20.3.08

Des de ponent (3)



La Setmana Santa, com Nadal, em porta, de forma inevitable, records d’altres Setmanes Santes. En la meva ignorància juvenil, pensava fa molts anys, fins i tot, que això de la lluna plena era una casualitat!!! Aquest any ha caigut molt aviat, aquesta setmana, el més aviat que podia caure, per cert. Per sort, encara mantenim la seva mobilitat, lligada a la natura i al cel, i això que a molta gent li agradaria fixar-la d'una vegada quieta, a finals d'abril, per exemple, que fa més bon temps. Les Setmanes Santes de la meva infantesa, caiguessin més aviat o més tard, eren serioses, sòbries, tristes. Començaven el dia de la Palma, amb estrena de mitjons i sabates i llarga missa amb benedicció dels rams i posterior col·locació de palmes i palmons al balcó per tal que no vinguessin les bruixes no desitjades, això si no se cedien temporalmente al monument esglesial. El dijous sant s’anava a seguir monuments, la gent es mudava, i es passava per les esglésies properes, on es resava no recordo ben bé el què i es contemplava amb admiració el monument de palmons i palmes, i, amb una mica d’angúnia, las imatges de Jesús agonitzant o ja mort del tot. La resta d’imatges estaven tapades amb grans domassos morats, que era el color d’aquells dies i avui, en un to més diluït, ha passat a ser color feminista. També s'escampava pertot una olor d'encens i de cera i de fum. A mi m'agradava, perquè, de fet, sempre anàvem a la mateixa església, que era Santa Madrona, i aquell pelegrinatge, en temps de poques alegries, resultava excitant i tot. Moltes gitanes venien farigola a les portes de les esglésies, tot feia olor de farigola florida. Després s’anava a mirar aparadors amb mones ja exposades a la curiositat dels infants. El divendres era el dia pitjor, silenciós i feixuc. Els cinemes tancaven, i això que durant tota la setmana ja programaven pel·lícules de romans i vides de sants. Però el meu pare feia festa, una de les poques de l’any fixa, amb la de Nadal, i pujàvem al castell de Montjuïc, per entre els barris de barraques i collíem rams de ginesta, flor que començava a aponcellar, generalment.



Quan el dissabte era de Glòria jo, que ja començo a ser grandeta, encara havia sortit al balcó a matar jueus a cops de tapes de cassola i soroll de carraques. No sabia ben bé, ho he de dir, què ni qui eren els jueus, i que el Déu intercultural de tots els mortals perdoni la meva ingènua crueltat infantil. De tota manera, ja en alguna ocasió havia sentit comentar, a algun adult crític amb la tradició i amb la pell més fina per copsar incoherències del costumari: però si Jesús també ho era, de jueu… Després venia la mona, al cinema estrenaven pelis i s’acabava amb tota aquella sèrie de pèplums educatius. Més endavant la litúrgia va canviar, els jueus es van reivindicar, el dissabte de glòria va desaparèixer. Malgrat això, de jove jo també participava amb fe sòlida en els actes parroquials, amb la meva colleta: ofici del dijous, via crúcis del divendres, vetlla pasqual. M’agradaven, els cants de l’època: per vostra passió sagradaaaa… A veure la Passió només hi vaig anar un any, a Esparreguera, amb l’escola, i se’m va fer llarguíssima i em va decebre una mica perquè no sé pas que n’esperava, dels efectes especials, la veritat. Me n'havien parlat tant que em vaig quedar una mica igual, la veritat.



A Barcelona hi havia poques processons, en recordo una que en deien de la Buena Muerte, per la Rambla. Quan era jove tothom bescantava la de la Torrassa, la dels murcianos, genèric que acollia tots els forasters de parla castellana, que es va fer molt famosa i que, malgrat els penjaments que se’n deien, molta gent anava a veure. Vaig conèixer a la feina un xicot andalús molt simpàtic que hi feia de romà. Els aires post-conciliars van estar a punt d’acabar amb les processons, però aquestes es van acabar recuperant i fins i tot em sembla que n’hi ha més que mai. I és que això de disfressar-se de soldat imperial, d’esquelet, de sant o del que sigui, sempre té èxit. La de la Torrassa va desaparèixer però a l’Hospitalet la dels 15+1 que va haver d’esdevenir laica, per manca de patronatge parroquial, ja té trenta anys. I per la Rambla en fan una d’estil andalús, molt i molt reeixida.



El racisme casolà feia que ens miressin amb malfiança les processons d’estil murcià, andalús. En canvi, deia la gent, per allà Valladolid sí, que en feien de maques, de respectuoses, que posaven la pell de gallina, pel silenci i els cants seriosos. Les discussions sobre el tarannà processional de l’època eren freqüents, una noia murciana, crec que de Jumilla, que treballava amb mi al despatx es va enfadar una vegada perquè ens en vam riure del que ens explicava, que anava al darrera de la processó del seu poble cantant pasodobles, i que hi havia rivalitat entre els dos grups que muntaven processons. La veritat és que ella s'ho passava pipa pel poble en tals diades i jo no, què hi farem.

Crec que, afortunadament, ens hem tornat tots i totes més comprensius i més amants de les tradicions, vinguin d’on vinguin. Barroques o austeres, tant és. La Setmana Santa, amb l’assoliment generalitzat de la categoria de xofer propietari d’automòbil va esdevenir un període vacacional més, durant el qual la majoria de gent va amunt i avall, se suposa que per descansar i les processons, passions i desfilades diverses, amb alts i baixos, han revifat força. No així, em sembla, la fe religiosa, que és tota una altra cosa, o hauria de ser-ho. Avui he vist per la tele un grup de gent ja granadeta que feia una botifarrada reivindicant una setmana santa laica. Una setmana-santa-laica, ves, quines coses més surrealistes s’escolten, pel món.

Tot ha canviat molt, s’ha desacralitzat la vida quotidiana, i hem millorat l’economia general i les possibilitats de lleure. Menjar botifarra en divendres sant seria el súmmum del sacrilegi si no fos que els sacrilegis són, avui, en la nostra societat, un acte ridícul, gairebé, i no com en altres temps, quan les monges de la meva escola revisaven els entrepans dels divendres de quaresma i requisaven els xoriços i pernils amb aplicada fe penitencial. De vegades medito en com es treballen tots aquests aspectes a l’escola, de forma totalment absurda, incoherent i que no resistiria cap anàlisi aprofundit: mona abans de rams, vella quaresma amb potes retallables brandant un bacallà acolorit de forma mironiana, oblit del moll de l’os de la qüestió, la passió i mort de Jesús, que, per altra banda, continua present d’una manera o d’una altra per tot arreu… En lloc d’una reconversió laica que comportés penitència i austeritat, sempre sembla carnestoltes.

Per sort, la tele no acaba d’abandonar els seus bons costums i ens ofereix algunes pelis adients al color morat d’abans. Com ara Ben Hur, cosa que em reconforta, encara que em sap greu que el protagonista no arribi d’entrada a un pacte de compromís amb el seu amic de joventut, Messala, i no treballi per als romans fent la puta i la ramoneta, que sigui un polític modern i possibilista, vaja, en lloc d’haver de passar tantes desgràcies abans la virtut no triomfi i no retorni sa i estalvi a casa seva, en plena primera Setmana Santa de la història. Posats a demanar, m’agradaria que aprofitessin l’avinentesa per treure la pols de pelis antigues, com aquella de El Judas, filmada a Esparreguera, i que ara es podria passar en català, una pel·lícula digna i seriosa, que em va agradar força, fins i tot quan, molts anys després, la van fer per la tele en un cicle de cinema d’aquí, amb Maria Rosa, Verd Madur i d’altres relíquies que ara costa de trobar. El missatge de la pel·lícula era que l’hàbit fa al monjo, i, així, el dolent, fent de Jesús a la Passió, acaba convertit en un bon jan i donant la vida per la veritat i la virtut. A Maria Rosa, una versió lliure i modernitzada de l'original de Guimerà, li haurien de treure avui una escena racista on una colla de xarnegos intenta passar-se de rosca amb la Núria Espert mentre a la plaça feien castes sardanes, sort que en Rabal, en plenitud de facultats, inquietant i guapíssim, la salva. Però, vaja, el Marçal de l’obra, malgrat ser català, ja sabem que és una bona peça, també.

A Batea fan una processó modesta, però amb molta participació, un grup d’homes canta antics cants en castellà i llatí, i la Dolorosa i Crist jacent fan tentines damunt d’un cadafal portat per esforçats natzarens –i natzarenes- joves. Una banda de música de Cretes anima la volta pel poble. La lluna plena, immensa, contempla l’espectacle i la primavera malda per iniciar els seus dies esplèndids, encara tímida i freda, acabada d’estrenar. Tot torna i retorna i es fa i es desfà com la sardana, i malgrat la mort i resurrecció naturals de tot plegat, la gent, no pas a nivell individual, sinó com a espècie imperfecta, sembla que sovint desenvolupa ànsies renovadores i destructores força arbitràries i perilloses. Mirant els pecats del món, el meu racisme infantil i juvenil incruent i la meva pèrdua de fe madurativa em semblen pecats venials, si més no. Com em deien a casa, quan els plantejava dubtes doctrinals o polítics, tu no facis mal a ningú... Que consti que de vegades no és gens fàcil!

8 comentaris:

Arare ha dit...

Per vostra passió sagradaaaaaa,
adorable Redentoooooooooor,
perdoneu, aaaaaltra vegaaaaaaaaaada,
aquest poble peeeeeeeeecaaaaaaaaadooooooooor!

No m'estranya que les consultes dels psicodallonsis estiguin plenes de gent amb complexe de culpa. No m'estranya gens... sempre ens hem de fer perdonar, cagundena!

La meva mare ha acabat "La descomposició de la lum". Et felicita i li passa el libre a la meva tia. Anem fent cadena, però jo ja n'he comprat 4, que et consti a les actes.

:D

Petonetsssss

tangerine dream ha dit...

D'adolescent, a mitjans anys 80, una Setmana Santa, recordo llegir amb culpa "Ultimas tardes con Teresa" perquè em semblava una obra que clarament atemptava contra la moral catòlica! Ara no entenc com podia plantejar-me això seriosament!!! La veritat és que em va costar bastant desenganxar-me de tota l'herència -diguem-ne castradora- de la moral tradicional.

pere ha dit...

De la processó de Valladolid, et puc dir que ja no és el que era: on s'és vist que les atxes dels participants tingin flames elèctriques... Quina decepció!

Aquesta nit, en canvi, he sentit cantar caramelles, com en els vells temps.

Sí, pecats venials els teus, però no perseveris :-)

Francesc Puigcarbó ha dit...

a mi en fan por aquestes processons, entre frikis, pagans i gent rara en general.
Enm canvi, m'agraden molt la cobla i els pasodobles, vull dir que no és per res personal contra ningú, simplement aquests actes de paganisme exacerbat no m'agraden.

Júlia ha dit...

Arare, et regalaré un llibre meu que crec que no tens, 'Rondalla del camí', com a premi a la fidelitat.

Sobre això dels pecats, certament, sempre estàvem demanant perdó. El meu pare, que era d'una família molt catòlica, de gran ironitzava a vegades sobre el tema i les crides a demanar perdó que els feia el capellà del poble:
-No sé quins pecats podien fer, els pagesos, en aquell racó de món -deia.

És clar que, com que es podia pecar de pensament, que ja és pecar...

Júlia ha dit...

Un gran llibre, Tangerine, per a mi el millor de Marsé.

A mi em va passar una cosa semblant amb.... les sonates de Valle Inclán! Em vaig sentir malament i tot, ai, quines coses.

Júlia ha dit...

L'església sempre s'adapta quan li convé a les noves tecnologies, Pere, el cas és que tot canviï per tal que continuï sifanofà, o sigui, aguantant el sant cristo gros els de dalt.

Júlia ha dit...

De por, Francesc, en fan molta, tot això de la sublimació de la mort, els encaputxats, les cadenes, sang i tortura, no fa massa gràcia... la veritat. De petita recordo haver sentit veritable basarda veient els penitents emmascarats, uf.