4.1.08

Llegir de baldraga

Hi ha un fenomen del nostre temps sobre el qual caldrà fer estudis acurats, i és la proliferació de la premsa gratuïta. Deia un periodista graciós, fa uns dies, per televisió que la gent no crema trens, malgrat els retards i el mal funcionament, perquè va llegint la premsa gratuïta. La primera pregunta que em va venir al cap era per què no els cremava ell, els trens, però imagino que no hi deu viatjar massa. Les crides a la revolució sempre vénen donades per líders de les classes a combatre. El fet és, de tota manera, que aquests diaris, de qualitat diversa i en augment progressiu, formen part ja de l’itinerari habitual d’una gran part de la ciutadania.

La premsa està canviant, la podem consultar per internet, en tenim de franc, la trobem a les biblioteques, i, per acabar-ho d’adobar, hi ha hagut recentment una vaga de venedors, amb piquets inclosos, que ha palesat la crisi del sector, i en el sector incloc des del periodista al quiosquero humil. El fet és que molts quioscs tanquen o han tancat, ja en vaig parlar fa temps, i que d’altres s’han dedicat a diversificar l’oferta oferint souvenirs i llaminadures i d’altres articles estranys. El paisatge ha canviat i als qui ja som grandets la manca de quiosquers ens provoca un augment irreprimible de melangia. És clar que no són només els quiosquers, els qui tanquen la barraca; durant aquests darrers dies, passejant per la ciutat, comprovo alarmada que moltes botigues de queviures han estat substituïdes per perfumeries. L’augment de perfumeries és, per a mi, un misteri. Mengem menys i ens perfumem més? Veient el preu de moltes d’aquestes aguachirris i contemplant la publicitat que generen, retorno emocionada i testimonial a les meves henodepràvies i lavandes puig de garrafa, que encara es poden trobar al mercat, pensant, fins i tot, que faig quelcom trencador i agosarat.

Els diaris gratuïts no estan malament, la veritat. Distreuen, efectivament, de les cabòries que produeixen els retards en els transports i ens posen en contacte, en poca estona, amb la realitat immediata. Potser alguna publicació no és massa seriosa, certament, però això passa a les millors famílies periodístiques. La meva il·lusió, de cara a la jubilació, seria que un diari, quan més important millor, (però de fet em conformaria amb alguna publicació modesta), m’oferís una columneta diària remunerada. És a dir, com el blog, però amb benefici, com fan molts escriptors i col·laboradors de tota mena de premsa, que parlen de qualsevol cosa i que unes vegades l’encerten i d’altres no. La columna diària és el meu somni de futur. M’han dit, per cert, que fins i tot el senyor Espinàs va anunciar la mort d’Aznavour fa poc, per un error de percepció, en una de les seves columnes, seguides i estimades, del Periòdico, que l’Avui va tenir la gosadia de deixar-se perdre. Aquestes col·laboracions habituals tenen el perill d’haver d’escriure alguna cosa sense massa inspiració, i caure en la vulgaritat o l’error, però, vaja, és la seva feina, al capdavall. La col·laboració diària té l’avantatge que fins i tot els errors s’obliden de seguida, perquè un dia fa oblidar l’anterior, com a la vida.

En aquests diaris gratuïts també m’hi ensopego, de tant en tant, quan me’ls donen, doncs no sempre passo pels punts de repartiment, amb sorpreses agradables i articles remarcables, com, per exemple, les reflexions que l’escriptor Fernando Peña escriu, amb molta grapa, per cert, al diari Metro, les quals, pel que he pogut copsar per la xarxa, sovint provoquen comentaris diversos. Ahir parlava de les dues Espanyes, que sempre revifen, i que es palesen en temes diversos. Fins i tot, segons la seva opinió, en la percepció de les festes de Nadal, doncs hi ha que les odia i qui les estima i celebra amb tendresa i dedicació. Escriu Fernando Peña Charlón, (i hi estic força d’acord), que tot plegat depèn de la sort, de la sort de pertànyer a una família normal, que s’estima i respecta i que passa unes bones festes con la parentela en bloque cantando villancicos, riendo las gracias del tío chistoso y dejándose mecer en la suave duermevela de cariño y respeto propia de los clanes bien avenidos o a una família desarrelada, desestructurada, porque a lo mejor mamá es un cruce entre Leticia Savater y la madrastra de la Cenicienta, la abuela le paga a la botella que da gusto, papá aún no volvió del estanco adonde fue a por cigarrillos hace años...

Acaba l’autor fent una crida a la comprensió per ambdues parts, que els feliços entenguin els protestons desarrelats i que aquests aguantin perquè, al capdavall, a tots ens arriba la cuesta de enero. Jo afegiria que molta gent passa –passem- també per ambdues postures, en moments diferents de la vida, ja sigui per rebel·lia o per desengany, o per eufòria familiar transitòria, sobretot quan hi ha criatures petites al clan. Per cert, sobre els diaris gratuïts, recordo que fa anys una amiga que va voltar fent turisme pel virreïnat sureny del senyor Gil, (en pau descansi, malgrat tot), em va explicar, meravellada, que aquest líder de masses regalava un diari gratuït a tots els seus súbdits, cada dia. I després diran que no anem bé, ara ens en regalen mitja dotzena i tot... Sobre les dues Espanyes, tant de bo fossin només dues, em temo que són moltes més. Com les Catalunyes. Fins i tot he arribat a pensar que, quan més petit és un lloc i menys gent hi ha, més difícil és entendre’s, i això ho saben molt bé la gent de pobles petits, encara que la literatura modernista ens hagi deixat un regust nostàlgic envers la ruralia perduda. La sort de ser d’aquí o d’allà, com la de pertànyer a una família normal, és un element atzarós, que pesa moltíssim a la vida, encara que més d’un, de tenir sort, en vulgui fer un mèrit personal. Així doncs, la pàtria no vol dir massa cosa, si filem prim, tan sols un element casual i causal, a la nostra curta vida. Per cert, no caldria fer una campanya demanant premsa gratuïta en català, ja? Aquest ja que se sol afegir a les demandes contundents no sé si és una mala transcripció del jajaja castellà, però, en tot cas, resulta una mena de fatxenderia gratuïta, la veritat.

10 comentaris:

Deltamar ha dit...

També sento la nostàlgia dels quisquers de tota la vida. Amb el meu, a Gran Via-Calàbria, als anys setanta, manteníem críptiques converses conspiratives mentre em venia el Cuadernos o el Triunfo, converses que prudentment tallava segons qui s'atansava al quiosc. Pel que fa a les columnes diàries, recordo les de Ero ("De los Periódicos") a La Vanguardia. Amb qualsevol notícia apareguda a la premsa en tenia prou.

Júlia ha dit...

Bon dia, Deltamar. A casa meva llegien molt Ero, Deltamar, i un dia recordo que la meva mare es va enfadar perquè el periodista es queixava del fet que els diumenges no es pogués menjar pa del dia (el meu pare treballava de forner). Així veig que no vivies lluny del meu barri, eh? Grans temps, aquells dels Cuadernos, el Triunfo, el Destino i tantes altres revistes, ara, contemplar l'oferta quiosquera és una tragèdia vital, al menys per a mi.

El veí de dalt ha dit...

"De baldraga..." què en feia que no ho llegia això! La premsa gratuïta no ha matat encara els diaris, i potser, mira per on, encara donarà més ganes de llegir-los. Segueixo de tant en tant el blog d'un quiosquer "piesparaquiosquero.blogspot.com" -el món dels blogs està ple de "professionals" que expliquen coses del seu quefer diari (quiosquers, taxistes, mestres, editors,...) que t'obren molts fronts ciutadans; i em fa gràcia els seus avatars domèstics. Són minoria això dels blogs "professionals", ho sé, però acabaran proliferant. I per què ho deia jo tot això ara? No ho sé; no sé fer com tu, que comença amb un "ai" i acaba amb un "perquè" rodó; jajaja!

Jaume Puig ha dit...

Això del teu somni de la columna diaria remunerada, és el que jo anomeno "la sopa boba". A mi m'és igual si és una columna remunerada, una loteria, una herència desconeguda de les ameriques o una feina sense treballar. Tot el que em pogués mantenir sense esforç seria la sopa boba que protegiria amb tan afany com els templers el Graal. Però clar, la sopa boba també és un mite. Almenys pel comú dels mortals.

Luis Rivera ha dit...

Veig que Deltamar i jo serçien veins, no sé si en el temps. Diputació-Calabria era on jo hi vivía. I recordo els kioscos, es clar que sí. Peró no tinc nostalgia.

Aquí, a El Espinar, terra segoviana, hi han dos periodics setmanals gratuits. El de l'Ajuntament i un que sempre semble de l'oposició. Sovint son interesants, per enterar-te de fets de l'indret que si no arribaries a coneixer.

Després de toto, la premsa "seria" es prou coneguda, i amb llegir un els has llegit tots. Es evident que cadascú dona les noticies amb diversitat de enfatisme i punt de vista; cal coneixer el que llegeixes i es cuestió de cambiar titulars en cuestió de paraules.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Els jubilats estàn encantats amb aquests diaris, i les revistetes gratuites que hi ha als forners i alrres establiments de alguna informació local i moota de pisos.
Quan a l'Espinàs, jo ridia que es va mal interpretar les seves paraules ell parlava de la mort artística no de la física. Aixó de la columneta diaria suposo es el somni de tots.

Júlia ha dit...

Veí, aniré a visitar el teu conegut quiosquer. Més val premsa gratuïta que cap, i, mira, em distreu. Jo he intentat fer un blog pedagògic però sempre me'n vaig 'por los cerros de Úbeda', sóc molt poc especialista.

Júlia ha dit...

Jaume, però és que jo vull que em paguin 'per alguna cosa' i com que sóc escriptora afeccionada, doncs em faria molta més il·lusió això que no pas la loteria, la veritat. I a més, podria fer propaganda dels meus propis llibres des de la columna i es vendrien més i un dia em donarien el premi d'honor de les lletres catalanes i els meus fills cobrarien drets d'autor en morir jo i... Al capdavall, els escriptors que més llibres venen són els que tenen columnetes o tertulietes.

Júlia ha dit...

Luis, jo, de vegades, sí que tinc nostàlgia o com li vulguis dir, però intento no rabejar-mi, no serveix per a res, en el fons és ràbia de fer-te vella i que la cosa no tingui solució, ja sé que cada edat té la seva bellesa i tot això, però el pitjor és que la cosa no s'atura... I és que com deia Maragall -el poeta- 'jo que voldria aturar cada instant de cada dia i fer-lo etern a dintre del meu cor...-

Els diaris locals aquests que porten notícies del poble o barri m'agraden força, són una altra especialitat i et posen al dia, solen incloure tradicions i anuncis immobiliaris dels voltants.

La premsa té molts defectes, però, jo, per tradició familiar, i admetent que de vegades hi ha moltes pàgines que serveixen per posar a terra quan fregues, sóc força fidel a La Vanguardia i compro l'Avui de tant en tant. Molta gent considera que són diaris conservadors, però, que m'expliquin el que no ho és! Si fa dies que no compro el diari em poso nerviosa, uix.

Júlia ha dit...

Certament Francesc, els jubilats entre les biblioteques, la premsa gratuïta i l'imserso estan molt bé, avui, si no tenen xacres. Aviat penso pertànyer a aquest sector en creixement, per cert.

NO sé com va anar això de l'Espinàs, escolto sovint el programa Boulevard, de la com, de cançó francesa, i vaig sentir el presentador que ho comentava. Diu que l'Aznavour ja està acostumat que es pensin que s'ha mort, per cert. I em sembla que encara refila prou bé, si ho comparem amb d'altres.