La mort de la meva mare ens ha deixat, al meu germà i a mi, amb la feina, trista però apassionant, de buidar el pis on va viure tanta gent de la família. El pis està situat en una casa de veïns del Poble-sec que es va construir el 1907, ha fet, doncs, cent anys, enguany.
Les cases del meu barri tenen una gran unitat, encara que mostren un atapeïment molt diferent de les de l’Eixample. El Poble-sec sempre ha estat un barri de pobres i de nou vinguts i em sembla que això encara dura i durarà. La majoria de cases de veïns es van construir entre 1875 i 1930, si fa no fa. Les de l’època modernista mostren molts detalls de la moda arquitectònica del moment, aplicats a pisos humils, petits, per a treballadors: esgrafiats amb al·legories, motius vegetals, encoixinats als murs, rostres de nimfes etèries. Les més antigues són sòbries, de sostres alts, més baixes. I les dels anys vint i trenta són, pel meu gust, les millors, elegants, encara amb amb algun detall floral o arquitectònic, però sense l’excés anterior. L’allau immigratori ha fet que tot es revaloritzés, fins i tot els pisos més atrotinats, i la rehabilitació de les façanes ha fet sorgir tot un món màgic d’aquelles parets en altres temps fumades i grises.
Fa uns mesos que han posat l’ascensor, a casa de la meva mare. Ni ella ni el meu pare no han pogut fer-ne ús. La majoria de veïns eren reticents a la despesa que significava aquesta millora, que la gent gran humil considerava, fins no fa massa, un luxe innecessari. Vaig veure morir a casa dels pares un avi i una tieta que no podien baixar ni pujar l’escala, ell perquè s’ofegava, i ella perquè era en una cadira de rodes, a causa d’una embòlia. Al meu pare li va passar el mateix. Tots aquests avis es distreien, afortunadament, amb la televisió, de la qual ja van poder gaudir, i contemplant el carrer i el pas de la gent, tafanejant. Darrerament, al carrer van eixamplar les voreres i hi van plantar lledoners. Aquests lledoners han crescut tant que, malgrat les esporgades que reben de tant en tant, amb les fulles oculten el pas dels vianants. Als meus pares no els feien peça per aquest motiu, semblava que el pis hagués quedat immergit en una mar de verdor impracticable, aïllat del món quotidià i de l'anar i venir de la gent. La col·locació de l’ascensor, fins i tot un cop decidida i pagada la seva instal·lació, es va endarrerir perquè en una casa antiga –vella- surten, quan es fan aquest tipus d’obres, molts problemes imprevistos.
A casa meva guardaven moltes coses inútils i també cartes, moltes. I rebuts, i recordatoris. Diu el meu germà que ja tenim distracció fins que ens morim, repassant tants papers. Estem veient passar aquests dies tot un segle, des de finals del dinou fins ara, a través de les tragèdies, alegries, penes, deutes i celebracions familiars, reflectides en cartes, postals, fotografies, testaments, estampes, missals, factures i rebuts. Ens hem assabentat, més o menys, de fets que desconeixíem i d’altres que sospitàvem; les famílies d’abans, i imagino que fins i tot les d’ara, -encara que els secrets cada vegada són més difícils d’amagar-, mostraven una vergonya profunda respecte a la seva intimitat i a l’exhibició de penes i febleses. Amb els fills, per molt que els estimessin, en general, intentaven guardar les distàncies pertinents i emboirar gelosament qualsevol dada que els mostrés imperfectes als ulls dels més joves. Això els feia perdre alguns grams d’humanitat, però, ves, ara recuperem aquesta immesa humanitat familiar busejant en totes aquestes dades ocultes que, no obstant, van mantenir vives i desades. És de suposar que imaginaven que algú, un dia o altre, hi accediria, altrament haurien destruït tanta informació.
Amb aquestes paraules escrites, molts rostres mig esvaïts a les fotografies familiars, fins i tot de persones que no vam arribar a conèixer mai en persona, s’han fet vius, molt vius. Comencem a entendre capteniments, manies, dèries, geniades, pors, incoherències, tristors. Hem retrobat notícies d’una branca familiar perduda, la de la meva àvia, morta molt jove, molts germans de la qual, d’una zona pobríssima de Lleida, Sant Esteve de la Sarga, concretament de L'Alzina, van emigrar a l’Argentina, concretament a Huinca Renancó. Per la web d’aquesta darrera ciutat, miracles dels nostres temps, he retrobat parents llunyaníssims i ens hem escrit i hem intercanviat fotografies antigues, cosa que m’ha emocionat profundament. La paraula Huinca es troba també en la toponímia xilena, sembla que vol dir, més o menys 'home blanc' i una amiga d'origen xilè m'explica que les persones índies et diuen, a Xile, 'mi huinca'. Huinca Renancó és la suma de paraules de diferents llengües indígenes i vol dir, crec, 'el lloc del pou de l'home blanc'. Per la web he descobert aquest indret, molt viu i actiu, desconegut fins ara.
El món no és res més que una família a l’engròs, fet i fet. Constato també que amb els anys es va anar perdent en gràcia cal·ligràfica, hi ha unes cartes i poemes del meu avi, molt jovenet, que són tota una obra d’art pel que fa a l’escriptura amb tinta i plomilla. S’escrivia el meu avi de tant en tant amb un religiós, crec que salesià, que era a Roma, cosí del seu pare. En una de les cartes, el religiós respon a la curiositat del jovenet sobre els esdeveniments de la primera guerra mundial, i li explica, en castellà, que no entén tota aquella violència, que els dos bàndols semblen assedegats de sang, que tot està molt embolicat, que mai no s’ha vist una cosa igual, i que només desitja que tot allò s’acabi quan abans millor. I això que aleshores no hi havia televisió! La incomprensió davant de la barbàrie no ha canviat, ni tampoc, per desgràcia, la mateixa barbàrie, que quan acaba en un lloc comença en un altre. Aquella guerra va canviar el món, certament, però abans n’hi havia hagut moltes altres. Llegeixo un llibre de Roth actualmente, La cripta dels caputxins, en el qual es mostra el trasbals que va significar tot plegat. L’autor diu que està bé titllar de ‘mundial’ aquella guerra, més que res perquè va acabar amb el món d’abans, el de l’imperi austro-hongarès, sobre les bondats i defectes del qual reflexiona a bastament. Roth va patir molt, va morir alcoholitzat, i també tota la seva família ho va passat molt malament, no només en aquesta època sinó, sobretot, més endavant, amb el nazisme.
Certament, totes les guerres, avui, -i potser sempre-, les podem considerar ‘civils’. No som tan diferents, els hispànics, àdhuc els catalans, de la resta dels humans. Més aviat tots ens assemblem d’una forma exageradament vulgar.
Les cases del meu barri tenen una gran unitat, encara que mostren un atapeïment molt diferent de les de l’Eixample. El Poble-sec sempre ha estat un barri de pobres i de nou vinguts i em sembla que això encara dura i durarà. La majoria de cases de veïns es van construir entre 1875 i 1930, si fa no fa. Les de l’època modernista mostren molts detalls de la moda arquitectònica del moment, aplicats a pisos humils, petits, per a treballadors: esgrafiats amb al·legories, motius vegetals, encoixinats als murs, rostres de nimfes etèries. Les més antigues són sòbries, de sostres alts, més baixes. I les dels anys vint i trenta són, pel meu gust, les millors, elegants, encara amb amb algun detall floral o arquitectònic, però sense l’excés anterior. L’allau immigratori ha fet que tot es revaloritzés, fins i tot els pisos més atrotinats, i la rehabilitació de les façanes ha fet sorgir tot un món màgic d’aquelles parets en altres temps fumades i grises.
Fa uns mesos que han posat l’ascensor, a casa de la meva mare. Ni ella ni el meu pare no han pogut fer-ne ús. La majoria de veïns eren reticents a la despesa que significava aquesta millora, que la gent gran humil considerava, fins no fa massa, un luxe innecessari. Vaig veure morir a casa dels pares un avi i una tieta que no podien baixar ni pujar l’escala, ell perquè s’ofegava, i ella perquè era en una cadira de rodes, a causa d’una embòlia. Al meu pare li va passar el mateix. Tots aquests avis es distreien, afortunadament, amb la televisió, de la qual ja van poder gaudir, i contemplant el carrer i el pas de la gent, tafanejant. Darrerament, al carrer van eixamplar les voreres i hi van plantar lledoners. Aquests lledoners han crescut tant que, malgrat les esporgades que reben de tant en tant, amb les fulles oculten el pas dels vianants. Als meus pares no els feien peça per aquest motiu, semblava que el pis hagués quedat immergit en una mar de verdor impracticable, aïllat del món quotidià i de l'anar i venir de la gent. La col·locació de l’ascensor, fins i tot un cop decidida i pagada la seva instal·lació, es va endarrerir perquè en una casa antiga –vella- surten, quan es fan aquest tipus d’obres, molts problemes imprevistos.
A casa meva guardaven moltes coses inútils i també cartes, moltes. I rebuts, i recordatoris. Diu el meu germà que ja tenim distracció fins que ens morim, repassant tants papers. Estem veient passar aquests dies tot un segle, des de finals del dinou fins ara, a través de les tragèdies, alegries, penes, deutes i celebracions familiars, reflectides en cartes, postals, fotografies, testaments, estampes, missals, factures i rebuts. Ens hem assabentat, més o menys, de fets que desconeixíem i d’altres que sospitàvem; les famílies d’abans, i imagino que fins i tot les d’ara, -encara que els secrets cada vegada són més difícils d’amagar-, mostraven una vergonya profunda respecte a la seva intimitat i a l’exhibició de penes i febleses. Amb els fills, per molt que els estimessin, en general, intentaven guardar les distàncies pertinents i emboirar gelosament qualsevol dada que els mostrés imperfectes als ulls dels més joves. Això els feia perdre alguns grams d’humanitat, però, ves, ara recuperem aquesta immesa humanitat familiar busejant en totes aquestes dades ocultes que, no obstant, van mantenir vives i desades. És de suposar que imaginaven que algú, un dia o altre, hi accediria, altrament haurien destruït tanta informació.
Amb aquestes paraules escrites, molts rostres mig esvaïts a les fotografies familiars, fins i tot de persones que no vam arribar a conèixer mai en persona, s’han fet vius, molt vius. Comencem a entendre capteniments, manies, dèries, geniades, pors, incoherències, tristors. Hem retrobat notícies d’una branca familiar perduda, la de la meva àvia, morta molt jove, molts germans de la qual, d’una zona pobríssima de Lleida, Sant Esteve de la Sarga, concretament de L'Alzina, van emigrar a l’Argentina, concretament a Huinca Renancó. Per la web d’aquesta darrera ciutat, miracles dels nostres temps, he retrobat parents llunyaníssims i ens hem escrit i hem intercanviat fotografies antigues, cosa que m’ha emocionat profundament. La paraula Huinca es troba també en la toponímia xilena, sembla que vol dir, més o menys 'home blanc' i una amiga d'origen xilè m'explica que les persones índies et diuen, a Xile, 'mi huinca'. Huinca Renancó és la suma de paraules de diferents llengües indígenes i vol dir, crec, 'el lloc del pou de l'home blanc'. Per la web he descobert aquest indret, molt viu i actiu, desconegut fins ara.
El món no és res més que una família a l’engròs, fet i fet. Constato també que amb els anys es va anar perdent en gràcia cal·ligràfica, hi ha unes cartes i poemes del meu avi, molt jovenet, que són tota una obra d’art pel que fa a l’escriptura amb tinta i plomilla. S’escrivia el meu avi de tant en tant amb un religiós, crec que salesià, que era a Roma, cosí del seu pare. En una de les cartes, el religiós respon a la curiositat del jovenet sobre els esdeveniments de la primera guerra mundial, i li explica, en castellà, que no entén tota aquella violència, que els dos bàndols semblen assedegats de sang, que tot està molt embolicat, que mai no s’ha vist una cosa igual, i que només desitja que tot allò s’acabi quan abans millor. I això que aleshores no hi havia televisió! La incomprensió davant de la barbàrie no ha canviat, ni tampoc, per desgràcia, la mateixa barbàrie, que quan acaba en un lloc comença en un altre. Aquella guerra va canviar el món, certament, però abans n’hi havia hagut moltes altres. Llegeixo un llibre de Roth actualmente, La cripta dels caputxins, en el qual es mostra el trasbals que va significar tot plegat. L’autor diu que està bé titllar de ‘mundial’ aquella guerra, més que res perquè va acabar amb el món d’abans, el de l’imperi austro-hongarès, sobre les bondats i defectes del qual reflexiona a bastament. Roth va patir molt, va morir alcoholitzat, i també tota la seva família ho va passat molt malament, no només en aquesta època sinó, sobretot, més endavant, amb el nazisme.
Certament, totes les guerres, avui, -i potser sempre-, les podem considerar ‘civils’. No som tan diferents, els hispànics, àdhuc els catalans, de la resta dels humans. Més aviat tots ens assemblem d’una forma exageradament vulgar.
19 comentaris:
Sento lo de la teva mare!
Un post fantàstic sobre tot un barri i sobre totes les coses fantàstiques que es poden trobar en una casa amb història. Quan vam desmuntar el pis de la meva àvia, va passar el mateix i em va saber greu no poder-me dedicar més en investigar en les seves coses.
Hola, Deric, m'alegro que t'hagi agradat el post. Bones festes saltenques!!!
Sento la mort de la teva mare, sembla que de moment la sogra que et vaig comentar també estaba ingressada de moment se n'ha sortit, tot i que ha de dormir omb oxígen tota la nit.
No es el millor moment, he entratperdeixar-te una sorpresa meva i de na Violant de Bru
http://kultureta.blogspot.com
malgrat tot, Bones Festes
Gràcies, Francesc. Això de desmuntar cases i pisos sempre produeix una gran nostàlgia, així és la vida. Sobre la vellesa, malament si no hi arribes, que diuen.
He vist i sentit els poemes recitats i penjats, quina feinada i quin crack poètic, aquesta Violant!!!
Òndia, Francesc, no havia vist que 'a més' havies endegat un altre blog! I van...
Bon dia Júlia, arran de la recerca -fructuosa- del "Ferrer" he començat a entrar a 'la panxa' i els altres blogs que ens proposa.
Aquest mati de Nadal 2007 llegeixo la noticia de la seva Mare, i gairebé no goso dir-li que m'ha impressionat la seva immediatesa.
Rebi la meva cordial simpatia.
Joan Marrugat
Bon dia, Júlia, un post excel·lent per començar un matí de Nadal. Aquestes festes sempre són difícils de passar, però quan s'ha perdut la mare o el pare encara ho són més, de tota manera m'atreveixo a desitjar-te que les passis el millor possible. Una abraçada.
Sento, Júlia, el traspàs de la teva mare.
És ben cert que en aquestes circumstàncies tots aquells papers que es troben prenen una altra dimensió, talment com si prenguéssin vida.
Volent o no, és una aportació més que fan els pares a la nostra maduresa.
Afeccionat com sóc a la genealogia, hi ha hagut ocasions que tant sols un nom i alguna dada escadussera m'han creat una imatge, de manera semblant a com ens fem la imatge d'una persona a partir, només, de la seva veu radiofònica.
Salutacions.
Hola, Joan,
M'alegro que ja tingui la rondalla, aquesta rondalla és molt interessant perquè, en alguna versió, fins i tot dóna el nom del ferrer, com si fos 'histórica', crec que és l'antropòleg Prat i Carós que té una mena d'estudi sobre ella. A mi m'agradava molt de petita i després la vaig explicar sovint als meus fills i a l'escola.
Bones festes!!!
Gràcies, Arare, el mateix et desitjo. Són etapes de la vida doloroses, però s'han de passar i, al capdavall, formen part de la mateixa vida. Una abraçada.
Gràcies, Xiruquero,
Doncs imagina com és tenir fotografies i cartes de persones que no has arribat a conèixer més que per referències, de sobte esdevenen vius i propers d'una forma extraordinàriament palpable.
Em ve al cap al llegirt-te la casa de Diputació/Calabria,a cent metres de la Gran Vía, la façana grogrenca, els balcons oberts al carrer i sobre tot els arbres (plataneros en castellá) dels que la copa arribaba al nostre pis, que era un fals primer perque hi havía entresol i principal. Jo somniaba, vull dir somniar d'estar dormit' que corría pèl corredor de la casa fins al balcó i d'un salt anaba a donar amb el ramatge on m'amagaba.
Bé, Julia, ¡bon Nadal al vell barri de tota la vida!.
Hola, Luis, bon dia de Nadal,
Els secrets que guarden les cases són un motiu important d'imaginació, melangia i literatura. He de dir que em produeixen més emoció aquestes cases de cent anys, si fa no fa, que els edificis més antics, llunyans ja en el temps d'una forma poc assolible per al nostre coneixement. Però aquests indrets per on 'sé' que hi van passar i viure els contemporanis de parents dels quals tinc força notícies, i dels quals puc esbrinar, més o menys, com era la seva vida quotidiana, em resulten estranyament familiars. No sé si tot plegat deu ser cosa de la memòria genètica o de la imaginació desfermada.
Fem avui, doncs, una pausa en la barbàrie, entre els vells records.
Bon Nadal, Júlia (i companyia).
Sento el traspàs de la mare. I que la descoberta d'aquest passat apassionant sigui per aquest motiu. Però ja veig que d'aquí en sortiran posts tan sentits com aquest. Bona Nadal en el record, Júlia!
Tant de bo la pausa pogués ser una mica llarga, Pere, Bon Nadal igualment.
Veí, així és la vida, no s'hi pot fer res. Bon Nadal igualment i que continuï en actiu aquest veïnat tan agradable.
Siento -con retraso- la muerte de tu madre. Nos vemos hermanados en las pérdidas recientes, además de en las palabras y algunos sentimientos, pues me siento muy cercano casi siempre a todo lo que cuentas y a cómo lo cuentas.
La entrada en esa casa y en sus secretos del pasado, en sus letras escritas a mano testimonia un mundo que desaparece y al que me siento muy ligado, quizá cada vez más ligado, pues ando con un pie firme en el presente y el otro, cada vez más, en el cercano pasado. Gracias por tus impagables textos, que hacen hondo eco en mí. Leerte ha sido de lo mejor del año que ha pasado. Un abrazo.
Gracias Francisco, lo mismo te digo sobre tus blogs, me han descubierto muchos libros y autores, un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada