COSES QUE PASSEN I QUE PASSARAN

Fa anys va tenir un cert èxit una novel·la de Josephine Hart que Louis Malle va portar al cinema. La novel·la comença amb unes reflexions del protagonista, un expolític, sobre la seva vida i com hauria deixat un record ben diferent si hagués mort abans de la seva davallada vital a causa d'una passió amorosa irrefrenable i corresposta, per la nòvia del seu fill. El sexe i els calerons són els peus de fang de moltes grandeses però també de moltes mediocritats. Per cert, ara he vist, en cercar informació per la xarxa, que Hart va morir el 2011, abans de complir seixanta anys. Morir de forma heroica a mans de l'enemic també fa que et perdonin les errades, per cert. 

Vivim en un país petit, eixerit i complicat. Tenim una tendència recurrent a creure'ns portadors d'una sèrie de virtuts diverses que evolucionen i canvien amb els anys i les tendències morals. Tant s'ha afirmat allò de què els catalans sempre hem estat pacífics i d'esquerra com que Catalunya serà catòlica o no serà. Les xarxes socials fan més evident aquest tarannà dedicat a reinventar-nos, a sacralitzar determinats personatges i a condemnar-ne d'altres sense cap mena de pal·liatius i així s'estén la sensació que formem part d'un cistell d'esponeroses pomes del qual s'han de treure les podrides, encara més si no ho semblaven.

Ahir escrivia sobre La Vanguardia i les devocions i irritacions que provoca. Crec que al partit convergent li ha passat força el mateix al llarg de la seva trajectòria, ja una mica llargueta. El senyor Pujol era objecte de devocions incondicionals, servilismes i odis diversos. No pots dir de bona fe que algú convergent, de segona o tercera fila -car jo amb les elits no hi tinc cap mena de relació- ha fet alguna cosa bé, sense que et mirin amb suspicàcia, en general, un bon nombre de coneguts i saludats: què dius, ara? La crítica política televisiva o teatral cada dia és més estripada, grollera i poc subtil. Fa anys molta gent li reia les gràcies al senyor Boadella quan es ficava amb el senyor Pujol i ara també podem comprovar com ha derivat un actor tan agosarat i brillant.

Jo no crec que els polítics siguin tots iguals, o sigui, dolents i aprofitats, pel fet que no crec en partits sinó en persones. El mateix ho aplico a sectors com ara l'església. La gent milita en un lloc o altre per moltes raons però després són les actituds i trajectòries individuals el que compta. Això es fa palès en èpoques difícils, com les guerres, on en ocasions t'has de refiar de gent amb la qual no combregues ni de bon tros.

A Convergència li van cantar les absoltes des del primer dia, sobre tot els seus oponents propers a casa nostra, el PSC. Que ja havia tocat sostre, que si sense el senyor Pujol s'enfonsaria. Qualsevol petita davallada en els vots durant les eleccions es viu com una victòria per part dels oponents. Quan els pecats els cometen els nostres la cosa és ben diferent i es mira de justificar el que sigui i com sigui. O d'oblidar que els havíem sacralitzat sense manies. He escoltat defenses sobre determinades actuacions de l'infumable segon tripartit que farien trencar de riure si no fessin plorar. Ara ha arribat l'hora de la venjança, ep, els rumors, tants i de tant gruix, s'han confirmat, encara que no pas tots, car n'he sentit de molt grosses, de l'alçada d'un campanar, que encara estan per comprovar. Del senyor Pujol m'irritava la tendència moralitzadora i predicadora, que ara se li ha girat en contra però que també rumbegen molts personatges catalans, petits i grans, d'ahir, d'ara i de sempre. 

El país és de mida reduïda i tothom es coneix o coneix a gent que coneix a algú que sap alguna misèria de personatges d'aquests tan mitificats, en el camp de la política i en molts d'altres, de dreta, d'esquerra, de centre i d'extrema esquerra i de l'esquerra alternativa. Sempre he pensat que pocs mites aguanten una biografia seriosa i objectiva. Els humans som com som i els pecats capitals sempre han tingut èxit. És clar que una cosa és que et diguin segons què, l'altra que el tema es demostri i l'altra que es demostri a través d'una confessió patètica. Potser perquè sóc tan escèptica no m'ha fet ni fred ni calor el tema estrella d'aquests darrers dies. Tampoc no em sorprenen les reaccions abrandades, indignades i condemnatòries per part de gent que, suposo, deu ser d'una ètica personal i professional a prova de bombes. Tot es barreja, com sol passar. Invalida el fet que un mecànic de cotxes sigui un estafador la seva tasca professional? Potser no, però ja no ens refiarem, si és que abans ens en refiàvem. 

Els polítics purs no existeixen i potser una persona moralment inqüestionable, si existís, seria un mal polític, ja que el nostre món és imperfecte i els qui manen s'han de moure en una mena de selva de gran volada. El pitjor és que les petites selves quotidianes no són pas millors tot i que llegint les estripades de vestidures de gran part de la comunitat nostrada que passeja pel facebook i d'altres verals sembla que tothom porta una vida d'allò més ètica i pura. Els incorruptibles em fan més por que els corruptes o que ho poden ser, car a un corrupte sempre el pots comprar d'alguna manera i et pots escapar de moltes coses. Robespierre, un pur incorruptible, de poc que no acaba amb tots els caps gavatxos. 

Llegeixo coses com que quan siguem independents, que segons alguns serà gairebé demà passat, farem fora tota la corrupció i tota aquesta gent, i anirem d'allò més bé. Això, dic jo, si és que queda algú al país després d'aquestes escabetxines que vull pensar que es volen pacífiques tot i que darrerament també llegeixo moltes crides a la guillotina i als afusellaments. Dels altres, és clar. Malauradament em temo que els defectes de la societat van de baix a dalt i en podria posar moltes proves, enxufes, pagaments i cobraments en negre... 

Les comunitats petites no funcionen pas millor que les grans o que el país, a vegades ben bé al contrari. Als minsos claustres de professors de les escoles de primària, a les comunitats de veíns o a molts centres socials d'estar per casa es donen els cops de colze, les enveges, les crítiques sense sentit a allò que diu qui no ens cau bé i les traïcions ràncies. Ara tot està més controlat però conec casos de gent d'escoles que sucava en el tema dels menjadors, dels llibres. En una ocasió vaig ser testimoni de la conversa telefònica entre un director d'escola i el representant d'una editorial, el director tenia un sector en contra i volia saber si era possible que se sabés la seva petita corruptela a l'hora d'influir en la tria de llibres de text, fet pel qual cobrava algun tipus de comissió. No es podia demostrar res, li va assegurar el comercial. Parlo del sector professional que conec però sé que passa en molts altres, tot això. Petites misèries, d'acord. Però tot un símptoma. L'excusa és que els de dalt suquen més, en general.  Molt mala excusa, per cert, ja que qui roba un ou roba un bou, sobretot si pensa que el podrà amagar en algun indret a prova de tafaneries i indiscrecions. 

El tema de la famosa confessió arriba en molt mal moment,  a una societat enterbolida que encara demana lideratges brillants perquè sembla que necessitem pastorets i pastoretes que ens portin on cal. Els bons pastors, però, es dediquen avui a d'altres coses més rendibles, si poden. En el fons creiem que ens condueixen pastors professionals però tan sols ens condueix alguna ovella més ambiciosa i espavilada que les altres. En una altra pel·lícula, La heredera, quan el pare de la xicota va a veure la germana del caçafortunes i li fa evidents els defectes del noi, ella li comenta: no espero mai res de la gent, així no tinc desenganys. O una cosa així. 

CIRCS AMB ANIMALS I CIRCS AMB CONTORSIONISTES

Sembla que es vol tirar endavant això de prohibir els animals en els circs. No sé si hores d'ara queden molts circs amb animals. Amb animals salvatges crec que ben pocs. Personalment no m'ha agradat mai el circ, un espectacle que ha patit alts i baixos i que avui, al menys per on jo em moc, es troba en recessió. Acabo d'escoltar per la tele a gent relacionada amb el circ que ironitzava, crec que amb raó, sobre la qüestió, i es queixava del fet que no se'ls ha tingut gens en compte per al desenvolupament d'aquesta proposta. El tema dels animals, com tants d'altres, neda des de fa anys en grans hipocresies bonistes. No es gosa prohibir els correbous però es prohibeixen, en un moment en el qual eren gairebé residuals a Catalunya, les corrides de toros. Fa un temps hi havia qui s'esquinçava les vestidures davant del fet que la carn de cavall fos comestible. Hi ha qui ens obligaria a menjar sempre verdura i fa un temps es van haver de retirar uns llibres escolars que afirmaven sense manies la maldat de l'alimentació càrnica.

En el tema dels animals també hi ha racisme, racisme zoològic, perquè sembla que existeixen uns animals més nobles i estimats que no pas uns altres. S'han posat moltes restriccions a la cacera i al final s'ha de fer alguna cosa amb tots aquests porcs senglars i ningú no ignora que de tant en tant s'han de recollir i eliminar coloms urbans. Les mosques i mosquits no ens desvetllen cap pietat, el mateix que les rates, són animals dolents. Muntar a cavall o fer la desfilada dels Tres Tombs està ben vist però fer servir cavalls al circ per part de gent entrenada sembla que es prohibirà. Hi ha qui té gossets a casa com qui té joguines, els vesteix i els pentina i els exhibeix fins i tot en concursos veïnals però això no fa ni fred ni calor. Castrar els animals domèstics sembla avui normal, no sé si ho és tant, la veritat.

El circ ja es troba en involució des de fa temps. És un espectacle d'altres èpoques, no diré que no, i aquest decret anacrònic acabarà de rematar els pocs que en queden. No sé si hi ha encara circs amb feres, allò dels acudits del domador que ficava el cap a la boca del tigre crec que deu ser quelcom molt poc habitual. Un tema és el tracte i la protecció que s'han de donar als animals i l'altre prohibir per decret. En d'altres espectacles, com el cinema, es permet l'ús d'animals en alguns casos. Ningú no demana que es tanquin els escorxadors massius, com els de Guissona, és clar que les visites turístiques al complex alimentari no ensenyen les execucions, altrament les botifarres a la brasa no ens farien profit, però sabem que existeixen. Com deia el personatge de Gable en aquella excel·lent pel·licula, The Misfits, quan menys es mata, més dolent sembla. Cosa que es pot aplicar també a l'espècie humana. 

El pitjor és que en aquest tema no es pot entrar en un debat seriós i aprofundit una mica serè, els dogmàtics ho són tant que no raonen res més que les seves conviccions i no admeten fisures en els plantejaments absolutistes i en aquest tema es té poc en compte l'opinió dels etòlegs desacomplexats. La relació dels homes amb els animals ha canviat molt des que anem en cotxe, és clar, o des que no els precisem per a la feina. Hi ha animals mal mirats, com els pobres porcs, inteligentíssims. Em ve al cap aquella cançó de Raimon amb lletra de Joan Oliver, sobre una vaca amb un vedellet en braços, seràs brau, o de pau, seràs carn d'escorxador o màrtir nacional, tant se val... Avui dia els màrtirs nacionals van de baixa però la carn d'escorxador, mentre l'escorxador no en faci una festa i un espectacle, dels assassinats, mira, què hi farem.

El meu pare recordava sempre la pena que li va fer, de petitó, veure morir un cabridet que s'estimava molt i que van matar en una ocasió per Pasqua. La seva mare el consolava dient-li que Nostre Senyor ja ho volia, que se'l mengessin. Ningú no es planteja què hem de fer amb els animals carnívors, els quals sense entrar en consideracions morals es cruspeixen els herbívors. O amb aquests animalons que devoren els de la seva espècie, per instint. El problema es que ens creiem menys animals del que som i una de les solucions possibles és humanitzar les altres espècies, al menys unes quantes. No entenc que en determinats circs de gran volada, sense animalons, es permetin activitats realitzades pràcticament per criatures, la veritat. És clar que aquí tenim els anxanetes grimpadors i tots contents. És cultura, diuen.

MORAL RELATIVA I COSES QUE PASSEN

Fa temps em van multar uns joves coneguts pel fet de beure cervesa al carrer, no vull ni pensar què hagués passat si s'haguessin posat, a més, barrets de mossos d'esquadra. El zel que es mostra en algunes ocasions a l'hora de reprimir segons quines actituds, en comparació amb d'altres absències d'autoritat quan fa falta em sembla una mica asimètric. 

Tot i les crítiques, sembla que ningú no s'esvera en excés per l'espectacle que van donar alguns futbolistes de culte nostrat en la inevitable desfilada. No m'agrada condemnar la gent per disbauxes que no fan mal a ningú però sí que m'empipa la doble moral. El fet de que alguns d'aquests xicots fessin el brètol ha amagat el bon capteniment d'altres, de la seva mateixa empresa esportiva, que es van comportar amb respecte i educació. De tota manera sóc del parer que cadascú faci el que vulgui de forma privada però, al menys, que es moderi en l'àmbit públic, encara més quan aquests xicots són una mena de mirall de les aspiracions infantils i juvenils, àdhuc de les maternals i paternals. No sé si els han multat, em temo que no. És clar que una carrossa no és el carrer. O sí? Per sort no van fumar, que aleshores sí que s'haurien desbocat els cavalls del puritanisme higienista, em temo.

Canviant de conversa, o potser no tant: a la Filmoteca faran enguany un interessant cicle sobre Passolini amb uns quants passis de la pel·lícula Saló. Com que tots sabem que l'inquietant Passolini era un geni a ningú no inquieta que aquesta pel·lícula, d'argument tan surrealista i amb imatges tan trasbalsadores per més que ens insisteixin en el fet que tot és metafòric, utilitzés com actors i actrius menors d'edat. Gairebé cap d'aquells joves va fer després carrera en el cinema i no sabem què en va ser. Passolini va acabar de forma tràgica i violenta, mai aclarida, però ningú, que se sàpiga, no va filmar la seva mort. Tot ho pot veure tothom i quan sigui? Potser sí i no sóc qui per posar portes al camp, encara més quan es passen pel·lícules molt pitjors pel que fa a imatges sàdiques i violentes, en cinemes comercials i que no tenen  cap mena de qualitat cinematogràfica. Però, no ho sé, no ho tinc gens clar.

Vivim en un món estrany però, com en èpoques passades, hi ha encara una mesura de la moral per a la gent normaleta i una altra per a la gent amb diners o amb prestigi reconegut. O amb les dues coses. En tot cas m'inquieta una mica, així mateix, l'èxit, sobretot entre les dones, d'aquest Grey de ficció, guapo, riquíssim i amb aficions sàdiques,  em temo que concentra moltes fantasies inconfessables i perilloses. És clar que no és el mateix un sàdic ric, poderós i ben plantat, que pot pagar bé les seves víctimes, que un sàdic miserable, insolvent, brut, suat i lleig, de la mateixa manera que no és el mateix un jove gambirot del veïnat a l'atur, embriac i fent el carallot a la plaça del mercat, que un esportista d'elit amb molts euros a la butxaca i que acaba de guanyar nosequè, embriac i fent el carallot en olor de santedat. La vida sempre sorprèn, potser ha de ser així. De tota manera, crec que tot allò dels valors educatius i la resta és fullaraca de compromís, la veritat. Hipocresia, com sempre.

A les majories, sense complexos

En el darrer post mencionava el cas de Jaume Piquet, un home de teatre mensytingut per les elits, un bon home poc recordat  pels mitjans culturals oficials, com tants d'altres. Però Piquet i molts com ells omplien els teatres i feien diners. Avui podríem dir que les audiències els eren favorables.

Fa dies que escolto lectures triomfalistes a TV3 sobre el tema de les audiències. Si Juan Ramón Jiménez, elitista, escrivia en alguns dels seus llibres, en la dedicatòria: a las minorías siempre, avui els nostres grans personatges que gestionen els mitjans poden dir, sense vergonya, que dirigeixen els programes en horaris punta a les grans majories i que quan més gent, millor.

Pel que fa a les ràdios, el mateix. Les estadístiques no són fiables o, en tot cas, són enganyoses, s'oblida per exemple incidir en el fet de la suma de ràdios i televisions comarcals o locals i la forma de comptabilitzar emissores com ara Ràdio 4, COM, BTV, en el seu context, em fa l'efecte que no és tan acurada com caldria.

Hi ha molt i de tot, certament. Si un cerca pot trobar coses interessants que, a més, es poden veure per internet. Però hi ha programes estrella, com el documental sobre nens perduts en adopcions inquietants, que van emetre ahir, després de fer una gran propaganda, que em semblen excessivament sensacionalistes. No m'agraden els documentals que barregen realitat i ficció teatralitzada, força manipulada. En el cas d'aquest documental, per exemple, el més interessant i colpidor eren els testimonis directes però hi mancaven xifres i dades, o referències més serioses a l'estat judicial de la qüestió. S'incidia en temes que avui tenen gran èxit: el franquisme pervers, les monges dolentíssimes, fins i tot alguns tons de pederàstia, és clar. 

Per sort, en algun moment, com de passada, es va comentar: malgrat això moltes de les adopcions eren legals i serioses tot i que les mares solteres es veiessin forçades per la societat... Les mares solteres, a Espanya i a les Antípodes, fins fa quatre dies ho tenien molt magre. El fons de la qüestió, al meu entendre, allò que resulta més inquietant en aquesta història no és la perversió del règim franquista, que ja sabem com era, sinó que a finals dels setanta i fins i tot ben entrats els vuitanta encara hi haguessin casos irregulars. I, sobretot, que els responsables no hagin estat, de moment, i després de tants anys de democràcia o el que sigui, -però, en tot cas, millor del que hi havia abans-, portats als tribunals o investigats. Per altra banda, en països que aleshores eren democràtics també es van donar fets semblants, el diner és un gran corruptor, per desgràcia nostra.

Conec molts casos de gent adoptada legalment i seriosa, casos en els quals els pares no van pagar res més que una almoina a l'entitat, també religiosa, que tramitava el cas. No cal oblidar que els convents i la religió són, en èpoques de pobresa i poques perspectives, sortides professionals i que de monges i capellans, com de laics, n'hi havia i n'hi ha de dolentíssims, de dolents, d'indiferents, de normals i també de bons i sacrificats, encara més en una època en la qual tenien el monopoli de la beneficència. En certa manera, aquests documentals que barregen ficció i realitat són una mena d'equivalent modern de La monja enterrada viva. Atien visceralitats en contra de col·lectius nombrosos i diversos.


Vaig tenir algun contacte per raons familiars amb una institució gironina, en aquell moment regentada per monges, que acollia vells i infants. Recordo que les monges estaven contentes de les adopcions que s'havien tramitat però es planyien de molts casos en els quals les famílies, famílies complicades, no volien donar els nens i nenes en adopció pel fet que esperaven que aquests tinguessin l'edat adient per treballar i poder-se'n aprofitar. Malauradament els pares-patrons o els oncles explotadors també existeixen i han existit. Puc donar fe que, al menys en aquella època, finals dels seixanta, principis dels setanta, la tasca de les religioses vers els vells i els infants era seriosa, transparent i humana. Vaja, que hi havia de tot.

Fa uns dies es va fer molta propaganda d'un altre documental que prepara TV3 sobre l'arribada de la República. Un Macià i un Companys absolutament ridículs acollien un públic format per espontanis i espontànies que s'havien disfressat, de forma voluntària, amb vestits de l'època, per tal de sortir a la televisió. Tot plegat es veia tan fals que feia pena, la veritat. Encara em fa més pena tant d'interès per una República que només quatre gats han reivindicat des de la transició i, encara, de forma molt tèbia. Ara bé, els carnavals sempre tenen èxit. La majoria de la gent disfressada feia goig, no hi havia pobres apedaçats, cosa que els anys trenta devia ser prou significativa. A la primera cadena també emeten una sèrie en forma de novel·lon sobre el tema republicà, aviat farà vuitanta anys d'aquella efímera primavera i cal fer gresca i plànyer el que hauria pogut estar i no va ser mai. Quan més es parla d'aquells anys, de forma sovint mítica i novel·lesca, menys intenció hi ha de recuperar els valors republicans seriosos o de demanar un retorn a aquell règim legal. Tant parlar d'educació, per exemple, i molts elements d'aquelles escoles i de la formació dels mestres en l'època, han estat oblidats de forma barroera i amb una gran indiferència generalitzada.

Els telenotícies, amb alguna excepció, són una mostra lamentable de la frivolitat ambiental: les coses més serioses acaben amb futbol, informacions mèdiques, de cinema, de moda i, això sí, de futbol. Sobre el futbol, fa uns dies algú em criticava, crec que amb raó, l'existència d'escoles que separan els infants per sexes, naturalment es referia a l'Opus. Però ningú no es planteja cap dubte sobre l'esport: escoles esportives només per a nois, d'elit, competitives en aquest sector... El treball dels infants està mal vist, però no està mal vist que treballin en publicitat, en cinema. Llegia en una entrevista fa pocs dies unes declaracions de l'actor abans nostrat Quim Gutiérrez, estrella de Poble Nou, i es felicitava que els seus pares, seriosos, no l'haguessin convertit en una font d'ingressos ja que, literalment explicava que havia vist nens i nenes, artistes precoços, plorar pel fet que havien d'anar a treballar... Entrar a fons en certes qüestions només palesa les nostres grans contradiccions vitals i morals, inevitables, ja que els humans som, de fet, molt tragicòmics, ens agradi o no.

Sobre adopcions, em temo que d'aquí vint, trenta anys, molts d'aquests catalans d'adopció actuals, que han arribat de forma força massiva de països llunyans, també voldran saber la veritat. Potser pagaria la pena meditar sobre aquest tema en el present, m'han explicat casos una mica estranys i també s'hi barregen diners. Les mares exòtiques potser també s'han vist forçades a deixar els seus fills i algun dia potser els enyoraran. Com que tot això de l'adn es d'esperar que avanci, el mateix que el respecte als drets individuals, fins i tot pot resultar més fàcil cercar els orígens, inclús en cas d'inseminacions artificials. En tot cas, el tema de malalties genètiques, que en el documental que menciono sortia una mica de passada, pot fer necessàries aquestes investigacions. Està molt bé recordar els mals del passat però està molt malament passar de puntetes per les injustícies del present, no fos cas que en sortíssim escaldats.

Totes les societats tenen, tenim contradiccions, incoherències i misèries. Reduir-les, controlar-les i debatre de forma seriosa sobre tot plegat hauria de ser una necessitat però acaba esdevenint una frivolitat mediàtica. I els temes realment importants acaben esdevenint carn de culebrot.

Meditacions matineres

Sembla que no ens podem escapar d’algun tipus de dogmatisme que control o intenti controlar les nostres vides. Si fa anys va ser la religió qui manegava la nostra vida social, avui són els poders públics i l’establiment del pensament correcte i ortodox, el que ens permet poques alegries i la burocràcia que criticaven fa anys, instrument de tots aquests poders controladors, ens continua ofegant. És clar que res no és comparable i que ara respirem una mica millor, la veritat, això si no ens ens engeguen l’aire condicionat. Els perills de no fer bondat s'han reduït molt, certament.

Ja he parlat en alguna ocasió del ressò que tenen les entrevistes a La Contra vanguardiera, seguides per molta gent. Com en els bons temps de l’Avui, la Vanguardia, en general, actualment, es comença a llegir per la contraportada. La veritat és que les entrevistes tenen grapa però s’ha d’admetre que acullen tota mena de coses, també, propostes estranyes, idees raretes, personatges singulars que venen llibres diversos. Hi ha qui diu que la gent paga, i molt, per sortir-hi, avui dia es paga per tot. De fet, moltes són promocionals: de llibres, de seminaris, de congressos...

Això no treu mèrit a aquelles entrevistes que són realment interessants. Dimecres, un senyor que també ha publicat un llibre a Proa, parlava, sense complexos, de la immigració i dels molts tòpics que es barregen sobre el tema. En resum, deia, la cosa beneficia als rics i perjudica les classes més humils, que veuen reduïdes les seves ajudes i envaïts els seus barris quan aquests començaven a conformar alguna cosa més que un conjunt de persones i prou.

Tot es pot matisar, i aquest senyor ho fa. Ni es tan bona com diuen, ni tan dolenta, expressa. I, efectivament, els immigrants fan feines que la resta no volem fer... al preu que les paguen. Els rics, els progres benestants, tenen servei domèstic barat i persones que els cuiden els iaios a preu de saldo. Sobre els barris, el meu és el segon de Barcelona amb més immigració, però recordo els vuitanta, quan era pràcticament un barri mort, i tampoc no sento cap mena de nostàlgia.

El fet és, però, que expressar segons quines opinions de forma pública no queda bé i que fent-se el progre molta gent actua de forma absolutament totalitària i dretana, fatxa, vaja. Parafrasejant la dita popular, no diguis fatxa a ningú que no ho sigui més que tu. Però com que cap geperut no es veu el gep i sempre s’ha de ser emmascarat per una paella, doncs... Això ho ha expressat en ocasions Salvador Cardús, parlant de l’escola actual, institució que, reproduint esquemes bonistes vigents i eteris fa anys ha esdevingut tan conservadora com la d’abans. Quan hi ha un dogma establert costa de canviar i de vegades fa una mica de basarda canviar-lo o proposar que es canviï, perquè, per la llei del pèndol, anem a parar a l’altre costat amb una gran facilitat.

Per exemple, a mi em molestava que es fumés a tot arreu de forma indiscriminada, però com que fumar era aleshores ‘modern’ vaig haver de patir molta fumera. Recordo un dels darrers escrits de Montserrat Roig, en el sentit que, explicava, durant un temps juvenil i arrauxat havia admès la necessitat d'un cert nivell de violència i ara ja li feien molta llàstima els guàrdiacivils assassinats o ferits. A un nivell temàtic molt més frívol, a mi ara encara m’empipa més que la gent fumadora hagi de trobar-se al carrer o per racons ocults i patir el menyspreu de fins i tot una bona part de la classe mèdica, si té aquest tipus de vicis, com expressava l’Antoni fa uns dies al seu blog. Un altre tema, trobo bé que es financiïn projectes que altrament no tindrien futur, però d’això a viure de subvencions i subvencionetes, com ens està passant, doncs no, la veritat. Per no parlar de com ha evolucionat l’ensenyament, on l’esquema un mestre-un grup ha passat a convertir-se, a causa de la justa -en origen- demanda d'especialistes i suports, en un puzzle d’horaris i grups i grupets que el que fan és fer perdre el temps i generar molta feina inútil per tal de justificar jornals.

De tota manera, penso actualmente que la societat es mou per estranyas i incontrolables forces, sovint imprevisibles i que no hi podem fer res, llevat d’algun cas puntual o d’alguna conquista emblemàtica, com la de la conservació del ginjoler barceloní. Poc és molt, és clar. Com en el cas d’aquell gris funcionari de la magnífica pel·lícula japonesa ‘Viure’ (Ikiru), que acabava la seva vida lliurant-se a l’assoliment d’un projecte veïnal, una petita placeta per als infants. De vegades em fa por a nivell veïnal o professional plantejar fins i tot reformes viables, doncs he vist que quan s’assoleixen es transformen també en dogmes intocables i solidificats i en podria posar molts exemples. I, el que és pitjor, generen un feix de burocràcia absurda i prescindible, admesa de forma arega per una gran majoria, sembla. Perquè al capdavall, volem ser pràctics i viure tranquils i sabem que engegar a dida segons quins aspectes de la convivència pot portar-nos problemes. Ens cal sovint, com ens deien els grans d'abans que no volien esdevenir herois ni màrtirs, fer el paperot, fer la puta i la ramoneta i, sobretot, intentar no fer mal a ningú. Perquè la regla d’or encara és d’or, que ja Sant Ferriol la va assumir i li va costar la pell, el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. Ves, meditant sobre el tema del sant, m'adono que de la història, més que no pas la regla d'or seguida pel bandoler reformat, ens n'ha restat allò de la bota que sempre raja -aparentment-. I, sí, ens hem pensat que coses com l'aigua o la societat del benestar són com la bota de Sant Ferriol, ves.