CORPUS

 Avui, Corpus. Un d'aquells dijous que, segons la dita, castellana, 'relluïen més que el sol'. Un altre era el Dijous Sant i el tercer, l'Ascensió. La societat del present està molt secularitzada però hi ha festes tradicionals que es conserven, amb els canvis inevitables que el pas del temps estén sobre nosaltres. Quan algú em diu, gairebé sempre amb un doll de nostàlgia enganyosa al damunt, que tot ha canviat molt li responc que més he canviat jo i l'experiència vital, la veritat, no amaga la decadència física, que pot arribar de cop o de gota en gota, depèn de l'atzar, de la sort i de la genètica. 

Diuen que, de prop o de lluny,  Corpus pel juny, però jo crec recordar algun Corpus de finals de maig, tot i que no em refio de la memòria personal. Un símbol emblemàtic del Corpus és l'ou com balla, durant la meva infantesa en muntaven un parell o tres, a Barcelona, ara ja n'hi ha una pila. El Corpus era també la processó, a Barcelona hi havia la gran, la d'avui, i després cada parròquia del barri feia la seva, en diferents dies festius, Sant Pere, Sant Joan.

Les processons eren una gran distracció en temps grisos. Ho havien estat molt més en el passat remot que no vaig arribar a conèixer. Al Museu d'Història, abans, hi havia exposats molts dibuixos i retallables sobre la processó i la seva preparació. La gent humil elaborava paperets i serpentines. Quan jo era petita aquests elements ja es compraven fets. A les processons del barri hi anaven les nenes i nens que havien fet la comunió i la gent de les escoles, en general, i també desfilaven algunes disfresses de nenes privilegiades que tenien vestidets de santes i àngels. 

Les serpentines eren una meravella, permetien endegar treballs manuals espontanis, en una època en la qual a escola no es feien massa coses d'aquest tipus. Avui, als basars, encara es poden trobar serpentines però no tenen ni els colors ni la qualitat de les del passat, o així m'ho sembla. La festa d'avui te vuitada, de vegades amb enramades. He sentit per la ràdio que algun poble recupera coses que s'havien perdut, danses, animalons de cartró, guarniments i tota mena d'activitats diverses. Res no es perd mai del tot ni es recupera del tot, és impossible, els temps canvien i nosaltres, com he comentat abans, encara més.

Moltes festes entre setmana s'han passat al cap de setmana per motius laborals i pràctics. De tota manera avui aniré a veure alguns ous, sobretot els tres de sempre, del meu record personal i subjectiu, el de la Catedral, el de la Casa de l'Ardiaca i el del pati del Museu Marés. Suposo que el tema de l'aigua no evitarà els bonics sortidorets amb l'ou dansarí. Això de l'ou com balla ha generat acudits grollers a causa de la relació de l'ou amb aspectes de l'anatomia masculina. 

És temps de flors, sobretot de la ginesta amb tanta olor que ve al temps de la calor. Ja que, del meu record, tinc la percepció d'haver passat molta calor en algun dia de Corpus. També en recordo de passats per aigua. Per cert, quan jo era petita calculaven el temps precepciu per tal que un ou passat per aigua quedés al seu punt, resant un Credo. Era un sistema culinari poc científic però, més o menys, funcionava.

M'agradaria que existís aigua de colònia amb olor de ginesta però, de moment, no n'he trobat cap. Un altre element que serveix per guarnir els muntatges dels sortidors amb l'ou al capdamunt son les cireres. El temps de les cireres, mític i mitificat, va lligat a la boníca estètica d'aquest fruit deliciós, amb el qual haig d'anar amb compte, car no tinc mida a l'hora d'anar picant. Aquest any he vist cireres esplèndides, a les botigues. Les cireres han generat poesia, música, literatura. El temps de les cireres és una metàfora de la plenitud jove, del bon temps que encara no aclapara amb la calor excessiva de l'estiu proper. Ens en penjàvem a les orelles, com si fossin arracades, i es feien uns cantirets molt bufons enganxant trossets de la tija en una cirera reeixida.

El poema francès més popular sobre el temps de les cireres és d'un poeta i music poc recordat avui a casa nostra o, al menys, no pas tan recordat com mereix, Jean Baptiste Clément, revolucionari, progressista, lluitador, maçó, partidari de la tràgicament estossinada Comuna de París. El poema ha conegut moltes versions, la més popular per a la meva generació, ha estat la de Montand però n'he escoltat una versió en japonès i tot. Els cantants hi fan de vegades alguna variació, de forma inevitable. El temps de les cireres, com tots els temps, al capdavall, passa aviat. Per cert, des de fa alguns anys, de bon matí i al vespre, escolto una merla foteta, com la de la cançó, molt evocadora. També escolto els coloms festejadors que son excessius, pesats i insistents. I els gavians cridaners, plagues bíbliques zoològiques del nostre temps. Si un dia no hi son, però, els trobaré a faltar. La nostàlgia et fa enyorar coses molt estranyes.

Quand nous chanterons le temps des cerises,

Et gai rossignol, et merle moqueur

Seront tous en fête !

Les belles auront la folie en tête

Et les amoureux du soleil au cœur !

Quand nous chanterons le temps des cerises

Sifflera bien mieux le merle moqueur !

Mais il est bien court, le temps des cerises

Où l'on s'en va deux cueillir en rêvant

Des pendants d'oreilles...

Cerises d'amour aux robes pareilles,

Tombant sous la feuille en gouttes de sang...

Mais il est bien court, le temps des cerises,

Pendants de corail qu'on cueille en rêvant !

Quand vous en serez au temps des cerises,

Si vous avez peur des chagrins d'amour,

Evitez les belles !

Moi qui ne crains pas les peines cruelles

Je ne vivrai pas sans souffrir un jour...

Quand vous en serez au temps des cerises

Vous aurez aussi des chagrins d'amour !

J'aimerai toujours le temps des cerises,

C'est de ce temps-là que je garde au cœur

Une plaie ouverte !

Et dame Fortune, en m'étant offerte

Ne saurait jamais calmer ma douleur...

J’aimerai toujours le temps des cerises

Et le souvenir que je garde au cœur !

Jean-Baptiste Clément (1866)

https://fr.wikipedia.org/wiki/Jean_Baptiste_Cl%C3%A9ment

EL 'DÚO DINÁMICO', JA INCOMPLET PER SEMPRE

 

No em puc estar de comentar la desaparició de Manuel de la Calva. Era gran, la vida passa i tot un mon s'esvaeix. Quan jo era una adolescent teníem adoració pels cantants, que aleshores vivien a Barcelona. En una ocasió, érem unes criatures, fins i tot vam anar a casa de l'Arcusa, ens va rebre la seva mare, molt amable, ells acabaven de marxar i encara els vam dir adéu des del carrer. Jo no n'hauria estat capaç però una  veïna de la meva edat era molt decidida. Els seguíem les nenes, els xicots no gaire, o així m'ho sembla.

A l'escola hi havia algunes nenes que vivien a Montjuïc, algunes a les barraques i d'altres en habitatges una mica precaris. Anaven i venien de la meva escola en grup i es van ensopegar amb què els estaven fent unes fotos promocionals, amb aquelles armilles típiques. Van venir encantades d'haver parlat amb ells i ho explicaven amb emoció.

Van fer una llarga carrera, com a músics sobretot, van fer cançons per a molta gent, es van separar i es van tornar a reunir, van acabar per viure a Madrid, per feina. Els seus concerts a llocs com el Liceu eren seguits per moltíssima gent de la meva època, dones la majoria. Jo i la gent del meu temps vam créixer i, en algun moment, ens vam tornar progres de pa sucat amb oli i allò del Dúo Dinámico no 'quedava bé'. Va esclatar la Nova Cançó i els grups que cantaven en anglès, per una altra banda, van assolir 'prestigi'.

Ha estat habitual, per part de gent més jove que jo, fer brometa irónica sobre el seu tipus de música. Tenen cançons inoblidables, allò del 'Resistiré' va fer furor durant la pandèmia. Molta gent que diu que seguia els 'Beatles' seguia al Dúo Dinámico en la intimitat i, a tot estirar, als Beatles passats per les versions dels Mustang. El passat sempre es disfressa al gust del que cal. Hem arribat a tanta ximpleria que hi ha qui creu que allò de 'quince años tiene mi amor' tira a pederàstia barata. Ja no m'estranya res, la veritat.

El temps passa i tot canvia. És la vida. No em puc estar de repetir un tòpic recurrent, 'ja no es fan cançons com aquelles'. Però no es cert, se'n fan i se'n faran i sorgiran nous grups. El Dúo Dinámico va generar el sorgiment d'altres duets, com el Rúbam. A la banda sonora de la meva vida hi ha un munt de músiques, entre les quals, moltes d'aquelles cançons d'ells i d'altres, lligades als meus quinze anys, a les festetes als pisos familiars, a una societat carrinclona en molts aspectes però que, al capdavall, era la nostra.

He escrit en algunes ocasions sobre ells, amb tants anys de blog, no és gens estrany. Unes entrades que, per cert, ja tenen anys, també:

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Din%C3%A1mico

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/08/passat-i-present-del-duo-dinamico.html

SOBRE COM ES DONEN LES NOTÍCIES, FINS I TOT ELS OBITUARIS

 

Ha mort, fa pocs dies, el cantant Enric Hernáez. Malgrat no ser gaire conegut ho era més del que sembla i els mitjans se n'han fet un cert ressò. Avui, a l'ARA, Moliner en parla però, sobretot, incideix en com es donen les notícies actualment, no van ser capaços ni de posar una cançó seva sencera, aviat van passar a una altra cosa, suposadament de més ganxo, el ramat d'ovelles mort a causa d'un llamp.

Tant que s'insisteix en el tema del català i la seva pèrdua de presència i, en canvi, als nostres personatges, més enllà dels quatre de sempre i encara, se'ls bandeja quan cal. Recordo encara com, quan va morir Montserrat Carulla que, per cert, havia treballat a sèries fins feia quatre dies, com que va també va morir Maradona, d'ella en van dir quatre coses i gràcies. Si es passa algun documental aquest sol ser antic, refregits, res endegat per a la ocasió. 

Això de no posar les cançons senceres és una dèria, també en castellà. Sembla que les coses massa llargues fan angúnia. Tot plegat no és d'ara, fa anys Ovidi Montllor filmava una peli no sé on on sortia Sidney Rome, van anar els de la TV3 per allà i ni a ell ni a la Montserrat Salvador els van dir ni bon dia. Després, això sí, de tant en tant se'l recorda de passada.

Les programacions de teatre 'clàssic' català son poques i desordenades. Dels cantants de la Nova Cançó poca cosa en podem sentir avui, de fet amb la Transició els van deixar de promocionar, més enllà dels quatre oficials. N'hi havia de molt bons, com Barbat i d'altres. Hernáez va ser un cantautor tardà, un tants secundaris de luxe amb el seu públic devot.

https://www.3cat.cat/324/mor-el-cantautor-barceloni-enric-hernaez-als-68-anys/noticia/3366534/

https://www.facebook.com/mariadelmarbonet/posts/ens-ha-deixat-lenric-hern%C3%A0ez-davant-de-tants-obstacles-que-va-tenir-a-la-vida-%C3%A9s/1317712849911427/

https://www.ara.cat/opinio/pena-telenoticies-aquesta_129_5475032.html

REEMISSIONS EXITOSES PER A UN ESTIU ESTRANY

 

No hi entenc un borrall de futbol però es fa difícil quedar al marge del tema. Els programes sobre esport son molts i diversos, a banda de l'espai que els noticiaris habituals ja hi dediquen. El futbol, avui i aquí, és, sobretot 'el Barça'. Hi ha gent del meu barri, més gran que jo, cosa que vol dir 'molt gran', que m'ha explicat que durant la seva joventut hi havia més interès al Poble-sec per l'equip local que no pas pels 'grans'. Ser de l'Espanyol és difícil i està mal vist, i equips amb un passat remarcable avui semblen residuals. 

Per si teníem poc futbol les dones s'han incorporat a l'estrella dels esports, en gran part amb l'etiqueta barcelonista, i sembla 'progre' i modern seguir-ne els trumfos i les circumstàncies. És trist que per reivindicar el feminisme, en uns quants casos, s'hagi de fer, en molts camps, allò que han fet o fan els senyors.

No és estrany, doncs, que, per alegria de TV3, segons llegeixo, la reemissió del programa sobre el fitxatge de Cruyft tingués èxit i, sobretot, audiència. Avui la qualitat no sembla important, el que cal es tenir audiència, publicitat, ressò. El programa és interessant, més enllà del personatge i del futbol, eren uns temps difícils i estranys, aquells. Encara amb la dictadura al damunt, tot i que es veia venir que les coses canviarien, hi havia por al que podia passar. I, de fet, van passar moltes coses, un gran nombre de les quals, oblidades.

He llegit, i potser és cert, al menys en part, que Cruyff i la seva època van fer més per l'esperit catalanista que les proclames serioses. El Barça  va ser més que un club quan va començar a guanyar coses. És agradable apuntar-se als guanyadors. Un dels problemes per a sentir-se 'espanyol' ha estat el fet de què Espanya semblava un país 'barat', ignorant i lamentable, a molta gent.  

A l'escola els nens -les nenes han trigat més- van començar a jugar a futbol, de forma exclusiva, als patis, i encara continuen així. Si es jugava a d'altres coses, abans, s'han anat oblidant i deixant de banda.  Malgrat que la gent seriosa menystenia els excessos futbolístics sembla que la cosa va anar canviant. L'època de l'arribada del futbolista, amb tots els problemes que es van generar, ben explicada al documental, va generar entusiasmes. 

Jo era jove, hi havia molt de jovent amb ganes de canvi, de formar una família més o menys convencional. Hi havia oposició, de moltes menes i menys nombrosa del que sembla, tot i que amb el pas del temps sembla que gairebé tothom estava protestant i corrent davant de la polícia. Qui no va viure aquella primera transició és comprensible que hi vegi moltes mancances, moltes concessions, es va fer el que es va poder i com es va poder i el Barça va acomboiar, amb els seus trumfos constants, un cert i poruc entusiasme. De la llum futbolística de l'holandès singular encara en vivim, malgrat els alts i baixos. En el futbol i en tantes coses.

GUERRES I D'ALTRES DISBARATS SENSE JUSTIFICACIÓ SERIOSA

 

Fa alguns anys, en una tertúlia sobre temes d'història, va sortir el tema de les dones i la seva situació quan van mal dades. Sense ànim de polemitzar un conegut va mostrar xifres de com els havia anat als homes a les guerres, amb un nombre de baixes, ferits, mutilats, impressionant, molt superior al nombre de dones mortes. M'ha vingut al cap això perquè a la xarxa he llegit algú que recordava el nombre de morts a la batalla del Somme, un nombre impressionant. Però podríem recordar molts altres fets bèl·lics. Els homes joves i, sobretot, pobres o no-rics, eren -i son, en molts casos- carn de canó segura.

En alguna època històrica això de les batalles se suposava que tenia èpica, morir per la pàtria era un 'honor' discutible, molt ben arranjat pels qui manaven. En tot cas avui tenim cinema i llibres que posen les coses a lloc. En d'altres temps els desertors eren executats, els qui no volien anar a lluitar eren considerats covards, encara que fossin pacifistes convençuts, no fa massa anys que a Anglaterra es van 'reivindicar' homes sotmesos a l'ostracisme o el menyspreu per no haver volgut anar a la guerra o haver-me parlat de forma poc 'adient'.

Encara suposant, que és molt suposar, que es defensi una causa justa, moltes vegades homes joves van a matar homes joves, els quals no coneixen de res. En una guerra civil et podies trobar amics o parents a l'altre bàndol, i no sempre hi anaven per ideologia, moltes vegades, la majoria, de grat o per força. A França van enviar molta gent de les 'regions' a la guerra, hi ha a molts pobles i poblets bonics monuments amb el nom dels caiguts per la pàtria. Les pàtries son una de les pitjors creences, més letals, sovint, que les religions, em sembla. 

De jove vols creure en coses, pàtries, idees, es fàcil caure en estranys paranys, justificar la 'lluita armada' quan no cal, quan les víctimes poden ser gent innocent, indiferent a 'la causa' però amb família, fills... Un dels últims escrits de Montserrat Roig recordo que deia que fins i tot ja li feien llàstima els guàrdia-civils, feia poc que havien molt alguns jovenets aspirants a aquesta feina, en un atemptat.

La gent, de vegades, és d'un bàndol o d'un altre per circumstàncies diverses. Amb el pas del temps i la maduresa les coses es veuen d'una altra manera. Deien que l'actor James Stewart, valent i condecorat, molt respectat al seu país per la seva tasca durant la guerra, de gran estava amargat pensant en com havia bombardejat l'Alemanya civil i, a causa de la 'causa', havia matat gent innocent i desconeguda.

El pacifisme és un llarg i difícil camí, crec que les guerres no acaben mai bé, tampoc les 'lluites armades', sempre queden rastres, ressentiments. Gent que va viure la Revolució Francesa, anys després, planyia les violències i admetia que el mateix i més s'hauria pogut assolir d'una forma més lenta i civilitzada. Penso en aquella barbaritat d'enviar jovenets a la Batalla de l'Ebre, a una guerra que ja estava perduda, inútilment. Els qui manen, en molts casos, guillen aviat, queden els més innocents i babaus i, sí, les dones també pateixen i, a sobre, han de fer bullir l'olla sigui com sigui. Però cal tenir en compte els números, impressionants, de morts joves, en qualsevol guerra o cosa semblant. 

Els qui manen, no tots però sí la majoria, és mouen lentament, per interessos diversos. Poca cosa hi podem fer. Ser honorables covards, encara que sigui sense ideologia, no fer mal a ningú i intentar que no ens en facin, pot sembla un ideal galdós però és el més efectiu. Encara, però, sembla tenir ganxo la mística dels herois, dels màrtirs... Tot és fràgil, llàstima. Avui ja no compten tan sols els morts als fronts, els bombardeigs s'han sofisticat i incrementat, malauradament. La història de la humanitat és terrible, tot i que sembla que millorem i, malgrat tot, la població ha augmentat de forma exponencial. Ara el senyor de Rússia es veu que vol incrementar la natalitat, no fos cas que amb els anys tingués un dèficit de 'carn de canó', vaja.

EL COMÈDIA, PASSAT I FUTUR I CANVIS URBANS

 

El cine Comèdia passarà a ser Museu Thyssen i sembla que en quedarà poca cosa, més enllà de la façana i alguns elements. Diuen que el Museu previst comptarà amb un edifici de nou pisos. Els canvis inquieten, en general, més encara amb això de l'edifici adjunt, però penso que si el museu acaba per tenir èxit ja no es recordaran les protestes que el tema ha provocat, poques, tot s'ha de dir.

El Comèdia es va obrir com a teatre l'any 1941, va convertir-se en cinema el 1960, va passar de tres a cinc sales en el 1983 i el 1995... Tot va canviant, no s'hi pot fer res. En el seu origen va ser el Palauet Marcet, bastit el 1987, a un indret on ja hi havia hagut un altre edifici residencial, la residència de Llorenç Oller, compte de San Juan de Violada.

Allà es va instal·lar el Comèdia, dissenyat per Josep Rodríguez Lloveras, autor d'altres cinemes ja desapareguts. La Guerra Civil va interrompre els projectes inicials. Es va inaugurar el 1941 com a teatre important, amb una programació selecta de música i dansa i es demanava vestir d'etiqueta per anar-hi. Durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat s'hi va fer òpera, sarsuela, teatre de categoria, va actuar-hi fins i tot la Bertini fent parella amb Carlos Lemos, les entrades eren cares, considerant l'època.

En els anys cinquanta es va continuar amb el teatre, sobretot, amb companyies importants d'aleshores. Va ser una gran època teatral per al Comèdia. L'any 1960 s'hi van fer reformes, es va reprendre l'activitat teatral però aquesta va durar poc. En aquella època hi havia sovint protestes quan els teatres s'anaven reconvertint en cinemes, un clàssic. Les protestes van ser tan sonades que fins i tot el governador d'aleshores, Acedo Colunga, va decidir que s'alternés cinema i teatre, cosa que va durar dos dies, com era d'esperar.

La primera pel·licula que es va programar després de les noves reformes va ser 'Un grito en la niebla', amb Doris Day i Rex Harrison. L'any 1983 l'arquitecte Cilento, argentí, va ser l'autor d'una nova reforma. L'any 1995 es va ampliar amb noves sales a alguna de les quals s'entrava per la Gran Via. La reforma va anar a càrrec dels arquitectes López Atalaya i Borzone. Les sales es van inaugurar amb les pel·licules Forrest Gump i La pasión turca.

La seva cèntrica situació va fer que durant uns quants anys, amb una oferta diversa i varies sales, tingués públic i s'hi programessin coses interessants. Malgrat tot, com en tants altres casos, va haver d'acabar tancant, no era rendible. Molta gent fa el ploricó quan tanquen cinemes o teatres però som la mateixa gent els qui aconseguim que això passi. De forma inevitable les modes i els usos en el consum d'oci canvien. Després d'un temps tancat ara sembla que aquest projecte del Museu tirarà endavant, veurem. Pels nostàlgics, constatar que res ha estat sempre igual i que tot es va adaptant als temps, a les circumstàncies i... a l'economia. En tot cas coses pitjors han anat a parar al Passeig de Gràcia, una oferta abusiva de roba de marca, amb botigues on s'han malmès interiors amb 'història'. I de cinemes n'hem perdut a dojo.

Moltes dades d'aquest escrit les he tret del gran llibre de Muntsó Cabús sobre  els cinemes barcelonins, de 1995, que ara ja és una relíquia estimada.

https://www.ara.cat/cultura/cinema/cinemes-comedia-tanquen-despres-mes-60-anys-d-historia_1_4905908.html

https://elpais.com/espana/catalunya/2025-07-15/primer-paso-en-la-ampliacion-del-cine-comedia-para-alojar-el-museo-carmen-thyssen-de-barcelona.html

REFLEXIONS SOBRE ELS FANTASMES DE LES VACANCES PASSADES

 

No m'ha fet mai el pes el mes d'agost. Les vacances semblen avui una cosa desitjable i necessària, però tot és relatiu. El desig de vacances prové, en part, de que sovint no s'està prou a gust amb la feina obligatòria, aquella amb la qual ens guanyem les garrofes, vaja. Però he conegut gent per a la qual el treball era valorat i apreciat i el tema de les vacances tenia poc valor.

Una cosa suposadament associada a les vacances és el descans. Segurament hi ha qui 'descansa' però també qui el que vol és no descansar, fer viatges llargs i cars, esport, coses poc 'descansades' pero que avui semblen gairebé obligatòries.

No puc parlar des d'un present complicat, amb obligacions mèdiques pel mig, que no pug defugir, parlo des d'una reflexió que ja té anys. Jo era mestra, hi ha qui pensa que aquesta és una feina molt vocacional, quan jo era jove, era un dels pocs estudis assequibles i barats i encara gràcies. Jo, de fet, vaig estudiar el batxillerat i magisteri als vespres. Eren temps de necessitats i poques expectatives. He vist gent que semblava molt vocacional i era un desastre professional i persones que més que fer teoria pedagogica eren seriosos treballant i complint, eficaços, vaja. 

Hi ha qui fa volar molts coloms a l'entorn de feines com la meva. He de dir que he viscut cursos molt agradables, amb bons alumnes, un equip de treball interessant i famílies simpàtiques. Però també he viscut cursos complicats. En aquest cas estava desitjant que acabés el curs, la veritat. En canvi, quan havia passat un bon curs, em sabia greu acabar-lo i tenia ganes de tornar a treballar, l'estiu se'm feia molt llarg.

Quan jo era petita el meu pare tenia poques vacances, sortíem poc, a veure algun parent, no teníem un element que jo envejava a molta gent, la casa del poble, tenir un poble, generalment en festes a l'estiu, on anar a veure avis o oncles i on podies tenir la teva colleta. 

Això del recurs del poble encara dura, en molts casos, però crec que menys. Una vegada, fa molts anys, un nen em va preguntar de quin poble era jo, li vaig dir que d'un barri de Barcelona. I el teu marit? em va preguntar. Li vaig dir que de prop de Barcelona. Així, doncs, on vas de vacances? em va preguntar, sorprès.

Avui hi ha qui no pot fer vacances però, en general, la gran majoria de gent que conec en fa, poques o moltes. Quan la gent va començar a voltar i a viatjar, en el retorn t'amollaven llargs passis de fotografies o diapositives. Encara tinc la impressió de què molta gent va a retratar més que no pas a 'contemplar'. Puc estar equivocada. Hi ha de tot i tot ha canviat molt.

Les vacances, escola inclosa, haurien de poder-se fer esgraonades, les teles, ràdios i la resta no haurien de 'plegar' com fan ara. Passi el que passi, per gros que sigui, la majoria de gent de diaris i teles se'n va de vacances. Hi ha menys informació, menys metges, menys de tot. Molts viatges i visites son, de fet, consum cultural del nostre temps. Ja costa sorprendre algú amb fotografies dels nostres viatges. 

Els meus pares, quan van poder, van començar a fer algun viatge organitzat, els encantava, no tenien cotxe, anaven en autocar. Una vegada la meva mare, de retorn del viatge, es va trobar la mare d'una amiga, la mare, contenta, li va comentar: 'hem estat a Palència'. I la coneguda li va dir 'oh, nosaltres hem estat a Tailàndia!!!'

Tot ha canviat molt, el jovent avui pot fer 'erasmus', estades a l'estranger', sortir amb pocs diners i voltar ves a saber per on. Costa parlar de les generacions a les quals no pertanyem. Amb tot, em sorprèn que encara sigui l'agost el mes estrella de les fugides llargues, cap a llocs on, en molts casos, trobarem gent a dojo. Molta gent privilegiada te segona residència però també fa viatges i no tan sols a l'estiu. 

Admeto que he voltat, quan he pogut, de càmping, amb una caravana, amb la família... Sense excessos ni llarguíssimes distàncies, ep. En això tot son gustos i moments vitals, ho admeto.

Tantas idas y venidas; tantas vueltas y revueltas, quiero, amiga, que me diga: ¿son de alguna utilidad?... (Samaniego)

CARLES BALAGUÉ, ELS CINEMES MELIÉS I EL TEMPS QUE PASSA

 

Ha mort Carles Balagué,  advocat, productor, guionista, director, assagista i crític de cinema. La seva mort ha estat recollida a diferents mitjans i sembla que cadascú dona prioritat a una faceta determinada. En algun cas parlen de la seva suposada relació amb 'l'ambient fosc', cosa una mica forçada. Tot i que te documentals que es podrien encabir en el gènere negre o gris en te d'altres ben diferents. També va escriure llibres diversos sobre cinema. I, en d'altres casos, es parla a fons de la seva relació amb el club de futbol Europa, ja que era el soci número 3.

Jo el relaciono, sobretot, amb els inoblidables cinemes Meliès, desapareguts després de la pandèmia i d'haver sofert un incendi. El 2020 va ser el tancament definitiu. Hi havia anat força, a veure cinema d'autor i títols que no era fàcil trobar en d'altres sales. Per la televisió vam poder veure en alguna ocasió documentals seus, com ara el dedicat a 'La casita blanca', el de 'La bomba del Liceu', o el del 'Arropiero'. Eren produccions fetes amb coratge, sense grans despeses, i, en molts casos, van rebre diferents reconeixements. Una vegada recordo haver anat al Meliés amb gent de 'Tot Història' per muntar alguna activitat allà, però no va ser possible. 

Una de les primeres vegades que vaig anar al Meliés, fa molts anys,, amb una amiga gairebé més cinèfila que jo, aquesta em va indicar amb reverència que un senyor que hi havia a prop de l'entrada era Carles Balagué. Era més o menys de la meva edat, d'aquesta generacio que, suposadament, encara 'es jove', però que va passant enllà en un goteig constant de pèrdues diverses. Sembla que portava temps malalt, pel que he llegit. 

Tenia devoció per Truffaut, els seus llibres es podien trobar a diferents llocs però, sobretot, a la Filmoteca, al menys fins fa un temps. Sóc poc futbolera però em semblava magnífica la seva devoció per l'Europa, encara més en una època en la qual sembla que no hi ha vida més enllà del 'Barça', a casa nostra.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Balagu%C3%A9_i_Maz%C3%B3n

https://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%A9li%C3%A8s_Cinemes

EVOCACIONS DIVERSES SOBRE SANTA MARTA

En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa». (Lluc, 10,38-42)

Sobre les feines domèstiques, i l'evangeli, demà és Santa Marta, nom de la meva mare i de la meva filla. La meva mare opinava que era aquesta la santa de les tontes, dels escarrassos, encara que la van guardonar com a patrona de l’hosteleria i el sector. No sé si enguany se celebren gaire, els patronatges tradicionals.

Sempre he pensat que el fragment evangèlic no és exacte ni fidedigne, sinó que amaga lectures diverses, crec que Santa Marta devia pensar, en realitat: ‘aquests xerrant i el més calent a l’aigüera’, ‘quina manera de fer volar coloms’ i ‘és ben bé que qui no té feina el gat pentina’... 

Marta feineja i Maria escolta, enmig dels senyors, i encara queda bé. El món se sol dividir sempre entre Martes i Maries, no necessàriament dones, sinó també homes, és clar. Hi ha qui fa la feina, ‘els cansats fan la feina’, i qui es dedica a la vida contemplativa i encara fa currículum. ‘Mentre hi hagi burros n’hi haurà que van a cavall’, deien, també, els grans més grans que jo. Fins i tot, ai, hi ha qui veu a Maria, que s'ha volgut identificar amb la Magdalena, com una feminista avançada, pel fet d'haver aconseguit escaquejar-se de la feina i unir-se al poder -encara que fos un poder espiritual- masculí. En totes les èpoques i en mig de les malvestats més diverses, les Martes han fet bullir l'olla mentre les Maries i els Maries Magdalenes feien política.

He trobat poques imatges de la santa, en aquesta que reprodueixo, -que podeu trobar a llocs com l’estamperia de la catedral-, hi veig un drac que no sé ben bé què hi ve a compondre, imagino que deu tenir l’origen en alguna llegenda antiga. Hi ha una Santa Marta d’Astorga, una de tantes verges a qui els malvats romans van escabetxar.

A la meva mare no li van posar Marta per la santa, ni per tradició familiar, sinó a causa de la protagonista de ‘Abaixeu las armas’, novel·la de la pacifista Berta de Suttner. Un llibre a recuperar, un cant al pacifisme que no semblem poder assolir, malauradament. Tenim una Marta heroica, en la nostra tradició literària, la de Terra Baixa, però, al capdavall, s’ha de refiar d’en Manelic, per tocar el dos.

DEMÀ, SANT JAUME

 

Demà és el dia de Sant Jaume. Sant Jaume és un sant lligat a tradicions diverses, fins i tot a prejudicis que tendeixen a fer-ne, per raons diverses, una mena de 'sant hispànic'. Avui sabem que moltes narracions sobre el sant pertanyen a l'imaginari ancestral, en algun moment es deia allò de 'Santiago Matamoros', cosa, avui, molt lletja i incorrecta. 

Fa algun temps vaig escoltar fins i tot un clergue significat de Santiago de Compostela que manifestava la seva incomoditat quan hi havia visites de turistes musulmans, fins i tot es veu que algunes imatges massa significatives, d'aquestes en les quals el sant estossinava moros medievals, les havien 'enretirat'. Avui, afortunadament, la nostra visió del mon i de la gent, en general, ha canviat força, al menys en teoria, però hi ha prejudicis que sempre suren, què hi farem. 

La Plaça de Sant Jaume és un dels llocs més emblemàtics de Barcelona. Es troba més o menys a la cruïlla que formava la interseccion del 'cardo' i el 'decumanus', vies principals de la colònia de Barcino. Allà hi hagué el fòrum i el temple d'August del qual, per sort, es conserven quatre columnes, situades a dalt del mont Tàber, al carrer del Paradís, encara que enguany sembli estrany això del 'mont' en aquell indret.

Hi va haver allà l'església de Sant Jaume, que havia tingut un porxo on s'ajuntaven els consellers de la ciutat per diferents motius. El Palau de la Generalitat es va engrandir l'any 1598. El 1823 es va enderrocar l'església i d'altres edificis, jo vaig creure durant molt de temps que aquesta es corresponia amb l'actual parròquia de Sant Jaume del carrer Ferran, però no és així, tot i que  crec que alguna relació han tingut.

La plaça va esdevenir encara més gran i es va dir durant molt de temps 'Plaça de la Constitució', nom que figurava en una placa de la façana de la Casa de la Ciutat, retirada de forma absurda i inexplicable l'any 2013, gràcies als de la memòria historica al gust del que mana. Durant el segle XIX hi havia uns encants, tres dies per setmana.

https://oldbcn.com/es/turismo/arte-publico/plaza-de-la-constitucion

L'antiga església de Sant Jaume era gotica, d'una nau, renovada el 1388. Hi havia pintures de Francesc Tramulles, amb una representació d'una batalla mítica de la també 'mítica' reconquesta, la de Clavijo, en la qual va intervenir el mateix apòstol, segons explicaven. Un retaule important de l'església va anar a parar a Cardedeu on el van cremar, suposats 'incontrolats', durant la guerra civil.

Jaume ha estat un nom molt popular i estimat, hem tingut Jaumets a dojo. En castellà allò del 'Jaimito' va fer història. La suposada troballa de les restes de l'apòstol han generat amb els segles tot aixo del 'Camí de Sant Jaume', amb moltes variants, objecte de devocions i peregrinacions des de la nit dels temps. 

Un dels primers promotors, amb visió comercial, va ser el bisbe Gelmírez, de qui es va dir que anava a robar relíquies a diferents indrets per donar més valor a la ciutat de l'apòstol. Sant Jaume és el patró estimat de Galícia. Un personatge més llegendari que històric, en molts aspectes, embolcallat per tradicions i rondalles, com tants sants i santes, ep. Havia estat festa de precepte quan existien les festes de precepte. Vol dir que calia anar a missa, altrament, pecat mortal.

Galícia és una meravella, Santiago és una ciutat emblemàtica, preciosa, malgrat els excessos turístics del nostre temps, tot i que en els del bisbe Gelmírez es veu que ja hi havia massificació i venda de merxandísing de l'època, com ara petxines de pelegrí. Ara fa poc es veu que la família Franco ha hagut de tornar unes imatges antigues que tenia a casa seva,  des de ves a saber quan, procedents de l'església. 

He intentat fer un resum a la meva manera del tema, m'he deixat moltes coses al tinter i potser he fet alguna errada i tot. Demà, a casa nostra, Sant Jaume serà un dia 'de cada dia' i el nom de 'Jaume' malgrat ser tan bonic i contundent, com tants altres, es troba en recessió a causa de la badoqueria moderna. Els Jaumes també son els 'Santiagos' i 'Iagos'. Per sort el sant vestit de pelegrí ha superat el sant a cavall matant multiculturals, com ha de ser, vaja. Tenim molts Jaumes rellevants, un d'ells el Rei Jaume I, mitificat així mateix a dojo, malgrat que en va fer de tots colors, com tants altres, ep. 

Referències

LA MARE DE DÉU DEL CARME, ALGUNES EVOCACIONS PERSONALS

 

Avui, dia de la Mare de Déu del Carme. Carme és un nom molt bonic però, com tants altres noms tradicionals, sembla que ha anat de baixa. Les Carmes es podien fer dir, en català, coses com ara Carmeta, Carmelita... En castellà tenim Mari Carmen, Menchu, Carmencita, i unes quantes més.

La Mare de Déu del Carme està profundament relacionada amb el mar, els pescadors, els mariners. Van ser durant segles molt populars els famosos escapularis, que es cosien a la roba i que, segons narracions apòcrifes, havien aturat la trajectòria de les bales en alguns casos. Un personatge de Pio Baroja vol criar el seu fill lluny de creences religioses però comprova, resignat, que algú ja ha cosit l'escapulari a la roba de la criatura, no és tan fàcil defugir les tendències, vaja.

Carmen es va dir la dona fatal de Merimé, una visió gavatxa de les passions hispàniques tòpiques i tòrrides, reconvertida en famosa òpera. Tenim versions menys dramàtiques, allò de la 'Carmen de España´. És un nom present a la literatura, al teatre. La gent purista crec que pensa que és un nom massa 'hispànic', igual que el de Pilar, i potser això ha contribuït també a la pèrdua  de pes específic.

Per motius de salut aquest any no podré anar a veure la processó de la Barceloneta. Alla, per cert, remodelen el port pescador però malgrat que la reconversió sembli interessant crec que tot derivarà en més turisme tòpic, una constant. Ja és molt que no s'hagi perdut del tot, durant uns anys va semblar en risc de desaparició. Encara queden, doncs, alguns pescadors esforçats. 

Em venen al cap moltes Carmes, com ara Carme Alborch, política, feminista, escriptora, perduda de forma prematura, tot un referent. En l'extrem ben oposat, en el costat fosc de la història, recordo Carmen Polo, poca broma. Podria fer una llarga llista però potser no cal. Tampoc cal explicar d'on ve la tradició carmelita, molt antiga, tot és a internet i no em vull fer pesada.

Des d'aquí felicito les qui porten aquest nom i celebren el sant en tal dia com avui. Té versió masculina, sobretot en castellà, 'Carmelo'.  

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2015/07/carmes-carmetes-maricarmens-carmencites.html

Avui cal escoltar de nou la 'Salve marinera'. ep.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Salve_marinera

https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=KlvJ4l3bO1k&t=36s

EVOCACIÓ DE 'LA TRINCA' I ELS SEUS BONS TEMPS

 

Amb la mort de Toni Cruz ha revifat el record sentimental de La Trinca. Dels tres cantants, en els darrers temps, a qui havíem sentit i escoltat més era a Mainat, amb les seves teories sobre la longevitat i la seva complicada vida matrimonial, surt sovint a dir la seva, encara avui. Son persones, si fa no fa, de la meva generació, una generació molt lligada a un temps, a un país, i a un imaginari important per als qui els vam anar seguint en els seus temps d'èxit popular.

La Trinca, en els seus bons temps, va excel·lir amb les seves lletres, la música, gairebé sempre, era manllevada de temes coneguts. Les lletres, una gran majoria, eren molt bones, ben escrites, divertides i crítiques, lligades a fets de l'època que molta gent ha oblidat, amb jocs de paraules originals i ben trobats. Avui es troba a faltar aquell humor brillant. L'humor, avui, pel meu gust, és molt més recurrent, tòpic i repetitiu, amb algunes excepcions puntuals. Avui molts temes podrien inspirar cançons d'aquell estil però potser tindrien més problemes, ben mirat.

Havia vist La Trinca del principi en algunes representacions teatrals, amb l'enyorada Sardà, fent coses que en ocasions fregaven tambe la xaronada, com ara allò de 'Cleopatra, tot el dia sobre el catre'. Teníem els seus discos, ens sabíem les seves cançons i a les representacions d'afeccionats es feien moltes imitacions dels seus temes, com ara amb allò de 'No ve d'un pam' en play-back. Els darrers discos van anar de baixa qualitativament, crec,  i en els vuitanta van començar a dedicar-se a fer calaix, de forma pràctica i reeixida, amb la televisió i la gestió televisiva.

Una de les cançons més celebrades va ser aquella en la qual una pàtria era la parenta i l'altra l'amant. Paradoxalment, després d'aquella mena de 'manifest' van començar a fer coses 'també' en castellà. En els anys vuitanta tot va començar a canviar i evolucionar de forma una mica -o molt- decebedora. Poca cosa, en general, sabíem de Toni Cruz, 'el guapo del tercet', en pau descansi,  he vist que hi ha moltes entrades sobre ell, a la premsa, lloances diverses, segurament merescudes. Però ja no era 'La Trinca' tot plegat. Diuen que van fer molts diners, el de la barba va quedar una mica al marge dels grans negocis i, en tot cas, sempre recordarem una dotzena de lletres inoblidables i, sobretot, ben escrites i ocurrents. També n'hi ha de més fluixetes, per bo que siguis no ho pots sempre i en tot moment, de la mateixa manera. El disc de la 'Festa Major', amb els monòlegs d'en Capri, van ser molt escoltats pel meu pare, tant que en algun moment els vaig arribar a odiar, tot i que després, amb el pas del temps, el valor sentimental fa que surin les seves virtuts.

L'evolució i historia del conjunt i els seus integrants està més o menys ben explicada de forma exhaustiva a internet, per això no cal entrar-hi a fons. Perdem referents, imaginari, així és la vida. 'Tantes coses hem perdut que el record també cal perdre', cantava Espinàs.

DEMÀ, SANT PERE

 

Demà és Sant Pere i cau en diumenge. Si no fos així seria avui un dia laborable i normalet. Des de fa anys hem perdut moltes celebracions d'aquelles d'entre setmana i potser ja està bé que sigui així, no ho sé. La nit abans de Sant Pere havíem celebrat revetlles i encès fogueres, no tan lluïdes com les de Sant Joan.

Sant Pere ha estat un sant molt popular, abans hi havia molts Peres, així com Joans, Joseps, Maries i ases, segons la dita popular. Aquests noms, ni que sigui amb una certa timidesa, s'estan recuperant una mica de la davallada de fa anys, això dels noms va a modes i ja he escrit moltes vegades sobre la qüestió. Sant Pere és una mena de kefe dels sants i  té les claus del cel. Amb les famoses claus se'l representa en totes les iconografies, cosa que fa que sigui relativament fàcil identificar-lo.

La figura de Sant Pere, si per una banda ha esta molt respectada, per una altra també ha comptat amb una mena de tradició desmitificadora, potser a causa d'allò d'haver negat Jesús Nostre Senyor tres vegades. En alguns contes populars Sant Pere va al costat de Sant Pau o fins i tot al costat de Jesucrist i els passen facècies diverses en les quals de vegades semblen la típica parella del pallasso llest i el més toix, que seria Pere, és clar, el qual sovint alterna una certa malícia amb una ingenuïtat absoluta. 

Una de les rondalles més famoses on surt Sant Pere és la del Ferrer de Figueres, molt popular i en la qual el picardiós ferrer acaba per escapar-se dels dimonis i enredar Sant Pere, qui coneix la seva erràtica trajectòria pecadora i el seu flirteig amb en Banyeta, per poder restar al cel durant tota l'eternitat. Jo la vaig llegir per primera vegada en un magnífic reculls de rondalles de l'editorial Ariel, editat a principis dels anys cinquanta, més o menys, i amb dibuixos d'Elvira Elies, la filla de Feliu Elies. Per mi el Ferrer de Figueres sempre serà el d'aquells dibuixos inoblidables. La rondalla la va recollir Esteve Caseponce, un personatge molt interessant, un d'aquells capellans catalanistes imprescindibles de l'època, d'això francès que en diem Catalunya Nord.

Durant molt de temps vaig seguir el blog del senyor Emili Casademont i Comas, traspassat l'any 2012, molts escrits del qual es publicaven al Diari de Girona. En una entrada sobre Sant Pere n'explicava una faceta que jo desconeixia, la seva afició a fumar i, a conseqüència d'això, a protegir els fumadors irredempts. En l'actualitat això resulta políticament incorrecte i potser per aquest motiu trobarem poca cosa sobre aquesta tendència poc recomanable del sant de les claus, qui va ser també la sòlida pedra sobre la qual, segons expliquen, es va construir el cristianisme oficial.

He llegit que en tal dia com avui Sant Pere es permet fer festa de la seva feina de porter i que el seu substitut és Sant Pau qui, per no tenir tanta pràctica en la qüestió de l'admissió a l'eternitat positiva, deixa passar més d'un dubtós aspirant a la morada celestial. Algunes versions expliquen que aquesta substitució es fa extensiva a tots els dijous de l'any.

De tota manera Sant Pau porta una espassa i no unes claus i fa més respecte i produeix més temor que Sant Pere tot i que l'espasa fa referència a la forma en com el van matar. Sant Pau no és un sant simpàtic, encara menys per a les senyores, de les quals va escriure de forma molt discriminatòria, tot i que la cosa s'ha de situar en l'època i el context. 

Sant Pere era pescador i Sant Pau era, com si diguéssim, més intel·lectual, cosa perillosa perquè els intel·lectuals tenen tendència a l'adoctrinament i al dirigisme sense fisures. Conec molts Peres de la meva edat i fins i tot alguns de mes joves. També en coneixia alguns als quals els deien el nom en castellà, Pedro, Pedrito. Hi ha moltes festes majors dedicades a Sant Pere per tot arreu. Sant Pere, segons la tradició, va passar per Barcelona en diferents ocasions on gràcies a un amic que el va introduir en cercles diversos, va fer moltes conversions. També s'explicava que havia portat ell mateix la imatge de la Moreneta a Catalunya, obra de Sant Lluc.

Hi ha tants Peres famosos que la llista seria molt llarga de fer. Les claus són també un estri en recessió, sobretot als hotels. De refranys i dites a l'entorn de Sant Pere, relacionades sobretot amb el món rural, n'hi ha un gavadal:

Els focs de Sant Pere se salten per darrere, i els de Sant Joan, se salten per davant.

Per Sant Pere i Sant Feliu, l'avellana surt del niu.

Per Sant Pere, garbes a l'era.

Per Sant Pere, Juny enrere, i Sant Pau el tanca amb clau.

Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant, que curen la ronya i de tots els mals.

UNA FLECA QUE TANCA I EL TEMPS QUE TOT HO ESBORRA

 

Aquests dies alguns diaris han fet referència al tancament d'una fleca centenària, de Sarrià. Aquesta notícia m'ha portat molts records, el meu pare va treballar allà tota la vida, fins a la jubilació, als seixanta-cinc anys, a principis dels noranta. Va treballar amb els tres amos que s'han referenciat als escrits sobre el tema, el millor, el més humà, bona persona i generós, va ser el tercer, Aranda, ja traspassat. Un seu fill és qui ha hagut de tancar l'establiment. 

El meu pare era mestre de pala i estava catorze hores dret. Avui hi ha treballs que es considerarien explotació però eren anys difícils i tenir una feina ja era un gran què, fos la que fos. A més a més, el meu pare feia unes hores per les tardes a un despatx. Per més que li vam insistir en què es jubilés abans no ho va voler. 

El meu pare treballava doble el cap de setmana, el diumenge tan sols tenia ganes de dormir, anàvem a missa, a fer un volt per Montjuïc i poca cosa més. A l'estiu, durant anys, tenia tot just quinze dies de vacances. Vull remarcar que a partir del senyor Aranda tot va ser molt millor, fins aleshores per Nadal no li regalaven ni una barra de torró i Aranda ja va fer un lot per als treballadors.

El meu pare va anar a treballar a aquell forn perquè unes tietes eren minyones en una 'casa bona' del barri i van saber que buscaven un noiet. L'explotació del servei domèstic seria tota una altra història. Durant anys el pare dormia a terra, al mateix forn, és veu que més d'una vegada havia vist rates. Parlo dels temps difícils, de la primera postguerra. La meva mare tenia molta feina a casa, s'havia quedat sense mare de petita i durant anys va tenir cura del meu avi i d'una tia-àvia. 

De la duresa de la vida dels meus pares n'he estat conscient amb el pas del temps. Ara que jo no estic bé em sap greu no haver tingut més paciència amb la mare quan ella va tenir molts problemes de salut. El meu pare va morir abans, a casa, la meva mare en va poder tenir cura. A ella li van anar venint una cosa rere l'altra. 

No vull ni pensar el que va representar la guerra civil per tots dos. El meu pare, incapaç de matar una mosca, és va veure immergit en la violència i si no volia parlar de la guerra no era per por ni per ressentiment, era perquè l'horroritzava pensar com s'havia arribat a tot allò. Tot el que fes preveure algun tipus de violència i la 'política', en general, l'anguniejava.  La meva mare, més joveneta, va patir els bombardeigs parcelonins i la gana de després. Tinc fotografies de quan festejaven i es veuen, tots dos, mal alimentats, malgrat la seva joventut. El seu lema de vida va ser la bondat, estar tranquils, treballar, no fer mal a ningú, no ficar-se en embolics, ajudar tothom... 

De vegades, si per casualitat passava per Sarrià, entrava al forn i m'hi comprava alguna cosa. Em sap greu que hagi tancat, ja és important que hagi arribat a cent vint anys. El meu pare, tot s'ha dir, gaudia de la vida quan podia. Durant anys, des de petit, va ser força sord i això també li va marcar el caràcter. Quan es va poder operar i va recuperar oïda va canviar. Fins i tot en alguna ocasió li havia sentit a dir, en algun d'aquells moments familiars alegres, amb nosaltres de petits o, després, amb els nets 'que feliços som'. La meva mare va quedar molt marcada per la mort de la seva, sempre semblava una mica trista. 

De jove em queixava, com tants altres, de la família. Coses de l'edat. Ara he de reconèixer que, malgrat les mancances, vaig tenir sort. Quan, tot just adolescent, vaig començar a treballar, tot va anar millorant, sens excessos. El tancament del forn de Sarrià m'ha portat molts records. 

EVOCACIONS SANTJOANENQUES (1): CASONA I LA DAMA PELEGRINA

 

Hi ha molta literatura i molta poesia en la qual s'evoca la Nit de Sant Joan. Una de les obres de teatre que recordo, en la qual la Nit de Sant Joan té força protagonisme és 'La Dama del Alba', d'Alejandro Casona, un autor que avui crec que no es representa gaire però que durant uns anys, els de la meva joventut, va ser molt present als teatres.

Alejandro Casona, implicat amb la República, podia haver estat assassinat l'any 1936 i García Lorca podia haver sobreviscut i avui, ben segur, fins i tot la visió literària que tindríem de tots dos seria molt diferent. Fa molt de temps vaig  veure per la televisió la versió que va fer el gran Rovira Beleta de La Dama del Alba. És aquesta una obra per la qual tinc devoció, més enllà dels seus valors teatrals, que poden ser ponderats al gust de cadascú. Rovira Beleta és un cas estrany, sovint reivindicat i lloat, en ocasions sembla que ni tan sols aquells que el revaloritzen s'ho acabin de creure.

Casona va marxar l'any 1937, es va adonar de com anaven les coses i ja no va tornar. Va iniciar un llarg exili per Hispanoamèrica i va continuar escrivint. A principis dels seixanta el règim franquista volia semblar modern i alguns exiliats van retornar, entre els quals, Casona. També de catalans en van tornar uns quants, i van ser acollits de forma diferent, segons circumstàncies i simpaties interiors. Un cas lamentable és el de Carner, en una novel·la no del tot reeixida, s'evocaven les misèries que van envoltar el seu breu retorn. El millor de la novel·la, pel meu gust, és l'evocació d'aquell món de la cultureta resistent, resclosit i curt de vista.

Casona va tornar i va rebre el favor i l'entusiasme del públic. Les seves obres es representaven molt sovint en el teatre professional i en el teatre d'aficionats. Una mica com Sagarra, vaja. L'èxit assolit en un context franquista sembla que no resultava fàcil d'empassar a segons quins sectors, en tot plegat crec que hi té un pes l'enveja professional, la veritat. La crítica especialitzada i progre va dir molts penjaments a l'entorn del teatre de Casona, una gran part eren injustos. Manifestar que La Dama de l'Alba conté moralina cursi pel fet que, d'alguna manera, es castiga l'adulteri, -obvia recordar que Lorca no fa acabar gaire bé els amors passionals-, em sembla una ximpleria.

Admeto que el teatre de Casona sol ser simbòlic, que no s'acaba de mullar, que no és un teatre crític, amb poques excepcions. Per això teníem Buero Vallejo, que continua sent un gran oblidat o mig oblidat. Un èxit català com 'El Retaule del Flautista', que en el seu moment semblava fer crítica punyent ara gairebé fa riure i el temps no li ha passat en va, el mateix que a molts altres textos que van rebre aplaudiments dels manaies de la cultura alternativa transicional.

Casona va ser un autor habitual en aquell teatre televisiu antic,  inoblidable. De La Dama del Alba n'existeixen dues versions, totes dues accessibles a través de la xarxa. A Mèxic ja havien filmat una pel·lícula sobre l'obra de teatre, interessant i reeixida. Té alguna cosa, aquesta història inversemblant i poètica, fins i tot més enllà dels valors qualitatius que se li poden, o no, trobar, una màgia estranya que alguns crítics han qualificat a vegades de ridícula. De fet la núvia virginal fa com la de Bodas de Sangre, toca el dos el dia del casament.

Rovira Beleta estava en el seu millor moment quan va filmar la pel·lícula, entre 'Los Tarantos' i 'El amor brujo'. Els exteriors no són asturians sinó lleidatans, però de fet la història podria ser universal i Casona va viure un temps a Les i havia estat mestre republicà a La Vall d'Aran, tot lliga. Rovira-Beleta va comptar amb Dolores del Río, impressionant, i amb Daniel Martín, actor que després no va fer grans coses tot i que ho tenia tot per destacar, planta, carisma i el que fa falta per ser un galant de categoria. Aquí està tan aractiu que no entens com la fugitiva el va deixar plantat.

Les dues noies les protagonitza la mateixa actriu, una opció que Casona no aprovava pel fet que en el teatre el doblet no havia reeixit. Però el director va argumentar que el cinema no és el teatre. Ni la televisió, afegeixo jo. Aquella noia era francesa, Juliette Villard, va morir als vint-i-vuit anys, de leucèmia, amb una gran carrera pel davant i per això veure-la, tan jove i maca, fa venir una mena d'esgarrifança. En una de les dues versions accessibles de la televisió, en la qual es va optar per triar dues actrius diferents, la noia que retorna i morirà és Natàlia Dicenta, impressionant, una altra gran actriu. Lola Herrera, la seva mare, deia en una ocasió que la seva filla no era ambiciosa i que això, en aquesta professió, perjudica l'èxit merescut.

La pelegrina que simbolitza la mort, a la pel·lícula, era Yelena Samarina, una noia russa, molt maca, que va treballar força a Espanya i es va casar amb un fill d'exiliats espanyols. Recordo haver-la escoltat fent programes dramàtics per la ràdio, m'encantava el seu nom, tan exòtic i evocador. Va morir el 2011. Molts dels actors de la pel·lícula ja no són entre nosaltres, això dóna un perfum de nostàlgia afegida a la història. Casona té obres que potser són millors, no sóc capaç de valorar-ho, però aquesta sempre m'ha encantat. Recordo moltes obres de Casona. Una que no he tornat a veure és 'La casa de los siete balcones', amb Mary Carrillo, Bódalo i Galiana. Quan em vaig assabentar de què l'ombú que evoca el personatge que interpretava Carrillo era una bellaombra em va fer la mar d'il·lusió.

https://es.wikipedia.org/wiki/La_dama_del_alba_(obra_de_teatro)

M'he assabentat de la mort de Coralina Colom, actriu i professora. Els qui tenim 'una edat' l'havíem tingut molt present al teatre, a la ràdio... va ser una destacada professora de l'Institut del Teatre. Descansi en pau. Avui hi ha molta necessitat de professores com ella; tot i que hi ha realitats diferents, en general, això de la dicció i la resta sembla haver perdut importància. Una llàstima.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Coralina_Colom_i_Canillas

VÍCTIMES PRETÈRITES I EL CINEMA COM A TESTIMONI

Fa alguns dies, parlant de pel·lícules antigues, vam recordar Victim, de l'any 1961. Avui han canviat moltes coses i els debats sobre el tema son molt diferents, malgrat els intents a determinats indrets de recular sigui com sigui. Recordo que quan es va passar, a Gran Bretanya (aquí trigaria molt més) vaig sentir per la ràdio el comentari escandalitzat d'algun crític de cinema de l'epoca, espantat de què s'hagués arribat a 'tocar el tema'. ni que fos al llunyà 'estranger'.

La va drigir Basil Dearden, i la van protagonitzar Dirk Bogarde i Sylvia Syms. Van ser valents, d'altres no en van voler saber res, malgrat que avui sembla d'allò més innocent i poc agosarada. Va ser nominada a Venecia va aconseguir diferents reconeixements. Es pot considerar gairebé un document sociològic i va representar un pas endavant en el tema de la liberalització i els canvis de mentalitat (al menys, de moment, a Gran Bretanya).

Va ser la primera pel·lícula britànica on es va fer servir el terme 'homosexualitat'. La pena de mort es va aplicar a les relacions homosexuals fins 1836 i en tot cas comportava penes de presó, un dels afectats més famosos va ser Óscar Wilde. L'any 1967, a Anglaterra i Gal·les, es va despenalitzar la relació sexual entre homes de més de 21 anys. A Escòcia i Irlanda del Nord van trigar més. 

Un dels problemes que es generaven, com s'explica a la pel·lícula, era el possible xantatge, ja que s'amagava amb cura i molta gent homosexual intentava aconseguir una vida convencional. El personatge de Bogarde acaba per col·laborar amb la polícia després del suïcidi d'un amic. 

La pel·licula te molta cura de no mostrar intimitats i, al capdavall, el protagonista continuarà amb el seu matrimoni convencional, amb el suport comprensiu de la seva dona. El mateix 1961 es va estrenar 'La calumnia', que tambe castigava un dels personatges, en aquest cas dones, al suïcidi, en entendre els seus propis sentiments.

Molta gent del passat va patir molt a causa de les cotilles morals. No tan sols en aquest tema sinó en tants altres, com ara el de les separacions matrimonials o els fills il·legítims.  A França una dona va ser condemnada a mort l'any 1943 per haver practicat avortaments. El pitjor de tot plegat és que sovint depenia de l'escàndol provocat, funcionava allò de 'pecat amagat és mig perdonat', a molts nivells.

A l'estat espanyol la moralina a partir de la postguerra va ser aclaparadora però també hi havia qui feia la seva vida de forma discreta i vivia com podia. Cal dir que 'Victim' és encara avui una bona pel·licula, molt interessant i recomanable i sempre està bé reflexionar sobre els assoliments aconseguits al llarg del temps. Al menys, però, no ens enganyem, en el mon proper i occidental, malauradament. 

https://www.filmaffinity.com/es/film505546.html

DE PROP O DE LLUNY, CORPUS PEL JUNY

Unes de les publicacions més populars, des que la reproducció fotogràfica s'ha generalitzat, com comentava fa puc, son aquestes que apleguen fotografies antigues. No sempre les fotografies estan ordenades ni documentades com cal i és que, de fet, la intenció d'aquestes publicacions no va més enllà de voler mostrar-nos evocadores imatges del passat.

Les fotografies, fins i tot les personals, si no ets molt ordenat, que no és el meu cas, en poques ocasions ens expliquen el passat de forma exacta. A tot estirar, i encara, de vegades inclouen una data, algun comentari. A les famílies, en general, es tenia algun àlbum de fotos però també moltes caixes de cartró o de llauna on s'aplegaven un munt d'imatges barrejades i de diverses procedències.

La imatge té molta força però pot resultar enganyosa. Sovint, en moltes revistes de contingut històric o, fins i tot, a programes de la televisió, s'inclouen imatges que no responen a allò que s'explica. En algun cas, per curar-se en salut, posen una noteta que diu 'imatges d'arxiu'. El text, en general, cada dia és més breu i poques vegades fas descobertes que no hagis pogut trobar per la xarxa o en alguna hemeroteca virtual.

En alguna ocasió m'he ensopegat amb imatges antigues del barri, publicades, que mostren processons, amb comentaris una mica surrealistes. I, encara més, la gent escaneja aquestes imatges i les penja a la xarxa afegint idees de collita pròpia. Fa temps, a facebook, algú en va penjar una d'aquestes on surto jo, al balcó, l'any 1956, i em vaig adonar que sabia més bé que jo mateixa el que hi feia, al balcó, aquell dia.

La memòria és enganyosa i, a tot estirar, podem parlar de la nostra pròpia experiència. Quan jo era petita, durant els anys cinquanta del segle passat i part dels seixanta, la religió era obligatòria i aclaparadora però, com que de petit tot et sembla normal i inalterable, tampoc no era que aquella situació, als infants, ens amargués la vida.

Recordo haver anat en moltes ocasions, amb la meva mare, a veure l'ou com balla i la processó de Corpus de Barcelona. Em semblava molt lluïda però segurament en el passat, per les informacions rebudes i les imatges contemplades, encara ho havia estat més. No hi havia aquest munt de gegants d'ara, els de Barcelona, aleshores, els identificàvem amb els Reis Catòlics però ara pertanyen a una altra saga monàrquica.

Les autoritats anaven a aquelles manifestacions, mudats i seriosos. Una vegada vaig comprovar com, de forma espontània, la gent va començar a aplaudir l'alcalde, que era el senyor Porcioles, per cert. Jo no sabia ben bé de què venia això del Corpus però de petita no et fas gaire preguntes profundes.

Els barris feien, després, les seves processons de Corpus. La parròquia de Santa Madrona, que era la gran del meu barri, la feia per Sant Joan. He trobat a l'hemeroteca de la Vanguardia referències sobre aquesta processó, ja que hi havia un apartat, en alguns diaris, dedicat a aquesta mena de notícies religioses. La gent no sortia de cap de setmana, aleshores, i es bolcava en la festa, fent altars i altarets molt ben muntats a diferents espais del barri per on passava el seguici.

Uns dies abans ja havíem anat a comprar paperets i serpentines. Les serpentines generaven tot un seguit de treballs manuals espontanis, rodetes, cucs, coses així. La gent gran d'abans, en aquells temps en els quals, a escola, es feien ben poques manualitats, tenia un gran repertori de propostes sobre les possibilitats creatives de les serpentines. Tenien uns colors molt bonics, amb el temps, com tot, van perdre pistonada i ja no presentaven la mateixa qualitat. El dia de la processó ens servien per guarnir els balcons, fer ponts entre unes cases i les altres i hi havia criatures que fins i tot recollien les que queien i encara estaven en bon estat. Als balcons es penjaven domassos que, de fet, en molts casos eren cobrellits familiars.

A les processons del barri hi anaven les nenes que havien fet la comunió aquell any, no és que fos una processó de comunions, com he llegit en algun lloc. Les nenes de les escoles hi participàvem, uniformades, de vegades hi havia alguna nena o nen privilegitat que tenia una disfressa de sant o santa i això acoloria el conjunt. En ocasions podia ser que et toqués portar un penó o sostenir la borla d'un penó, un privilegi. També et donaven lliris per dur a la mà, o ciris. De fet, allò d'anar amb el lliri a la mà és molt antic.

Les mestres i els mestres de les escoles tenien, en general, obligació de participar en aquells esdeveniments. Una acadèmia del barri, la del Carme, tenia un director molt religiós i seriós, feia anar a les mestres amb barret, a aquelles processons.

Jo anava a les monges del Sortidor, a les Franciscanes i, amb la parròquia de Sant Salvador d'Horta, que li havien inserit, no sense reticències, en el seu edifici, feien la processó per Sant Pere. L'escola es deia de la Consolación però aquest nom pràcticament no es feia servir. Amb el temps i els canvis en les tendències li van dir Anna Ravell que era la monja fundadora de l'orde, un capellà que havia donat suport a aquella branca franciscana era el pare Boldú i aleshores, en broma, hi havia qui d'aquelles monges en deia les boldufes, cosa que vaig saber al cap de molts anys, però de bona tinta. Avui l'escola de les Franciscanes ha estat abduïda per una empresa amb més possibles, els Maristes, però al menys ha conservat el nom d'Anna Ravell i continua en actiu.

La meva experiència està lligada a aquestes dues parròquies però també Lourdes i Sant Pere Claver feien processons. Des del present tot allò pot semblar carca i ranci però era el que tocava i, al capdavall, era ben bé una festa participativa. De vegades deixaven els gegants de Barcelona per a alguna celebració del barri i també era relativament habitual que la processó anés acompanyada per bandes de música, com la de la Guàrdia Urbana.

Al Museu d'Història de Barcelona hi havia vist gravats, dibuixos i uns retallables antics amb aspectes diversos de la processó del Corpus. No sé què n'han fet ni on es poden veure. També es troben coses així al Museu Marés. Amb tantes imatges com tenim avui hi ha qui s'estranya de les poques fotografies existents de tantes festes i de tants espais perduts. Tot i que de les processons de Corpus se'n feien algunes, que després podies comprar, sobretot si tenies la sort d'haver sortit en alguna. La gran majoria de gent no va tenir màquina de retratar fins als seixanta i, fins i tot tenint màquina, la cosa era cara i s'havia de retratar amb prudència. Això fa qui hi hagi moltes fotografies de fets extraordinaris, com ara la nevada del seixanta-dos i poques d'altres dies més 'normals'. Es retrataven les persones, més que no pas els edificis o el conjunt, i la gent es retratava quan anava mudada i ben arreglada.

Fa anys van fer córrer allò de què una imatge val més que mil paraules, una afirmació que ha esdevingut tòpica i que es pot rebatre amb relativa facilitat. Tot es complementa i la imatge s'ha d'acompanyar de paraules, parlades o escrites, per tenir un sentit. I, és clar, una paraula sense imatge té el seu valor però també pot construir imaginaris ben inexactes, de fet. La realitat del passat, amb imatges, amb paraules, o amb les dues coses, no es pot reproduir mai de forma fidel. En molts casos, si puguessim tornar durant una estona a instants idealitzats del nostre passat, potser, qui sap, tocaríem el dos així que puguéssim.

El Concili Vaticà II va voler bandejar les processons, en general, però anys després tot va tornar a revifar, d'una manera o d'una altra. Això de desfilar, pel motiu que sigui, i que et contemplin, deu tenir el seu què. Aquest any diuen que els ous balladors, que han proliferat, ja tindran aigua i sortidor, l'any passat, amb poques excepcions, feian pena.