Dimecres vaig assistir a una xerrada-sopar sobre la relació entre biologia i cultura –més o menys-, al barri. La feia Josep Maria Masjuan, a qui jo recordava dels gloriosos anys de les escoles d’estiu de finals dels seixanta i primers setanta, jove i fent estudis i enquestes sobre molts temes. Masjuan ha restat lligat al món escolar, a través de Rosa Sensat, durant molt de temps. Professor emèrit, van presentar-lo. Òndia, com passen els anys.
La xerrada i la tertúlia van ser molt interessants, Masjuan i el pensament sobre el que representa la cultura han evolucionat molt des d’aleshores. Penso, com ell, que les coses són molt més complexes del que crèiem, que la part genètica és molt important i que la cultural no es pot delimitar amb facilitat. En aquelles èpoques crèiem en el poder de la cultura d’una forma ingènua, que responia a moltes teories suposadament serioses.
Van sorgir diferents temes, educació, violència domèstica, rols femení i masculí. Em temo que moltes persones, malgrat escoltar i debatre, es van quedar amb el discurs oficial actual, pels comentaris que vaig sentir i per les preguntes i precisions que es van fer. HI ha una crisi a l’entorn d’aquell progressisme, profunda, però els dogmes que va generar costen d’esberlar, perquè els dogmes es mantenen durant molt de temps i van formant una crosta important i sòlida.
En el fons tornem a saber que no sabem res o molt poca cosa, que l’evolució cultural-tecnològica i econòmica no comporta una evolució positiva, exactament. Hi ha qui intervé en el debat de forma visceral afirmant que ara estem millor que abans. Cadascú, com sempre, interpreta el món tal i com el veu des de la seva òptica particular. La visió global, empàtica, es fa difícil d’entomar. Només cal constatar, per exemple, que no tothom té la sort de morir en una societat millor que la de la seva infantesa...
La xerrada i la tertúlia van ser molt interessants, Masjuan i el pensament sobre el que representa la cultura han evolucionat molt des d’aleshores. Penso, com ell, que les coses són molt més complexes del que crèiem, que la part genètica és molt important i que la cultural no es pot delimitar amb facilitat. En aquelles èpoques crèiem en el poder de la cultura d’una forma ingènua, que responia a moltes teories suposadament serioses.
Van sorgir diferents temes, educació, violència domèstica, rols femení i masculí. Em temo que moltes persones, malgrat escoltar i debatre, es van quedar amb el discurs oficial actual, pels comentaris que vaig sentir i per les preguntes i precisions que es van fer. HI ha una crisi a l’entorn d’aquell progressisme, profunda, però els dogmes que va generar costen d’esberlar, perquè els dogmes es mantenen durant molt de temps i van formant una crosta important i sòlida.
En el fons tornem a saber que no sabem res o molt poca cosa, que l’evolució cultural-tecnològica i econòmica no comporta una evolució positiva, exactament. Hi ha qui intervé en el debat de forma visceral afirmant que ara estem millor que abans. Cadascú, com sempre, interpreta el món tal i com el veu des de la seva òptica particular. La visió global, empàtica, es fa difícil d’entomar. Només cal constatar, per exemple, que no tothom té la sort de morir en una societat millor que la de la seva infantesa...
La qüestió femenina també desvetlla passions i es repeteixen tòpics diversos. Tenir els fills als quaranta anys és normal? Té prou llibertat la dona de classe mitjana per triar el seu rol, quan el pensament dominant en la majoria d’aquests sectors socials cultes és que s’ha de realitzar fent carrera i assolint fites professionals abans de la maternitat? La insistència en el càstig als mascles violents, amb tota la faramalla mediàtica que provoca, permet analitzar el tema des del punt biològic amb serenitat? Què hem de fer amb els pederastes si la genètica i la biologia manen? Em temo que unes religions substitueixen les altres, però no acabo d’acceptar que la societat segueixi una línia progressiva de millora constant. Se suposa que això és ser pessimista. L’optimisme visceral el que fa és impedir l’anàlisi aprofundida del capteniment humà.
El pes de la suposada cultura ha fet que la pobra gent que té la desgràcia de tenir un fill desestructurat se senti culpable, alguna cosa deu haver fet malament, pensa. Mentre que qui ha tingut sort es posa medalles. No estem molt lluny d’aquelles èpoques en les quals es pensava que fins i tot els defectes físics dels fills es devien als pecats dels pares. Existeix el mal? I el bé? Estic d’acord també en un altre tema, que Masjuan menciona: els homes no som tan lluny dels animals, encara que ens ho sembli. Hi ha espècies no humanes que tenen cultura pròpia i no s’agredeixen tan sols per qüestions alimentàries sinó territorials, sexuals. El mite de l’animal bo i de l’home bo s’esberlen.
Masjuan, com Pons quan va venir al barri, em semblen persones obertes, que han evolucionat vers l’intent de comprendre la complexitat. En canvi, hi ha molt d'ancorament progre als dogmes suposadament esquerrans, que amb l’ús i abús s’han tornat conservadors i immobilistes. A l’escola, aquests dogmes perduren i es reprodueixen, com ha fet notar també Cardús en moltes ocasions. Que un jove sigui dogmàtic i arrauxat resulta acceptable, encara que perillós. Que una persona adulta, de més de seixanta anys, s’ancori en aquestes opinions, em costa d’entendre i crec que només porta a opinions revanxistes i simplistes. Però així és el món i en ell hem de viure... i conviure.
10 comentaris:
L’altre dia el Sánchez Dragó comentava en el programa del Jordi Gonzàlez de la noria, que des del segle V aC tot era decadència, perquè aquell va ser el segle dels presocràtics, de Buda, Confuci, i no sé qui més, fa anys que vaig llegir la seva història màgica d’Espanya i no em va agradar gens i no vaig entendré el prestigi que tenia tal llibre. Júlia tu potser et consideres pessimista i nostàlgica d’altres temps però hi han alguns que encara ho són més.
Pineto.
Vaja personatge em treus, anònim, no dubto del seu saber però és una persona una mica singular. No em considero pessimista ni nostàlgica en aquest sentit, d'enyorar passats millors, perquè, precisament crec que tot és relatiu i que cadascú parla des de l'experiència individual. Que en el nostre àmbit estiguem evidentment millor que fa cinquanta anys no vol dir res perquè aquest temps, en la perspectiva humana no és res i perquè avui també hi ha gent que pot pensar que a casa seva vivien millor fa cinquanta anys. Ai, no sé si m'explico o m'he fet un embolic.
Deixeu-vos d'endergues que anem endavant, sempre anem endavant, i aixó que encara no sóm humans. Quans als progres ancorats es terriblement patètic veure'ls. Sanchez Dragó n'ès un clar exemple
Aquest "em temo que unes religions substitueixen a les altres" trobo que és un pensament encertat en la mida que convinguéssim que, en aquest cas, "religions" es pot entendre com a "seguretats".
Crec que la religió és una altra cosa.
Em sembla una evidència el progrés científic i tecnològic dels humans que en gaudeixen -que son una minoria-. Una altra cosa ben diferent és el progrés "humà" dels humans, i em perdonaràs la redundància, tot i disposant de les eines tecnològiques.
Gens i cultura, dues components o vies per a un intent d'explicació de determinades qüestions que has esmentat.
Em permeto una pregunta innocent: gens i cultura, ho poden "explicar" tot?
D'acord, Francesc, potser tens raó, però crec que tenim moltes ensopegades de tant en tant.
La religió, Xiruquero, em sembla que per cadascú és una cosa ben diferent.
Jo ho deia en el sentit de necessitar dogmes.
No sabem si ho poden explicar o no, de fet no sabem res, però la transcendència religiosa tampoc no pot explicar res perquè no és demostrable.
Hem de viure amb tota classe d'inseguretats, això toca.
No em referia Júlia, a la religió com a eina d'explicació de comportaments o d'etologia humana.
Ans al contrari, si tot és "explicable", per via genètica o cultural.
És a dir, també pel que fa al que tu esmentes a l'article, si no hi ha límits al coneixement.
Cal que no ens posem límits al coneixement, però vol dir això que
no és pensable que en tenim?
To té -pot tenir- explicació?
Et responc de forma casolana i poc científica, Xiruquero:
Tot és explicable, una altra cosa és que les explicacions ens serveixin.
No podem saber si hi ha límits, de moment.
La vida i la història han demostrar que de vegades els límits s'han esberlat i que d'altres han ressorgit.
No podem saber res amb certesa, aquesta és la tragèdia. La ciència ho va creure, les religions també, però no hi ha cap resposta prou sòlida. No tenim solucions per a res, més aviat per a ben poques coses.
Però res, a passar un bon cap de setmana, de tota manera.
La Historia Mágica de España de Dragó me pareció un libro excelente, de un autor que abandonada la ideología del comunismo hispano se encontró con el Super Yo de Nietszche. Ultimamente se ha convertido en un propagandista del PP, en una televisión sectaria, como tantas otras, que paga el dinero público.
Quien vive en la cultura y bebe de ella fundamentalmente, se limita, porque se expresa por arquetipos y paradigmas. Nada más terrible que poner en solfa las verdades de hoy de las culturas nacionales, que son hijas de los intentos de convertir a lo nacional en ejes de la vida social.
La evolución de Sánchez Dragó ha perjudicado su imagen y también su obra, la gente joven no puede separarlas, a mi me pasaba con Pla, hace falta crear una cierta perspectiva para valorar estas cosas.
Tens araó en això de la cultura, Luis, els arquetips i paradigmes sobreviuen i es reprodueixen i costa molt refusar-los o qüestionar-los sense caure en un nou dogmatisme, malauradament.
Publica un comentari a l'entrada