Valldemossa. Cròniques imsersates (3)

Sólo falta el tiempo a quien no sabe aprovecharlo (Jovellanos).

En un dels meus pocs viatges de joveneta, amb amigues, vaig anar a Mallorca. No hi havia estat mai, vam anar a un hotel de Ciutat, aleshores baratet, el Nuredduna. No sabia en aquella època què volia dir aquell nom estrany, el de la sibil·la que se sacrificà per amor i  que Costa i Llobera ens va fer conèixer una mica millor:

Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell,
a un feix d'herbes sagrades collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví...
Cenyia-li la testa un tany romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera.
Al cos li subjectava la vesta un cinturó
de bàrbara riquesa, i el misteriós falçó
d'argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista
llambreigs de mitja lluna serena, però trista.

Vam anar aleshores, també, a Valldemossa, un dels pocs llocs coneguts que no eren de platja. Recordo que una de nosaltres tenia carnet de conduir i llogàrem un cotxe, tot i que en alguna de les agències on vam anar ens van dir que no en tenien, potser perquè no es fiaven de noies jovenetes. 

Havia escoltat la història de l'estada de Chopin i George Sand a la Cartoixa feia alguns anys, en un espai de ràdio teatre, de Ràdio Barcelona, en una d'aquelles inoblidables nits de dimecres, patrocinadas por Muebles la Fábrica, amb les veus emblemàtiques de l'època: Isidre Sola, Encarna Sánchez. Era aquella una versió una mica cruel amb Sand, crepuscular, i em devia impressionar, ja que no me n'he oblidat, sobretot de Chopin-Sola tocant el piano malalt, en concret allò tan bonic de la gota de pluja, mentre plou, fa fred i de tant en tant li vénen crisis de tos a causa de la malaltia. A Valldemossa vaig tenir un cert desengany, en comprovar que la parella va estar-hi poc temps i no precisament a gust. També ens van portar a veure uns balls típics una mica precaris.

És curiós com perviuen els mites, com amb tots els artistes, escriptors i el que sigui, més enllà del valor exacte, sempre una mica subjectiu, n'hi ha amb molt més èxit mediàtic que no pas altres. Per Valldemossa van passar Rusiñol, Rubén Darío, Jovellanos i molts més, però tothom sap això de Chopin, potser perquè va morir jove i vivia a París, qui sap. Al capdavall, avui passa el mateix amb actors nostrats i forasters. El pes de la vida de George Sand, avui més coneguda a casa nostra pels seus amors que no pas per la seva literatura, també compta.

Per sort per a la posteritat, George Sand va deixar escrits els seus records en el tan reeditat Hivern a Mallorca, un dels textos més coneguts d'ella, i que forma part dels souvenirs oficials al costat de L'illa de la calma, de Rusiñol. Sand va ser una gran treballadora, una dona intel·ligent i diferent de la resta, que va envellir a Nohan de forma convencional i burgesa. El text és crític amb una societat que no entén ni l'entén, el viatge havia estat difícil, el temps fred i plujós, poc agradable. I, a més, ella era una dona per viure en societat, en contacte amb persones com ella, de xerrades i tertúlies, teatres i concerts. Anava amb els seus dos fills i començava a tenir problemes amb Solange. Maurice, el fill, va ser un molt bon pintor i a la Cartoixa es guarden boniques aquarel·les seves, tot i que aleshores era encara un adolescent, un noi tímid i introvertit de quinze anys. Acaba el seu text amb unes reflexions sobre el mite de la solitud i la realitat de la persona, que precisa de relacions humanes i socials per a realitzar-se, opinions que comparteixo, tot i que respecto la suposada misantropia dels solitaris:

Et la morale de cette narration, puérile peut-être, mais sincère, c'est que l'homme n'espas fait pour vivre avec des arbres, avec des pierres,avec le ciel pur, avec la mer azurée, avec les fleurs et les montagnes, mais bien avec les hommes ses semblables.

Dans les jours orageux de la jeunesse, on s'imagine que la solitude est le grand refuge contre les atteintes, le grand remède aux blessures du combat; c'est une grave erreur, et l'expérience de la vie nous apprend que, là ou l'on ne peut vivre en paix avec ses semblables, il n'est point d'admiration poétique ni de jouissances d'art capables de combler l'abîme qui se creuse au fond de l'âme.

J'avais toujours rêvé de vivre au désert, et tout rêveur bon enfant avouera qu'il a eu la même fantaisie. Mais croyez-moi, mes frères, nous avons le cœur trop aimant pour nous passer les uns des autres; et ce qu'il nous reste de mieux à faire, c'est de nous supporter mutuellement; car nous sommes comme ces enfant d'un même sein qui se taquinent, se querellent, se battent même, et ne peuvent cependant pas se quitter... (1839)

Rusiñol va ser un altre visitant il·lustre i també va patir d'aquella calma que tant lloava. Ell també era un home de tertúlies i moviment i es va començar a trobar malament, sense saber ben bé què tenia, com explica en un article dels molts que va enviar a La Vanguardia.

...aquel mal empezado allí en el muelle fue creciéndome, la desgana intelectual aumentándome, la apatía embargándome los sentidos de tal modo, que creí que me iba disecando poco á poco. Una tarde sobre todo, tal me imaginé que me acababa, tales ganas me dieron de bostezar, de tenderme sobre la arena, de entregarme á definitiva pereza, que no pude más y me fui á encontrar un médico. 
-¿Qué es lo que tengo, le pregunté, qué mal es este, que no me deja un instante?
—No haga usted caso, me dijo el sabio doctor, «usted tiene el mal de isla» (1893)

Rubén Darío va ser un altre hoste important. Es va vestir de cartoixà per a inspirar-se i considerava que havia escrit alguns dels seus millors poemes a Valldemossa:

Vago con los corderos y con las cabras trepo      
como un pastor por estos montes de Valldemosa,    
y entre olivares pingues y entre pinos de Alepo  
diviso el mar azul que el sol baña de rosa.      
                                                  
Y en tanto que el Mediterráneo me acaricia        
con su aliento yodado y su salino aroma,          
creo mirar surgir una barca fenicia,              
una vela de Grecia, un trirreme de Roma...    

Rubén Darío va passar molt bons dies a Valldemossa però no es va trobar aquí amb Rusiñol, cosa que hauria pogut esdevenir-se. Es van conèixer a Barcelona i Darío va dedicar a Rusiñol uns versos molt expressius:

¡Gloria al buen catalán que hizo a la luz sumisa
jardinero de ideas, jardinero de sol 
y al pincel y a la pluma y a la barba y  la risa 
con que nos hace alegre la vida Rusiñol!

Rusiñol era alegre però tenia també un costat fosc i una mena de sentiment tràgic de la vida que bandejava amb el seu tarannà públic. Com que és un dels meus ídols i ja n'he parlat en d'altres ocasions no m'estenc més sobre la seva experiència illenca.

Abans de tots aquests, abans de la barroera desamortització que va foragitar els cartoixans, Jovellanos va restar més o menys presoner aquí. El van tractar molt bé, com a un hoste d'honor, potser per això van acabar per enviar-lo a una presó molt més aspre, al castell de Bellver. Jovellanos va ser un gran home del seu temps, de mitjans d'aquell segle XVIII que tantes esperances va desvetllar i que tants desenganys va entomar en els seus darrers anys, amb els esperits lliures esqueixats entre els sentiments d'amor hispànic, l'admiració francòfona, la constatació pràctica de la perversió de les revolucions i la perillositat dels líders carismàtics com Napoleó. En temps de blanc o negre les fidelitats diverses que en la realitat ens acomboien entren en conflicte i mai no es pot estar segur de res.

La Cartoixa precisa d'una remodelació, sembla que tot està en procés de millora. El tema de la propietat és, encara, complicat. De tota manera m'estimo més la precarietat actual del discurs museístic que no pas trobar-me en un futur amb un holograma que em mostri en tres dimensions al músic tocant el piano, mentre la senyora Sand escriu amb constància sucant la ploma d'oca en un tinter inexistent.

Moltes coses han quedat per a una altra ocasió, com ara la visita a la casa de Santa Caterina Tomàs, santa mallorquina emblemàtica, valldemossina:

Sor Tomasseta, a on sou? Ja vos podeu amagar perquè el dimoni vos cerca; dins un pou vos vol tirar. Ella portava el dinar An els pobres segadors, I el dimoni envejós El covo li va tomar. Ella el va tornar a aixecar, I va ser més saborós. (...) Oh, bell racó de muntanya Sempre florit com l'abril Qui mai t'ha vist és de plànyer, Oh, Valldemossa gentil.

O la visita a la Fundació Coll Bardolet, artista molt vinculat al poble, molt present a Mallorca, nascut al Ripollès i que explica l'agermanament del poble amb Campdevànol.

Avui, diumenge, hi ha al poble, a més a més, mercat. I molt de turisme, interior, estranger, jubilats imsersos, com nosaltres. Famílies joves, d'excursió amb la mainada. 

Tan bell és el record del que hem vist com la esperança il·lusionada amb què imaginem allò que no hem pogut veure. No crec que en una setmana m'agafi el mal d'illa, la veritat.

Mites geogràfics, literaris i històrics: GRANADA, terra somniada per mí.

Un dels meus mites geogràfics i històrics més estimats, considerant el poc mitòmana que sóc, és Granada. Hi havia a casa meva, on tots eren catalans de soca-rel, que jo sàpiga, una mena de tendència a l’andalusisme militant, producte, suposo, de lectures i cinema o qui sap de quins sentiments atàvics lligats potser a reencarnacions antigues.

Recordo una pàgina del llibre de lectura del meu temps d’infant, amb un dibuix encisador en el qual un moro guapíssim portava dalt del cavall una cristiana captiva. Estaven aturats davant de les muralles de Granada. El dibuix il·lustrava el conegut poema de Zorrilla en el qual el musulmà promet a la noia jardins, flors i joies. Ella, però, li diu que res no val tant com el seu Lleó i la seva família i el xicot, noble i resignat, la fa tornar cap a casa en un gest cavalleresc molt emotiu. Jo sempre pensava que la noia se’n devia haver penedit per sempre més, d’aquella decisió, amb el fred que fa a Lleó i comptant amb què, ben segur, la família la devia haver casat després amb algun noble barroer i feréstec. Una altra estampa de llibre de text, molt emblemàtica de l'indret, era la dels Reis Catòlics contemplant la ciutat, mentre Boadbil marxava amb la mare, plorant 'com una dona', doncs aleshores encara no era el plor reivindicat com a manifestació inter-sexual d'emotivitat. Zorrilla, per cert, va ser un home de vida intensa, molt estimat a Catalunya, amargat per la seva relació difícil amb el pare, que mereix una acurada biografia, em sembla. Quines bones sèries biogràfiques ens podrien amollar les teles, si els responsables s'ocupessin de furgar una mica en les vides de tanta gent que tan sols sonen a tòpic o a placeta! Ara, que veient com les gasten quan gosen fer-ho, potser que els deixin com estan, en aquesta penombra de mig-oblit, la veritat.

Tinc una amiga, mestra, andalusa, ara força catalana, que va estudiar a Granada. Estudiar a Granada, ser jove per aquells carrers, deu ser un goig immens, encara més aleshores, quan tot tenia una mida reduïda i el turisme era una activitat minoritària. M’explicava una vegada una anècdota, com un capellà li havia mostrat la Immaculada de Cano, molt més petita del que suposava, a la sagristia de la catedral, que ella no sabia trobar, i l’emoció que li va provocar aquella imatge. La marededéu de Cano té l’aspecte d’una noieta massa aclaparada per les responsabilitats que se li presenten, és encisadora. En la seva època d’infant entraven lliurement pels jardins de l’Alhambra. Som un país –i/o un estat- que ha passat de menystenir i fer malbé les nostres coses sense manies a crear unes gallines d’or turístiques que ja veurem com sobreviuran a aquestes munyides multitudinàries.

Granada és molt més que l’Alhambra, té un gran tresor barroc, té el record de Garcia Lorca i el seu cercle, té modernisme, té modernitat i empenta. Només hi he estat un parell de vegades. La segona, de passada. La primera, amb motiu dels vint-i-cinc anys de matrimoni i encara que quan ets gran ja no et mires les coses amb els mateixos ulls, em va agradar molt tot el que vaig veure i viure. Vaig tenir sort amb les visites comentades, doncs aquest tema és una loteria, la veritat. Em vaig ensopegar amb persones entusiastes, fills de la ciutat, que se l'estimaven i que sabien molt més del que explicaven, cosa que avui va de baixa. Gestionar, com diuen ara, tant d’art i tanta història i tanta gent, deu ser difícil. A més de la ciutat, la província és diversa i bellíssima, però la conec molt poc.

Un altre pal de paller de la mitologia granadina ha estat la cançó de Lara, autor d’èxit i sort en gairebé tot el que feia. No hi havia estat, a la ciutat, quan la va escriure. O això expliquen. Lara va ser també tot un personatge i les seves cançons han esdevingut clàssics i formen part de l'imaginari de gairebé tothom. Granada és una cançó que ha cantat molta gent, des dels més prestigiosos tenors als afeccionats de centres veïnals i al meu iaio quan s'afaitava. Quan jo era joveneta, en una revetlla d’aquelles que fèiem al terrat, un noiet una mica més gran que jo ens la va entonar, amb poca grapa per cert. Durant un temps es va interpretar la cançó lleugera com si fos òpera o sarsuela. Recordo que el noi també ens va refilar aquella tan maca de ‘Los gitanos sentados en torno a la hoguera, con su voz plañidera...’. Em sap greu, però no en recordo l'autor.

Catalans sense prejudicis, com Rusiñol, a qui, per sort, la papanateria normativitzadora no ha aconseguit esborrar la ‘enya’ de moment, van enamorar-se de Granada i va aconseguir-ne, amb d’altres intel·lectuals, la promoció i la conservació, en una època en la qual els ramats de bens i els sense sostre ocupaven aquells espais mítics. En el llibret d’entrevistes del Caballero Audaz on s’entrevista Meller, que vaig mencionar, també hi he trobat una entrevista amb Rusiñol. Ell manifesta, en la conversa, que de totes les seves aficions, la més estimada és la pintura, per cert. Rusiñol es va disfressar de musulmà de seguida, quan va arribar a Granada, i si jo fos jove potser també m'abelliria vestir-me de sultana i retratar-me en aquell indret magnífic. Recordo també una història que m'explicaven a escola, sobre un dels reis moros de Granada que era poeta, i que anava versificant en veu alta per la vora del riu. Es va entrebancar amb un vers, no li sortia bé, i una esclava cristiana molt espavilada que estava fent la bugada li va dir el que podia afegir, cosa que va provocar l'amor del rei i l'ascens social de la bugadera que es va convertir en el gran amor del monarca-poeta. Així m'agrada, que es valori sexualment la facilitat versificadora!!!! Eren altres temps, és clar. M'imagino aquest rei literat a l'estil d'en Rusiñol disfressat, ja que sento pel polifacètic artista un amor retrospectiu, impossible i abrandat. Per cert, la meva escola dels darrers deu anys es trobava davant del Parc de l'Alhambra, jo crec que és predestinació, tot plegat!


Corriendo van por la vega

a las puertas de Granada

hasta cuarenta gomeles

y el capitán que los manda.
Al entrar en la ciudad,

parando su yegua blanca,

le dijo éste a una mujer

que entre sus brazos lloraba:
"Enjuga el llanto, cristiana

no me atormentes así,

que tengo yo, mi sultana,

un nuevo Edén para ti.
Tengo un palacio en Granada,

tengo jardines y flores,

tengo una fuente dorada

con más de cien surtidores,
y en la vega del Genil

tengo parda fortaleza,

que será reina entre mil

cuando encierre tu belleza.
Y sobre toda una orilla

extiendo mi señorío;

ni en Córdoba ni en Sevilla

hay un parque como el mío.
Allí la altiva palmera

y el encendido granado,

junto a la frondosa higuera,

cubren el valle y collado.
Allí el robusto nogal,

allí el nópalo amarillo,

allí el sombrío moral

crecen al pie del castillo.
Y olmos tengo en mi alameda

que hasta el cielo se levantan

y en redes de plata y seda

tengo pájaros que cantan.
Y tú mi sultana eres,

que desiertos mis salones

están, mi harén sin mujeres,

mis oídos sin canciones.
Yo te daré terciopelos

y perfumes orientales;

de Grecia te traeré velos

y de Cachemira chales.
Y te daré blancas plumas

para que adornes tu frente,

más blanca que las espumas

de nuestros mares de Oriente.
Y perlas para el cabello,

y baños para el calor,

y collares para el cuello;

para los labios... ¡amor!"
"¿Qué me valen tus riquezas

-respondióle la cristiana-,

si me quitas a mi padre,

mis amigos y mis damas?
Vuélveme, vuélveme, moro

a mi padre y a mi patria,

que mis torres de León

valen más que tu Granada."
Escuchóla en paz el moro,

y manoseando su barba,

dijo como quien medita,

en la mejilla una lágrima:
"Si tus castillos mejores

que nuestros jardines son,

y son más bellas tus flores,

por ser tuyas, en León,
y tú diste tus amores

a alguno de tus guerreros,

hurí del Edén, no llores;

vete con tus caballeros."
Y dándole su caballo

y la mitad de su guardia,

el capitán de los moros

volvió en silencio la espalda.

José Zorrilla