RECORDANT ÁNGEL ZÚÑIGA I EL SEU TEMPS

 

Remenant llibres, que, per cert, tinc absolutament desordenats, me n'he ensopegat amb alguns d'un personatge immens, avui força oblidat, com tants altres: Àngel Zúñiga. Molts d'aquests llibres i d'altres seus avui no es poden trobar amb facilitat tot i que sempre hi ha llibreries virtuals on aconseguir-los.

Periodista tot terreny, amb una gran personalitat, va néixer el 1911 i va morir el 1994. Va néixer a Navarra però la família va acabar a Barcelona. Autodidacta, amb una gran cultura, va escriure aviat a diferents publicacions. Va ser important la seva col·laboració a 'Destino' i a 'La Vanguardia'. En aquest diari hi va estar a prop de trenta anys, un anys complexos. Va viure als Estats Units, des d'on enviava les seves cròniques, cosa que segurament li va suposar un grau de llibertat personal interessant.

Gran aficionat al teatre i al cinema va escriure una interessant 'Historia del cine'. També havia escrit sobre la nit barcelonina, sobre el cuplet. Quan va morir residia al Prat del Llobregat. 

Avui m'he estat mirant l'entrevista que li va fer Soler Serrano el 1981. Hi havia qui el trobava fatxenda i soberbi, a mi m'encantava escoltar-lo. A l'entrevista, durant la qual, eren altres temps, fuma sense aturador, opina sobre tota mena de coses i personatges, sempre a una certa distància de tot plegat i manifesta en diferents ocasions el seu rebuig a un fet tan absurd com és la guerra. No cal estar d'acord amb tot el que opina, és clar, m'imagino que algunes coses poden sobtar, escoltades en aquest present on segons quines afirmacions no es poden expressar amb llibertat si es vol 'quedar bé'.

Zúñiga evoca tota una llarga època, la que ell ha viscut. Va tenir sort, crec. Penso que paga la pena acostar-nos a la seva figura avui, quan tants anys han passat des de la seva mort. De tota manera, per la xarxa no hi ha tantes referències com caldria i, en ocasions, son parcials i se centren, per exemple, en aspectes concrets, com ara  la seva relació amb el mon del cinema. El mon ha canviat, és inevitable. Podeu accedir en aquests enllaços a l'entrevista i a d'altres informacions sobre ell. 

La Barcelona de l'època de l'entrevista era ensopida, en comparació amb l'anterior. En tot cas ens ofereix un passeig interessant a l'entorn de les seves vivències, amb opinions sovint contundents i personals.  

https://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20160916/41360013466/angel-zuniga-la-vanguardia-corresponsales-prensa.html

https://www.youtube.com/watch?v=jhxOh6-y6As

https://es.wikipedia.org/wiki/%C3%81ngel_Z%C3%BA%C3%B1iga_Izquierdo

EL COMÈDIA, PASSAT I FUTUR I CANVIS URBANS

 

El cine Comèdia passarà a ser Museu Thyssen i sembla que en quedarà poca cosa, més enllà de la façana i alguns elements. Diuen que el Museu previst comptarà amb un edifici de nou pisos. Els canvis inquieten, en general, més encara amb això de l'edifici adjunt, però penso que si el museu acaba per tenir èxit ja no es recordaran les protestes que el tema ha provocat, poques, tot s'ha de dir.

El Comèdia es va obrir com a teatre l'any 1941, va convertir-se en cinema el 1960, va passar de tres a cinc sales en el 1983 i el 1995... Tot va canviant, no s'hi pot fer res. En el seu origen va ser el Palauet Marcet, bastit el 1987, a un indret on ja hi havia hagut un altre edifici residencial, la residència de Llorenç Oller, compte de San Juan de Violada.

Allà es va instal·lar el Comèdia, dissenyat per Josep Rodríguez Lloveras, autor d'altres cinemes ja desapareguts. La Guerra Civil va interrompre els projectes inicials. Es va inaugurar el 1941 com a teatre important, amb una programació selecta de música i dansa i es demanava vestir d'etiqueta per anar-hi. Durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat s'hi va fer òpera, sarsuela, teatre de categoria, va actuar-hi fins i tot la Bertini fent parella amb Carlos Lemos, les entrades eren cares, considerant l'època.

En els anys cinquanta es va continuar amb el teatre, sobretot, amb companyies importants d'aleshores. Va ser una gran època teatral per al Comèdia. L'any 1960 s'hi van fer reformes, es va reprendre l'activitat teatral però aquesta va durar poc. En aquella època hi havia sovint protestes quan els teatres s'anaven reconvertint en cinemes, un clàssic. Les protestes van ser tan sonades que fins i tot el governador d'aleshores, Acedo Colunga, va decidir que s'alternés cinema i teatre, cosa que va durar dos dies, com era d'esperar.

La primera pel·licula que es va programar després de les noves reformes va ser 'Un grito en la niebla', amb Doris Day i Rex Harrison. L'any 1983 l'arquitecte Cilento, argentí, va ser l'autor d'una nova reforma. L'any 1995 es va ampliar amb noves sales a alguna de les quals s'entrava per la Gran Via. La reforma va anar a càrrec dels arquitectes López Atalaya i Borzone. Les sales es van inaugurar amb les pel·licules Forrest Gump i La pasión turca.

La seva cèntrica situació va fer que durant uns quants anys, amb una oferta diversa i varies sales, tingués públic i s'hi programessin coses interessants. Malgrat tot, com en tants altres casos, va haver d'acabar tancant, no era rendible. Molta gent fa el ploricó quan tanquen cinemes o teatres però som la mateixa gent els qui aconseguim que això passi. De forma inevitable les modes i els usos en el consum d'oci canvien. Després d'un temps tancat ara sembla que aquest projecte del Museu tirarà endavant, veurem. Pels nostàlgics, constatar que res ha estat sempre igual i que tot es va adaptant als temps, a les circumstàncies i... a l'economia. En tot cas coses pitjors han anat a parar al Passeig de Gràcia, una oferta abusiva de roba de marca, amb botigues on s'han malmès interiors amb 'història'. I de cinemes n'hem perdut a dojo.

Moltes dades d'aquest escrit les he tret del gran llibre de Muntsó Cabús sobre  els cinemes barcelonins, de 1995, que ara ja és una relíquia estimada.

https://www.ara.cat/cultura/cinema/cinemes-comedia-tanquen-despres-mes-60-anys-d-historia_1_4905908.html

https://elpais.com/espana/catalunya/2025-07-15/primer-paso-en-la-ampliacion-del-cine-comedia-para-alojar-el-museo-carmen-thyssen-de-barcelona.html

ARRANJAR, OBLIDAR, REHABILITAR...

 

Fa uns dies vaig comentar el mal estat d'alguns dels 'espais olímpics'. He llegit que hi ha un pressupost sucós per arranjar-los. La dèria en abandonar espais i deixar-los malmetre permet que, més endavant, es faci la gran rehabilitació, amb una nova i important despesa, i la propaganda pertinent.

Uns dels indrets on més canvis i remodelacions i projectes diversos s'hi han esmerçat és Montjuïc. Es podria fer un llibre gruixut sobre coses que, malgrat haver-se publicitat a dojo, han quedat sense fer o a mitges. El Teatre Grec, quan jo era petita i joveneta, va tenir una bona època. La rosereda acollia roses diverses, que feien molta olor. No en sé el motiu però, en determinat moment, tot va començar a mostrar oblit i deixadesa i feia por anar segons on, per la muntanya. Quan van promocionar el Parc Cervantes el roserar va desaparèixer, avui hi torna a haver roses, totes de color de rosa, per cert. 

Amb la Trancisió es va fer una d'aquestes remodelacions als Jardins Laribal, obviant els anys d'oblit, i amb una gran parafernàlia. Val a dir que moltes de les celebracions de remodelació venen orquestrades pel mateix ajuntament. A Montjuïc s'han perdut espais emblemàtics com ara la plaça del Solstici, engolida i oblidada per la tan 'lloada' Fundació Miró.  La dèria d'oblidar origens fa que el mateix que tenim el 'carrer del Duc' tinguem el mirador de 'l'alcalde' que, per cert, era l'alcalde Porcioles qui, tot s'ha de dir i amb els seus molts pecats, va fer a Barcelona, algunes millores interessants, avies de la 'grandeur' actual.

Comprenc que les tendències, modes i discursos, canvien, i s'adapten al que convé en cada moment, en general, segons el desig dels poders diversos, més que no pas per eleccio de la gent. També es canvien estàtues de lloc, desapareixen o van amunt i avall, no saps ben bé el perquè. Com que les generacions canvien moltes coses no es recorden, cadascú recorda allò lligat a l'experiència personal i poca cosa més. 

Això de la Vila Olímpica és més recent, és clar. No es pot pas dir que no millorin determinats espais, tot té alts i baixos, però el cert és que el ciment va ocupant natura per tot arreu, amb poques excepcions. Montjuïc és un tema complicat, està pràcticament a dins de la ciutat i cal comptar amb la massificació turística de la qual, però, ens hem de refiar per anar fent. Per altra banda es fan nous parcs i placetes, ho admeto. Barcelona és una ciutat gran i diversa, voldríem, com passa amb els fills, que no creixés ni envellís però això és impossible. Ara bé, al menys que la memòria del passat sigui una mica més objectiva, si és possible.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2025/07/el-cobi-abans-i-ara-evocacions.html

IMATGES, PARAULES, REALITATS I FICCIONS

Una amiga m'ha passat un interessant article de Vila Web a l'entorn del llibre 'Barcelona', que es va reeditar fa uns mesos, amb noves aportacions. Les reflexions que el llibre suggereix son les, que, cadascú a la seva manera, es fa en alguna ocasio davant d'imatges més o menys antigues.

Avui el gran llibre de fotografies és la xarxa. Hi ha una dèria interessant en penjar imatges, moltes d'inèdites pero d'altres repetides, de vegades un munt de vegades. Les fotos 'd'autor' en algunes ocasions desapareixen. Sobre les fotografies s'apleguen comentaris, de vegades especulacions sobre el lloc i les circumstàncies. La gent del present s'estranya de veure escrits en castellà o gent humil ben vestida, ja que, encara que tan sols es tingués un vestit, per les festes i celebracions la gent es 'mudava'. Fa algun temps van tornar a sortir les fotos que un estranger va fer d'un poble extremeny, retratant misèria i tristor. La gent del poble, tot i que aquell fet els va donar popularitat, comentava que podia haver fet fotos dels diumenges, de les festes majors... 

Els llibres de fotografies antigues, malgrat internet, tenen el seu ganxo. Per això hi ha editorials que s'hi han dedicat. Un llibre amb fotografies de Barcelona, del nostre poble o del nostre barri son adients per a regals. També per 'auto-regals'. Es fullegen, es repassen, recorden coses i gent i, per a la gent més jove, representen el descobriment, sempre enganyós, d'un mon desaparegut.

La facilitat actual per retratar el que sigui ha fet que sembli estrany que no hi hagi més imatges de determinats indrets. Durant la meva infantesa poca gent del meu entorn tenia màquina de retratar i, en cas de tenir-ne, les fotografies es feien amb cura, per no gastar més del compte. Hi havia els retratistes per a 'ocasions': casaments, comunions... I els retratistes ambulants, molt populars.

Van arribar els fotògrafs amb 'marca'. Avui es respecta més la imatge personal, excepció feta dels llocs on hi ha guerra i desastres, cosa que també hauria de ser objecte de debat.  Però aleshores hi havia poques manies en retratar, per exemple, escenes de prostitució al carrer. Fins que un fotograf conegut va tenir problemes amb una noia del barri 'xino', a qui no va agradar gens sortir a les seves fotos i li va buscar les pessigolles.

Els fotògrafs coneguts, amb poques excepcions, eren gent benestant i d'un cert ambient. Tant podien fer fotos 'populars' com de moda o cinema. També existia, menys que ara, la fotografia documental, periodística. Encara que no ho sembli la fotografia d'aleshores també podia ser enganyosa i manipulada. Amb el temps hem anat sabent moltes de les 'trampes' fetes amb fotografies que ens havien semblat espontànies i sinceres.

Tot plegat fa que les imatges del passat, per interessant que siguin, no siguin 'el que hi havia' sinó tan sols una part de la realitat. Una realitat que mai no es pot copsar del tot. El comentari en recull d'altres i incideix en tot el que desapareix i podem 'veure' encara a les fotos del passat. Molta gent de les fotos documentals és anònima, en sabem poca cosa i una gran part la podem imaginar, però mai no serà ben bé el que era. Avui sobta que es fessin fotografies, com anteriorment quadres, de difunts, en l'intent de conservar alguna imatge dels desapareguts.

La gent d'abans de la popularització de la fotografia no podia saber, potser ni tan sols recordar, com era el passat, més enllà de la narració verbal o escrita. Avui tenim, potser, un excés d'imatges, que, en general, no podem ni tan sols classificar i arxivar amb cura. Moltes es perdran, ja se'n perdien abans, als encants dels llibres vells hi ha capses amb fotos familiars que ningú sap ja de qui son. Som oblit, de forma inevitable, per més que ens retratem.

En el passat, quan morien els avis, les famílies humils acostumaven a encarregar un muntatge, fet amb fotografies de carnet o semblants, i es passaven còpia als fills i filles. La foto s'emmarcava i es penjava en alguna saleta de la casa. La meva família recordava, amb certa dosi d'humor negre, una anècdota, com davant d'un parent malalt i a punt de morir una filla li assegurava, emocionada: 'pare, us farem un retrato ben gros!!!'.

En aquesta segona edició del llibre sobre Barcelona es veu que hi ha noves aportacions, unes quantes son inèdites i aconseguides a través dels arxius personals de la gent, dels fotògrafs més populars. El gruix continua sent dels 'de marca', ep. Des del passat, comenten a l'article, sembla que la gent d'ahir ens contempli. A l'obra de teatre 'El Tragaluz', de Buero Vallejo, l'avi, que ha perdut una mica la xaveta, retalla gent anònima que surt a les postals i es pregunta qui son. Les postals eren també imatges recurrents, molt populars. I, sí, de vegades hi sortia gent anònima, de forma casual i atzarosa.

Una imatge no val més que cent paraules però el valor de les paraules també és relatiu. Com tot, al capdevall.

https://www.vilaweb.cat/noticies/album-fotografies-barcelona-joc-de-miralls/

EDICIFICIS ABANDONATS, MAL UTILITZATS, MAL RECONVERTITS I AMB UNA HISTÒRIA ATZAROSA

Avui es pot llegir a ‘La Vanguàrdia’ un interessant article, l’autor del qual és Óscar Muñoz, l’estimat periodista traspassat aquests dies, després d’una llarga malaltia de deu anys. El tema no és nou, parla dels molts edificis emblemàtics que tenim a la ciutat i que estan buits des de fa molt de temps, la majoria dels quals en un procés de deteriorament provocat per diferents causes, no sempre explicables ni explicades. No és la primera vegada que llegeixo referències a aquest tema, jo mateixa he escrit al blog sobre alguns d’ells, un dels que més m’angoixa, per antiguitat i història, és el Teatre Principal. S’han publicat informes sobre el tema i l’ajuntament ha elaborat alguns projectes, pocs, en comparació amb el gran nombre de llocs en aquesta situació. Molts projectes queden a mitges o, senzillament, s’obliden.

L’Ajuntament, en algunes ocasions, els compra, com ha estat el recent cas del Capitol. Després, però, cal dinamitzar la compra i, en general, ho fa alguna entitat gestora, no sempre eficient. Un edifici molt interessant és l’antiga Foneria de Canons, del segle XVII, al final de la Rambla, sembla que hi anirá un centre de cultura i arts digitals. El tema del Principal és dramàtic, ha viscut alts i baixos, reformes diverses, degradacions continuades. Tant que es va plorar pel Liceu! Jo crec que pel Principal ja fa anys que hauríem d’estar plorant si estiméssim la història de l’òpera i del teatre com caldria. A la Via Laietana tenim el Palau del Cinema, que una vegada va estar ocupat i va protagonitzar un enfrontament amb la policia molt emblemàtic, però oblidat aviat per part de tothom. L’article menciona els antics jutjats, la seu de Correus. En el conjunt d’indrets abandonats hi ha bancs, cinemes, duanes, antigues seus d’oficines estatals... La seu històrica del Port s’estè ‘reformant’ des de no se quan.

Hi ha llocs que no estan ben bé abandonats però sí mal o poc utilitzats, malgrat les possibilitas, com ara l’Estació de França o la Monumental. A banda dels més cèntrics, als barris i a la perifèria urbana hi ha també llocs deixats de la mà de Déu. Això sí, el problema de la gent sense llar sembla no inquietar més del compte, ni als poders públics ni a la gent, en general, amb poques excepcions, que sempre n’hi ha. Sembla que l’indret de les Tres Xemeneies i el malmès Palau dels Esports estan ‘en vies de solució’. Com que ja tinc una edat he vist com s’abandonaven i deterioraven molts llocs i després, quan convenia, és feia una remodelació o una recuperació molt promocionada, talment com si s’hagués descobert la sopa d’all,  cas des jardins Laribal, fa anys. Els mateixos que deixen que les coses es malmetin, en molts casos, protagonitzen quan toca ‘recuperacions’ diverses.

A l’article que menciono podeu trobar més referencies, així com al·lusions a les propietats i intencions, no sempre coordinades, dels sectors públics i privats. Per això no m’estenc més del compte. Alguns d’aquests edificis em porten molts records, com ara el Palau dels Esports, que va viure una mena de revifalla amb allò del teatre musical i que des de fa temps acull al seu volt un munt de gent sense llar que qui sap on anirà a parar després.

Un altre tema son moltes esglésies, avui, al mateix diari, llegeixo que a Bèlgica una església s'ha acabat convertint en rocòdrom. Fa alguns anys un capellà conegut em va comentar el tema, això de reconvertir-ne algunes o vendre-les, no sé si s'ha fet en algun cas. Moltes vegades precisen de reformes estructurals importants, fins i tot per fer-ne qualsevol altre us, no és gens senzill,  tot plegat. Pel cami també s'han perdut llocs com ara el Parc d'Atraccions de Montjuïc, hi havia indrets als quals l'ajuntament no va renovar l'arrendament, com ara l'antic restaurant de la Font del Gat. El  cas de Montjuïc és paradigmàtic, s'havien de recuperar llocs per tal de potenciar el tema de la natura però després es va promocionar el telefèric actual o el gran hotel de Miramar. Amb els anys ja no m'estranya res, tot pot passar i, si convé, ens 'venen la moto' amb una gran habilitat.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2012/02/el-teatre-principal-on-oblit-injust-i.html

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20250420/10595240/barcelona-desaprovecha-grandes-singulares-edificios-pleno-centro.html

BALAÑÀ, ESPECTACLE I HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

 

Balañá, el mayor espectáculo del mundo (Almuzara, 2023), del periodista Josep Guixà, és una biografia del personatge però va molt més enllà. Guixà és un gran periodista i ha publicat llibres imprescindibles sobre història contemporània, sol o en col·laboració amb Manuel Trallero, a l’entorn de fets i personatges diversos, inserits ja en aquesta mena de llegendari català sovint esbiaixat amb el pas del temps i la persistència de tota mena de mitologies resistents.

Es tracta d’un llibre rigorós, molt documentat, amb moltes referències periodístiques, prop de mil notes a peu de pàgina, que documenten com cal el que s’explica. Això no sempre és així, actualment. O es cau en excés de text acadèmic feixuc o no acabem de saber d’on han sortit les informacions, en alguns casos. El llibre manté un equilibri remarcable entre el rigor i l’amenitat necessària ja que va dirigit a un públic molt divers, amb ganes d’esbrinar un passat que cada dia és més lluny de nosaltres i que en ocasions consolida, sense massa rigor, les dèries del present.

Ens situa a fons en una època en transformació, convulsa i amb la tragèdia de la guerra pel mig. El seu principal protagonista se’ns mostra com un home hàbil i emprenedor, capaç de transformar-se i de gestionar, sense fer massa soroll. I, a banda de la trajectòria del protagonista i el seu entorn proper, descobrim aspectes de la vida quotidiana del passat que sovint passen per alt o se’ns expliquen a mitges. Les vaqueries, els escorxadors, les característiques dels barris populars, l’ambient taurí, tan present a tot arreu i que sovint incomoda els puritans actuals, fins al punt de negar o intentar negar la gran afició existent, i no tan sols a Barcelona. Els toreros van ser molt populars, fins i tot gent poc afeccionada als toros escoltava amb interès les cròniques de gent com Julio Gallego Alonso perquè, segons deia el meu avi, parlava molt bé en castellà.

Pedro Balañá (1883-1965) va ser l’empresari català més important del segle XX. Era d’origen humil, cosa que desvetlla, de forma inevitable, enveges i, de vegades, desqualificacions. Va començar venent llet pel carrer. Durant el primer quart del segle XX hi havia a la ciutat sis-centes vaqueries amb set mil vaques. Quan jo era petita, en els anys cinquanta, les vaqueries del barri deixaven, de tant en tant, que les criatures visitéssim el fosc rerefons de l’establiment i malgrat els evidents problemes higiènics i de salut existents, sembla que hi, ha, en ocasions, mena de tendència romàntica a recordar aquella època.

Balañá sempre a punt d’evolucionar amb els temps i adaptar-se a les circumstàncies, s’aniria dedicant al negoci de la venda de bestiar i carn dels braus procedents del toreig. La comercialització de la carn i la situació dels escorxadors és un altre dels gran temes presents al llibre. Balañá va esdevenir empresari en el mon dels toros, de la boxa, del cinema, del circ... Va ser un home espavilat i intel·ligent, ambiciós i discret, en certa manera. L’autor del llibre ens explica molt bé com copsava els interessos del públic, les necessitats d’oci existents en un temps gris en molts aspectes, en el qual la gent volia distreure’s. El cinema vivia temps de canvi i el teatre anava de baixa, tot i que de forma relativa. Avui ens queixem del tancament de cinemes però aleshores era habitual escoltar i llegir crítiques serioses i contundents sobre la transformació dels teatres en cinemes.

Treballador, ambiciós, espavilat, Balañá es va tractar amb polítics diversos, fins i tot va fer algun pas per la política sense excessos ni tancar portes útils. Durant la guerra havia organitzar corrides per a gent dels dos bàndols. Va excel·lir en el tema de la propaganda, va promocionar figures del sector i va convertir Barcelona en la ciutat més important en el mon del toreig. Va arribar a ser propietari de les tres places de braus barcelonines i també organitzava festivals diversos, més enllà dels toros, dirigits a tota mena de públic. Figures de les quals fins i tot els més reticents al tema han sentit parlar, Manolete, Chamaco, ens evoquen un mon que, en ocasions, sembla voler-se oblidar o menystenir.

Va incidir en el teatre però, sobretot, en el cinema. Alguns comentaris sobre el llibre i l’època hi volen veure el retrat d’una decadència, però la família gestiona avui, amb grapa en molts casos, el mon de l’espectacle i les sales propietat de l’empresa. Més que no pas una decadència hi ha una evolució, lligada als inevitables canvis socials i, fins i tot, educatius i de valors vigents. Massa ambiciós segons algunes opinions, Balañá pertany a un tipus de persones que desvetllen admiració, enveja i reticències, i sobre la seva vida, fets i evolució professional, corrden moltes brames, algunes de les quals el llibre desmenteix o matisa. L’any 1965, quan va morir, el país i el mon estaven canviant, la televisió prenia públic al cinema i calia reinventar-se. El seu comiat va ser el d’un triomfador de l’època, autoritats civils i militars, banda de música, bombers, guàrdies en uniforme de gala i toreros emblemàtics portant a les espatles el taüt.

El llibre, més enllà del seu protagonista central, és una gran crònica cultural, social i política d’un temps difícil que sembla que en ocasions es vulgui reinventar al gust actual. Balañà, malgrat una certa discreció, va concedir entrevistes i va ser molt present en la societat barcelonina. Hi ha molta documentació a les hemeroteques, poc coneguda avui, i l’autor ha parlat amb testimonis encara vius d’aquells anys. Pel que fa a l’empresa actual i als seus descendents, l’autor opina que si bé s’adapten a les tendències del present no tenen el poder d’anticipació de Balañà. I, com també l’autor opina en alguna entrevista, recordant el gran Néstor Luján, més que no pas un gran afeccionat era un afeccionat a l’organització de corrides.

Els llibres de Guixà ens situen en un sector de la nostra història que pot incomodar, ja que no responen a determinada mitologia catalana construïda durant les darreres dècades. Agradi o no Pedro Balañá va ser l’empresari barceloní més popular del segle XX i un dels empresaris taurins més importants de la història, cosa que també pot molestar, avui, als sectors hispànics més rancis que s’han apropiat d’una activitat que va ser transversal i molt popular. Els programes de festes majors del passat, fins i tot a poblets catalans remots, acostumaven a incloure populars corrides de toros i la plaça d’Olot, avui reconvertida en tota una altra cosa, és de 1859, la segona d’Espanya, després de la de Béjar. Guixà ha tingut l’habilitat d’aconseguir un equilibri difícil a l’hora de valorar el personatge, amb respecte moderat i seguir-ne la trajectòria. Ha comptat amb  testimonis i informadors i crec que també és important el fet de no recórrer massa a l’àmbit familiar ja que aleshores, com passa en molts llibres biogràfics, hi ha una mena de desig de quedar massa bé o de no desvetllar reticències, cosa que limita la, sempre complexa, objectivitat.

De l’afició als toros recordo els testimonis de gent que hi era afeccionada, com ara el meu avi. Tampoc no soc afeccionada al futbol, un esport que se suposava que faria minvar el nombre d’afeccionats amb la democràcia quan, segons com es miri, fins i tot ha estat a l’inrevés. El meu imaginari lligat al protagonista d’aquest llibre incideix més aviat en el cinema, en tants títols emblemàtics i en tantes sales de cinema inoblidables. Recordo aquelles anades familiars i extraordinàries a veure ‘Els Deu manaments’, en un temps en el qual aquelles produccions comptaven amb una mitja part, fins i tot. A causa de l’edat, sobretot, penso en l’estrena de West Side Story, en el mític Aribau, on no fa gaire vaig tornar a veure amb la meva neta ET, el mític títol que vam veure estrenar al cinema Urgell, amb la meva filla. A l’Aribau de West Side Story hi vaig entrar amb temor reverencial, encara no havia complert els setze anys normatius. Hi ha emocions que perviuen en el nostre imaginari, potser magnificades pel pas del temps.

El cognom Balañà pertanyia a un mon poderós i privilegiat, llunyà i proper al mateix temps, una mena de ‘marca cultural’ de l’època. Els llibres com aquest ens ensenyen més història contemporània que qualsevol manual ben intencionat. Parlar d'aquest llibre no és fàcil, hi surten tants personatges, tants paisatges humans i tants aspectes d'una societat en procés de canvi i evolució, que, de forma inevitable, sempre ens quedaran aspectes per comentar.

AVANTATGES DE VIURE EN UNA CIUTAT MAL ENTESA

 

Cada dia escolto o llegeixo opinions sobre un munt de temes, opinions que es poden etiquetar com a generalitzacions. Les generalitzacions, positives o negatives, sempre son absurdes o injustes però les fan servir els experts, els ignorants i els normalets. Malgrat que la majoria de gent amb dos dits de seny, en una conversa una mica seriosa, te n'admet la pràctica i s'adona dels seus riscos, sovint continuen sent recurrents i habituals.

Hi ha qui ha fet un viatge de quinze dies, a tot estirar, a algun país o regió, i ja sap com és la gent d'allà, en general. Hi ha qui pontifica sobre els joves, els infants, l'educació o la sanitat, a partir, i encara bo si és així, de les seves experiències, limitades i subjectives. Un tema objecte de penjaments o lloances, segons com bufa el vent, és la ciutat de Barcelona. No es pot viure a Barcelona, tot és brut i caríssim, ha anat de baixa en comparació amb no sé quin temps mític en el qual els qui xalaven eren els benestants fashion, la ciutat havia estat una meravella en els seixanta, els setanta, els vuitanta. Evidentment tot canvia, les ciutats, els costums, el personal i les tendències. 

Potser també cauré jo mateixa en generalitzacions però escolto opinions sobre la ciutat per part de moltes persones que, a tot estirar, coneixen, i no pas del tot, el seu barri i això que en diem el centre. Fa anys, molts, quan Espinàs escrivia a l'AVUI la seva exitosa columna, l'escriptor ja va incidir en el tema, explicant que existien moltes barcelones, molts barris, molts sectors a dins dels mateixos barris, moltes realitats que no poden ser mai objectives perquè incideixen en les nostres dèries, les nostres visceralitats i les nostres manies. 

Fins i tot hi ha qui, malgrat ser d'un indret, d'un barri, tampoc no s'ha interessat mai gaire per les activitats i grups que s'hi belluguen, per la seva història, més enllà de fer algun itinerari d'aquests que avui han proliferat a dojo. Fa uns dies sentia, per la tele, un periodista relativament jove, que m'agrada força. Manifestava que no es veia capaç de viure a Barcelona, viu en un poble, un poble relatiu, de fet una ciutat del Vallès, amb barris i realitats diverses, com tot. La vida de poble està mitificada i per tal que un barri de Barcelona sigui una mica respectat a nivell teòric ha de semblar un poble. 

Envellim, si tenim sort, i morirem de forma inevitable. En el fons aquesta mena de capteniment és una mena d'autodefensa, volem pensar que vam viure un passat, mític i mal recordat, que el jovent no viurà. De jovent n'hi ha molt, com de gent gran i vella. Som molts més, això no es pot negar. I molt barrejats i més que ho estarem. Tot creix a dojo però crec que les persones -i també generalitzo- acaben per conformar relacions visquin on visquin, si no son misàntropes irreductibles. Afortunadament es diuen coses per quedar bé, que no son certes,  queda bé dir que empitjorem, que la nostra espècie, sobrevalorada, es troba en vies d'extinció, que hi ha més violència ara que en un passat imprecís... i no entro en el tema polític o lingüístic, tuiter és un sac de disbarats. Però també s'hi poden llegir coses interessants. Un altre sac de penjaments son les noves tecnologies, les pantalletes, internet, els llibres que no son en el sagrat paper canònic. Es poden llegir errades i disbarats a llibres antics i enciclopèdies pretèrites però sembla que fins fa quatre dies no ens enredava ningú. 

IMPRECISES I SUBJECTIVES EVOCACIONS BARCELONINES

 

Aquest preciós dibuix d'Aurora Altisent reprodueix l'interior de la Llibreria Porter. En tinc un record difús, imprecís. Gràcies a internet he vist que va tancar el 1981, jo pensava que fins i tot feia més anys. Els paisatges canvien, de forma inevitable, i és fàcil caure en nostàlgies inexactes lligades a la nostra infantesa i la nostra joventut. Abans de nosaltres ja hi va haver espais i indrets que els nostres avantpassats van enyorar i en van plànyer la pèrdua. 

Llegeixo i escolto sovint,  per tot arreu, gent, coneguda o anònima, que es queixa de la suposada davallada urbana de la ciutat. Això és un clàssic, quan era petita a revistes com Destino el tema era habitual i les comparacions amb París o fins i tot amb Madrid, ciutats més conservadores del patrimoni, eren constants. Tot és relatiu, tot neix, creix, de vegades massa, i mor, i es transforma. Quan em diuen amb tristor que com ha canviat Barcelona replico que més he canviat jo. I per empitjorar, al menys físicament, què hi farem. Idealitzar el passat fa que caiguis en l'error de creure que vas viure uns temps bonics que els joves d'ara no han conegut ni coneixeran. 

Barcelona, després de la pandèmia, ha revifat fins a l'excés, fa uns dies algú evocava el suposat bonic temps de la solitud pandèmica. Les coses negatives també s'acaben enyorant però, jo, la veritat, m'estimo més l'excés xaró del turisme massiu que no pas aquella solitud angoixant i aquells inquietants silencis. Les llibreries, quan jo era joveneta, eren llocs on no podies remenar, a algunes d'històriques l'atenció era distant, fins i tot antipàtica. Un dels indrets on vam començar a poder tocar llibres va ser el Drugstore del Passeig de Gràcia que, per cert, va acabar molt malament.

Sobre el Portal de l'Àngel i els canvis diversos s'ha escrit molt. El que passa és que les coses no canvien en bloc, ara tanquen uns, ara obren els altres. Va desaparèixer el cine París, em va saber greu, però no era un dels meus cines. Feia poc temps que, amb l'escola, havíem fet una visita molt interessant a l'edifici del gas, quan aquest es va reconvertir en una botiga de robeta xarona, com la majoria de les de la rodalia. 

Una botiga molt antiga, noucentista, oblidada, va ser una de pintes i raspalls, m'hi havia comprat pintes de banya, que no electritzen els cabells i un dia van posar-n'hi una de corbates i no sé per quins set sous van canviar tot l'interior, com sol passar. Les façanes encara es respecten, de tant en tant, però amb els interiors es fan destraleries diverses tot i que també hi ha qui restaura algunes pintures o elements abans invisibles. Fer i desfer és una de les tendències humanes més estranyes.

Un dels meus primers disgustos infantils lligats a la pèrdua d'espais va ser quan, a principis dels seixanta, Preciados va abduir Can Jorba i va destralejar tot l'interior. Per a mi anar a Can Jorba era com anar a un recinte sagrat, fins i tot ens deien, per justificar l'excés de reis d'orient, que avui encara han proliferat més, que els de Can Jorba eren els de veritat, els que anaven després a la cavalcada. No hi feia res que no s'assemblessin gaire, de petita no veus el que no vols veure. I de gran, potser tampoc. Preciados i el Corte Inglés van ser la mostra de la progressiva colonització comercial madrilenya de l'època, un tema amb el qual es va fer molta brometa impotent.

L'interior de Can Jorba era senyorial, amb sostres alts i ascensors amb ascensorista. Hi anàvem en comptades ocasions solemnes, fent el passeig de la Monyos. La terrassa era tot un mon, s'hi feien festes infantils i tot. Després Preciados va passar a ser del Corte Inglés, fins i tot va millorar. Durant uns temps feliços va ser una mena de seu cultural dels magatzems, amb llibres i discos a dojo, i, després, pel·lícules. Podies mirar llibres a gust però, si et veien jove, un senyor amb pinta de policia secreta, t'observava amb poca discreció, no fos cas que manguessis. S'ha de dir que els robatoris de llibres no eren infreqüents, sempre hi ha hagut gent amb molta grapa per a les activitats delictives de poca volada, i fins i tot qui em justificava el tema en nom de l'anticapitalisme militant. La gent gran del meu temps jove assegurava que com aquell Siglo del seu temps, que va acabar de forma tan dramàtica, en vigílies de la Gran Tragèdia, res de res.

Al Portal de l'Àngel, durant alguns anys, per Nadal hi van posar un arbre monumental i natural, en una ocasió l'ecologisme municipal de la senyora Mayol i coneguts, en va muntar un amb pedals, artificial, que no va funcionar mai bé, malgrat les bones intencions. 

Hi ha, avui, molta afició a recuperar antigues imatges, fotografies romàntiques, sempre enganyoses, o a explicar amb pèls i senyals la història d'edificis, carrers i monuments. Als esforçats turistes els claven uns rotllos impressionants, i també als autòctons encuriosits, en aquests itineraris i rutes que primer em feien gràcia i avui em fan, ja, angúnia. Tothom escolta i retrata. En tot cas els espais i edificis tenen un vida sentimental, intransferible, lligada a les nostres experiències i als nostres records esvaïts i, sovint, reinventats. Per més que no ens agradi el present el nostre destí és enyorar-lo d'aquí cinquanta, cent anys, reconvertit ja en nostàlgia més o menys acolorida.

FOTOGRAFIA I SOCIETAT, EXPOSICIONS SOBRE TINA MODOTTI I JULES AINAUD

 

A l'espai fotogràfic de la Fundació Mapfre es pot veure una interessant exposició dedicada a Tina Modotti (Udine, 1896-Ciutat de Mèxic, 1942), actriu, fotògrafa, activista. Modotti va estar involucrada en molts dels fets més importants i tràgics del segle XX. Va ser una compromesa militant antifeixista i una important artista-fotògrafa, tot i que ella defugia, per raons polítiques, això de ser artista. 

L'exposició presenta una reconstrucció aprofundida de la seva vida, massa breu, de la seva tasca fotogràfica i de la seva activitat a Mèxic i a Espanya. La comissària de l'exposició és Isabel Tejada.

Modotti és, encara, un personatge menys coneguts del que caldria, tot i que s'ha escrit força sobre ella i compta amb biografies acurades, com ara la de Margaret Hooks. Va néixer a Udine, en el si d'una família treballadora. Va emigrar als Estats Units i va treballar a Hollywood, en el cinema mut de l'època. Allà va conèixer Edward Weston que la va inciar en la fotografia i amb qui es va traslladar al Mèxic de 1923. La seva producció fotogràfica de gruix se situa en aquesta dècada. Amb una primera etapa lligada a l'abstracció ben aviat va evolucionar vers una fotografia social i crítica, en l'ésser humà desafavorit, en la denúncia de la misèria, la desigualtat i la injustícia. Les fotografies d'aquells anys mostren sovint la dona treballadora, les criatures, la maternitat situada en un context de pobresa absoluta. La fotografia com a arma humanística de propaganda política, sense deixar de banda, però, l'excel·lència professional. 

L'exposició reuneix més de dues-centes fotografies, agrupades en quatre seccions, material documental, publicacions de l'època, una de les tres pel·lícules que va protagonizar Modotti i algunes obres de Weston. És una d'aquelles exposicions que demana més d'una visita i que esperona la curiositat sobre Modotti, la seva vida i la seva època. Tot i que va ser a l'Espanya en guerra i va relacionar-se amb personatges com Alberti no hi ha, de moment, constància de fotografies d'aquells anys. A Mèxic va conèixer i tenir amistat amb Rivera, Frida Kahlo i molts altres.

Al mateix espai es pot veure una exposició més reduïda sobre el fotògraf Jules Ainaud (Lunel, França-1837-Barcelona, 1900) qui va treballar per la casa J. Laurent, molt important pel que fa a la producció i comercialització d'imatges fotogràfiques de l'època. Tot i que fa anys es va fer una exposició a l'Ateneu en la qual es podien veure algunes de les fotografies exposades, en aquell moment algunes, de forma errònia, es va atribuir al mateix Laurent. El comissari d'aquesta segona exposició és Jep Martí Baixet. 

Per a Laurent, que va esdevenir un gran retratista i va ser nomenat fotògraf de la reina Isabel II, van treballar molts fotògrafs rellevants. Les imatges de l'exposició son ben diferents de les de Modotti, en aquest cas la fotografia es posa al servei del pintoresquisme, del consum tuístic incipient, de l'art revaloritzat, centrant-se en llocs monumentals com ara els monestirs de Poblet o Santes Creus o la Catedral de Barcelona, de la qual, però, no veiem en cap moment l'antiga façana, per exemple. Resulta emotiu identificar llocs que podem reconèixer i constatar canvis diversos que el temps ha estés sobre els carrers i les cases. 

L'espai Mapfre compta amb una petita però interessant llibreria temàtica i organitza actes diversos sobre les exposicions. Ofereix uns horaris generosos i està situat en un lloc emblemàtic, al Port Olímpic, als baixos de la Torre Mapfre. No hi havia estat, encara. Em va agradar molt que, tot i haver-hi gent, un silenci respectuós s'estenia per l'espai. Darrerament sembla que es vaig a segons on a xerrar en veu alta i sense manies, m'ha passat en diferents ocasions a les exposicions a CaixaFòrum, per exemple. Potser s'hauria d'insistir en museus i exposicions sobre l'exigència de comportar-se de forma seriosa... i silenciosa. I això pel que fa a persones de qualsevol edat, des de la infantesa a la vellúria.

LLUIS BORRASSÀ I LA BARCELONA DEL PASSAT

 

Les sales d’art gòtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya acullen, fins al dos de juliol, una exposició dedicada a Lluís Borrassà. Vaig anar a veure aquesta mostra pel meu compte i avui he repetit l’experiència en una visita per als Amics del MNAC, comentada de forma excel·lent i aprofundida per la persona responsable.

Lluís Borrassà va ser el membre més destacat d’una família de pintors gironins dels segles XIV i XV. En el rerefons de l’exposició hi ha l’adquisició, per part de la Generalitat de Catalunya i a petició del MNAC, de dues taules del pintor procedents de la catedral de Barcelona i localitzades al mercat artístic, la Vestició de Sant Pere màrtir i la Decapitació dels familiars de Sant Hipòlit.

Cèsar Favà és el comissari de la mostra i s’ha comptat amb la col·laboració de la Catedral de Barcelona i de diferents institucions així com amb la col·laboració de col·leccionistes privats. Es tracta d’una gran oportunitat per veure peces que no es troben a l’abast del públic. A banda de la reivindicació de l’obra de Borrassà i de la importància del seu taller, la mostra ens situa en una època important i en el context creatiu de la baixa edat mitjana que es manifesta de forma important a través dels retaules. Els retaules tenien sovint un objectiu propagandístic i, en certa manera, pedagògic, tot i que no sempre ni per part de tothom es podien contemplar aquells conjunts extraordinaris.

Borrassà va dirigir l’obrador més important de la Catalunya de l’època i al llarg de més de quaranta anys va assumir tasques diverses, a banda de l’obra cabdal dels retaules, dels quals en coneixem uns cinquanta. Va comptar amb aprenents i col·laboradors i cal fer una menció especial a Lluc, un esclau d’origen tàrtar. Era habitual comptar amb esclaus, un tema que durant anys s’ha obviat o amagat. Lluc fou alliberat després de la mort del mestre.

La relació del pintor amb la catedral de Barcelona va ser llarga i important, es coneixen i conserven documents, alguns dels quals exposats a la mostra, sobre pagaments i encàrrecs. El principal responsable de recuperar la figura de Borrassà va ser Josep Puiggarí (1821-1903), pioner en l’estudi de l’art català, dibuixant, advocat i arxiver. També podem veure, a l’exposició, mostres de la seva ingent tasca i dels dibuixos que va realitzar.

La mostra és d’una mida assequible, tot i que demana més d’una visita. Més enllà de la figura de Borrassà ens evoca una Barcelona en creixement, ens enfronta a qüestions com ara els canvis en les modes i tendències al llarg del temps, i ens acosta a un mon en el qual la societat i la religió eren molt diferents d’ara tot i que també ens recorda que, en molts aspectes, els humans no som tan diferents actualment. El gust per escenes sagnants i violentes ha continuat vigent, a través de molts mitjans de difusió. I el poder, sigui el que sigui, continua amb el desig de mostrar-se sense gaires reserves, de seguir i imposar les modes vigents, i de fer propaganda d’idees i creences a través de manifestacions diverses.

El MNAC té la intenció de renovar de forma progressiva les sales del gòtic i, més endavant, les del romànic, a través de noves formes d’exposar i de llegir l’art o això que en diem art. Hi ha molts misteris, encara, en l’estudi del passat, les noves metodologies, recuperacions i descobertes ens poden oferir moltes sorpreses, en un moment en el qual la tecnologia afavoreix l’estudi i el coneixement de la història. Els museus actuals no son ja indrets fixats en el temps sinó llocs vius lligats a un present ple de possibilitats i que, en més d’una ocasió, ens fan replantejar a fons els nostres coneixements previs i els nostres antics aprenentatges. El MNAC és un museu extraordinari que cal que els barcelonins aprofitem i valorem com cal.

DIES DE REFLEXIONS POC ACURADES SOBRE ELECCIONS I CANDIDATURES

 

Malgrat les servituds mediàtiques en les quals ens immergeix el clima electoral, he de dir que hi ha informacions recurrents que em semblen divertides i tot, que no vol dir pas 'originals'. M'encanten aquests analistes fahsion que fan reflexions acurades sobre coses com ara el llenguatge no verbal o els vestits que porten els aspirants a batlle o batlla. Per exemple, sempre surt això de què candidat té el seu origen etimològic en el tema del color blanc radiant, un color suposadament pur però molt inquietant. Al capdavall va provocar una reacció, fa temps, allò del black is beautiful. El negre és un color elegant en segons quines circumstàncies, sobretot per cantar des d'un escenari quan ja tens una edat, però poc agraït a l'hora de fer proclames polítiques. El vermell també va rodolar pel pedregar amb allò de la sèrie de la criada esclavitzada.

Ser càndid, paradoxalment, és ben diferent a ser candidat. I les càndides son també uns fongs molt empipadors i perillosos. Un color identificat històricament amb rauxes és el vermell, el que em sap greu és que el blau aplegués, en molts moments, significats conservadores tirant a fatxes. El verd no és habitual, més enllà de sortir en alguna corbata original. L'abillament femení admet molta imaginació però el masculí, des de fa anys i panys, resulta avorrit i monòton. Fa molt de temps un dissenyador original va intentar establir la granota, com a peça masculina substitutòria però no se'n va sortir. Les dones es poden vestir d'homes però a l'inrevés, més enllà d'algun alternatiu agosarat, el tema no ha prosperat.

Una cosa que no entenc, encara menys quan cada vegada hi ha més candidats d'edat avançada, és que els facin estar drets tota l'estona del debat televisiu. No poden debatre asseguts, en una taula rodona? Fa anys s'havia fet. Si jo fos candidata, cosa impossible, em queixaria. Hi aniria amb roba còmode, sabata plana o gairebé, aigua i pastilletes d'eucaliptus a l'abast, i exigiria poder seure i sortir quan em semblés que havia d'anar al lavabo. Un polític alemany que, contra totes les prèdiques higienistes, era un gran fumador i va morir de vell, va exigir poder fumar per sortir a la tele en un programa. Li van concedir perquè tenia un prestigi consolidat però hi va haver protestes dogmàtiques, naturalment. Ara ja és impossible, trobar algú tan radical i coherent.

Ja he repetit en moltes ocasions que, malgrat els penjaments que s'atorguen als polítics, de forma generalista i indiscriminada, sense recordar allò de què cap geperut es veu el gep, jo els tinc respecte. És una feina que mai no faria, la veritat. El càrrec més rellevant que he tingut i del qual vaig sortir escaldada va ser fer de Cap d'Estudis a l'escola. El poder, fins i tot el més petit, puja al cap, i ja passa al parvulari, quan a una criatura innocent -i càndida- el dones una responsabilitat que comporti manar. L'ambició i les ganes de manar, així com la vanitat, no son dolentes si es fan servir bé i amb eficàcia i ganes de treballar. Napoleó va dir que les guerres es feien per vanitat i potser tenia raó, altrament no s'entén la tendència dels manaies poc recomanables a portar gent a l'escorxador, de vegades, i això és el més gros, amb suport popular i tot. 

Napoleó III no volia la guerra franco-prusiana però el fervor popular li va exigir que plantés cara als tedescos, cosa que li va costar el tron i, per sort, no li va costar el cap perquè els temps havien canviat, ni que fos una mica i en alguns lloc. El poder provoca crítiques i enveges i ensabonaments perillosos, sempre em ve al cap allò del poema de Kipling 'si amb un rei mantens conversa i ell és ell i tu ets qui ets...' No és fàcil. El poder, la fama, els diners, coses efímeres i atzaroses, provoquen admiracions, sovint estranyes, sobretot quan no coneixem personalment els objectes humans de les nostres admiracions.

Ai, quina emoció, ja tinc ganes de que arribi el dia de les eleccions i, sobretot, el recompte vespertí de vots i, sobretot, els dies de després, quan s'arrangin, o no, pactes poc càndids. Hi ha gent que no vol ni anar a votar, un tema sembla ser, per a alguns  convençuts, la manca de candidats indepedentistes sòlids i sincers, jo crec que ni existeixen. En d'altres extrems hi ha els que creuen que cal polícia contundent manada per no se qui. El millor, crec, és anar a votar qui sigui, un de normalet o normaleta, considerant el context. Fa anys un partit va encunyar allò de 'si tu no hi vas, ells venen'. I és que poden passar coses molt rares i inquietants que ens facin enyorar algun dia els candidats i candidates d'enguany.

He de dir que em temo que parlo de Barcelona, un lloc gran i molt desconegut, fins i tot per a la majoria de barcelonins-nines, amb realitats diverses i amb tendència a bescantar la pobra ciutat que, diuen 'està trista'. Un altre tema és la resta de Catalunya, ciutats grans i mitjanes, pobles petits, i alguns llocs on sempre surten els mateixos, potser perquè ho fan bé i perquè també pesa allò de 'val més un boig conegut...' 

DORMIR AL CARRER, UN PROBLEMA CRÒNIC?

 

M'ha recomfortat una mica llegir, de bon matí, que Jordi Juan, director de La Vanguardia, incideix en el tema, per a mi gravíssim, de la gent sense llar, un col·lectiu que ha crescut de forma exponencial en els darrers anys. Mentre ens piconen amb un munt d'informacions, picabaralles i fets repetits una vegada i una altra, i mentre podem fer poca cosa per solucionar o apaivagar problemes més llunyans, un aspecte tan visible de la societat propera, que s'agreuja amb el fred, no sembla que trasbalsi gaire la gran majoria de gent que mana o vol manar. Ni tan sols sembla inquietar una gran part del ciutadà corrent, sigui el català emprenyat o l'espanyol repatani. 

Com que a l'editorial s'explica de forma clar l'estat de la qüestió i el poc interès que s'amolla a l'hora de posar fil a l'agulla, reprodueixo el text mencionat. I això que també hi ha gent de pes sensible a la situació, l'admirable associació Arrels,  i un voluntariat eclèctic i divers, que fa el que pot i el deixen. Fa un any va semblar que la cosa tirava endavant i ara que ja hi ha pressupostos no s'hi val a posar excuses. 

Sense sostre i ara sense llei

Jordi Juan, director de ‘La Vanguardia’, 10/02/2023

Fa un any felicitàvem en aquesta secció el Parlament de Catalunya per haver aconseguit el consens de tots els grups –excepte el de Vox– per impulsar la llei del sensellarisme que garantiria un habitatge digne per a tots els ciutadans que avui dormen al ras. En aquell moment, la Cambra catalana era notícia únicament pels privilegis econòmics de què gaudien alguns funcionaris, i ens va semblar que el suport a aquesta iniciativa impulsada per diferents entitats so­cials era l’altra cara de la moneda. Tot i això, la realitat és que un any després de l’acord, la tramitació de la llei està empantanegada pel burocràtic funcionament de les nostres institucions. 

Aquests dies d’intens fred cal recordar que el nombre de persones que pernocten al ras va augmentant cada dia més, segons les dades de les organitzacions que s’hi dediquen. Famílies marginades, joves que no troben ocupació i molta gent gran exclosa de la nostra societat.

L’excusa formal del retard en la tramitació de la llei ha estat la negociació­ pressupostària. A partir d’ara, ja no val com a argument. Valdria la pena donar un impuls a la norma, que suposaria una despesa de 350 milions d’euros en cinc anys, però que podria acabar amb una situació de tremenda injustícia al nostre país. Poques persones­ tenen tanta sensibilitat en aquestes qüestions com l’ac­tual conseller de Drets Socials, Carles Campuzano. És hora que doni exemple i la ponència espavili. No calen tantes compareixences perquè vinguin experts a reconèixer que aquest tema requereix una solució urgent.

LA NOIA DE L'AUTO STOP I EL BON CAMIONER ENAMORAT, CINEMA BARCELONÍ

 

He aprofitat aquesta tarda plujosa per veure una pel·lícula de betevé, de l'imprescindible cicle sobre Barcelona, La chica del auto stop. Sovint ja he vist moltes d'aquestes pel·lícules o, al menys, 'em sonen'. En aquest cas admeto la meva ignorància, no en sabia res.

És una història molt de l'any 1965, el de la seva estrena. Malgrat la còpia una mica deficient, tan sols per contemplar aquella Barcelona que avui sembla tan llunyana, la de la meva adolescència i primera joventut, ja pagava la pena mirar-la. La va dirigir el gran professional que va ser Miquel Lluch, i el guió és de José Antonio de La Loma. I era, no podia ser altrament, un producte de la factoria Iquino, que ja començava a destapar les xicotes i a mostrar-nos ni que fos els sostens, ficades en pantalons ajustats, com calia. Expliquen que està inspirada, una mica, en La ladrona, su padre y el taxista. Llàstima que a Can Iquino del Paral·el  no hi havia aleshores la mateixa grapa que Itàlia per convertir la història en una comèdia divertida.

La protagonista és una actriu de la qual he trobat poca cosa, tot i que treballava força bé i era molt maca, Olga Omar. Tan sols he esbrinat que havia nascut a Logroño l'any 1944. Pel que fa a la  resta del repartiment hi trobem actors i actrius més coneguts. Víctor Valverde, jove i de bon beure, un senyor molt atractiu i, relativament, poc aprofitat al cinema però molt més a la tele. Vestit del segle XIX i fent de personatge inquietant era per contemplar-lo, la veritat. El recordo en molts papers, com ara una molt bona versió de Bel Ami o fent de l'amic pocavergonya de David Copperfield. Amb el temps el vam recuperar, fins i tot, per a les sèries de TV3 de sobretaula. En el cinema el recordo menys, sobretot en una pel·lícula molt interessant que no han passat gaire sovint, El corazón del bosque. 

Fent de dolentot, trobem el gran Iranzo, tan condicionat pel seu físic a fer de mala persona, sort que a La piel quemada es va poder lluir de valent amb el paper de la seva vida, segons la meva opinió. Consuelo Nieva, fent de mare trista, Fernando León, un altre actor poc aprofitat, Luis Ciges, reivindicat de gran, o Gustavo Re, que havia viscut a la casa dels Vienesos, al meu barri, tan habitual fent de secundari característic. El cartell de la pel·lícula és molt de l'època, sembla una il·lustració de les revistes per a noies d'aquell temps, l'estil havia canviat i es permetien, ja, algunes escenes agosarades, sense passar-se, això sí. I al final, com calia, els delinqüents de poca volada serien castigats, segurament de forma breu i caritativa i es podrien incorporar a la societat, com aquell gamberret de l'Enric Barbat. Tot i que jo no em refiaria gaire del personatge interpretat per Iranzo, ves a saber si no es va voler venjar en sortir de la presó.

I una mica de música, yeyé, que deien, tipus twist, a càrrec d'un conjunt del qual tampoc no he trobat pistes, Los Atilas, i que ho feien prou bé. Em sembla que pocs xicots de la meva època no havien format part d'algun conjunt, en algun moment de les seves vides. I paisatges urbans entranyables, terrats atrotinats uns quants dels quals encara deuen existir. El Born d'aleshores, Can Jorba, noves construccions en mig d'una mena de no res, la platja propera, encara poc explotada. Interiors miserables, en comparació amb la casa burgesa d'un pretendent ximplet de la noia. Pisos en construcció, un tema molt de l'època, també. És una història no tan innocent com sembla, de buscavides i lladres de poca volada, algun dels quals ja porta al damunt un ganivet, per si un cas. Per sort l'amor tot ho arranja, encara que sigui una mica a llarg termini.

Aquestes pel·lícules em resulten entranyables curiositats, documents sense intenció documental que no es limiten a mostrar-nos la ciutat d'aleshores sinó, també, com érem o com volien que fóssim. Ja no hi surt cap capellà, ep, i els polícies tenen poc paper i poc dialeg, en comparació amb els de deu anys abans. Això de fer auto stop començava a ser habitual i, malgrat els perills que presentava l'activitat, la noia, que té caràcter, se'n surt de totes. I és que el caràcter de la protagonista també m'ha semblat modern considerant l'època. Llàstima que intuïm que potser acabarà al seu piset nou, fent una vida d'allò més convencional, qui sap. La feina de camioner, en aquella època, va tenir el seu glamour, hi va haver sèrie americana i sèrie espanyola, sobre la professió, i recordo alumnes meus, dels primers anys en els quals treballava de mestra, que volien ser 'camioners internacionals'. 

Una pel·lícula que no puc valorar qualitativament sinó des de la nostàlgia imprescindible, l'imaginari personal i les evocacions melangioses.

https://www.dequevalapeli.com/peliculas/ver_blog/MzIzMQ==

https://www.imdb.com/title/tt0057943/

PASSEJANT PER BARCELONA, UNA TARDA DE 1954

 

Fa pocs dies van tornar a passar, per betevé, El fugitivo de Amberes, Toni Vall en va fer una breu i entusiasta presentació. Havia vist la pel·lícula fa temps, també per la televisió, en una còpia força deficient. Aquestes coses, gràcies a la tecnologia, han millorat molt. Més enllà del tema cinematogràfic les pel·lícules d'aquella època, amb Barcelona com a escenari, tot i que aquí fins i tot hi surt París, tenen, per a mi, un valor sentimental afegit. Aquesta és de 1954, m'agrada retrobar llocs que vaig veure i no puc recordar, indrets pels quals vaig passar en algun moment, de petita, amb els meus pares.

El director va ser Miquel Iglesias, un home admirable, que va fer de tot i molt, en el mon del cinema, va viure noranta-sis anys, el seu fons, classificat per ell mateix, es troba a la Filmoteca. Una trajectòria tan llarga dedicada al cinema, en aquest país i considerant les circumstàncies diverses i les possibilitats, resulta admirable. De forma inevitable hi trobem, en la seva vida professional, coses millors i pitjors, adaptacions al moment i a les possibilitats. Toni Vall va reivindicar a fons la pel·lícula la qual, en general, de forma injusta, es considera menys interessant que d'altres del mateix director i del mateix gènere, cinema negre rodat a Barcelona, com ara El Cerco.

Com Vall va comentar, en ser preguntat sobre la censura, sobta comprovar com es tolera, aquí, la modèstia policial, una de les noies protagonistes pregunta al policia jove si no hi ha més personal i ell li diu que hi ha un altre polícia però que està de vacances. També és prou agosarat el ball flamenc de l'altre noia, Amelia de Castro de qui, per cert, he trobat poca informació. A Apartado de Correos 1001, quatre anys anterior, l'epíleg inclou, com en d'altres pel·lícules de l'època, un discurs abrandat sobre el sacrifici i el valor de la polícia hispànica.

A la pel·lícula hi trobem actors 'internacionals', com Howard Vernon, un bon actor una mica encarcarat que va viure força anys i va fer de tot, com ara cinema de terror amb Jesús Franco. Vernon era hieràtic, amb un rostre inquietant, i per això ens resulta poc creïble la passió sobtada per la dona fatal i flamenca, però fins i tot els lladres sense escrúpols son humans. Hi surt la bonica i elegant Anouk Ferjak, qui no va tenir les oportunitats que mereixia i que crec que encara es viva. La perla de la corona és poder veure Joan Capri, molt jovenet, fent d'una mena de mariner pinxo de poca volada. També hi trobem, en un paper de dolentot, que no va ser l'únic, a Emili Fàbregas que seria el nostre avi universal amb allò del senyor Dalmau de la Campanya Benèfica. 

Pel que fa als escenaris, reals, la gran majoria, podem veure el Tibidabo, encara sense el Sagrat Cor de la Basílica, amb el seu avió i la seva talaia, el port, llocs de vida equívoca, al Raval i el Paral·lel, és clar, en els quals s'hi ajunta gent de mal viure però d'aparença gens atrotinada. Espais entranyables, com el cinema Kursaal, on crec que vaig veure, d'estrena, i de forma extraordinària en aquells anys, La Cenicienta. Als cines d'estrena la gent humil hi anava molt poc, va ser cosa del meu avi qui, a més, era coix a causa de la polio i va agafar un taxi. Als cinemes de categoria hi havia un senyor uniformat, un porter, d'aquests que de vegades encara hi ha als hotels, que et venien a obrir la porta del taxi i tot. 

I, una mica de passada, també es pot veure el cinema Hora, de molt mala anomenada en aquella època, a prop d'on sembla que troben el cadàver corresponent. El guió, per l'època, no està malament, era del mateix Iglesias i de Joan Bosch, en tot cas potser podien haver-s'hi lluït una mica més. Les escenes amoroses i de seducció son castes i tot just insinuades, com calia, fins i tot alguna fa sospitar que per allà hi ha prostitució encoberta i tot. La persecució a dins de les atraccions Apolo està molt ben aconseguida i una mena de gir circular al final també el trobo ben aconseguit.

M'hauria agradat pujar a aquelles vagonetes de l'Apolo però no hi vam anar mai, no sé si per no gastar o perquè tenien fama de què hi anaven les parelles agosarades a fer màns i mànigues, qui sap. Tinc una gran admiració per la gent que feia cinema en aquells anys i per totes aquelles històries del cinema negre barceloní tinc una mena de devoció molt poc crítica. Son cinema i molt més que cinema, ens passegen per una Barcelona molt mitificada avui, en tants aspectes. Quan era petita no m'agradaven, m'estimava més veure paisatges bonics i amors a l'americana, en colors, sobretot, noies ben vestides i xicots ben plantats tot i que de d'admetre que José Marco, que crec que era català i que no va fer coses gaire rellevants, estava prou bé, sobretot amb aquelles inevitables i elegants gavardines que tant podien lluir els dolents com els bons, per cert. És una sort que betevé continuï amb aquest magnífic espai dedicat al cinema rodat a Barcelona.

AQUELLES DAMES I CAVALLERS QUE ANAVEN A FER EL M... AL PASSEIG DE GRÀCIA

... les riques burgeses barcelonines, vestides i enjoiellades de cap a peus, sortien a exhibir-se per carrers i places, i sobretot al Passeig de Gràcia, en aquelles hores tèbies de sol. 

    Era com una mena de ballet social, d'un regust únic al món (...) era la fira de la moda, que és sempre una forma fràgil i convencional, imposada fugisserament, però amb el fanatisme d'un dogma. Aquí, al cor del nostre poble, la cerimònia tenia un 'ritu' completament autònom, que no es veia enlloc més. Les dames i damisel·les, com he dit, no anaven abillades, anaven 'mudades' (...)

N'hi havia que semblaven custòrides. Algunes mares, ja molt conegudes, amb una filla a cada costat, componien com un retaula o tríptic barroc, curull d'or i pedreria.

 

Fa pocs dies vaig fer una visita al MNAC, molt interessant, a la nova presentació d'una mostra de joieria, aplegada en una vitrina especial, amb obra de Lluís Masriera. També vaig visitar, després, un altre espai, amb joies de Mercadé, Sunyer, Capdevila o Roca. La  visita la va comentar Mariàngels Fondevila, conservadora d'art modern del mateix MNAC. Em vaig quedar amb ganes de sentir més a Fondevila ja que quan t'ensopegues amb persones que saben tant sobre alguna cosa et podries passar hores escoltant-les.

No trec mèrit a la joieria, considerada avui un art indiscutible. Però, es dona la coincidència de què aquests dies estic llegint Tots els camins duen a Roma, del gran Gaziel, que en molts fragments ens evoca la Barcelona fatxenda d'abans de la Primera Gran Guerra. Després, fins i tot avui, la fatxenderia també ha existit i existeix, però pren d'altres formes. Durant uns anys la gran burgesia del moment va tenir el costum d'anar a exhibir-se, als migidies, guarnida i elegant al màxim, amb roba de preu, i, sobretot, joies a dojo. Gaziel manifesta que ni aleshores ni després no ha vist (aquest llibre, memorialístic, es va publicar per primera vegada a principis dels cinquanta del segle passat) tanta joia escandalosament cara portada a l'aire lliure, en plena via pública.

En algun moment Gaziel mostra la seva inquietud davant del contrast d'aquella exhibició de la vanitat en comparació amb la pobresa i la misèria de la gran majoria de la població. Hi havia un petit grup d'aristocràcia rància tot i que la gran majoria d'exhibicionistes eren burgesos, nou rics, aquella gent que Rusiñol, que també pertanyia als benestants, va retratar a obres com Gente bien. O que Carner descriu, sense ironia, sinó amb una mena d'admiració amable, també, fatxenda:

Les dames del passeig de Gràcia

Ara veieu si no és cortesia,
veure les dames en plàcida via,
totes folrades i amb joies de preu
—perquè tot d'una que el temps s'arraulia
van al Passeig cada dia a migdia:
deixen els cotxes i passen a peu —.

Ara veieu si no és cortesia.
Ara veieu.

Gaziel descriu a fons alguns d'aquells personatges, que poden anar en cotxe de cavall, a cavall, o fins i tot a peu. Malgrat l'angúnia que pot produir el retrat d'un mon tan opulent i ximplet, la història d'una d'aquelles pubilles riquíssimes m'ha produït tristor. Hi havia una noia, filla única d'un fabricant pintoresc i folrat, Maria Regordosa, qui, a més, no tenia mare, i feia a casa seva el que li semblava. Col·leccionava obres d'art i objectes de luxe diversos. Un dia, Gaziel explica que la va veure sortir de casa, d'un d'aquells palauets farcits de mobles bons, tapissos i servei domèstic, per enfilar-se al cotxe de cavalls familiar. I al cotxer, que la va saludar respectuós, li va dir ben fort, sense manies:

-Au, anem a fer el merda pel Passeig de Gràcia.  

Gaziel, home d'un altre temps, no escriu 'merda' sino tan sols m...

Aquesta dama, tan afavorida per la fortuna, es va casar, molt enamorada i corresposta, amb un torero andalús, Ricardo Torres, 'Bombita'. El torero va deixar els toros per ella i tot. Però les dones, en molts moments de la vida, passaven per tràngols més complexos i per riscos més terribles que matar toros, els parts. A causa del seu primer part, un nen que va ser l'hereu de la fortuna familiar, Maria Regordosa va morir, de forma prematura, amb poc més de trenta anys.

Em sorprèn que mitificacions urbanes, com la que ha patit el Paral·lel al llarg del temps, no ens expliquin res, o molt poca cosa, de llocs com el Passeig de Gràcia, avui una avinguda comercial i ensopida, sense suc ni bruc. Els ricatxos, burgesos i gauches divines van anar tirant, seguint la tendència, Barcelona amunt, més enllà de la Diagonal, però ja eren tota una altra cosa. Ja no anaven en cotxes de cavalls sinó en automòbils cars i brillants. De fet, sembla que un d'aquells joiers moderns i innovadors, de la segona part de la visita, volia fer joies, sobretot, per a la gent que conduïa 'descapotables'.