Gües quin Collins

Vaig llegir fa poc al diari una notícia breu sobre el fet que les persones que viuen a Lesbos s’han queixat, amb tota la raó, crec, del costum que s'utilitzi el seu gentilici per a definir l'homosexualitat femenina. Quan van pel món dient que són lesbians i lesbianes o que tenen costums lèsbics es veu que tothom (potser no pas tothom, però sí molta gent de poca cultura integral, barroera i maliciosa) fa molta barrila. A més, sembla que Na Safo, poetessa culpable de tal tradició semàntica, era, en realitat, bisexual, fins al punt d’haver-se suïcidat per culpa d’un senyor. És clar que podem fer servir lesbis i no pas lesbians, però tant és, comprenc el seu patiment.

Aquests dies m’ha arribat per email la imatge que enganxo al post i que sembla que corre fa temps per la xarxa. M’ha arribat a través de Gazophylacium, qui l’ha rebut de Víctor Parèmies, ambdós senyors de blogs de gran tradició i contingut notable, i d'alt voltatge lingüístic. Sembla que l'han fet circular amb la intenció d’aconseguir unanimitat en la temàtica dels posts d’avui, dilluns, 4 de maig, d'intentar un consens comentarístic a l’entorn del tema que la imatge suggereix. vaja.

Jo no sabia que el mot polaco referit als catalans fos ja tan famós a nivell universal, com per ésser inclòs sense complexos en l’ínclit Collins, diccionari albionès de prestigi. Imagino que els polonesos i poloneses poden arribar sentir-se com els de Lesbos quan van pel món i algú els diu, en broma, i, és clar, en altres llengües que no són el català: polacos eh, apa, garrepes, ceballuts, no demaneu tant, que us beureu l'Ebre, carallots, parleu cristianu. I coses pitjors. Imagino un polonés de qualsevol sector professional aterrant, per exemple, a la COPE per parlar de les seves fites i com el pobre pot haver d’aguantar somriures de complicitat mal intencionada, comentaris de doble sentit que no podrà copsar i sarcasmes diversos. Per no parlar de quan es trobi amb persones de més volada i li mencionin l'avara povertà dantesca, en un context adient, o, en cas d'haver assolit fites de poder s'hagi de sentir allò altre de Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani! O potser, fins i tot, el culpin de la venjança catalana, desenvolupada pels braus almogàvers i que es vol minimitzar, amb l'excusa que molts dels venjadors sanguinaris no eren catalans de soca-rel sinó mercenaris de procedència extra-comunitària. Estic segura que els polonesos ja deuen patir, en el seu context geogràfic, penjaments prou adients a la seva circumstància precisa, proferits per veïns més propers, ben segur, perquè això de posar motius i malnoms és antic i universal.

Avui que tothom reivindica la revisió seriosa de les frases fetes, perquè ja els suecs no es fan el suec, ni la gent s’acomiada a la francesa, ni l’enreden com a un xino, ni treballa com un negre, ni va com un gitano, ni és hipòcrita com un jesuïta, ni fa barrila excessiva com un mursiano, ni és ordinari com un xarnego, ni gelós com un moro, ni deixa la porta oberta com un madrileny, ni té el cap gros com els mataronins, ni els pagesos fan el pagès, ni els de can fanga pixen pels pins urbans, ni els badocs baixen d'Arbeca, ja que els tals defectes i capteniments s’ha comprovat que responen a actituds d'idiosincràcia individual i no pas col·lectiva, hem d'exigir, per la part que ens toca, que els polacos no siguin catalans, ni els catalans, polacos, a no sé que, per atzars de la vida, hagin aconseguit la doble nacionalitat. Per manies de senyora madura reprimida, m'abstinc de fer broma sobre la lamentable qüestió de les pràctiques sexuals amb denominació d'origen (grec, francès...) doncs la cosa ja fregaria el mal gust de forma excessiva. No sé si ve a tomb, però expliquen que la meva àvia paterna, de la Garrotxa profunda, quan volia bescantar algú li deia sipaio del coll tort; jo no sabia aleshores què volia dir, evidentment, i ella i els seus, carlins convençuts, l'aplicaven, sembla, als antics liberals. He vist que és una paraula ben actual que s'aplica en moltes circumstàncies diverses, a molts països, referida a botiflers i traïdors, generalment, i fins de vegades, en contexts contradictoris, perquè les paraules tenen això, que de vegades són escarrassos adients per a qualsevol utilitat. Com els avenços tecnològics, vaja.

En aquest món amb més cultura, on avui sabem, gairebé tots i totes, que a Lesbos hi pot haver lesbianes homosexuals, lesbianes bisexuals i lesbianes heterosexuals, les coses se’ns han complicat molt i cal tenir cura en parlar i escriure i revisar els paràmetres antics que conformaren la nostra parla intranscendent i barroera, ja que qui diu el que pensa no pensa el que diu i el pensament va lligat a molts costums ancestrals que avui resultem arnats i obsolets. I sinonimitzar alegrement, sense fonaments científics acurats, és un perill per a la convivència. Admeto que la tevetrès amb això del polònia i el polonius encara ha acabat d'arrodonir els malentesos.

S'ha d'anar al tanto, que quan les coses surten a la televisió i es reflecteixen en els diccionaris ja no hi ha qui les arregli. Mireu, els pobres bàrbars, per no parlar llatí han quedat lligats per sempre a les barbaritats. En escriure sobre aquest tema m'ha vingut al cap un fragment de teatre clàssic molt conegut, recuperat dels calaixos de la memòria, dels arxius mentals dels meus temps del batxillerat elemental. En castellà tothom sap què diu quan diu villano, el diccionari recull coses com ara falto de buena crianza, grosero, que realiza acciones innobles. Però fa molts segles, en el teatre aleshores modern i avui clàssic, ja els villanos, que eren, de fet, els habitants de les villes, una mica més pagerols que els cortesans, es queixaven del tema, com van recollir Calderón i Lope. Vegeu un exemple de El villano en su rincón, de Lope de Vega (cal dir que malgrat la bona intenció i l'enginy del personatge, cortesano mai no ha arribat a ser un insult semblant al de villano, excepció feta, és clar, de quan la cosa s'aplicava a les senyores, que, a més, ja sabem com les gasta, el llenguatge, en aquest tema i de que es tracta quan es parla d'una cortesana, és com ara allò de l'home públic i la dona pública). Va, doncs, a practicar una mica de castellà:

JUAN:

Creo que os he de reñir

con las hoces en las manos.

Salid acá, cortesanos.
FILETO:
¿Ya escopienzas a reñir?
Pero donaire has tenido,
pues cortesanos nos llamas,

pensando que nos infamas

con ese honrado apellido.
JUAN:
Fileto, el nombre "villano,"
del que en la "villa" vivía
se dijo, cual se diría
de la "corte" el "cortesano."
El cortesano recibe
por afrenta aqueste nombre,
siendo villano aquel hombre
bueno, que en la villa vive.
Y pues nos llama "villanos"
el cortesano a nosotros,
también os llamo a vosotros

por afrenta, "cortesanos."

Per cert, trobo per aquests diccionaris del món i la xarxa que polac té el seu origen en el llatí medieval i que de fet vol dir 'home del camp', o sigui, en certa manera, també seria un villano, quines coses... Bé, posats a demanar, crec que el diccionari en qüestió hauria de cercar un nom més adient, al menys en les seves edicions, si en té, en català. Collins ens evoca fantasmes testiculars de poca volada, sovint sento l'exclamació que utilitzo en encapçalar aquest post, eufemisme anglòfil per a no dir les coses pel seu nom. Vinga, fem una mica de poesia catalana, ara:

A un important diccionari
m’he vingut a ensopegar
que donen com a sinònim
de polaco, català.

No em fa ni fred ni calor,
Chopin va ser polonès
I també Madame Curie
si és que no ho tinc mal entès.
De què ve tal confusió?
Sembla que algú no ens entén
quan parlem, pobre raó,
que per ximple, no m’ofèn.

Expliquen que allà, a la mili,

va començar la qüestió,

quan als nois no comprenien

els companys de batalló.

Ara que ja no hi ha mili

val més no fer-ne cabal,

a mi que em diguin polaca

la veritat, m'és ben igual.

Però si un polonès tossut

diu: jo català no ho sóc,

aconsello en els del Collins

que no llencin llenya al foc.

Doncs que això de ser polaco

quedi, si es vol, tant se val,

encara que sembli un taco
pel llenguatge col·loquial.

Òndia, em vaig proposar de fer un breu apunt polac i m'han sortit una rastellera de collinades de tota mena. Per cert, durant les meves investigacions acurades sobre tema tan punyent, he trobat que això de polaco, que ve del llatí medieval (wikipèdia díxit), vol dir, de fet 'home del camp', 'camperol', una mica com villano, vaja. Comentar el fet em portaria molt enllà, als cortisans de les corts, a les cortisanes no villanes i a un munt de consideracions diverses, així que paro. Crec, per cert, que el nom de Jordi també vol dir quelcom semblant.