4.7.08

Mites geogràfics, literaris i històrics: GRANADA, terra somniada per mí.








Un dels meus mites geogràfics i històrics més estimats, considerant el poc mitòmana que sóc, és Granada. Hi havia a casa meva, on tots eren catalans de soca-rel, que jo sàpiga, una mena de tendència a l’andalusisme militant, producte, suposo, de lectures i cinema o qui sap de quins sentiments atàvics lligats potser a reencarnacions antigues.

Recordo una pàgina del llibre de lectura del meu temps d’infant, amb un dibuix encisador en el qual un moro guapíssim portava dalt del cavall una cristiana captiva. Estaven aturats davant de les muralles de Granada. El dibuix il·lustrava el conegut poema de Zorrilla en el qual el musulmà promet a la noia jardins, flors i joies. Ella, però, li diu que res no val tant com el seu Lleó i la seva família i el xicot, noble i resignat, la fa tornar cap a casa en un gest cavalleresc molt emotiu. Jo sempre pensava que la noia se’n devia haver penedit per sempre més, d’aquella decisió, amb el fred que fa a Lleó i comptant amb què, ben segur, la família la devia haver casat després amb algun noble barroer i feréstec. Una altra estampa de llibre de text, molt emblemàtica de l'indret, era la dels Reis Catòlics contemplant la ciutat, mentre Boadbil marxava amb la mare, plorant 'com una dona', doncs aleshores encara no era el plor reivindicat com a manifestació inter-sexual d'emotivitat. Zorrilla, per cert, va ser un home de vida intensa, molt estimat a Catalunya, amargat per la seva relació difícil amb el pare, que mereix una acurada biografia, em sembla. Quines bones sèries biogràfiques ens podrien amollar les teles, si els responsables s'ocupessin de furgar una mica en les vides de tanta gent que tan sols sonen a tòpic o a placeta! Ara, que veient com les gasten quan gosen fer-ho, potser que els deixin com estan, en aquesta penombra de mig-oblit, la veritat.

Tinc una amiga, mestra, andalusa, ara força catalana, que va estudiar a Granada. Estudiar a Granada, ser jove per aquells carrers, deu ser un goig immens, encara més aleshores, quan tot tenia una mida reduïda i el turisme era una activitat minoritària. M’explicava una vegada una anècdota, com un capellà li havia mostrat la Immaculada de Cano, molt més petita del que suposava, a la sagristia de la catedral, que ella no sabia trobar, i l’emoció que li va provocar aquella imatge. La marededéu de Cano té l’aspecte d’una noieta massa aclaparada per les responsabilitats que se li presenten, és encisadora. En la seva època d’infant entraven lliurement pels jardins de l’Alhambra. Som un país –i/o un estat- que ha passat de menystenir i fer malbé les nostres coses sense manies a crear unes gallines d’or turístiques que ja veurem com sobreviuran a aquestes munyides multitudinàries.

Granada és molt més que l’Alhambra, té un gran tresor barroc, té el record de Garcia Lorca i el seu cercle, té modernisme, té modernitat i empenta. Només hi he estat un parell de vegades. La segona, de passada. La primera, amb motiu dels vint-i-cinc anys de matrimoni i encara que quan ets gran ja no et mires les coses amb els mateixos ulls, em va agradar molt tot el que vaig veure i viure. Vaig tenir sort amb les visites comentades, doncs aquest tema és una loteria, la veritat. Em vaig ensopegar amb persones entusiastes, fills de la ciutat, que se l'estimaven i que sabien molt més del que explicaven, cosa que avui va de baixa. Gestionar, com diuen ara, tant d’art i tanta història i tanta gent, deu ser difícil. A més de la ciutat, la província és diversa i bellíssima, però la conec molt poc.

Un altre pal de paller de la mitologia granadina ha estat la cançó de Lara, autor d’èxit i sort en gairebé tot el que feia. No hi havia estat, a la ciutat, quan la va escriure. O això expliquen. Lara va ser també tot un personatge i les seves cançons han esdevingut clàssics i formen part de l'imaginari de gairebé tothom. Granada és una cançó que ha cantat molta gent, des dels més prestigiosos tenors als afeccionats de centres veïnals i al meu iaio quan s'afaitava. Quan jo era joveneta, en una revetlla d’aquelles que fèiem al terrat, un noiet una mica més gran que jo ens la va entonar, amb poca grapa per cert. Durant un temps es va interpretar la cançó lleugera com si fos òpera o sarsuela. Recordo que el noi també ens va refilar aquella tan maca de ‘Los gitanos sentados en torno a la hoguera, con su voz plañidera...’. Em sap greu, però no en recordo l'autor.

Catalans sense prejudicis, com Rusiñol, a qui, per sort, la papanateria normativitzadora no ha aconseguit esborrar la ‘enya’ de moment, van enamorar-se de Granada i va aconseguir-ne, amb d’altres intel·lectuals, la promoció i la conservació, en una època en la qual els ramats de bens i els sense sostre ocupaven aquells espais mítics. En el llibret d’entrevistes del Caballero Audaz on s’entrevista Meller, que vaig mencionar, també hi he trobat una entrevista amb Rusiñol. Ell manifesta, en la conversa, que de totes les seves aficions, la més estimada és la pintura, per cert. Rusiñol es va disfressar de musulmà de seguida, quan va arribar a Granada, i si jo fos jove potser també m'abelliria vestir-me de sultana i retratar-me en aquell indret magnífic. Recordo també una història que m'explicaven a escola, sobre un dels reis moros de Granada que era poeta, i que anava versificant en veu alta per la vora del riu. Es va entrebancar amb un vers, no li sortia bé, i una esclava cristiana molt espavilada que estava fent la bugada li va dir el que podia afegir, cosa que va provocar l'amor del rei i l'ascens social de la bugadera que es va convertir en el gran amor del monarca-poeta. Així m'agrada, que es valori sexualment la facilitat versificadora!!!! Eren altres temps, és clar. M'imagino aquest rei literat a l'estil d'en Rusiñol disfressat, ja que sento pel polifacètic artista un amor retrospectiu, impossible i abrandat. Per cert, la meva escola dels darrers deu anys es trobava davant del Parc de l'Alhambra, jo crec que és predestinació, tot plegat!


Corriendo van por la vega
a las puertas de Granada
hasta cuarenta gomeles
y el capitán que los manda.
Al entrar en la ciudad,
parando su yegua blanca,
le dijo éste a una mujer
que entre sus brazos lloraba:
"Enjuga el llanto, cristiana
no me atormentes así,
que tengo yo, mi sultana,
un nuevo Edén para ti.
Tengo un palacio en Granada,
tengo jardines y flores,
tengo una fuente dorada
con más de cien surtidores,
y en la vega del Genil
tengo parda fortaleza,
que será reina entre mil
cuando encierre tu belleza.
Y sobre toda una orilla
extiendo mi señorío;
ni en Córdoba ni en Sevilla
hay un parque como el mío.
Allí la altiva palmera
y el encendido granado,
junto a la frondosa higuera,
cubren el valle y collado.
Allí el robusto nogal,
allí el nópalo amarillo,
allí el sombrío moral
crecen al pie del castillo.
Y olmos tengo en mi alameda
que hasta el cielo se levantan
y en redes de plata y seda
tengo pájaros que cantan.
Y tú mi sultana eres,
que desiertos mis salones
están, mi harén sin mujeres,
mis oídos sin canciones.
Yo te daré terciopelos
y perfumes orientales;
de Grecia te traeré velos
y de Cachemira chales.
Y te daré blancas plumas
para que adornes tu frente,
más blanca que las espumas
de nuestros mares de Oriente.
Y perlas para el cabello,
y baños para el calor,
y collares para el cuello;
para los labios... ¡amor!"
"¿Qué me valen tus riquezas
-respondióle la cristiana-,
si me quitas a mi padre,
mis amigos y mis damas?
Vuélveme, vuélveme, moro
a mi padre y a mi patria,
que mis torres de León
valen más que tu Granada."
Escuchóla en paz el moro,
y manoseando su barba,
dijo como quien medita,
en la mejilla una lágrima:
"Si tus castillos mejores
que nuestros jardines son,
y son más bellas tus flores,
por ser tuyas, en León,
y tú diste tus amores
a alguno de tus guerreros,
hurí del Edén, no llores;
vete con tus caballeros."
Y dándole su caballo
y la mitad de su guardia,
el capitán de los moros
volvió en silencio la espalda.
José Zorrilla

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

He estat vdues vegades a Granada en plan turístic i unes quantes per feina i es una ciudad per viure-hi. Un cosi meu ho va fer durant set o vuit anys, de fet la seva dona es de Granada. Vivien a l'Albaicín i ello es una meravella de tranquil·litat (ho era- no ho sé) I no tan sols l'ASalhambra,. hi ha ta,bé el generalife i els carrerons estrets plens de botigues i història. Hi anava sovint atès en Paco Huete que era un pelleter amb botiga en un d'aquests carrerons del que ara no recordo el nom, era client meu.

jaka ha dit...

Es que Granada es una ciutat preciosa, tinc un record molt maco.

=;)

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc. Efectivament, una gran ciutat i, el més remarcable, que malgrat el pes de tanta història i tant d'art té molta vida i joventut.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Jaka, una gran ciutat petita. Una abraçada i bon diumenge.