28.8.07

Crisi d'dentitat quiosquera



Crec que un dels establiments que es troba actualment en crisi és el quiosc de diaris. Parlava en el post anterior de les evocacions que em provocava la paraula orxata. Doncs la paraula quiosc em sembla que encara avui fa aquella olor de tinta i paper antiga, profunda, inconfusible. La realitat és, però, que molt paper imprès ja no fa l’olor d’altres temps, o, al menys, a mi m’ho sembla, encara que potser perdo sensibilitat olfactiva amb l’edat, que tot pot ser.

Tinc entès que la paraula ens va arribar a través de l’idioma francès, de kiosque, a finals del segle XIX, però que prové del turc kösk (pavelló luxós de jardí) i del persa kûsk, que fa referència a una construcció més sòlida, com ara un palau o un castell. En castellà la podíem escriure també amb k i ocupava als abecedaris amb dibuixets, normalment, l’espai reservat a aquesta lletra. A més de la construcció exempta dedicada a la venda de revistes i diaris, el quiosc feia referència en ocasions als cilindres ciutadans on s’enganxaven anuncis, avisos. Al llarg del temps, qualsevol establiment dedicat a la venda de premsa va passar a ser un quiosc, com ara les petites entrades a les escales de veïnes, aquells reductes tan aprofitats on s’instal·laven, a més, rellotgers, sabaters o senyores que collien punts de mitja.

Moltes botigues més ambicioses, com ara les papereries de barri, també en crisi, tenien diaris i revistes. Dels molts indrets on, fa ben pocs anys, podia anar a buscar el diari al meu barri, en queden ja molt pocs. Suposo que la venda ha minvat, amb el repartiment de premsa gratuïta, la televisió i la ràdio, i l’accés a internet, que permet la consulta de moltes publicacions. Cal dir que les biblioteques disposen d’un bon fons de diaris i revistes, actualitzat, també, i, és clar, gratuït. Entre unes coses i les altres la cosa ha anat de baixa i l’ofici de quiosquer, una mica dur, no ha desvetllat massa vocacions darrerament. La dimissió de Rosa Regàs ha motivat alguns comentaris sobre els que ella va fer, manifestant que s’alegrava que no se’n venguessin tants, desafortunats, però que també s’han tret de context. Jo crec que Regàs, en voler donar explicacions i arreglar la cosa, encara la va embolicar més. Imagino que darrera la seva dimissió hi ha molts més motius i més greus que no pas aquesta mena d’estirabot antipremsa.

Jo no crec que es llegeixi menys el diari, però es llegeix d’una altra manera. Els qui hem pujat amb el diari com a inevitable companyia quotidiana el trobem a faltar, quan no el comprem. Els diaris tenen els seus seguidors habituals, tenim tendència a cercar aquell diari que ens diu allò que ja pensem, i, per tant, generen una certa fidelitat i un etiquetatge immediat, i a voltes injust, dels seus lectors incondicionals. Alguns periodistes flirtegen amb internet i pengen blogs, però aquests blogs són, la majoria, els mateixos articles del diari i cerquen el mateix objectiu, ésser llegits sense opció a diàleg posterior, encara que existeixi la possibilitat de deixar-hi comentaris, cosa que també es possible en diversos espais dels diaris en línia. Aquesta possibilitat serveix, més que res, per esbravar-se, però no crec que, en general, hi hagi això que en diuen un feed back amb els autors de les opinions periodístiques, la veritat.

Els quioscs de la Rambla de Barcelona, que possibilitaven un passeig tranquil i contemplatiu, esbrinant les revistes, llibres i diaris que venien, badant intel·lectualment, vaja, s’han reconvertit, per exigències del present, en una mena de botiguetes de records pintorescos de tota mena, i aquestes piles i mostraris d’objectes destinats al turisme dels nostres temps estructuren una mena de barrera sòlida, davant de la literatura efímera, que dificulta molt la badoqueria antiga. Malgrat que no m’agrada la situació, m’estimo més que puguin diversificar la seva oferta, guanyar-se la vida i continuar en actiu, que no pas que hagin de tancar, la veritat, de la mateixa manera que tolero el consum de crispetes al cinema amb tal de no perdre una altra sala. Passo per molts quioscs tancats, em temo que passat l’estiu em trobaré que n'han tacant uns quants més. Els quioscs tancats mostren sovint, encara, algun aparador on, darrera els vidres, unes quantes revistes es marceixen. Les portades perden els colors, van assolint amb el temps i l’acció de la llum una monocromia blavosa, nostàlgica, com aquest de la Plaça Bonanova que he retratat i que, malgrat no obrir, aprofita encara les seves altres parets per a publicitat diversa. Molts quioscs tanquen aviat els dies de festa, fins i tot alguns de les estacions de metro no obren en diumenge ni per l’agost. També en aquest sector s’ha esdevingut que molts nou vinguts hagin ocupat la feina, no volguda i una mica pesada, dels venedors de premsa.

Ja fa temps que els quioscs no són el que havien estat. Una curiositat és l’allau de fascicles diversos, de revistes amb regalet, de dvds. Ignoro si es venen, si aquestes col·leccions s’acaben o tan sols s'enceten. De vegades passen de puntetes, sense fer soroll, ofertes que ni tan sols saps que existeixin, com aquestes pel·lícules de Bergman que s’han exhaurit aviat. El sector de les revistes també ha canviat molt i, la veritat, per a mi, ha empitjorat. Hi ha molta revista especialitzada, poca cosa de qualitat, en general. Fa anys en comprava alguna d’història, per exemple, però ara, la majoria, ofereixen molta informació gràfica i uns quants refregits viquipèdics, res a veure amb aquells articles profunds i sucosos de Néstor Lujan i d’altres, a l’antiga i feixuga Historia y Vida de fa algunes dècades. La il·lustració guanya i la paraula perd, només cal repassar la gran quantitat de text que hi havia en alguns vulgars tebeos de l’antigor. Les revistes més generalistes, culturals, pràcticament no existeixen o són molt minoritàries i cares. Fins i tot les de tafaneries han degenerat, perquè els famosos d’ara són molt més vulgars que les estrelles de cinema que poblaven els Garbos baratets de la meva infantesa. Les revistes d’aquest tipus, en el seu llunyà origen, oferien novel·les curtes, històries de crims, breus reportatges d’interès, també. Han proliferat, com és natural, les de dietètica, cuina, bellesa, medicina natural i etcètera, però també les trobo sempre amb poca substància original.

Ara, suposo, dedicaran alguna portada a la desaparició d’Emma Penella, gran actriu, germana d’Elisa Montes i Terele Pàvez –totes tres, excel·lents, Pàvez, per a mi, immensa-, senyora de rompe y rasga que va fer papers inoblidables, com ara el d’aquella filla del verdugo i que va ser Fortunata i La Regenta abans que ningú, encara que aquests papers, que li anaven molt bé, li van arribar quan ja era una mica massa espigadeta per a protagonitzar-los. Guapíssima de jove, contundent de gran, darrerament s’havia fet popular amb aquesta sèrie de televisió dels veïns d’escala, una bona sèrie còmica però que, com passa amb tot, s’ha volgut allargar massa, y lo que te rondaré, morena. Li dedico un record, doncs. Va ser, en la seva vida privada, una senyora discreta i seriosa, com molts actors i actrius hispànics, per cert. Pagaria la pena que ens oferissin per televisió algunes de les seves actuacions juvenils, moltes d’elles oblidades o gairebé, on, en general, feia sempre papers de caràcter, Fedra, Los ojos dejan huella, Los peces rojos... Una de poc coneguda i molt interessant és La Busca, d’Angelino Fons, segons el llibre de Baroja, pel·lícula maleïda, però que, per sort, no fa massa ens van passar per televisió.

Sobre els quioscs, recordo que quan era molt petita el meu avi comprava el Siero al vespre a un quiosc del Paral·lel, el del senyor Ramon. Feia, aquest diari, una olor intensa de tinta, i sovint m’hi afegia una, també olorosa, revisteta infantil: la Florita, el Pulgarcito, el Pumby, el Tebeo... Quan vaig fer la preparació per a l’inefable comunió dels meus temps, la monja va recomanar que féssim algun sacrifici, com ara, no llegir tebeos, i jo, santa innocència, li vaig dir al meu avi que no me’n portés més. Després em va saber greu, però ja no vaig gosar rectificar i tornar a demanar-los. Quina manipulació, quins temps, quins costums!!! De vegades he pensat que els sacrificis que devia fer la monja encara devien ser molt més inútils i absurds.






16 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Es en aquests posts teus sobre el qiosk o l'orxata on viu la decadencia d'un temps, que no es sino el disoldres les coses en si mateixes, sustituides per d'altres. Sustituir la nostalgia per una sustitució del que per a nosaltres son signes identitaris, sense adonarnos, tal vegada, de que lo nou es també signe d'identitat. Jo l'hi deconstrucció, quelcom aixis com demontatatge peça a peça dels integrants de la vida instalada i que considerem perennes i deixar als magatzem el que no serveix, o el que es falç ara, o alló que ja ho era des de l'inici, pero que no ho sabiam.

Gregorio Luri ha dit...

Jo, que encara vull creure en el progrés, espero impacient el moment en què amb el diari et regalin un "taper" amb el menú del dia. Seria un gran estalvi de temps i podries triar la premsa amb criteris gastronòmics.

Júlia ha dit...

Tot canvia, Luis, efectivament, i no voldria donar una imatge massa nostàlgica, encara que de vegades és inevitable...

Júlia ha dit...

Gregorio, tot arribarà i no trigarà gaire, de moment ja et donen cullerots, plats i coses així, i promocionats pels millors cuiners del món, eppppp!!!

Francesc Puigcarbó ha dit...

He trobat una foto molt bonica d'un quiosq a venécia a ranvespre, la trobarà aquí...

http://anoharradelvalles.blogspot.com

Júlia ha dit...

Molt bonica, efectivament, Francesc,
Júlia

Gabriel Jaraba ha dit...

El meu pare també comprava el Siero al quiosc del senyor Ramon. Encara el veig, simpàtic, vestit amb granota blava i una veu un xic de pito. El quiosc encara és per a mi un santuari, la porta d'entrada a l'univers de la premsa, on un dia alguns vàrem fer periodisme per canviar les coses i ara es fa la pilota als caps de premsa de partits i institucions. Els quioscos aguanten però la premsa se'n va anar a fer punyetes el dia que els periodistes van oblidar que els seus enemics naturals són les institucions, els jutges, els policies i els enterats que parlen de "valors".

Per cert, el pare d'Emma Penella va ser l'inductor de la mort de Garcia Lorca, com recentment ha recordat Ian Gibson.

Júlia ha dit...

Hola, Gabriel. 'Alguns' quioscs aguanten, per cert, el del senyor Ramon, amb altres senyors, resisteix. Això que dius és ben cert, els motius, diversos, ahir a la Vanguardia també el periodista Vinader parlava del tema. Alguns periodistes més o menys novells m'han manifestat en ocasions que no es culpa seva, que és un sector on hi ha molt contracte 'basura', però crec que la qüestió és molt més complexa, només cal fullejar antics diaris per veure com va tot.

Cert això que dius, encara que és un episodi molt fosc, sembla que l'actriu intentava no parlar-ne mai, de fet era molt discreta en tot.

Gabriel Jaraba ha dit...

He compartit amb en Xavier Vinader militància política i taula de redacció (vaig ser el seu redactor en cap al setmanari Primera Plana). Vinader no va entrar en plantilla a cap mitjà fins que Vázquez Montalbán el va contractar per a aquesta revista, i ja es va quedar a Interviu. El periodisme que va fer només va ser possible gràcies a la protecció d'Antonio Asensio (acs) que era un editor com cal i un home bo. Aquesta és la qüestió: ara gairebé no hi ha editors de premsa com cal sino cagabandúrries o corporacions. Els nois no fan altra cosa que el que se'ls demana. A La Vanguardia llegim coses perquè en Godó sap apreciar la vàlua de les redaccions amb solera. Caldrà veure què passa amb en Jaume Roures ficat a editor quan surti el nou diari Público.

Júlia ha dit...

Hola, Gabriel, m'alegro que diguis això de La Vanguardia, perquè sembla, segons en quins ambients, que siguis un fatxa si la llegeixes. Més enllà de la línia editorial o del fet que, com deia el meu pare, sempre ha estat un diari dels que manen, ha acollit col·laboracions molt interessants i articles d'opinió d'una gran diversitat. Tens un bon currículum, tu, també, hauries de muntar un diari o revista nou, he, he. El que no et puc donar és suport com a sòcia capitalista...

T'he vist fa poc retratat a un Oriflama gràcies al qual, en una d'aquelles colles entranyables que s'anunciaven per a fer amistats, vaig conèixer el meu marit, un dia d'aquests en parlaré...

Francesc Puigcarbó ha dit...

En Xavier Vinader va anar uns dies a la escola on anava jo amb dotze o tretze anys, la Academia Caldas, resulta que no ens varen avisar que tenia certes deficièncis físiques, i amb aquelles bromes estúpides que es feien i fan a aquesta edat, li varen fer la trabanqueta - no diré qui - i va caure a plom picant de cap al terra. AFORTUNADAMENT NO ES VA FER MAL,Després, quan ja s'havia produit l'incident ens varen avisar, massa tard, però. L'altre dia era a la contra si no recordo malament, que no me la perdo mai.

Francisco Ortiz ha dit...

Otro texto lleno de nostalgia, evocativo, precioso -en todos los sentidos de la palabra-. Para mí, los momentos del quiosco son fundamentales, mi vida lectora empezó en un quiosco (estanquillo) y siempre he sido un cliente habitual, impenitente comprador de revistas que conservo (para disgusto de mi mujer)hasta que no me queda más remedio que hacer hueco. Te felicito una vez más .Un abrazo.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc, de joves fem moltes coses sense pensar en les conseqüències, de forma irresponsable. Sí, és a la contra que el vaig llegir, per això l'he mencionat.

Júlia ha dit...

Bienvenido, Francisco, yo también guardo mucho pero de vez en cuando hay que limpiar, si la casa es pequeña. Pensé en ti i en tu blog hace poco, pues compré en el mercado de Sant Antoni de los domingos, que es de revistas y libros viejos, cinco ejemplares de 'Club del misterio', de Bruguera, de principios de los ochenta, una joya, me reprimí para no comprar más, por eso del espacio.

isnel ha dit...

Caram amb la monja! Tan bé que m'ho he passat llegint el post i al final...! ;)
M'agrada molt quan parles dels quioscs que estan tancats i, a través dels vidres polsosos, es veuen les portades que es van marcint. És una imatge que m'ha portat molts records, sobretot dels anys que vaig viure a Barcelona. On visc ara no n'hi ha cap, de quiosc, però tant l'estanquera com la llibretera es queixen de la quantitat d'objectes singulars que avui han de vendre amb les revistes i els diaris. Aquestes col·leccions tan estrambòtiques que s'anuncien ara, com tots els anys per aquesta temporada, i que se solen vendre als quioscs, donarien molt també per escriure un post. I els diaris? Per què la Vanguàrdia ha de regalar plats? O El Periódico, les cassoles? Suposo que és una estratègia econòmica. Però sempre he vist millor que, si volen regalar alguna cosa, o vendre-la a bon preu, siguin llibres. No sé, sembla més coherent.

Júlia ha dit...

Isnel, quina il·lusió veure't per aquí!!! Jo, a la monja, la perdono, el passat, passat, i els tebeos no llegits dormiran 'bajo las aguas' com deia Carme Kurtz. No entenc això dels regalets, i encara, si fossin regalets, però és que has de pagar-los. En altres temps donaven llibres, i de franc. I el que deuen cobrar els cuiners per promocionar l'invent del cullerot i la vaixella!!! no vull ni pensar-hi!!!