1.11.07

Avui toca Tenorio


Si os dignáis por estas letras
Pasar vuestros lindos ojos,
No los tornéis con enojos
Sin concluir...
Acabad.


Em comenta Saragatona , en el post anterior, les crítiques clericals a la disbauxa castanyera i carbassera dels nostres temps. La veritat és que ja fa molt, molt de temps, que tot plegat, les festes tradicionals, són una mena de carnaval reiteratiu, la veritat. Però els Totsants dels nostres avis no eren pas més fidels a l’esperit crepuscular de la diada i també jugaven amb la por a la mort endegant iniciatives lúdiques diverses. Recordem que, de fet, el dia de difunts és el 2, dels fidels difunts, perquè els infidels no en tenien, de dia.

El meu pare, que va créixer a pagès, i la meva mare, que ho va fer a Barcelona, explicaven coses tan oposades que semblava que fossin de països diferents. Mentre el pare, garrotxí, de la profunda Navarra catalana, carlina, conservadora, religiosa i emboirada, passava la vetlla de difunts resant tres parts del rosari, cosa que comptabilitza cent cinquanta avemaries, més els parenostres corresponents, les jaculatòries i l’oremus, la mare, a Barcelona, ja gaudia d’una frivolitat en alça, fins i tot a nivell de barri modest.

Hi ha moltes tradicions i costums, segons els indrets. Però una de les tradicions urbanes de més èxit era la representació del Tenorio, del de Zorrilla, que era el popular. Ha estat molts anys que era aquesta l’obra teatral per excel·lència de l’època de Tots Sants, potser perquè hi surten fantasmes, difunts i coses així, però també en surten a Macbeth i no el representaven pas. L’obra és realment surrealista, ben coneguda de tothom, sang i fetge, violència gratuïta, masclisme a dojo, en fi, una perla, però el fet és que té ganxo, sobretot la primera meitat. A la segona, que es fa molt pesadeta, els grups d’aficionat perdien, de fet, el fil, -i l'oremus-, i sovint havien de recórrer a aquella entranyable institució de l’apuntador, que no sé el perquè, el teatre modern ha bandejat de l’escenari.

Zorrilla va tenir una vida digna de novel·la i de pel·lícula, si el context hispànic, Catalunya inclosa, fos d’una altra mena, més fidel als seus mites i antigues devocions. Mala relació amb el pare -o sigui, que això dels fills disbauxats i rebels no és pas d'ara-, amb les dones, llargs viatges, deutes, i molts honors i lloances per part dels poders culturals i de la gent del poble. A Catalunya va ser molt estimat i reconegut. Malauradament per a la seva memòria, més enllà d’algun poema, el coneixem per aquest Tenorio que, crec, devia ser una fantasia sexual de l’autor, com, fa uns dies, comentava, sobre Zweig i la seva desconeguda masoquista. Durant anys i panys, el Tenorio i les seves seqüeles i paròdies van amarar el panorama teatral professional i amateur dels nostres verals. Mirant per la xarxa he comprovat que per les illes encara li són prou fidels.

De totes les paròdies n’hi ha una en català, Don Cuán Tenorio, molt divertida, i gràcies a la qual podem evocar, avui, aquells temps d'abans, quan els catalans de soca-rel no sabíem dir la jota castellana, temps que han passat a la història a causa de motius de barrija-barreja evidents. Don Cosé, el quefe, coses així, eren habituals en la parla popular genuïna però, com tantes entranyables tendències fonètiques autòctones de base popular, s’han esvaït en l’oblit oportunista de les normalitzacions nostrades i foranes.

Del Tenorio se’n va fer una peli l’any 1922, amb l’immens Fortunio Bonanova, de qui ja vaig parlar en una ocasió, i que va emigrar a fer les amèriques amb un cert èxit, encara que no va passar de secundari de luxe. No fa massa anys en vaig poder veure unes imatges recuperades miraculosament, del film. M’ha arribat, per cert, una propaganda del Centre Catòlic de l’Hospitalet, també en fan unes quantes representacions, seguint la tradició, llàstima que seré fora i no hi podré anar. Poques obres de teatre han gaudit d’un predicament tan gran, ben poques han compartit la devoció de tanta gent, que coneixia de memòria i recitava de forma coral llargs fragments del drama. Un drama que els temps han convertit en comèdia divertida, ja no cal fer-ne paròdies, l’obra fa riure encara més quan es representa de forma, suposadament, seriosa.

El Tenorio és l’exaltació del poca-vergonya redimit, això de pecar molt, penedir-te en l’últim moment i anar al cel és una aspiració, em sembla, molt humana. Jo sempre he volgut ser dona pecadora redimida, però com que no servia per a la feina, vaig acabar fent magisteri. Per cert, una anècdota escolar: fa uns quants anys, a l’escola on era aleshores, El Samontà, van muntar per Totsants la representació de breus fragments del Tenorio, molts nens i nenes van venir amb barrets amb plomes de mosquetero per fer ambient i se’ls anaven intercanviant, amb el resultat inevitable d’una gran plaga de polls posterior. I és que aquest temps, si no es decideix a fer fred, té males bromes i els polls ressusciten, i ja sabeu que no hi ha res pitjor que un poll ressuscitat.

11 comentaris:

Déric ha dit...

jo vaig fer un cop el Tenorio en teatre, va ser molt divertit.

jaka ha dit...

Júlia, bona nit,
M’has fet recordar allò de: “Cual gritan estos malditos, mal rayo me parta, si concluyendo esta carta, no pagan caro sus gritos”. He, he, de petita per casa meva cada any sortia la mateixa.
=;)

lola ha dit...

Jo també me'l mirava cada any a la tele, el Tenorio. El versificar de Zorrilla no està pas malament. Té força. Ah, i cada any plorava en el monòleg del "¿No es verdad, ángel de amor..." Ui, m'embalo.

Què bona l'an+ecdota dels polls. Tinc una amiga que diu "reviscolats". Polls reviscolats. Només li havia sentit dir a ella. És molt expressiu, realment.

Això de "dona pecadora"... He recordat unes línies de la gran Marlene, d'aquelles que m'¡hauria agradat, alguna vegada a la vida, de poder etzibar, a mi, ni que fos davant d'una càmera (millor davant d'una càmera, segur). Quan li pregunten si la senyora és casada:

-"He necessitat més d'un home per tal que em coneguin com a Shangai Lily".

Lola

Luis Rivera ha dit...

Hi un parell de versos en el Tenorio que sempra em causan una maravellosa sensació de modernitat:
el Comendador fuig del convent totalment violentat y la superiora l'hi demana:

- ¿Donde vais, Comendador?
- Imbécil, tras de mi honor.

Contesta ell,solidamente segur de la seva resposta.

Aquest "imbécil" es fantastic.

Déric ha dit...

Per cert que aquest any, si més no a Girona, no he vist que hi haguès cap representació del Tenorio. Serà que s'està perdent això també com tantes altres coses?

Júlia ha dit...

Feies de don Juan, Deric?

Júlia ha dit...

Jaka, això em ve al cap quan sento els nens com criden al pati, uf.

Júlia ha dit...

Lola, precisament ahir llegia una frase atribuïda a Marlene, també, en un recull -amb motiu de tot sants- de darreres frases de moribunds -no sé si seran certes, m'estranya tanta lucidesa-. Diu que li van enviar un capellà i que va dir, més o menys, que esperant ser rebuda per l'amo no volia saber res dels criats, una cosa així.

Júlia ha dit...

...que os llevan a vos de aquí!

El pobre Comendador, Luis, surt molt mal parat de la història, per cert.

Júlia ha dit...

Deric, s'està perdent però encara aguanta en algun lloc, de tota manera, com els polls, això també pot 'reviscolar'.

Luis Rivera ha dit...

L'imbecil es el Comendador, Julia, que no se n'entera de res. Avui en día no diría ni mú.