5.4.08

Prediccions, pregàries i sequeres




"Per la pluja, que ha de portar l'aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que baixi del cel fins a nosaltres".

Encara que sembli mentida, a mi encara me'n sembla, el senyor bisbe ha recomanat resar per la pluja i els polítics, àdhuc els més esquerrans i ateus no han fet pas escarafalls.

En una societat que tendeix a la multiculturalitat potser caldria recórrer a d’altres grups religiosos per sumar esforços. Com diu la dita,
que Déu hi faci més que nosaltres.


Aquestes coses són les que em fan desconfiar del procés evolutiu. Hauria de sortir un Josep bíblic, em refereixo a aquell que va rebutjar la dona de Putifar, el casto José de la cobla, que va interpretar el somni del Faraó, allò de les vaques magres i les grasses, i va aconsellar recollir i estalviar per als temps dolents. Que en un clima mediterrani tan sols ens recordem de Santa Bàrbara quan trona –en aquest cas, quan no trona- no fa cap bé a la idiosincràcia de la classe política de torn, sobretot si aquesta té aspiracions de perennitat. Sort que la memòria és voluble i estantissa.



És clar que aquí ningú no ha somniat res ni ha tingut malsons interpretables que propiciïn una acció previsora pel que fa a les aigües imprescindibles, si no plou, ja plourà. Els profetes, avui, no tenen èxit, perquè vivim al dia i cadascú arramba amb el que pot del temps de les vaques grasses i a viure que són dos dies. Tampoc és un temps adient per rebutjar les senyores dels Putifars de torn i, a més, la castedat no és un valor en alça. A causa d’això del rebuig a Madame de Putifar, el pobre Josep bíblic va quedar sempre sota sospita d’homosexualitat i a La Corte de Faraón va haver de patir una paròdia més cruel que les poloneses. Això de Putifar ja és un nom amb força ressonàncies dubtoses, és clar.

No sé si no acabarem remullant les relíquies i tot. En èpoques passades, algunes relíquies de sants, entre les quals les de la meva santa preferida, Madrona, es portaven en processó al mar o als rius, quan es demanava pluja i es remullaven una estona. Com que la humitat en perjudicava la conservació i com que les relíquies eren un bé molt preuat, tal pràctica, de forma prudent, es va prohibir.


En tot cas, molt soroll per a no res o per a gairebé res, per a treure de les despeses la xocolata del lloro i plorar una mica, llàgrimes de cocodril, que sempre es poden desalar. Si tan malament anem per què no ens tallen l’aigua durant unes horetes, per exemple? Potser perquè mides d’aquest tipus restarien vots al personal? Avui pregaré per la pluja, sí, però també per tal que es reconsiderin mides com aquesta dels vuitanta per hora, que m’ha donat un disgust aquest cap de setmana, amb un paperot que li han enviat al meu espòs per imprudència retratada i que comporta pagar, amb rebaixa, gairebé 100 virolles. Diu que el carter en duia una pila, per repartir. Això sí que són vaques grasses. Doncs mireu, ja en tenen per comprar aigua a preu d’or, amb aquests calerons.
Sempre hi ha coses bones, a la vida, i sorpreses, i així, voltant a la recerca d'imatges bíbliques m'he ensopegat amb un blog molt interessant que em plau recomanar:
Tradición Clásica, de Gabriel Laguna, un professor cordovès.

Traducció, sempre aproximada, al castellà: Caracteres Ocultos


16 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

com deia Gilbert Becaud, un dia la pluja per fi vindrà, i serem molt rics, tot gràcies als precs del sr. Bisbe o no se que és en Sistach aquest, i d'en Mossen Baltasar.

Júlia ha dit...

Ai, quina cançó, quants records, Francesc...

Ells sí, que en seran, de rics. Amb pluja o sense.

Arare ha dit...

I si fem una processó? seria "guai"... tots amb els ciris, jo, si voleu em poso mantilla i peineta, sempre m'ha fet ilu!

La pobra Madame Putifar tenia un nom que segurament no es mereixia... però el consell de Josep no és gens despreciable. Gairebé tan interessant com el de la faula de la cigala i la formiga:

¡Ay! ¡Pues guarda "pa" cuando no haya!

Bon diumenge, Julieta.

Marali ha dit...

Boníssima la ironía, me'n adono que en els blogs ara està passant el mateix que durant la campanya electoral, tots parlem del mateix, lo ditxosa sequera, les pluges, el clero i els polítics; això vol dir que ens preocupen o interessen quasi les mateixes coses tot i que alguns ho veiem de manera diferent a d'altres.
és Veritat però, que (jo no soc massa estalviadora) caldria una miqueta més de previsió com diu l'Arare.

jaka ha dit...

Doncs jo una vegada vaig anar a una processo d'aquestes de "rogativas", ara de ploure, ni gota, ni gota.

Crec que quan canvii el temps aixó pot ser Macondo.

=;)

Júlia ha dit...

Una processó virtual, podríem fer, a Santa Tecla...

La pobra senyora Putifar devia patir molt car sembla que el marit era un eunuc i el Josep aquest encara no havia sortit de l'armari.

Ara bé, pel que fa als consells al Daraó, xapó.

Espero que hagi anat bé el viatget, Arareta.

Júlia ha dit...

Marali, estic d'acord que falta previsió, però crec que en això no es pot fer una crida a la responsabilitat individual, jo tanco l'aixeta i el veí s'ho passa pel folre, calen mides socials, generals.

I sí, ja estic tipa del tema de la sequera i el deixo aparcat fins a nova alarma.

Júlia ha dit...

Jaka, potser no tenies prou fe?, és com allò del Rector de Vallfogona, que deia que els seus feligresos tenien poca fe perquè havien anat a demanar aigua sense paraigües...

pere ha dit...

A mi em fa l'efecte que ploure, plou, però sembla ser que no plou on hauria de ploure. I d'aigua el món n'és ple; la salada, a quatre passes... Ara, als polítics els costa fer els deure i sempre troben excuses.

Per cert, no trobes que seria el moment de representar Cigales i formigues (que si no m'equivoco parla de la pluja)del nostre admirat Rusiñol? Quina dem l'any que cueja cloenda més oportuna! Però els del teatre tampoc estan per la feina.

(la meva prudent esposa també va rebre un paperet similar al del teu estimat espòs. No seria prudent repetir aquí les seves paarules ni descriure la seva cara)

Júlia ha dit...

Òndia, i tant... és que l'Any Rusiñol (posem-nos drets i fem l'ona) ha passat molt de puntetes, i em fa molta ràbia, ja que és un dels meus ídols, don Santiago, com ja saps.

Francisco Ortiz ha dit...

Cierto: se veía venir que no habría agua, pero poco se hizo. Se veía venir que no se podía construir tanto -ni ganar tanto dinero a espuertas-, pero nada se hizo. Y los remedios son mediocres, tapajosos y vulgares. ¿A quién beneficia tanta infamia y tanta imbecilidad?

Júlia ha dit...

Francisco, siempre hay quien se beneficia, no sólo de eso, sinó de desgracias peores. Efectivamente, todo, de alguna manera 'se ve venir' pero los intereses diversos, electorales, económicos, emplean la táctica del avestruz mientras la cosa les funcione.

Anònim ha dit...

Bones!

som l'Abel Queralt i la Gemma Rovira de Rac1 i estem preparant un tema sobre les pregàries que es feien al passat per demanar pluja. Hem vist que en fas alguna referència al teu text, i era per si ens podies facilitar alguna font d'informació.
Moltes gràcies,

Abelunimbus.blogspot.com

Júlia ha dit...

Abel i Gemma, no sóc gens experta en això, només sé el poc que sé perquè al barri vaig fer una xerrada i escriure una ressenya sobre Santa Madrona, que havia estat invocada per a obtenir pluja també, i en algun lloc vaig trobar això de remullar les relíquies. Crec que, per exemple, al costumari d'Amades o als de Capmany podeu trobar força cosa, a més de la memòria oral de molta gent gran, que també és important.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies!

Una última pregunta... he estat consultant per internet i només trobo referències a aquests costumaris, però no contingut dels mateixos. La consulta la vas fer on-line o saps si hi ha algun fragment a la xarxa?

Júlia ha dit...

Hola, Anònim que suposo que ets l'Abel,
La consulta la vaig fer als llibres que tinc per casa, 'en paper' tradicional. No crec que el Costumari estigui a la xarxa, al menys de moment. Haureu de consultar biblioteques convencionals, a qualsevol biblioteca normaleta el trobareu, són cinc volums però amb un apèndix al final. Sobre Santa Madrona, el mateix, sobretot en un d'antic sobre sants barcelonins.