6.6.08

Meditacions matineres

Sembla que no ens podem escapar d’algun tipus de dogmatisme que control o intenti controlar les nostres vides. Si fa anys va ser la religió qui manegava la nostra vida social, avui són els poders públics i l’establiment del pensament correcte i ortodox, el que ens permet poques alegries i la burocràcia que criticaven fa anys, instrument de tots aquests poders controladors, ens continua ofegant. És clar que res no és comparable i que ara respirem una mica millor, la veritat, això si no ens ens engeguen l’aire condicionat. Els perills de no fer bondat s'han reduït molt, certament.

Ja he parlat en alguna ocasió del ressò que tenen les entrevistes a La Contra vanguardiera, seguides per molta gent. Com en els bons temps de l’Avui, la Vanguardia, en general, actualment, es comença a llegir per la contraportada. La veritat és que les entrevistes tenen grapa però s’ha d’admetre que acullen tota mena de coses, també, propostes estranyes, idees raretes, personatges singulars que venen llibres diversos. Hi ha qui diu que la gent paga, i molt, per sortir-hi, avui dia es paga per tot. De fet, moltes són promocionals: de llibres, de seminaris, de congressos...

Això no treu mèrit a aquelles entrevistes que són realment interessants. Dimecres, un senyor que també ha publicat un llibre a Proa, parlava, sense complexos, de la immigració i dels molts tòpics que es barregen sobre el tema. En resum, deia, la cosa beneficia als rics i perjudica les classes més humils, que veuen reduïdes les seves ajudes i envaïts els seus barris quan aquests començaven a conformar alguna cosa més que un conjunt de persones i prou.

Tot es pot matisar, i aquest senyor ho fa. Ni es tan bona com diuen, ni tan dolenta, expressa. I, efectivament, els immigrants fan feines que la resta no volem fer... al preu que les paguen. Els rics, els progres benestants, tenen servei domèstic barat i persones que els cuiden els iaios a preu de saldo. Sobre els barris, el meu és el segon de Barcelona amb més immigració, però recordo els vuitanta, quan era pràcticament un barri mort, i tampoc no sento cap mena de nostàlgia.

El fet és, però, que expressar segons quines opinions de forma pública no queda bé i que fent-se el progre molta gent actua de forma absolutament totalitària i dretana, fatxa, vaja. Parafrasejant la dita popular, no diguis fatxa a ningú que no ho sigui més que tu. Però com que cap geperut no es veu el gep i sempre s’ha de ser emmascarat per una paella, doncs... Això ho ha expressat en ocasions Salvador Cardús, parlant de l’escola actual, institució que, reproduint esquemes bonistes vigents i eteris fa anys ha esdevingut tan conservadora com la d’abans. Quan hi ha un dogma establert costa de canviar i de vegades fa una mica de basarda canviar-lo o proposar que es canviï, perquè, per la llei del pèndol, anem a parar a l’altre costat amb una gran facilitat.

Per exemple, a mi em molestava que es fumés a tot arreu de forma indiscriminada, però com que fumar era aleshores ‘modern’ vaig haver de patir molta fumera. Recordo un dels darrers escrits de Montserrat Roig, en el sentit que, explicava, durant un temps juvenil i arrauxat havia admès la necessitat d'un cert nivell de violència i ara ja li feien molta llàstima els guàrdiacivils assassinats o ferits. A un nivell temàtic molt més frívol, a mi ara encara m’empipa més que la gent fumadora hagi de trobar-se al carrer o per racons ocults i patir el menyspreu de fins i tot una bona part de la classe mèdica, si té aquest tipus de vicis, com expressava l’Antoni fa uns dies al seu blog. Un altre tema, trobo bé que es financiïn projectes que altrament no tindrien futur, però d’això a viure de subvencions i subvencionetes, com ens està passant, doncs no, la veritat. Per no parlar de com ha evolucionat l’ensenyament, on l’esquema un mestre-un grup ha passat a convertir-se, a causa de la justa -en origen- demanda d'especialistes i suports, en un puzzle d’horaris i grups i grupets que el que fan és fer perdre el temps i generar molta feina inútil per tal de justificar jornals.

De tota manera, penso actualmente que la societat es mou per estranyas i incontrolables forces, sovint imprevisibles i que no hi podem fer res, llevat d’algun cas puntual o d’alguna conquista emblemàtica, com la de la conservació del ginjoler barceloní. Poc és molt, és clar. Com en el cas d’aquell gris funcionari de la magnífica pel·lícula japonesa ‘Viure’ (Ikiru), que acabava la seva vida lliurant-se a l’assoliment d’un projecte veïnal, una petita placeta per als infants. De vegades em fa por a nivell veïnal o professional plantejar fins i tot reformes viables, doncs he vist que quan s’assoleixen es transformen també en dogmes intocables i solidificats i en podria posar molts exemples. I, el que és pitjor, generen un feix de burocràcia absurda i prescindible, admesa de forma arega per una gran majoria, sembla. Perquè al capdavall, volem ser pràctics i viure tranquils i sabem que engegar a dida segons quins aspectes de la convivència pot portar-nos problemes. Ens cal sovint, com ens deien els grans d'abans que no volien esdevenir herois ni màrtirs, fer el paperot, fer la puta i la ramoneta i, sobretot, intentar no fer mal a ningú. Perquè la regla d’or encara és d’or, que ja Sant Ferriol la va assumir i li va costar la pell, el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. Ves, meditant sobre el tema del sant, m'adono que de la història, més que no pas la regla d'or seguida pel bandoler reformat, ens n'ha restat allò de la bota que sempre raja -aparentment-. I, sí, ens hem pensat que coses com l'aigua o la societat del benestar són com la bota de Sant Ferriol, ves.

10 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Sovint penso que els que de joves volien crear un món sense pecat (o per dir-ho de forma laica: sense repressions) l'únic que hem fet ha estat canviar el règim de pecats i prohibicions.

Júlia ha dit...

Bon dia, Gregorio,
Es que sempre hi ha algú disposat a ensenyar-nos el que cal, fer-nos llaurar dret, mentalitzar-nos i salvar-nos. No hi ha manera.

Gulchenruz ha dit...

Mentre l'€ mani, ho tenim fotut.
Júlia, em supees, perdona'm, falto 2 dies i tens més posts llarguissims per comentar.
A veure si em poso les piles.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Quan una societat esdeve idiota i per tant la Governen idiotes encara més idiotes, passen aquestes coses.
I respecte a la contra, la llegeixo cada dia abans de les sis del mati mentre prenc el tallat (a casa som del periódico - la jefa es socialista de vell), però ultimament entrevisten a qualsevulla.

Gulchenruz ha dit...

Júlia, avui m'ha arribat el teu llibre "La descomposició de la llum". A vegades les llibreries quan es posen a treballar funcionen i tot! Ara falta estampar-hi la teva firma, amb dedicatòria inclosa.

Una abraçada,
Fgt

carme.laura ha dit...

Volguda, avui t'has llevat "trencadora" i intel·ligent com sempre. Sí, som així, parlem de canvis però en fugim i sovint els que s'instal·len són de paper... També jo començo alguna vegada el diari per l'última pàgina,la primera és sempre previsible. Una abraçada.

Júlia ha dit...

Gulchenruz, així que hi hagi l'ocasió te'l firmo, doncs, espero que t'agradi força!!! Estic contenta de veure que, al menys, n'hi ha en algun lloc.

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc,
Donc sí, darrerament surten uns quants frikis,per això veig versemblant això de que paguen per sortir-hi, al menys una bona colla.

Som una societat de frívols massa tips i així van les coses, els polítics en són causa i conseqüència, també.

Júlia ha dit...

Bon dia, Carme, gràcies pel comentari. Jo també entro sovint al teu blog encara que no sempri hi deixi 'petja'.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.