4.5.08

Gües quin Collins


Vaig llegir fa poc al diari una notícia breu sobre el fet que les persones que viuen a Lesbos s’han queixat, amb tota la raó, crec, del costum que s'utilitzi el seu gentilici per a definir l'homosexualitat femenina. Quan van pel món dient que són lesbians i lesbianes o que tenen costums lèsbics es veu que tothom (potser no pas tothom, però sí molta gent de poca cultura integral, barroera i maliciosa) fa molta barrila. A més, sembla que Na Safo, poetessa culpable de tal tradició semàntica, era, en realitat, bisexual, fins al punt d’haver-se suïcidat per culpa d’un senyor. És clar que podem fer servir lesbis i no pas lesbians, però tant és, comprenc el seu patiment.

Aquests dies m’ha arribat per email la imatge que enganxo al post i que sembla que corre fa temps per la xarxa. M’ha arribat a través de Gazophylacium, qui l’ha rebut de Víctor Parèmies, ambdós senyors de blogs de gran tradició i contingut notable, i d'alt voltatge lingüístic. Sembla que l'han fet circular amb la intenció d’aconseguir unanimitat en la temàtica dels posts d’avui, dilluns, 4 de maig, d'intentar un consens comentarístic a l’entorn del tema que la imatge suggereix. vaja.

Jo no sabia que el mot polaco referit als catalans fos ja tan famós a nivell universal, com per ésser inclòs sense complexos en l’ínclit Collins, diccionari albionès de prestigi. Imagino que els polonesos i poloneses poden arribar sentir-se com els de Lesbos quan van pel món i algú els diu, en broma, i, és clar, en altres llengües que no són el català: polacos eh, apa, garrepes, ceballuts, no demaneu tant, que us beureu l'Ebre, carallots, parleu cristianu. I coses pitjors. Imagino un polonés de qualsevol sector professional aterrant, per exemple, a la COPE per parlar de les seves fites i com el pobre pot haver d’aguantar somriures de complicitat mal intencionada, comentaris de doble sentit que no podrà copsar i sarcasmes diversos. Per no parlar de quan es trobi amb persones de més volada i li mencionin l'avara povertà dantesca, en un context adient, o, en cas d'haver assolit fites de poder s'hagi de sentir allò altre de Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani! O potser, fins i tot, el culpin de la venjança catalana, desenvolupada pels braus almogàvers i que es vol minimitzar, amb l'excusa que molts dels venjadors sanguinaris no eren catalans de soca-rel sinó mercenaris de procedència extra-comunitària. Estic segura que els polonesos ja deuen patir, en el seu context geogràfic, penjaments prou adients a la seva circumstància precisa, proferits per veïns més propers, ben segur, perquè això de posar motius i malnoms és antic i universal.

Avui que tothom reivindica la revisió seriosa de les frases fetes, perquè ja els suecs no es fan el suec, ni la gent s’acomiada a la francesa, ni l’enreden com a un xino, ni treballa com un negre, ni va com un gitano, ni és hipòcrita com un jesuïta, ni fa barrila excessiva com un mursiano, ni és ordinari com un xarnego, ni gelós com un moro, ni deixa la porta oberta com un madrileny, ni té el cap gros com els mataronins, ni els pagesos fan el pagès, ni els de can fanga pixen pels pins urbans, ni els badocs baixen d'Arbeca, ja que els tals defectes i capteniments s’ha comprovat que responen a actituds d'idiosincràcia individual i no pas col·lectiva, hem d'exigir, per la part que ens toca, que els polacos no siguin catalans, ni els catalans, polacos, a no sé que, per atzars de la vida, hagin aconseguit la doble nacionalitat. Per manies de senyora madura reprimida, m'abstinc de fer broma sobre la lamentable qüestió de les pràctiques sexuals amb denominació d'origen (grec, francès...) doncs la cosa ja fregaria el mal gust de forma excessiva. No sé si ve a tomb, però expliquen que la meva àvia paterna, de la Garrotxa profunda, quan volia bescantar algú li deia sipaio del coll tort; jo no sabia aleshores què volia dir, evidentment, i ella i els seus, carlins convençuts, l'aplicaven, sembla, als antics liberals. He vist que és una paraula ben actual que s'aplica en moltes circumstàncies diverses, a molts països, referida a botiflers i traïdors, generalment, i fins de vegades, en contexts contradictoris, perquè les paraules tenen això, que de vegades són escarrassos adients per a qualsevol utilitat. Com els avenços tecnològics, vaja.

En aquest món amb més cultura, on avui sabem, gairebé tots i totes, que a Lesbos hi pot haver lesbianes homosexuals, lesbianes bisexuals i lesbianes heterosexuals, les coses se’ns han complicat molt i cal tenir cura en parlar i escriure i revisar els paràmetres antics que conformaren la nostra parla intranscendent i barroera, ja que qui diu el que pensa no pensa el que diu i el pensament va lligat a molts costums ancestrals que avui resultem arnats i obsolets. I sinonimitzar alegrement, sense fonaments científics acurats, és un perill per a la convivència. Admeto que la tevetrès amb això del polònia i el polonius encara ha acabat d'arrodonir els malentesos.

S'ha d'anar al tanto, que quan les coses surten a la televisió i es reflecteixen en els diccionaris ja no hi ha qui les arregli. Mireu, els pobres bàrbars, per no parlar llatí han quedat lligats per sempre a les barbaritats. En escriure sobre aquest tema m'ha vingut al cap un fragment de teatre clàssic molt conegut, recuperat dels calaixos de la memòria, dels arxius mentals dels meus temps del batxillerat elemental. En castellà tothom sap què diu quan diu villano, el diccionari recull coses com ara falto de buena crianza, grosero, que realiza acciones innobles. Però fa molts segles, en el teatre aleshores modern i avui clàssic, ja els villanos, que eren, de fet, els habitants de les villes, una mica més pagerols que els cortesans, es queixaven del tema, com van recollir Calderón i Lope. Vegeu un exemple de El villano en su rincón, de Lope de Vega (cal dir que malgrat la bona intenció i l'enginy del personatge, cortesano mai no ha arribat a ser un insult semblant al de villano, excepció feta, és clar, de quan la cosa s'aplicava a les senyores, que, a més, ja sabem com les gasta, el llenguatge, en aquest tema i de que es tracta quan es parla d'una cortesana, és com ara allò de l'home públic i la dona pública). Va, doncs, a practicar una mica de castellà:

JUAN:
Creo que os he de reñir
con las hoces en las manos.
Salid acá, cortesanos.
FILETO:
¿Ya escopienzas a reñir?
Pero donaire has tenido,
pues cortesanos nos llamas,
pensando que nos infamas
con ese honrado apellido.
JUAN:
Fileto, el nombre "villano,"
del que en la "villa" vivía
se dijo, cual se diría
de la "corte" el "cortesano."
El cortesano recibe
por afrenta aqueste nombre,
siendo villano aquel hombre
bueno, que en la villa vive.
Y pues nos llama "villanos"
el cortesano a nosotros,
también os llamo a vosotros
por afrenta, "cortesanos."

Per cert, trobo per aquests diccionaris del món i la xarxa que polac té el seu origen en el llatí medieval i que de fet vol dir 'home del camp', o sigui, en certa manera, també seria un villano, quines coses... Bé, posats a demanar, crec que el diccionari en qüestió hauria de cercar un nom més adient, al menys en les seves edicions, si en té, en català. Collins ens evoca fantasmes testiculars de poca volada, sovint sento l'exclamació que utilitzo en encapçalar aquest post, eufemisme anglòfil per a no dir les coses pel seu nom. Vinga, fem una mica de poesia catalana, ara:

A un important diccionari
m’he vingut a ensopegar
que donen com a sinònim
de polaco, català.
No em fa ni fred ni calor,
Chopin va ser polonès
I també Madame Curie
si és que no ho tinc mal entès.

De què ve tal confusió?
Sembla que algú no ens entén
quan parlem, pobre raó,
que per ximple, no m’ofèn.
Expliquen que allà, a la mili,
va començar la qüestió,
quan als nois no comprenien
els companys de batalló.
Ara que ja no hi ha mili
val més no fer-ne cabal,
a mi que em diguin polaca
la veritat, m'és ben igual.
Però si un polonès tossut
diu: jo català no ho sóc,
aconsello en els del Collins
que no llencin llenya al foc.
Doncs que això de ser polaco
quedi, si es vol, tant se val,
encara que sembli un taco
pel llenguatge col·loquial.
Òndia, em vaig proposar de fer un breu apunt polac i m'han sortit una rastellera de collinades de tota mena. Per cert, durant les meves investigacions acurades sobre tema tan punyent, he trobat que això de polaco, que ve del llatí medieval (wikipèdia díxit), vol dir, de fet 'home del camp', 'camperol', una mica com villano, vaja. Comentar el fet em portaria molt enllà, als cortisans de les corts, a les cortisanes no villanes i a un munt de consideracions diverses, així que paro. Crec, per cert, que el nom de Jordi també vol dir quelcom semblant.




29 comentaris:

vpamies ha dit...

Júlia, déu n'hi do el que dóna de si una sola imatge.

Al pròxim experiment et donarem menys temps per preparar-ho... :-)

Gràcies per la incondicionalitat. Només volia apuntar un parell d'idees: no cercàvem unanimitat, ans al contrari: diversitat i punts de vista ben diferents, que enriqueixin el joc d'imatge.

I també volíem sortir-nos de l'àmbit lingüístic i abordar-ho des de qualsevol altra temàtica, com s'està veient en les més de vint aportacions fetes sobre la imatge.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ets un cas, ets la I i jo en sóc el puntet. Ara, ja ho veus, som "polacos de segona"

Júlia ha dit...

Gràcies pels comentaris, ja sé que tinc tirada a l'excés (a l'excés grafòman, no pas als altres, ep), és que no puc fer-hi més, ai.

Tinc ganes d'anar a voltar per tots aquests blogs polonesos, a veure què diuen, així que pugui us passo a visitar...

Júlia ha dit...

Sobre la unanimitat, només ho deian en el sentit de la unanimitat de data i hora, no pas de continguts, és clar. Només faltaria...

Josep Sagarra ha dit...

Równie jesteś ten catalanes rezygnować ten od ten język

Albert, l'Herald ha dit...

Amics bascs fa anys em digueren que allà deien "polacos" el seus "xarnegos". Tinc l'edició del Collins Master del 2006 i hi diu el mateix. Com resulta que està editat per Random-Mondadori, Travessera de Gràcia 47-49 entenc que el que procedeix és formalitzar una protesta via Cultura o directament a l'editorial o un boycot a Collins.

Júlia ha dit...

Josep;

??????????

Júlia ha dit...

Hola, Albert, ben retrobat siguis,
em penso que alguna cosa s'ha fet, però no sé si 'oficialment'.

Puigmalet ha dit...

Meravellós, el breu apunt. Erudit, culte i deliciosament literari. És un honor haver propiciat un escrit així. Fins aviat!

Júlia ha dit...

Mil gràcies, Puigmalet!!!!

Toni Santillán ha dit...

Molt erudit i ben travat aquest comentari.

Greg ha dit...

Portaba un cuant temps escribint i ara també m´he pasat als blogs. Veig que tu ja ets un expert. Podrias donarme si us plau la teva opinió sobre el meu blog http://diaridelgreg.wordpress.com/

Luis Rivera ha dit...

Curiosament, l'any 65, essent-hi jo a Mallorca, els soldats de "reemplazo" deiam "polacos" als mallorquins.

De fet, una cançó de milicia que es cantaba al acabar la mili, deia més o menyr:

"Adios Paseo del Borne,
adios calle SDindicato,
adios barrio de las put...
y adios, jodidos polacos"

Y curiosamente, en un estrafalarii intent d'atracament que vam patir l'Ana i jo a Florencia, fa uns anys, al acomiadarnos a l'interior d'un bar, l'atracador que ens había sentit parlar en español, seguint-nos ens va insultar amb molta rabia: ¡"Catalanes"!

L'Ana, que es madrilenya no ho entenía.

Júlia ha dit...

Gràcies, Toni! Bon dia!

Júlia ha dit...

Greg, no sóc un expert, sinó una experta, he entrat al teu blog i em sembla molt bé, endavant.

Júlia ha dit...

És que sembla que els catalans no tenim pas l'exclusiva de la polacoritat, és clar, sinó que el mot es fa servir a tort i a dret per a mencionar aquells que un altre no entén parlant. La vida de les paraules és estranya i llarga i els retorns als orígens propicia moltes sorpreses, per cert. Ves que ha passat, amb els 'gallegos' per allà les amèriques. A partir del recorregut de la paraula es poden muntar moltes teories, gairebé totes errònies i parcials. Els mots que mencionaven mancances psíquiques com ara imbècil, idiota, subnormal i, recordem-ho, 'mongòlic', han passat a ser insults purs i durs i s'han hagut de cercar nous eufemismes i termes mèdics per a no ofendre ningú.

En el cas de l'atracador, 'suposo' que era italià, però... ves a saber! Tot plegat val més prendre-ho amb humor, això ja passava de poble a poble, el meu pare era de Mieres i als de Santa Pau els cantaven:
'Santa Pau, vila merdosa, poca gent i carmellosa, Santa Pau vila merdera, poca gent i carmellera'.

I si això quedava en paraules, encara bo. De vegades aquestes cantarelles, entre pobles i barris, acabaven a cops de roc i garrotades. Jo tinc un cosí que quan era més jovenet i anava a futbol comptava amb un doll d'insults 'geogràfics' per als àrbitres, segons la seva procedència, era un pou de ciència d'aquesta mena.

Tenim una innata tendència al menyspreu del foraster, els humans. Encara que sigui el veí de replà.

Júlia ha dit...

No m'estranya que l'Ana no ho entengués, Luis, si no estàs 'en el ajo' moltes d'aquestes coses et sobten, que és el 'normal'.

vpamies ha dit...

Júlia, penso que en el comentari anterior dones unes quantes claus per intentar entendre l'origen d'aquesta denominació i l'origen de la majoria de denominacions despectives: mals veïns. :-)

D'això en va ple el refranyer tòpic (el de les dites tòpiques).

Jo ncara apuntaria una altra possible versió: la geogràfica.

Seria el Catalunya vs Espanya i Polònia vs. Europa... No sé ja sé que és anar una mica lluny.

però això em quadraria amb que als valencians no els diguin polacos, sinó txecoslovacs... que vénen a ser els polonesos del sud. ;-)

Aportacions com el teu escrit han donat un caire esplèndid a l'experiment.

Gràcies, Júlia!

Júlia ha dit...

Doncs ves a saber, Víctor, això de l'origen etimològic és molt pelut i controvertit, només cal veure com el mateix Coromines va fer una relliscada amb allò de la 'xiruca'...

Luis Rivera ha dit...

Evidentment, Julia, era italiá. Perque a molts indrets d'Italia, catalá es un discurs, més o menys com aquí es podría dir de "gabacho".

Curiosamente, el terma "guiri" en anglés vol dir "carlist" que ve del us vasc de "guiristino", o soldat de la facció de la Reina Cristina a las guerres carlistas. A França es, directament, sinónim de "meteque".

A Espanya es comença a fer us describint a turistes anglesos, i per extensió a tot anglosaxó que ens visita.

Ara bé, si ens aturem a "polaco", cal veure aquestes definicions:

Gran Diccionari de la Lengua Española Larousse:

4 TEATRO Se refiere al individuo de uno de los bandos en que se dividían los aficionados madrileños al teatro, en el siglo xviii y principios del xix.
5 despectivo Se aplica a la persona originaria de Cataluña.

Diccionari Avançat Castellano-Catalán VOX :

polaco
adjetivo, sustantivo masculino y sustantivo femenino
1 (de Polonia) polonès, -esa
2 despectivo (catalán) català, -ana
sustantivo masculino
3 (idioma) polonès

Es a dir: la campanya per a treure l'acepció al Collins em sembla absurda, perqué el mot té significacions d'us i sentit. Solsamente ens mancaría començar a netejar els diccionaris d'inconveniencies, per molt que puguin resultar incorrectes.

Luis Rivera ha dit...

Fé d'errors: He escrit, en la referencia a l'us de "catalá" en Italia com "discurs" en lloc de "insult"

vpamies ha dit...

Luis, ningú ha demanat de treure el terme del diccionari Collins, ni s'ha pretès fer cap campanya ni boicot.

Un altre tema és que arran d'aquest joc, s'hagi pogut plantejar l'oportunitat o inoportunitat que aquesta accepció aparegui en un diccionari bilingüe d'ús. I, com pots veure, les opinions no són pas coincidents.

Com a coorganitzador de l'esdeveniment et puc garantir que només era un divertimento, per veure què se'n pot arribar a dir d'una imatge que, pel que sigui, no ens deixa indiferents.

Júlia ha dit...

Luis crec que possiblemetn sí que hi ha qui no troba bé que aquest 'sentit' sigui els diccionaris, ara bé, pel que fa als posts, com diu en Víctor, ha predominat el bon humor, cosa que em reconcilia amb el catalanisme no fonamentalista.

Jo ho deixaria com està, ara per ara, més que com a pejoratiu ho qualificaria, tal com va tot, de 'irònicament'.

Els diccionaris no són perfectes... afortunadament, i amb els anys esdevenen fins i tot humorístics. A mi m'encanten! Abans, quan jo era petita, semblaven publicacions sòlides i eternes, però, com tot al capdavall, resulta que són efímeres i variables i fins i tot subjectes a tendències polítiques, religioses, socials i estètiques i estètiques. Sic transit...

Luis Rivera ha dit...

Probablemente Vpamies i Julia, he corregut massa per explicarme poc. Ho sento, la meva intenció era solsamente mostrar els estranys camins de la linguística: de aquí el eixemples que he posat.

Naturalmente que el sentit humoristic de l'asumpte m'arriba i pertoca (perque aquí ho sento dir, no gaire certament, pero si es pot senti) i penso que es la millor manera de enfocar-ho.

Afegeixo que el Diccionario de Uso del Español de Manuel Seco, ho mostra com un eslavismo, i d'us local entre els madrilenys. Cosa que la meva experiencia mallorquina nega.

I per cert, avui no hi ha cap campañya: era solsament una reflexión per al futur.

Sento si no he sabur explicar-ho prou be. Com a polaco a Segovia, aquesta nit veuré el Real Madrid- Futbol Club Barcelonwsy a la tele.

vpamies ha dit...

Luis, per la meva part només volia fer uns aclariments. En cap cas era un retret.

Em disculpo si ho has entès així. I més tenint en compte que les teves aportacions al tema han estat molt adequades i han ajudat a complementar la informació que hem mogut aquests dies.

Gràcies!

Júlia ha dit...

Fem més cultureta, que el tema s'ho val:

Zorrilla estrenó su Tenorio en el Corral de la Cruz, el de los «polacos». Hoy el Corral de la Cruz, donde enamoraba Felipe IV a la Calderona, no existe. Pero en este otoño el Teatro de la Comedia, en cuanto llegue el Tenorio de Amorós y Alonso, desde Valladolid, donde se estrenará en su fecha, va a ser la sede de la «polaquería». Frente a los «chorizos» -con perdón, porque así se llamaban- del Corral del Príncipe, ahora Teatro Español. Ante la disputa, Valle-Inclán se preguntará: «¿Pero en qué quedamos, Gallardón, chorizos y polacos no eran ya los mismos?».

http://www.elmundo.es/2000/10/22/madrid/22N0027.html

Júlia ha dit...

Per cert, Barbieri fins i tot va fer una sarsuela sobre el tema 'Chorizos y Polacos', cap a la segona meitat del XIX. És una sort tot plegat, ja que del tema es dedueix que si eres 'polaco' no eres 'xorisso'.

Quina cultura que fa una amb això de la blogueria!!! M'encanta.

Luis Rivera ha dit...

Penso si el terme "polaco", que sembla començar el seu us a Madrid, com adjetivació de "extrany", no vindría de les Guardias Walonas al servei dels darrers Austrias. Cal tindre en compte que en "El Manuscrito encontrado en Zaragoza", del princep polac Jan Potocki, aquest narra una visió romántica i imaginativa de l'Espanya del segle XVIII, i l'heroi es un oficial polac de les Guardies Walones, que encara que els oficials eran originaris de Flandes, es van norrir de joves aristrocrates de tota Europa. Per cert que el princep Potocki va viatjar per Espanya, i en 1791, arribá a Barcelona de camí cap a el regne de Marroc.

En cuant al teatre, no he trobat encara la acepció que pertoca, pero em sembla que "polacos" per "extranjeros" y "chorizos" per "castizos" sería una bona explicación. Si non e vera e ben trobata. D'aquest inici vindría l'us de "polaco" a tot aquell que es veu com a gent de fora, lo cual sería aplicable a una certa idea dels catalans per a un cert numero de madrilenys. I des de aquí, per l'emigració peninsular, arribaría a calar a Catalunya, que vindría a dir el mateix als mallorquins. Haig de dir, que no había sentit mai el mot fins arribar a l'illa i al sí del exercit.

Es una teoría.

Júlia ha dit...

Em sembla una teoria força versemblant, Luis.