30.10.07

A mitja tarda



A mitja tarda, amb el silenci estrany
que s’estén pels carrers,

quan s’adorm el diumenge,
em ve a buscar la nena que vaig ser,
i torno a fer el passeig d’altres vegades,
Carrer del Carme, o bé de l’Hospital,
fins a la Rambla, sempre diferent.

Fa molts anys, quan semblava que les coses
per força havien de tornar a anar bé,
després d’haver passat tanta misèria,
amb la mare creuàvem els carrers,
del Raval, tot sovint, per tantes coses!

Anar a la Boqueria, o a mirar
alguna processó, o aquell miracle
del Corpus, amb un ou ballant al cim
d’un garbuix de cireres i ginesta

o el món petit de pastors de Betlem,
després d'haver pregat a Santa Llúcia
que ens conservés la vista sempré més.

El pare, treballava tantes hores!
Mai no podia passejar amb nosaltres!

La ciutat era un llibre de rondalles
que tenien espurnes de veritat,
però que jo confonia amb les mentides.

La mare m’explicava, més d’un cop,
que al mític casalot de Ca l’Erasme
la besàvia hi havia treballat,
de cambrera,
i que deia que les pedres,
velles i fosques, del carrer del Carme
eren, per ella, plenes de records…

La besàvia, nascuda a l’Empordà,
havia estat molt jove malcasada,
i amb un fill molt petit,
que era el meu avi,
va haver de fugir cap a Barcelona.


Més endavant, quan el carrer Fortuny
era més fosc, un atzucac nostàlgic,
havien endegat una dispesa,
que va acabar amb estalvis i salut
i va engrunar les febles esperances
que sovint donen força als més humils.
per intentar aventures impossibles.

I va venir la guerra, i molta por,
i solitud, i fam, i maltempsades,
i tots plegats van acabar en un pis
del Poble-sec, on al final vaig néixer.

La mare recordava, d’aquells temps,
un tapís amb la història d’Absalom
a la sala elegant de Ca l’Erasme,
que l’espantava i li agradava alhora,
amb aquella atracció tendra i cruel
pel mal, que la infantesa acull, estranya.

La ciutat era un llibre de rondalles,
i el Raval, el capítol més extens.

Jo contemplava les postals antigues,
amb Santa Eulàlia al mig d’aquella plaça
que encara té el regust d'un temps perdut
i on sembla que encara hagin d’aturar-se
els carreters, cansats i baladrers.

Afortunadament, qui fa diners,
en general, fuig dels vells barris tristos,
on la infantesa, amb odis i amb amors,
els vindria sovint a tocar l’ànima.

I resten els herois dels fracassats,
aquells que mai no sortiran als diaris
ni a la televisió, si no és per dir
que hi ha mancances, moltes,
o amb motiu,
de crims, de malvestats o robatoris.

Així tot sembla clar. Hi ha una ciutat,
per a gent benestant, civilitzada,
i un altre indret, per als camins obscurs,
de la gent marginal, de costums primitius.

Jo encara hi veig un llibre de rondalles,
en aquest cor de la ciutat antiga.

Ara els contes es tornen de colors
i estan escrits en llenguatges diversos,
que, de vegades, costen de copsar,
si no és té el cor obert a tots els vents.

Veig nens i nenes que van a l’escola,
dones al forn, i a la carnisseria,
homes xerrant a cada cantonada,
contents d’haver-se retrobat tan lluny.

Barbers com els d’abans, pastisseries,
botigues amb joguines per un euro,
I també carrerons on la foscor
amaga allò més fosc de cadascú.

Tot plegat, ja ho veieu, no ha canviat tant!
Sant Ponç cada any retorna, flors i llum,
I plantes remeieres, i mel nova,
com si la història s’afanyés, encara,
a romandre en el cor de la ciutat,
en aquest cor, obert a tantes coses!

Els contes són tan sols per qui els escolta
o els sap llegir en silenci, disposat,
a creure en els miracles que ens expliquen…




8 comentaris:

Enrique Sabaté ha dit...

Tots canviem amiga meva, canvia la ciutat, les persones deixem de ser qui érem per passar a poblar la calaix dels records.

Una abraçada.

violette ha dit...

Molt bonic, Júlia. M'ha encantat. Jo vaig intentar fabricar els més bonics records per la meva filla quan vivia a Ciutat Vella i ella anava a l'escola de Sant Felip Neri.

Una abraçada!

El veí de dalt ha dit...

Caram Júlia, una autèntica autobiografia! La forma en vers li dóna més força, tot i que...calia?

Violette! A Sant Felip Neri...? Coi, som del gremi!

Júlia ha dit...

Doncs sí, Enrique, tot canvia a cada moment, res roman per sempre, així és la vida, però no deixa de fer una mica d'angúnia.

Júlia ha dit...

Bon dia Violette,
així que eres 'de Barcelona' i ens vas abandonar, ai, ai, ai...

Júlia ha dit...

I tant, Veí, que calia, no m'hauria sortit d'una altra manera...

Tu també estaves per aquí?

violette ha dit...

Ooooh... Júlia, no diguis això que prou pena em fa... va ser forçós!

Júlia ha dit...

Ho sento, Violant, no ho sabia.