parte de España, sí. Pero en Galicia, en Valencia, en Cataluña y en Mallorca se cantan canciones en gallego y en catalán. Son canciones muy antiguas y muchas de ellas se cantaban hace novecientos o mil años...

Un altre llibre de contes que he retrobat és un dels volums de les Rondalles que va publicar, a finals dels quaranta i principi dels seixanta, Joan Sales, a l’editorial Ariel. Precisament fa uns dies, com que al cafè d’Ocata parlaven d’un gos, pensava en una d'aquestes rondalles, El gos de casa, de Guimerà, que sabia que hi era inclosa. Aquest gos, molt estimat pels nens d’una família, és mossegat per un de rabiós, cosa que fa que el pare es vegi obligat a sacrificar-lo. La Munda, la serventa, ajuda el nen a enterrar-lo prop del cementiri, on reposen els membres de la família. És una narració molt trista. El llibre inclou dues rondalles més de Caseponce i mitja dotzena de mossèn Alcover, molt conegudes, amb un glossari de termes mallorquins al final. Cal dir que aquests dos autors van ser recopiladors i recreadors de rondallística i no pas els qui se les van inventar, és clar.

M’hauria agradat, fa anys, poder haver fet dibuix, pintura, il·lustració, però no vaig poder, en aquell moment, encara que, si el destí em dóna salut i ganes, estic pensant que seria una bona activitat jubilatòria, aquesta del dibuix. A mi m’agrada el dibuix tradicional, per cert, amb detalls precisos. Els dibuixos dels contes, dels tebeos, em fascinaven, de petita. Els del llibre de Rondalles que menciono, magnífics, a dues tintes, són d’Elvira Elias. Doncs, ves per on, busco per Internet, i retrobo aquesta pintora i il·lustradora, amb noranta anys, protagonitzant un homenatge que li van fer, fa pocs mesos, a Arenys, on viu. I resulta, a més, cosa que jo ignorava, que és filla de Feliu Elies, un altre d’aquells homes extraordinaris que ha donat el país i que avui no és, ni de bon tros, tan conegut com mereixeria. Crític d’art, escriptor, dibuixant, pintor, caricaturista, amb nombrosos pseudònims, Elias va marcar tota una època. És l’autor del llibre sobre el pintor Simó Gómez, que he esmentat en alguna ocasió i que esmentaré en d’altres, perquè hi ha tema per a omplir moltes pàgines.

Internet, com la televisió, és un lloc on hi ha molta cosa, però que també presenta, encara, greus mancances. Mentre sobre alguns personatges podem trobar un excés de referències –amb molts refregits, això sí- d’altres encara gràcies si compten amb algun esment una mica aprofundit. Per cert, voltant per la xarxa, amb motiu d’escriure tot això, he tingut l’agradable sorpresa de veure que a Viquipèdia han ampliat força la referència sobre el pintor Simó Gómez, pintor del Poble Sec, biografiat per Elias. Mentrestant, malauradament, hi ha un gran nombre de llibres que han desaparegut de les llibreries, fins i tot de moltes biblioteques, i que només podem retrobar als establiments de vell, per casualitat, esperant la ressurrecció de la carn -en aquest cas, del paper- i la vida eterna, amén.

Postil·la

Com que ha sortit el tema de la viquipèdia aquesta, notifico el meu pas a la posteritat gràcies a un acte esforçat d'amor filial. Aquí em trobareu.