22.1.08

Divagacions literàries sense pretensions erudites

De vegades repasso els primers temps del meu blog i m’adono que vaig començar la cosa amb una intenció literària, parlar dels llibres que llegia. Darrerament, aquest tema ha anat de baixa, i un dels motius és perquè trobo pocs llibres que m’agradin, tinc moltes decepcions i per parlar-ne de forma negativa potser val més no fer-ho. Encara més si els llibres són d’autors catalans o castellans, perquè em sap greu tirar llenya al foc, tal i com està el mercat. Em sap greu, també per la part que em toca com a autora, que llibres que estan força bé no tinguin gairebé cap oportunitat de donar-se a conèixer, i que mediocritats més o menys tolerables gaudeixin de lloances diverses i propagandes reiterades. Per altra banda, no vull recomanar res, perquè tot són gustos i tots són respectables i el que avui agrada, demà no, i a l'inrevés, encara que de vegades caigui en el parany de fer-ho sense voler. Per tant, aviso: els meus comentaris sobre llibres no son recomanacions en cap sentit!

Malgrat el privilegi de qui pot comptar amb una pàgina al diari –aquest dijous m’ensopegava amb una plana sencera dedicada a un escolanet de les lletres catalanes, i tot plegat per no deixar massa bé el que havia escrit, o sigui, que de vegades val més que t’oblidin- o una entrevista a la tele, això no sempre funciona, i de vegades els camins dels déus dels llibres són inescrutables i enigmàtics. La gent, en general, et diu que no es deixa influenciar per la publicitat, però tots som humans i manipulables i he rebut l’obsequi repetit dels dos llibrets de contes que han publicat darrerament els autors catalans més tertulians de l'actualitat. Hi ha qui m’ha dit que no li havien fet el pes, com si fos un secret, perquè són autors que cauen bé i que tothom diu: quins bons llibres... De fet, ja desconfio de llibres tan breus, em semblen una mica la mostra de la ganduleria d'escriptors i lectors, la veritat. Ara bé, també hi ha totxanes de pes que em fan una mica de repelús, com aquests darrers que veig en mans de gairebé tothom, el de Noah Gordon i el de Ken Follet, però la veritat, parlo per bocamoll i amb prejudicis gratuïts, que no els he llegit encara, la veritat. Darrerament, per anar amunt i avall i no portar pes, en trio de lleugers, precisament, però d'autors que no són sempre tan lleugers, com Martínez de Pisón, immens, del qual tinc a la bossa de mà una narració entranyable, Maria bonita, història familiar d'aquelles que m'agraden a mi, amb misteri casolà i tendresa intel·ligent.

Com que m’agrada la novel·la policíaca i de tant en tant un bon crim distreu, vaig agafar de la biblioteca La interpretació del crim. Havia filustrat una entrevista amb l’autor a la llegidíssima contra de la Vanguardia, i també em vaig deixar enredar quan, per exemple, al magnífic blog del Francisco Ortiz hi ha un munt de recomanacions molt més recomanables d’obres d’aquest gènere. La veritat és que no em va agradar gens i malgrat les lloances reiterades al llibre vaig reforçar, per sort, la meva opinió, gràcies a alguns comentaris a blogs, sort dels blogs, vaja, on podem expressar els que ens sembli i llegir el que ens plagui. I defugir els mandarins inevitables.

Ahir tenia una sessió del grup de lectura de Meteora i tocava aquest llibret del noi del pijama de ratlles que ha tingut tant d’èxit. He de dir que és un llibre que es llegeix de pressa, senzillet, però poca cosa més. Potser així han de ser els llibres, per tenir un gran èxit, és clar. Algú, a la tertúlia, va comparar el sorprenent èxit massiu del llibre, inesperat per altra banda, al de Soldados de Salamina, un altre llibre senzillet però molt venut, que a mi em va decebre encara més perquè crec que la història del Collell i els seus voltants durant la guerra mereix un acostament novel·lístic de més volada. Sobre aquest noiet que no sap res dels nazis ni dels jueus i que no sap ni qui és Hitler, malgrat que la literatura de ficció no té perquè ser versemblant, cal dir que coneixent una mica la història de com va anar el llevat antisemita i quina mena d'escola endegaven aquells senyors, aquest nen que fa volar coloms no se’l pot creure ningú. O això em sembla a mi, que durant un temps innocent de la meva llunyana infantesa em pensava que els comunistes, maçons i jueus eren dimonis i Franco, una mena de santjordi hispànic, gràcies a l'escola d'aquells anys. I això que l'eficàcia de l'escola peninsular no ha arribat mai ni a la sola de les sabates de la germànica!

Podeu pensar que sóc una criticona. De vegades m’autopsicoanalitzo i penso si no serà enveja, fred de peus, que diuen. A mi, en el fons, m’agradaria escriure un llibre que, malgrat no ser gran cosa, es vengués de forma massiva i m’ajudés a fer calerons i a poder-me, aleshores, autopublicar el que m’agradés, sense servituds editorials i m'agradaria que m'entrevistessin a la Contra i als programes del Manzano, i que em lliuiressin el premi d'honor de les lletres catalanes i el Cervantes i tot, ai, vanitat de vanitats i tot és vanitat. Ahir, a la tertúlia de l'editorial, parlava també amb una autora d’aquests temes, dels misteris de l'èxit editorial, de la poca durada dels llibres als taulells, sobretot si no són de Planeta, de Ca l'Herralde o de la 62, i de l’excés de novel·la històrica que ens envaeix per tot arreu, fins que toqui un altre tema. Parlàvem també del conservadurisme en l’edició d’obres per a públic juvenil, conservadurisme que arrosseguem des de fa anys i que ve de la síndrome patufetista i cavallfortista que arrosseguem des de fa tant de temps. Ni temes massa espinosos, ni una excessiva originalitat, ni finals massa durs, ni més de vuitanta pàgines, encara que després es tradueixin autors d’altres països que han aconseguit èxit, precisament, amb moltes pàgines i amb temes molt més oberts. És clar que també caldria analitzar si això de literatura juvenil existeix o si hauria d’existir o quins límits té. Parlàvem, a més, de la servitud que representa destinar aquestes publicacions a les escoles, on es venen de forma majoritària, i de com també els mestres no volen -no volem- embolics amb les famílies, en general, cosa ben comprensible. Fa poc, en una presentació de novetats, em van ensenyar un conte per a petits, molt ben il·lustrat, sobre una princesa que busca el seu príncep però que acaba trobant una altra princesa amb la qual és feliç. La veritat és que ningú no havia gosat, encara, explicar-lo al seu cole. No cal dir que l’autor era estranger.

Per sort, m’he ensopegat amb una autora que encara no coneixia i que m’ha agradat molt, Ingrid Noll. Vaig agafar, a l’atzar, com acostumo a fer per les biblioteques, gràcies al fet que no costa un euro llegir i pots permetre’t deixar el llibre sense acabar i no tenir mala consciència a causa de la inútil despesa realitzada, Como una dama. No sé si és un llibre bo o no, a mi em va agradar molt, més que la història, el tractament desacomplexat de la vellesa, amb aquestes dames que enverinen marits i fan el que els plau i es critiquen i admeten la realitat de la vida i la marginació amb la qual es troben, en una edat en la qual s’han tornat gairebé invisibles per a la resta dels mortals, més joves que no pas elles. Com que em va agradar tant vaig tornar a la biblioteca i em vaig emportar Benditas viudas, que encara no he llegit. Ep, no penseu pas que tinc intencions malèvoles respecte al meu marit, que no és pas així... De fet, hi ha qui pensa i pensava que els llibres són perillosos i que llegir la Bovary estenia l'adulteri com una taca d'oli. Qui sap! La literatura és una arma carregada de futur. O era la poesia, tan sols???
Traducció castellana al blog: Caracteres Ocultos

13 comentaris:

Gonzalo («Darabuc») ha dit...

M'he endut al meu bloc les teves reflexions sobre literatura juvenil. No sé si pel canvi de l'any, però he llegit diversos "panorames" de la literatura juvenil en relativament pocs dies. I tots ells, més pessimistes que una altra cosa, o realistes, si vols, però amb pocs motius per a la festa. Jo mateix tinc una impressió força semblant. Molt poca experimentació i poca diversió literària que no sigui traduïda, tret, potser, de l'àlbum il·lustrat (on l'experimentació, tanmateix, sol quedar reduïda a la imatge, no al text).

Veurem. Potser són boires de gener. La sort relativa és que, amb l'abaratiment dels costos d'autoedició i la difusió blocaire, potser no és menys cert que queda un espai més assequible per a la llibertat.

Una abraçada,

Gonzalo

Arare ha dit...

És veritat, això de recomanar llibres és una mica "pelut". Vas llegir "Los pilares de la tierra"? És que a mi em sap greu que hi hagi qui es carregui Ken Follet només perquè s'ha fet famós i ha venut molt. A mi, que sóc molt molt crítica, em va agradar molt, i penso llegir aquesta "segona part". És tan gruixut, però, que m'esperaré a l'estiu.

Tinc un problema, jo, amb els llibres gruixuts: em pesen. No sé si és perquè em faig gran (segur que si) i si són gruixuts i a més a més de lletra petita, encara és pitjor! Ara mateix estic amb "Les benignes" - si, noia, em vaig deixar influenciar pel Màrius Serra- i em passa això: que el llibre és gruixut i pesa com un dimoni i que les lletres són petites i això no em permet llegir al llit perquè no hi veig prou bé. Total: que per llegir-lo m'he d'asseure còmodament al silló de llegir, la qual cosa estaria molt bé si no fos perquè m'acaba agafant la nyonya.
És un llibre espès. Espès i dur. Però l'acabaré, com em dic... Com em dic?

Luis Rivera ha dit...

Julia: penso sovint que en cinc cents anys han quedat amb nosaltres milers, centes de milers d'obras. Peró s'han perdut en l'oblid moltes més. Ara, el problema que veig es que estem confiats enn que tot llibre que surt ha de tenir calitat suficiente: i no, son, en la generalitat, per oblidar-los.

No es posible que tot llibre editat sigui bó, tot el contrari donat la cantitat de liobres que s'editan per a satisfir una demanda de lectura. Em pregunto: perqué, si no sabem que llegir, no tornem a Balzac, a Sthendal, a Tolstoy, a Galdós? Ves a saber. Convé, es convenient alimentar la industria, i com a lector, devoradors de llibres, som consumidores sempre insatisfets.

Vinc de llegir "La descomposició de la llum". Et donaré l'opinió en correo personal, qeró de moment si puc dir-te que es molt bona novela. i em porta al recor de la Rodoreda i la Montse Roig, que son dos generacions de dones a Barcelona.

Júlia ha dit...

Arare, els pilars de la terra estava molt bé, encara que jo sóc una mica perepunyetes i trobo sovint anacronismes que em fan mal a la vista, i això sense saber massa història... Però m'empipa -de forma injusta, ho admeto- veure tanta gent carregant aquests llibres com si no hi hagués res més.

Tinc el mateix problema que tu amb els llibrots gruixuts, que, per altra manda, m'agraden, doncs quan una cosa m'agrada em sap greu que s'acabi: no puc carretejar pesos pesats, van malament per llegir al llit i, a certa edat, el sofà fa adormir. Gran problema que no he resolt, he pensat que potser una mena de faristol a la taula... en fi, anirem provant.

Per cert, una cosa és Follet i l'altre els molts follets que s'aprofiten del tema i en fan refregits, però, així és el món... literari.

Montse, et dius Montse.

Júlia ha dit...

Darabuc, ha anat al bloc i t'he fet algunes reflexions més, això que dius de les il·lustracions és ben cert, en la presentació de novetats que menciona hi havia molt bona il·lustració i poca substància, cada dia hi ha menys lletra, edat per edat.

Si en la literatura per a adults la problemàtica ja és una mica cantelluda en el món dels infants i joves que, per cert, presenten un mercat més o menys estable pel fet que comento, de 'vendre' a les escoles directament, doncs...

Júlia ha dit...

Evidentment, Luis, els clàssics són els clàssics, i val més no pensar en tot el que hem perdut. Tinc fe, però, en el fet que avui també es publiquen llibres dignes de ser clàssics algun dia, intento compaginar el rellegir i redescobrir amb la tafaneria pel present i les seves circumstàncies literàries.

Ja em diràs què et sembla, parafrasejant Montserrat Roig, que copiava la famosa frase de Johny Guitart: 'digues que t'agrada, encara que sigui mentida', he, he.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ja que parles de novel·les, una de les que em va emocionar profundament va ser "l'agulla daurada" de na Montserrat Roig. Saps, hi ha gent que escriu el que necessita ESCRIURE sense pensar si es publicarà o no, si es vendrà poc o molt, o si tindrà exit, i ultimamwent s'escriu molt amb la calculadora a la mà, i aixó no és bo per a la literatura.

Júlia ha dit...

Francesc, és que les motivacions són molt diferents, hi ha qui pensa dedicar-se com sigui a escriure i aleshores, és lògic que passi per l'adreçador i escrigui el que creu que publicarà i que li permetrà viure el millor possible d'allò. En aquest sector més professionalitzat hi ha també diferents graus de servilisme al mercat i hi ha qui se'n surt amb una gran dignitat. Tinc un llibre molt interessant de Patricia Highsmith sobre tot això, ella va aconseguir unificar dignitat i comercialització.

Una altra cosa és el teu cas, el meu, podem fer el que ens sembli més enllà del possible èxit puntual d'algun llibre, però no depenem del tema per viure.

Montserrat Roig és un cas complex, a mi no em convenç la seva narrativa de ficció però en llibres com el que menciones és tota una altra cosa. Crec que la periodista supera a l'escriptora.

Sempre s'ha escrit amb la calculadora -encara que fos amb la calculadora manual, llapis i paper- a la mà, molts escriptors antics escrivien per subsistir i a preu fet, però no per això van deixar de ser uns bons clàssics com Balzac, i molts d'altres. També ho feien els músics, això, i ja veus quins bons resultats trobem en gent extraordinària que no van tenir temps de fer el que volien sinó d'intentar fer com volien allò que els demanaven i pagaven.

Llevat de l'artista peixat i burgès que pot treballar còmodament perquè té un bon coixí al darrera hi ha hagut també molt treballador obligat que, fins i tot, penso que si hagués pogut viure de renda no hagués produït tant. I fins i tot en aquest grup de menys afavorits econòmicament hi ha grans genis de l'art i la literatura.

Júlia ha dit...

Potser no m'he expressat massa bé, i de fet respecto Follet, Gordon, i tots aquests autors d'èxit de venda que tenen una gran dedicació a la literatura, molta grapa i algunes obres excel·lents. Al nostre país, a Catalunya, no hem arribat a tenir-ne cap, d'aquests, suposo que a causa de les circumstàncies, encara que el que més s'hi acosta és Sierra y Fabra. En castellà hi ha el cas de Vázquez Figueroa, per exemple. Aquests autors són un bon senyal de normalitat literària i, en general, personatges interesantíssims. El que em sap greu és que d'altres llibres no comptin amb les mateixes oportunitats.

Gonzalo («Darabuc») ha dit...

A tall d'anècdota, si disculpeu l'excurs personal, la qüestió de text i il·lustració l'he viscuda molt directament. Ara sortirà un llibret meu per nens que és un conte lineal, d'estil tradicional; havia fet diverses propostes on la veu narradora era més rica, però l'editor no en volia saber res, per molt que caixes, miralls i il·lusions són bona part de la sal de la literatura. I encara, el que és pitjor, he hagut de batallar per conservar una mínima riquesa de vocabulari. La maleïda frase del "Vols dir que l'entendrà, un nen, aquesta paraula?" s'hauria de poder respondre més sovint amb un simple "I vols dir que no li pots explicar?". Aquesta pressió de l'editor perquè el llibre passi com un purè, i no com un menjar autèntic, es fa dura, la veritat. Com jo encara vull publicar i no només publicar-me, hauré de marcar-me ben clar l'objectiu de la dignitat, que esmentàveu; de no caure en el servilisme, no cedir per sota d'un límit... i estalviar per a editar lliurement el que em faci creure, però no hagi "passat per l'aro" comercial.

(De nou, perdó per l'anècdota.)

Júlia ha dit...

Benvolgut Gonzalo, jo tinc una pila d'anècdotes d'aquest tipus. Fa més de deu anys, quan vaig aconseguir publicar alguns llibres em vaig trobar amb tota mena de coses estranyes, com que vaig decidir que aquella no era la meva professió, en el sentit de feina remunerada, vaig decidir deixar d'esmerçar esforços en els intents de publicació. Em vaig adonar que en el món del llibre infantil i juvenil hi havia més possibilitats, sempre que fessis el que s'esperava i calia, el que era 'de moda', perquè la literatura és una mica -o molt- com la borsa, la veritat.

Ara fa un temps m'he tornat a animar, però m'ho vull prendre amb sana filosofia, ja que altrament tens molts disgustos i he percebut l'amargor de molts escriptors i escriptores que havien gaudit d'una petita primavera per ser relegats, després, a l'oblit.

En això de la literatura, com en tantes coses, potser s'ha de tenir el cor calent -i els peus- i el cap fred. Internet ofereix la possibilitat de 'publicar-se' un mateix i avui, fins i tot, l'autoedició no és difícil ni excessivament cara. Ara bé, entec que per a una persona més jove, aquest no sigui l'objectiu a aconseguir.

Francesc Puigcarbó ha dit...

es deia Assimov cobrava a tant per paraula, per aixó escribia aquells totxos.

Júlia ha dit...

Si a mi em paguessin així, amb aquests posts on m'enrotllo tant, em podria fer una torre...