Divagacions literàries sense pretensions erudites

De vegades repasso els primers temps del meu blog i m’adono que vaig començar la cosa amb una intenció literària, parlar dels llibres que llegia. Darrerament, aquest tema ha anat de baixa, i un dels motius és perquè trobo pocs llibres que m’agradin, tinc moltes decepcions i per parlar-ne de forma negativa potser val més no fer-ho. Encara més si els llibres són d’autors catalans o castellans, perquè em sap greu tirar llenya al foc, tal i com està el mercat. Em sap greu, també per la part que em toca com a autora, que llibres que estan força bé no tinguin gairebé cap oportunitat de donar-se a conèixer, i que mediocritats més o menys tolerables gaudeixin de lloances diverses i propagandes reiterades. Per altra banda, no vull recomanar res, perquè tot són gustos i tots són respectables i el que avui agrada, demà no, i a l'inrevés, encara que de vegades caigui en el parany de fer-ho sense voler. Per tant, aviso: els meus comentaris sobre llibres no son recomanacions en cap sentit!

Malgrat el privilegi de qui pot comptar amb una pàgina al diari –aquest dijous m’ensopegava amb una plana sencera dedicada a un escolanet de les lletres catalanes, i tot plegat per no deixar massa bé el que havia escrit, o sigui, que de vegades val més que t’oblidin- o una entrevista a la tele, això no sempre funciona, i de vegades els camins dels déus dels llibres són inescrutables i enigmàtics. La gent, en general, et diu que no es deixa influenciar per la publicitat, però tots som humans i manipulables i he rebut l’obsequi repetit dels dos llibrets de contes que han publicat darrerament els autors catalans més tertulians de l'actualitat. Hi ha qui m’ha dit que no li havien fet el pes, com si fos un secret, perquè són autors que cauen bé i que tothom diu: quins bons llibres... De fet, ja desconfio de llibres tan breus, em semblen una mica la mostra de la ganduleria d'escriptors i lectors, la veritat. Ara bé, també hi ha totxanes de pes que em fan una mica de repelús, com aquests darrers que veig en mans de gairebé tothom, el de Noah Gordon i el de Ken Follet, però la veritat, parlo per bocamoll i amb prejudicis gratuïts, que no els he llegit encara, la veritat. Darrerament, per anar amunt i avall i no portar pes, en trio de lleugers, precisament, però d'autors que no són sempre tan lleugers, com Martínez de Pisón, immens, del qual tinc a la bossa de mà una narració entranyable, Maria bonita, història familiar d'aquelles que m'agraden a mi, amb misteri casolà i tendresa intel·ligent.

Com que m’agrada la novel·la policíaca i de tant en tant un bon crim distreu, vaig agafar de la biblioteca La interpretació del crim. Havia filustrat una entrevista amb l’autor a la llegidíssima contra de la Vanguardia, i també em vaig deixar enredar quan, per exemple, al magnífic blog del Francisco Ortiz hi ha un munt de recomanacions molt més recomanables d’obres d’aquest gènere. La veritat és que no em va agradar gens i malgrat les lloances reiterades al llibre vaig reforçar, per sort, la meva opinió, gràcies a alguns comentaris a blogs, sort dels blogs, vaja, on podem expressar els que ens sembli i llegir el que ens plagui. I defugir els mandarins inevitables.

Ahir tenia una sessió del grup de lectura de Meteora i tocava aquest llibret del noi del pijama de ratlles que ha tingut tant d’èxit. He de dir que és un llibre que es llegeix de pressa, senzillet, però poca cosa més. Potser així han de ser els llibres, per tenir un gran èxit, és clar. Algú, a la tertúlia, va comparar el sorprenent èxit massiu del llibre, inesperat per altra banda, al de Soldados de Salamina, un altre llibre senzillet però molt venut, que a mi em va decebre encara més perquè crec que la història del Collell i els seus voltants durant la guerra mereix un acostament novel·lístic de més volada. Sobre aquest noiet que no sap res dels nazis ni dels jueus i que no sap ni qui és Hitler, malgrat que la literatura de ficció no té perquè ser versemblant, cal dir que coneixent una mica la història de com va anar el llevat antisemita i quina mena d'escola endegaven aquells senyors, aquest nen que fa volar coloms no se’l pot creure ningú. O això em sembla a mi, que durant un temps innocent de la meva llunyana infantesa em pensava que els comunistes, maçons i jueus eren dimonis i Franco, una mena de santjordi hispànic, gràcies a l'escola d'aquells anys. I això que l'eficàcia de l'escola peninsular no ha arribat mai ni a la sola de les sabates de la germànica!

Podeu pensar que sóc una criticona. De vegades m’autopsicoanalitzo i penso si no serà enveja, fred de peus, que diuen. A mi, en el fons, m’agradaria escriure un llibre que, malgrat no ser gran cosa, es vengués de forma massiva i m’ajudés a fer calerons i a poder-me, aleshores, autopublicar el que m’agradés, sense servituds editorials i m'agradaria que m'entrevistessin a la Contra i als programes del Manzano, i que em lliuiressin el premi d'honor de les lletres catalanes i el Cervantes i tot, ai, vanitat de vanitats i tot és vanitat. Ahir, a la tertúlia de l'editorial, parlava també amb una autora d’aquests temes, dels misteris de l'èxit editorial, de la poca durada dels llibres als taulells, sobretot si no són de Planeta, de Ca l'Herralde o de la 62, i de l’excés de novel·la històrica que ens envaeix per tot arreu, fins que toqui un altre tema. Parlàvem també del conservadurisme en l’edició d’obres per a públic juvenil, conservadurisme que arrosseguem des de fa anys i que ve de la síndrome patufetista i cavallfortista que arrosseguem des de fa tant de temps. Ni temes massa espinosos, ni una excessiva originalitat, ni finals massa durs, ni més de vuitanta pàgines, encara que després es tradueixin autors d’altres països que han aconseguit èxit, precisament, amb moltes pàgines i amb temes molt més oberts. És clar que també caldria analitzar si això de literatura juvenil existeix o si hauria d’existir o quins límits té. Parlàvem, a més, de la servitud que representa destinar aquestes publicacions a les escoles, on es venen de forma majoritària, i de com també els mestres no volen -no volem- embolics amb les famílies, en general, cosa ben comprensible. Fa poc, en una presentació de novetats, em van ensenyar un conte per a petits, molt ben il·lustrat, sobre una princesa que busca el seu príncep però que acaba trobant una altra princesa amb la qual és feliç. La veritat és que ningú no havia gosat, encara, explicar-lo al seu cole. No cal dir que l’autor era estranger.

Per sort, m’he ensopegat amb una autora que encara no coneixia i que m’ha agradat molt, Ingrid Noll. Vaig agafar, a l’atzar, com acostumo a fer per les biblioteques, gràcies al fet que no costa un euro llegir i pots permetre’t deixar el llibre sense acabar i no tenir mala consciència a causa de la inútil despesa realitzada, Como una dama. No sé si és un llibre bo o no, a mi em va agradar molt, més que la història, el tractament desacomplexat de la vellesa, amb aquestes dames que enverinen marits i fan el que els plau i es critiquen i admeten la realitat de la vida i la marginació amb la qual es troben, en una edat en la qual s’han tornat gairebé invisibles per a la resta dels mortals, més joves que no pas elles. Com que em va agradar tant vaig tornar a la biblioteca i em vaig emportar Benditas viudas, que encara no he llegit. Ep, no penseu pas que tinc intencions malèvoles respecte al meu marit, que no és pas així... De fet, hi ha qui pensa i pensava que els llibres són perillosos i que llegir la Bovary estenia l'adulteri com una taca d'oli. Qui sap! La literatura és una arma carregada de futur. O era la poesia, tan sols???

Traducció castellana al blog: Caracteres Ocultos