SOBRE LA TEMPORALITAT DELS COSTUMS I LES IDEES

 

Cada vegada que arriba una festa tradicional sorgeixen comentaris diversos per tot arreu, enguany a les xarxes, criticant els costums que, se suposa, no son nostres sino importats. Durant anys he escoltat coses com ara nosaltres fem Reis, nosaltres fem Sant Jordi, nosaltres fem la castanyada de sempre... Res no és etern ni immutable i aquest nosaltres amb el qual ens etiquetem amb cofoïsme també és imprecís i lliscós, líquid, com la nostra societat.

Pere Calders va ironitzar sobre el tema nadalenc, els reis i el nouvingut Pare Noel. Al capdavall, agradi o no, tot suma i tenim tendència a barrejar o a fer-ho tot, de forma inevitable i irreversible. Es parla amb molta alegria de coses de tota la vida i, en general, es parla de la vida del que parla i no de la vida abstracta, general i universal. 

Les tradicions muten, sovint ben a fons. La Castanyada, fins i tot la més genuïna que podem trobar en el present, no té res a veure amb la que celebrava el meu pare, de petit, al seu poble. Avui tenim una nova frase recurrent: això ha vingut per quedar-se. Però res no ha arribat mai per quedar-se per sempre, he vist néixer i morir tradicions i costums i n'he heretat algunes que he mantingut per tradició familiar. Amb el canvis democràtics es va decidir recuperar les festes populars a les escoles però, de fet, es van reinventar moltes coses, convertint-les en escolars. Molta gent adulta d'avui, però, ja té aquelles festes escolars a l'imaginari sentimental i fins i tot s'inquieta una mica quan les seves criatures fan altres coses.

S'ha escrit molt sobre tradicions i sobre la seva necessitat però, també, sobre la seva invenció. Això de tota la vida es fa extensiu a coses com ara viure al barri de tota la vida i es protesta quan se suposa que la gent jove no pot viure al barri de tota la vida o ha de marxar del barri de tota la vida. Això, en general, passa quan el barri o poble acull gent de classe mitjana, més alta o més baixa. A molts barris de tota la vida, en algun moment, molta gent, jove o gran, ha tocat el dos quan ha tingut dos rals ja que això pressuposava remuntar en l'escala social. Les masses migratòries diverses o els sense llar no poden aspirar, en general, a res de tota la vida.

De classe més aviat burgesa és la família que retrata Calders al seu conte, que tan bé es va escenificar a Antaviana. Quan jo era petita els clams en contra del Pare Noel venien de moltes fons, de la tradició nostrada i de la tradició catòlica. Ens movem entre l'afany de modernitat i això de conservar les arrels, però, sigui com sigui, el Pare Noel va arribar per quedar-se i el Tió, que es feia més aviat a zones rurals es va institucionalitzar a tot arreu. Una nova tradició que odio, tot i que no hi puc fer res, és la proliferació de caganers, també odio els tions amb cara pintada i barretina. Hi ha coses que he vist néixer i que avui semblen de tota la vida i qualsevol diu el contrari. Les recuperacions, com les d'espècies extingides, també serien discutibles. Com tot, al capdavall, unes coses i espècies fan fortuna i unes altres, no tant. 

Jo crec que és important deixar que la gent faci el que li sembli, de forma lliure, sense prèdiques dogmàtiques, i això ho faig extensiu al tema de com s'ha de parlar, què s'ha de llegir, què s'ha de menjar o què s'ha de creure. Hi ha moltes persones amb esperit pedagògic lligat a les essències, unes essències que sempre son estantisses i  variables, segons el vent que bufa i que no es tallen ni un pèl quan, per exemple, t'escolten respondre en castellà, de forma instintiva i educada, a algú que t'ha parlat en aquesta llengua, i et foten un moc i et renyen. Fa uns dies una senyora em va renyar, en un museu, perquè va considerar que jo duia la mascareta massa poc apretadeta. Hi ha un esperit policial popular que fa molta por, la veritat.

Les castanyeres han anat minvant, com era d'esperar, i els panellets, menja massa cara durant la meva infantesa i que vaig començar a tastar passada l'adolescència, s'han reinventat i en trobem de gustos de tota mena. La gent, diuen, ha tornat a anar als cementiris, enguany. La mort, sigui com sigui, si que no desapareix i, per això, tampoc no desapareixen coses universals com la nostàlgia, l'envelliment, la tristor en recordar els que ja no hi son. Els cementiris tradicionals, amb l'augment de les incineracions, potser també acabaran per disminuir i deixar lloc a futurs habitatges socials, qui sap. Son, encara, una excusa per al record, tot i que avui tenim fotografies a dojo. 

En tot cas m'adono de què m'estic tornant molt menys conservacionista, amb el pas del temps, les coses, els costums, les ciutats i les tradicions, han de ser per als vius i la sacralització museïstica d'objectes i indrets crec que té menys sentit del que li hem volgut trobar amb el tema del patrimoni intocable. És clar que molta gent més jove que jo fa calaix, tot i que poquet, amb això de la divulgació històrica, els itineraris per veure patrimoni i les memòries reinventades. Tot es relatiu, temporal i boirós, com les fumeroles de les resistents parades de castanyeres, molt més còmodes avui que en el passat, això sí. La Castanyera tradicional, amb mocador al cap, davantal de quadrets i ja una mica grandeta, és una icona escolar, com tants personatges reconvertits en icones i patums.

CASTANYADA, 2020

 

Aquest any tot és diferent i potser el recolliment i la manca de gresca s'adiguin molt bé amb els costums ancestrals sobre nits de Tots Sants, tardors, castanyades, difunts i tradicions diverses, enriquides en els darrers anys amb això del Halloween anglosaxó. Com que fa prop de catorze anys que tinc obert aquest blog, als quals en puc sumar un parell més amb allo del blocat, potser ja ho he dit tot, la veritat.

He evocat al blog castanyeres, festes parroquials, trobades d'amics, celebracions a casa i en molts altres llocs, visualitzacions televisives i en directe del Tenorio, poemes emotius, rondalles de por, treballs escolars, cançonetes tradicionals o recuperades... un munt de faramalla castanyera per a una festa que els meus avis del mon rural celebraven resant tres parts de rosari abans de sopar i endrapar les castanyes preceptives i el moscatell corresponent. 

Repassant el blog, quan ve alguna festa assenyalada, trobo comentaris de gent que ja no és entre nosaltres, entre els vius, vull dir,  i d'altres dels qualsl no en se res i que un dia van fer moixoni. Això dels blogs, com tantes altres coses, va fer arrencada de cavall i aturada de ruc, dels antics en quedem mitja dotzena, a tot estirar. I alguns encara es limiten a reproduir algun article que els publiquen en algun lloc o a parlar dels seus èxits professionals i para de comptar. El diàleg s'ha aprimat molt, en aquest mitjà una mica ranci. La gent, en general, és poc constant i amiga de la darrera moda, en el vestir i en les xarxes socials.

Deien que les perones com ara el Baró de Maldà eren grafomans, que no és ben bé ser escriptors. Potser tinc aquesta mena de síndrome, no me'n puc estar, d'enrotllar-me per escrit en els meus blogs resistents, sobretot en aquest que algú, en aquell passat en el qual hi havia molts blogaires amb pretensions de fer història, va titllar de patufetista.

He viscut moltes castanyades però, com aquesta, cap. Fins i tot aquest senyor tan llegit, Yuval Harari, en algun dels seus llibres deia, fa quatre dies, que una epidèmia mundial no era possible, en el present, més o menys. És clar que no som, de moment, enmig de la febre groga ni de la pesta negra i que el carro dels morts no ens ha de passar a recollir per llençar-nos a la bassa i desinfectar el nostre habitatge. Però, vaja, morir en aquests temps resulta força dramàtic, trist, solitari i depriment. O raure en una residència, amb el cap a tres quarts de quinze i on no et pot venir a veure ningú o gairebé ningú.

Ni tan sols cal morir, conec gent que aquests dies s'haurà d'operar d'alguna cosa greu, les visites, amb poquíssimes excepcions, seran impossibles. Érem lliures i feliços amb poca cosa i no ho sabíem, ves. Pitjor devia ser amb la guerra, és clar, i segurament els meus pares, si fossin vius, em repetirien allò de massa farts en evocar les seves pròpies penes. Cosa que ens podrien dir també tots aquests refugiats sense llar i tanta gent que ho passa molt pitjor que nosaltres. Diuen que si no passes fred ni gana, fred i gana de veritat, no tens dret a queixar-te.

Avui he comprat panellets, castanyes, rovellons i panedons de tonyina. Puc posar la ràdio, la tele, escriure al blog, llegir els llibres que tinc en espera, un munt, o els que puc trobar a la biblioteca virtual, que son un altre munt. No tinc plataformes d'aquestes de moda, llevat d'una mica de movistar però, vaja, de pelis a l'abast tampoc no me'n falten. Considerant la meva situació soc incapaç de queixar-me de res, llevat d'aquest ràpid pas del temps que m'aboca a la vellesa, però aquest és un mal general, contra el qual no s'ha inventat res. I mal de molts, consol de ximples. 

Tots Sants i el Dia de Difunts, encara que s'hagin reconvertit en festetes frívoles, ens acosten a la realitat evident de què la vida passa i a la pols tornarem, i potser força depressa gràcies a la tendència incineradora actual. Unes quantes persones ens recordaran durant un temps, però tot s'acaba esborrant i no sé si la vida té cap sentit, cada vegada em sembla que en té menys, la veritat. I, el pitjor, no pots parlar avui gaire de la mort, ni de la vellesa, sembla un tema de mal gust, la paraula 'vell' o 'vella', tan bonica, sembla un penjament i evocar la mort, tot i que aquests dies es tolera, també sembla gairebé una cosa de mala educació.

Desconec si els meus avantpassats, quan resaven tants rosaris, creien en Déu, la Mare de Déu i el més enllà, en tot cas, havien de fer el paperot, per sobreviure i no tenir problemes excessius amb els poders d'aleshores. Avui també fa falta fe en el que et diuen els que en saben, altrament et poden titllar de negacionista o ignorant i això sona molt malament. Els nous savis son els científics experts, que també s'equivoquen i ens enreden i depenen del poder, per fer bullir l'olla. Els qui m'inspiran més inquietud son els qui no dubten, saben què s'ha de fer, s'atorgue una mena de superioritat moral, critiquen els polítics, en general, i, sense adonar-se'n, gairebé acaben predicant una mena de dictadura del que sigui, ciència inclosa. M'estimo més els qui dubten i admeten que no saben res de res i que si manessin ho farien tan malament o més que no pas els altres, probablement. 

De fet, ja ho hem vist, un microbi invisible ha acabat amb les nostres minses llibertats, que avui semblen molt més envejables que no ens pensàvem. Recordo un poema del Patufet en el qual un caçador de feres anava al metge perquè es trobava malament i explicava al doctor les seves gestes. El metge li deia que l'animaló més menut, un mosquit que l'havia picat, acabaria amb la seva vida. El coronadallonses encara és més menut que un mosquit i ha acabat amb molta gent i, a la resta, de moment, ens ha reconvertit en monges i frares de clausura, sobretot als de l'edat de risc i vulnerables, entre els quals, ai, resulta que m'hi trobo. I això que fa quatre dies ens venien la moto del cor jove, ens promocionaven hiperactivitats jubilatòries i t'asseguraven que la voluntat movia muntayes. 

Ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.

SOTA DEL PONT CAMINA L'AIGUA TRISTA...

Com que els meus blogs van fent anys, com tot a la vida, em  sembla que ja he escrit manta vegades sobre Tots Sants, els difunts, el Tenorio, els records infantils i juvenils lligats a aquesta nit o el preu de les castanyes i els panellets. Avui fa més aviat calor però, encara que la percepció de molta gent no sigui la meva, he de dir que recordo d'altres Tots Sants poc freds, la veritat. Amb això del temps i els seus canvis soc molt escèptica i molt poc creient. 

La Festa de la Castanyada, que havia estat familiar i religiosa, acompanyada de la de Difunts, com tantes altres, ha anat passant al terreny escolar on, més o menys, encara es manté. Durant les darreres dècades s'hi afegit el Halloween, lligat a la introducció de l'anglès a l'ensenyament i la popularització d'una llengua que, avui, alguns qualifiquen d'una mena de llatí modern. Com passa sempre, hi ha qui s'empipa amb aquesta mena de coses i amb les intrusions de tradicions internacionals en les nostres essències.

Però això és una constant, agradi o no agradi, la gent es belluga, es relaciona, i tot es barreja. Quan jo era molt petita ja es llançaven anatemes en contra de celebracions protestants com el Pare Noel, l'arbre de Nadal i la resta. Calders té un divertit conte sobre aquesta rivalitat entre Reis i Pare Noel, per cert. Al final s'acaba fent tot, millor o pitjor. Avui el Tió es pica a tot arreu, però no era pas un costum generalitzat, a Catalunya, en temps remots. I, evidentment, a ningú no se li hauria acudit pintar-li cara i ulls i endinyar-li una barretina xarona. Ara no ens ve d'una celebració i, com que anem una mica farts, menjar castanyes no té res d'extraordinari i cada any hi ha menys castanyers i castanyeres, pels carrers. Els panellets son cars i, quan jo era petita, gairebé ni els tastàvem.

Si mantinguéssim les tradicions a l'estil dels nostres avantpassats més recents, durant la nit de Tots Sants, nit de bruixes i misteris, resaríem, fins i tot encara que no siguem creients, les tres parts del rosari abans d'endrapar les menges tradicionals, per tal de recordar els nostres difunts. Tot es transforma, canvia i, al capdavall, tot plegat va lligat al pas del temps i de les estacions, amb un nom o un altre, amb uns déus i uns altres i en l'idioma que sigui.

Durant uns anys que encara recordem era tradició, per Tots Sants, representar el Tenorio o anar a veure'n la representació. Era una tradició molt recent, Zorrilla, que va ser un home amant de Barcelona i que va venir força per la nostra ciutat, té coses molt millors, però amb aquesta rocambolesca i masclista història va fer bitlles. El Tenorio, com que era tan conegut, va conèixer un munt de paròdies i la gent se'n sabia fragments de memòria. El feien, al teatre, els professionals i els afeccionats, els actors seriosos i els còmics reconeguts. 

Una de les paròdies més conegudes, en castellà macarrònic, una variant dialectal que feia riure molt la gent, va ser el famós Don Cuan Tanorio. Els catalans genuïns d'abans no sabien parlar bé el castellà i tenien grans dificultats per pronunciar la jota castellana. D'aquí ve això de Don Cuan, Don Cose, el Quefe i coses així. O la paraula maco, avui crec que normativament admesa, tot i que els puristes dels primers cursets de català que vaig fer li tenien molta mania, ja que era una deriva del majo. 

La tele d'abans ens va oferir algunes versions del clàssic però no recordo haver vist mai, a la tele catalana, un Don Cuan. De fet, poc teatre ens ha oferit, la TV3. Als principis de la TV3 van muntar una versió excel·lent de La Rambla de les Floristes, amb la Sardà. Ara la fan al TNC i no m'he decidit a anar a veure-la perquè n'he contemplat algun tràiler i no m'ha fet el pes i cada vegada que torno a veure una obra de Sagarra, feta per professionals, tinc un disgust. Hi ha tirada a endegar innovacions que no venen a tomb i els actors d'avui, amb poques excepcions, no se n'acaben de sortir, amb el vers. Sagarra és un autor gegantí, de gran categoria, ho sabia fer tot i el seu magnífic llenguatge, que tant va connectar amb la gent del poble, no ha estat superat per ningú més, segons la meva opinió, personal i intransferible.

Admeto que alguns arguments sagarrians, pel que fa al teatre, son una mica passats de rosca, ell mateix n'era conscient, però sempre hi trobes fragments de categoria que tenen vida pròpia. Fins i tot una història delirant com La ferida lluminosa funciona, perquè dominava molt bé els temps teatrals i l'increment de la tensió argumental. Malauradament va patir moltes estranyes i injustes enveges i condemnes per part de gent de tota mena, lligada a la cultureta oficial i als mandarinatges acadèmics de culte, i encara pateix un cert oblit educatiu, tot i que no és l'únic. Se'l titllava d'elitista i aristocràtic quan ningú, com ell, va ser tant estimat, recitat i representat a tota mena de centres socials de totes les tendències. 

D'un bonic poema de Sagarra he manllevat el títol d'aquesta entrada, pertany al poema Girona a la tardor, evocador i nostàlgic. La tardor és melangiosa però, al costat d'un riu, potser per l'evocació del poema, encara m'ho sembla més. La primera estrofa també em porta el record d'un d'aquells grans murals escolars de la meva vida professional, amarat d'aquella ingenuïtat infantil i amb tot de fulles de plàtans d'ombra barcelonins enganxades a la vora d'un riu mític. A causa d'aquest poema tinc la percepció subjectiva de què no hi pot haver cap ciutat tan bonica al mon, per Tots Sants, com Girona.

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu, una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

CASTANYES I D'ALTRES EVOCACIONS ESTACIONALS

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans...

Girona a la tardor, Josep Maria de Sagarra (fragment)

Avui celebrem la Castanyada. La celebració d'aquest vespre, a pagès, segons narracions del meu pare, en la seva nombrosa, religiosa i modestíssima família rural consistia en el res de les tres parts del rosari.  Ço vol dir els misteris de goig, de dolor i de glòria,  cent cinquanta avemaries més lletanies i la resta, o sigui, parenostres introductoris, glòria patris finals i lletanies i oremus. Llegeixo que Joan Pau II hi va afegir els misteris de Llum, però, per sort, en aquells anys llunyans de la infantesa del pare encara no existien. Tothom badallava però, de forma estoica i esforçada, no és menjava ni una castanya ni es tastava el moscatell que no s'hagués acabat amb la pràctica obligatòria. 

Els panellets, quan jo era petita, resultaven cars i no en menjàvem gairebé mai. Tampoc menjàvem moniatos, no ens feien el pes. Per cert, durant un temps alguns dels meus alumnes petitons s'insultaven dient-se moniato frito, innocent penjament que em feia molta gràcia.

Les  castanyeres d'avui no van vestides com les que el tòpic reprodueix als murals escolars de temporada, arriben que  encara fa calor però  aviat ve el canvi de temps, pels volts de Tots Sants, si fa no fa. He repassat el blog i veig que sovint he escrit sobre costums, castanyes, castanyeres i difunts, tal dia com avui. Resulta inevitable, és clar.  Un altre tema és que tingués la pretensió d'escriure sobre la rebel·lió dels joves, com el jove Soleràs a Incerta Glòria. En un divertit fragment del llibre a la redacció de Mirador diu a l'aspirant  a escriptor, abrandat de joia juvenil i que ha aconseguit publicar un article sobre el tema:

Jove, d'articles sobre La rebel·lió dels joves només en publiquem un cada any, no s'hi faci il·lusions. Més d'un article sobre aquest tema, els lectors no ho suportarien. És un article, ¿com li diré?, com aquell altre de 'Ja s'han vist les primeres castanyeres'. Potser li diria que torni l'any que ve, quan hi hagi una altra vegada saragata a la universitat i els estudiants tornin a ser notícia; però resulta que cada any l'autor de l'article 'La rebel·lió dels joves ha de ser nou'; no és com el de les castanyeres, que el pot fer cada any el mateix redactor.

El llibre de Sales és irregular i recordo que em va agradar molt quan el vaig llegir per primera vegada. Després, amb el temps i noves lectures, ja no em va fer tant el pes. La pel·lícula té poc a veure amb l'esperit del llibre i en el trasllat s'ha perdut força càrrega irònica, la veritat, però és que possiblement Villaronga, un gran director amb el qual no connecto, no està per bromes. El seu cinema és interessant, però feixuc i cruel. Procuro no comparar llibres i pel·lícules però en moltes ocasions no hi puc fer més.

Per fer un treball, un estri d'aquests que en diuen, amb certes pretensions, llibre d'artista, havia de triar, l'any passat, una olor. El vaig fer sobre l'olor de la farigola, lligada a la primavera, tan present al llibre, quan es parla de la proclamació de la República i la Trini explica que tot el món feia aquella olor esplèndida. La farigola floreix per la primavera, la tinc associada a l'antiga celebració del dijous sant però també a l'hivern, a causa de les sopetes senzilles i aromàtiques que em feia la mare i que jo encara faig de tant en tant. 

Jo no podria escriure sobre la rebel·lió dels joves perquè un dels idiomes més difícils d'entendre és el de les  generacions diferents. Ara no pots dir que ets vella, et miren malament. Tothom vol ser jove i tenir l'esperit jove i fer com els joves. Bé, tothom potser no, però sí molta gent. O potser és que queda bé dir que tens el cor jove i d'altres ximpleries  semblants. Però la vida passa i la tardor, amb la inevitable evocació dels difunts, ens mostra l'evidència de la brevetat vital. Per molt que et sentis jove les generacions portem, cadascuna, les nostres pròpies ulleres. 

Les meves castanyades juvenils estaven molt bé, trobades al centre parroquial, ja sense haver  de  resar cap rosari, fent representacions d'aquestes tipus foc de camp kumbaia. Tot semblava millorar, malgrat la grisor. El món sembla teu, quan ets adolescent, jove. Tot fa olor, de farigola, de camamilla o de  menta fresca. Ara no sé si he perdut olfacte o que, de fet, moltes plantes són de viver, ni tan sols en aquests llocs on les venen a dojo notes l'aroma penetrant del passat botànic. Ara bé, hem perdut en aromes però hem guanyat en quantitat i presència floral i arbrada. La ciutat es plena d'arbres i de flors, durant tot l'any, gràcies al clima i als esforços municipals. Una de les flors lligades a aquesta època són els pensaments, tan bonics, que  avui compten amb un munt de varietats i colors.

Ara estic jubilada però a l'escola, haver de meditar cada any en decoracions i celebracions lligades a les festes, era una creu. Cargols, bolets, fulles seques, sortides a la muntanya per veure la tardor, car sembla que la tardor barcelonina no té pes específic, contes de por, de por moderada, i cançons com aquella estranya troballa del Marrameu. Quan comences a treballar a l'escola tot fa molta gràcia però després ja n'estàs fins al monyo, la veritat, és allò que deia el poeta: Ser en la vida romero, romero sólo que cruza siempre por caminos nuevos...  L'aprenentatge escolar de l'anglès ha  introduït això del Halloween, avui som diversos i coincidents i tot es barreja i s'ha de barrejar.

Tinc poca fe, però, per si un cas, en un vespre com aquest, recordaré allò que havia escoltat repetir a la meva gent gran, quan jo era petita: ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes. 

Tardors, castanyades escolars i velleses antigues

Avui escoltava per la ràdio un d'aquests programes als quals truca la gent preguntant quin temps farà en algun indret on aniran a passar el cap de setmana. En aquest cas es tractava del pont. No sé si en temps de dificultats no hauriem d'eliminar els ponts i els aqüeductes d'una vegada però, vaja, jo ja faig pont sempre des que m'he jubilat, la meva vida és ja un gran pont, i em direu que no sóc qui per opinar.

Molta gent que trucava era jove o de mitjana edat. Un gran nombre preguntaven alegrement el temps que faria a llocs com Nova York, Londres, Roma, París. Un altre grup de gent feia un pont més proper, com jo mateixa, que aniré al Ripollès, però que no truco mai a la ràdio per preguntar aquesta mena de coses que es poden saber fàcilment per internet. En tot cas, em sorprèn que aquests programes i tots els que fan referència a la meteorologia, tinguin tanta audiència.

Si jo anés a viatjar per l'ample món tampoc no trucaria a la ràdio per preguntar això i explicar que me'n vaig a Pekín o al Canadà, em semblaria que en època de vaques magres podria ofendre aquells i aquelles que prou feina tenen per anar tirant i que s'hauran de conformar amb anar a voltar pel passeig o la rambleta del poble, de la mateixa manera que els rics d'abans endrapaven un pollastre rostit a la fonda, davant dels pobrets i alegrets que no hi tenien accés. De vegades tinc la impressió que ens agrada fer coses per tal que els altres se n'assabentin, altrament no té cap gràcia.

La castanyada va ser una d'aquelles primeres festes que vam recuperar a l'escola. El tema d'aquestes recuperacions ha acabat conformant un any escolar basat gairebé en celebracions  i festetes més o menys tradicionals. De les festes n'hem tret i posat el que ens ha semblat, de morts i de difunts se'n parla poc, de la mateixa manera que per Setmana Santa i Pasqua es parla poc o gens del tema de la Passió, en general.

Les escoles més progres han intentat substituir les celebracions lligades a la religió cristiana per coses una mica estranyes, solsticis, festes de primavera. Es faci el que es faci la nostra tradició cultural cristiana pesa i pesarà. En tot cas, l'escolarització de les festes ha derivat en coses absurdes, el carnaval, festa de disbauxa i llibertat, ha acabat per comportar que s'hagi d'anar, per exemple, vestit obligatòriament de peix, si s'ha decidit que aquell curs la festa es dedicarà a la conservació de les espècies marines.

En el fons la barrija-barreja ha existit sempre, el que era pagà s'ha embolcallat amb el tema religiós i a l'inrevés. De tant en tant es tenen ganes de tornar a les essències, a allò del monòton rosari familiar resat pels difunts mentre tothom s'abaltia, i a les humils castanyes torrades a casa quan els panellets eren menges excessivament cares. Les visites al cementiri es mantenen. Jo no hi anava mai fins que es van morir els pares, els parents, els amics. Avui els cementiris em semblen una mena de llibre viu -perdoneu la paradoxa- que ens explica moltes coses sobre nosaltres mateixos.

Algú va trobar fa anys, espigolant qui sap on, aquella cançó del Marrameu, probablement una cançó popular dels pegots, i se'n va fer l'himne popular de l'escola progre-castanyera. Els dibuixos escolars amb castanyeres mostren, en general, parades rudimentàries i senyores grandetes, amb mocador al cap i davantal negre. Però de castanyeres n'hi ha de joves i de bon veure i n'hi devia haver abans, com demostra el gravat que he penjat en aquesta entrada per il·lustrar el tema.

Una vegada em vaig disfressar de castanyera i vaig anar a voltar per les classes dels més petits, carregada de castanyes, magranes, cargols i d'altres elements tardorencs. Els més menuts no em reconeixien i m'ho vaig passar molt bé. L'imaginari artístic escolar s'omple aquests dies dels dibuixos de fruits de tardor, de bolets, de paraigües i gotes de pluja i d'arbres sense fulles, tot i que pels nostres verals la majoria es mantenen verds. De la mateixa manera es dibuixen hiverns nevats encara que no nevi al lloc de l'escola.  Jo crec, des de la perspectiva que donen els anys, que les festes escolars fan perdre moltes hores, la veritat.

Un personatge tardorenc típic era el caçador però ara és aquest un símbol tardorenc de baixa, per raons òbvies. Quan començava a treballar a l'escola tot això em feia molta gràcia, al cap dels anys, com sol passar, ho he trobat tot plegat una mica xaró i enganyós. El que havia estat una opció es va transformar en una obligació, en part del currículum, horrible parauleta. Però, vaja, per als mestres joves tot és també nou i així ha de ser i el millor seria allò de ser en la vida romero, pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero... La rutina professionalitza però també té molts problemes. Cercar l'equilibri entre la novetat i el respecte a la tradició i a l'aportació de la gent gran és difícil, complex.

També se suposava que per aquestes festes calia explicar contes de por, potser per tot això dels difunts. Avui s'ha d'anar amb compte amb aquest tema a l'escola, no sigui cas que vinguin a protestar alguns pares sensibles poc partidaris d'espantar les seves criatures amb històries d'aquest tipus. M'acaben d'explicar una història sobre un noi universitari que va anar fa poc a parlar amb la professora, després de no haver-se pogut presentar a un examen, acompanyat de la mare, que l'anava justificant i defensant!!! A aquesta infantilització de la població estem arribant.

Tornant als contes tètrics, el cert és que moltes rondalles tradicionals fan avui força  basarda, la nostra sensibilitat ha canviat molt i els anem suavitzant amb el temps, matisant la sang i el fetge o amarant d'humor les situacions més angoixants. A mi un conte que em feia molta por, molta, era aquell de la Marieta ja pujo l'escaleta, en el qual una mena de zombie al qual la Marieta ha manllevat el fetge, per tal que la mare no sabés que s'havia gastat els calerons del sopar en una nina, la ve a buscar a la nit i, se suposa, se la deu emportar, ja que el final no l'he entès mai i el que es feia era donar-te un ensurt en el moment en el qual l'ésser de les tenebres engrapava la nena.

Al llibre El trobador català, volum de capçalera familiar del qual em sabia, de petita, molts versos de memòria, n'hi ha un sobre la castanyada, en una casa de pagès. L'avi els diu a la família que ja és vell, que potser no veurà més tardors. 

Jo só el més vell de la colla,

i a la mort, on haig de raure,

l'edat m'hi acosta i m'hi amolla

i fulla que el vent sorolla

que poc, que poc triga a caure!

I al dir això el bon avi encara

amb cor fort, pren de sa vora

l'infant que bressa la mare

i se l'acosta a la cara,

i li fa petons... i plora.

És trist i a mi, de petita, em feia plorar i tot. Al final la jove de la casa diu que menys plorera i a torrar castanyes, menjar panellets i fer córrer el porró.

I a la negra fumerola

i a la calentona ratxa

que al bon vellet reviscola

treu la jove la cassola

i els panellets, i el garnatxa.

I els diu: -Au, mostreu al llavi

la rialla, xics i grans;

a menjar i que tot s'acabi,

que avui és el sant de l'avi,

és la festa de Tots Sants.

Abans, quan era jove, em mirava els avis i les àvies, els iaios i les iaies, amb una certa llàstima i una gran curiositat. Com devien haver estat de petits, de joves? El meu germà, de menut, quan en una pel·lícula moria un vell, ni que fos el més dolent de tots, plorava sense aturador pel fet que li recordava el meu avi matern, l'únic avi que vam arribar a conèixer. I és que fa anys molta gent deixava aquest món de mones entre els seixanta i els setanta, la desena de la mort segons deia el capellà del poble del meu pare a les prèdiques de l'antigor, aconsellant els d'aquesta edat que es penedissin dels seus pecats per preparar l'arribada inevitable al més enllà.

Avui molts d'aquesta edat encara estem una mica flamencos, ballem, viatgen, nedem i fem cursets d'informàtica al centre cívic, però el temps passa i arriba la tardor de la vida, més o menys tard i la darrera castanyada també arribarà. Llàstima que per aprendre a viure t'hagis de fer vell. Ara que començo a entendre la gent em moriré, deia la meva mare de vegades, amb una gran saviesa tardorenca.

Avui toca Tenorio

Si os dignáis por estas letras
Pasar vuestros lindos ojos,
No los tornéis con enojos
Sin concluir...
Acabad.


Em comenta Saragatona , en el post anterior, les crítiques clericals a la disbauxa castanyera i carbassera dels nostres temps. La veritat és que ja fa molt, molt de temps, que tot plegat, les festes tradicionals, són una mena de carnaval reiteratiu, la veritat. Però els Totsants dels nostres avis no eren pas més fidels a l’esperit crepuscular de la diada i també jugaven amb la por a la mort endegant iniciatives lúdiques diverses. Recordem que, de fet, el dia de difunts és el 2, dels fidels difunts, perquè els infidels no en tenien, de dia.

El meu pare, que va créixer a pagès, i la meva mare, que ho va fer a Barcelona, explicaven coses tan oposades que semblava que fossin de països diferents. Mentre el pare, garrotxí, de la profunda Navarra catalana, carlina, conservadora, religiosa i emboirada, passava la vetlla de difunts resant tres parts del rosari, cosa que comptabilitza cent cinquanta avemaries, més els parenostres corresponents, les jaculatòries i l’oremus, la mare, a Barcelona, ja gaudia d’una frivolitat en alça, fins i tot a nivell de barri modest.

Hi ha moltes tradicions i costums, segons els indrets. Però una de les tradicions urbanes de més èxit era la representació del Tenorio, del de Zorrilla, que era el popular. Ha estat molts anys que era aquesta l’obra teatral per excel·lència de l’època de Tots Sants, potser perquè hi surten fantasmes, difunts i coses així, però també en surten a Macbeth i no el representaven pas. L’obra és realment surrealista, ben coneguda de tothom, sang i fetge, violència gratuïta, masclisme a dojo, en fi, una perla, però el fet és que té ganxo, sobretot la primera meitat. A la segona, que es fa molt pesadeta, els grups d’aficionat perdien, de fet, el fil, -i l'oremus-, i sovint havien de recórrer a aquella entranyable institució de l’apuntador, que no sé el perquè, el teatre modern ha bandejat de l’escenari.

Zorrilla va tenir una vida digna de novel·la i de pel·lícula, si el context hispànic, Catalunya inclosa, fos d’una altra mena, més fidel als seus mites i antigues devocions. Mala relació amb el pare -o sigui, que això dels fills disbauxats i rebels no és pas d'ara-, amb les dones, llargs viatges, deutes, i molts honors i lloances per part dels poders culturals i de la gent del poble. A Catalunya va ser molt estimat i reconegut. Malauradament per a la seva memòria, més enllà d’algun poema, el coneixem per aquest Tenorio que, crec, devia ser una fantasia sexual de l’autor, com, fa uns dies, comentava, sobre Zweig i la seva desconeguda masoquista. Durant anys i panys, el Tenorio i les seves seqüeles i paròdies van amarar el panorama teatral professional i amateur dels nostres verals. Mirant per la xarxa he comprovat que per les illes encara li són prou fidels.

De totes les paròdies n’hi ha una en català, Don Cuán Tenorio, molt divertida, i gràcies a la qual podem evocar, avui, aquells temps d'abans, quan els catalans de soca-rel no sabíem dir la jota castellana, temps que han passat a la història a causa de motius de barrija-barreja evidents. Don Cosé, el quefe, coses així, eren habituals en la parla popular genuïna però, com tantes entranyables tendències fonètiques autòctones de base popular, s’han esvaït en l’oblit oportunista de les normalitzacions nostrades i foranes.

Del Tenorio se’n va fer una peli l’any 1922, amb l’immens Fortunio Bonanova, de qui ja vaig parlar en una ocasió, i que va emigrar a fer les amèriques amb un cert èxit, encara que no va passar de secundari de luxe. No fa massa anys en vaig poder veure unes imatges recuperades miraculosament, del film. M’ha arribat, per cert, una propaganda del Centre Catòlic de l’Hospitalet, també en fan unes quantes representacions, seguint la tradició, llàstima que seré fora i no hi podré anar. Poques obres de teatre han gaudit d’un predicament tan gran, ben poques han compartit la devoció de tanta gent, que coneixia de memòria i recitava de forma coral llargs fragments del drama. Un drama que els temps han convertit en comèdia divertida, ja no cal fer-ne paròdies, l’obra fa riure encara més quan es representa de forma, suposadament, seriosa.

El Tenorio és l’exaltació del poca-vergonya redimit, això de pecar molt, penedir-te en l’últim moment i anar al cel és una aspiració, em sembla, molt humana. Jo sempre he volgut ser dona pecadora redimida, però com que no servia per a la feina, vaig acabar fent magisteri. Per cert, una anècdota escolar: fa uns quants anys, a l’escola on era aleshores, El Samontà, van muntar per Totsants la representació de breus fragments del Tenorio, molts nens i nenes van venir amb barrets amb plomes de mosquetero per fer ambient i se’ls anaven intercanviant, amb el resultat inevitable d’una gran plaga de polls posterior. I és que aquest temps, si no es decideix a fer fred, té males bromes i els polls ressusciten, i ja sabeu que no hi ha res pitjor que un poll ressuscitat.