1.8.08

Evocació capmanyiana


Durant el transcurs d’una conversa sobre literatura amb una amiga que també escriu, parlàvem de la saturació rodorediana i del relatiu oblit en el qual es troba l’obra de Maria Aurèlia Capmany. El gruix de la producció d’aquesta escriptora és considerable i crec que sempre, ja quan vivia, se la va tractar, pel que fa a la literatura, amb una certa manca de consideració, com si es tractés d’una secundària de luxe. Les mateixes capelletes literàries, que sempre són curtes de vista i una mica arnades, encara més en un espai petit com és el català, no se la van prendre, en moltes ocasions, seriosament. Fins i tot l’any Capmany, el 2001, als deu anys de la seva mort, va resultar modest i mesquí, al meu entendre.

No puc evitar fer la comparació amb Mercè Rodoreda, quan parlo de Capmany. Rodoreda i Capmany són dues dones contradictòries, amb clarobscurs evidents en les seves biografies. L’obra de Rodoreda, menor en volum, permet un acostament ràpid a la totalitat, cosa que no passa amb la complexitat del que va escriure i fer Capmany. Recordo que Rodoreda va ser entrevistada, en la seva època d'èxit, per Soler Serrano. L’endemà, a la feina, una companya em va dir que l’entrevista l’havia decebut. En les distàncies curtes Mercè Rodoreda no donava la talla, talla que potser no tenia, pel que fa a personalitat i coneixements, encara que això és subjectiu i valorable. Rodoreda va tenir l’habilitat de crear un estil propi i d'assolir un èxit indiscutible amb La Plaça del Diamant, encara que després s'hagi posat de moda dir que el millor són els contes, o els darrers llibres o el que sigui, perquè els èxits populars, quan són massius, semblen vulgars. Personalment crec que sense aquest llibre la seva projecció intel·lectual no hauria estat la mateixa. Respecte al gruix intel·lectual global, crec que Capmany li dóna unes quantes voltes, la veritat.

Pel que fa a la conversa, he de dir que quan escoltava Maria Aurèlia per ràdio o televisió mai no em cansava de sentir-la. Era com un torrent vital abundós i desfermat: anècdotes, records, opinions literàries, acudits, cites. La veu l’acompanyava, una veu de locutora de ràdio, d’actriu –que també ho va ser i molt bona-, contundent, vellutada, capaç de mentir amb convicció. Recordo l’entrevista que li va fer Montserrat Roig, una de les millors de la sèrie Personatges, allà, entre d’altres coses, va admetre que mentiria sempre que fes falta, cosa que el seu company sentimental o el que fos, el també avui gairebé oblidat Vidal Alcover, li retreia.

Capmany va ser una dona del seu temps, activa, inquieta per l'actualitat, present a tot arreu on passava alguna cosa. Va escriure teatre, periodisme, lletres per a cançons de cabaret, -per a la Trinca-, guions per a televisió, assaigs, llibres per a infants, traduccions. Té unes quantes novel·les excel·lents, magnífiques, de les quals avui es parla poc, com ara Un lloc entre els morts, que tanta tinta va fer vessar, Feliçment jo sóc una dona o El gust de la pols. Va incidir en política, i va ser regidora a l’Ajuntament de Barcelona, on no sé si va treballar excessivament en el sentit convencional del verb. Però el cert és que amb la seva presència a la Virreina va donar un to d’altura al tema cultural barceloní. Agustí Pons l’ha retratat de forma magistral a la seva biografia, per a mi la millor que s’ha fet en la nostra època sobre algú de casa, ja que sovint sembla que hi hagi una certa por en evidenciar els defectes, les relliscades dels nostres personatges, com si en fer-ho trontollessin les essències del catalanisme tronat. Amb defectes, doncs, humana, egoista en ocasions, contradictòria, amb unes relacions sentimentals una mica estranyes, jo crec que no va trobar un home del seu nivell, encara que ella mateixa s’ho pensés i aguantés estirabots dels senyors que, se suposa, la van estimar. Ser anticonvencional, bandejar, a l’època, la tradició d’una família estable, es pagava i si eres una dona encara més.

Va voler imitar una mica Beauvoir, deien que ella i Vidal Alcover eren el Sartre i la Beauvoir catalans i fins i tot, comedianta com era, es va retratar amb un turbant a l’estil de la francesa. Un error. No necessitava imitar ningú, sinó que mereixia que la imitessin a ella. Com Beauvoir, però, va magnificar i patir la vanitat i la vàlua de la parella en detriment de la seva pròpia. Jo tenia amigues que feien teatre a Horta, en els gloriosos temps d’aquella Passió moderna o de muntatges com ara Oratori d’un home sobre la terra. Una de les noies que coneixia, per cert, era cosina del malaurat Joan Miralles, que també hi sortia, aleshores molt jove, guapíssim. Campmany i Alcover els feien una mena d’assessorament fonètic pel qual cobraven i això generava un cert mal rotllo perquè es veu que no s’hi esforçaven massa, la veritat. Parlo sense coneixement aprofundit del tema, tan sols per comentaris que havia escoltat informalment i de forma tafanera. En tot cas, sempre va tenir problemes econòmics, misèries dels intel·lectuals, encara més dels catalans, si no són de casa bona o no tenen un bon coixí al darrere.

Possiblement avui se la festejarien totes aquestes tertúlies ensopides i podria anar fent amb més comoditat. Possiblement, perquè em sembla que en això també hi pesen les capelletes i els llocs de treball ja estan saturats, i com es pot comprovar, n'hi ha molts que repeteixen amb constància funcionarial. En contrast amb una Rodoreda aïllada a casa seva, misteriosa, cultivant una imatge d’enigma permanent, Capmany opinava de tot i a tot arreu, es contradeia, protestava, cantava i actuava, sobretot, en molts sentits. Va trobar joves que l’apreciaven, com el mateix Pons, Terenci Moix i d'altres, ella també va ser generosa i va ajudar uns quants d'ells. Maragall, aleshores alcalde, li va donar suport quan la mort de Vidal Alcover la va enfrontar amb els deutes generats per la compra d’un pis excessiu a la plaça Reial. Jo crec que van tenir, la parella, una bona etapa de reconeixement intel·lectual durant l’època tarragonina. Barcelona és, moltes vegades, una ciutat despietada per als intel·lectuals i els artistes en general, excessivament bolcada a les novetats i la fatxenderia. Descansi en pau, però tant de bo que la seva ambiciosa producció no descansi de forma tan ensopida, la veritat. Enguany hauria fet noranta anys, tampoc no cal esperar sempre als centenaris!

Capmany també va haver de rebre comentaris pocasoltes dirigits al seu físic, tots tenim al cap la imatge d’una dona grassa, madura i això, ja ho sabem, segons com pot generar i genera comentaris suposadament irònics per part dels senyors i de les altres senyores. Coneixem poc, avui, la seva imatge juvenil, fresca i entusiasta, molt diferent i poc difosa. He trobat la fotografia d’ella i els dos soldats a una web dedicada a un pintor que coneixem poc, Roda, que va viure de jove a Barcelona i es va relacionar amb ambients catalans. Tota una època, la seva vida, digna d'una sèrie de televisió o d'una gran pel·lícula, això si fóssim anglosaxons, és clar.

Consulta literària

Aprofito el mateix post per fer una consulta sobre un altre tema, també literari. Fa uns quants anys, ben bé una pila, vaig llegir una novel·la en català que vaig treure d'una biblioteca de les poques que aleshores hi havia. No en recordo l’autor ni el títol, sé que em va impressionar, crec que havia quedat finalista en algun premi important de casa nostra. Diuen que la memòria és un bon crític i, per diferents circumstàncies, m’ha vingut al cap avui aquell llibre, d’un autor català suposo que poc conegut. Per si algú la coneix i em dóna un cop de mà, n’explicaré el que recordo:

A la tapa hi havia una mena de dibuix esquemàtic dels protagonistes, una colla d’amics, amb el nom de cadascú escrit. El que crec recordar de l’argument és que, en iniciar-se el llibre, en una casa de pagès, una colla d’amics ha intercanviat les parelles a causa d'un joc. L’inici era força contundent. El protagonista veu com la seva parella passa la nit amb un altre home de qui està gelós. Són amics des de fa anys, els han passat ja diferents coses. Estava ambientada en part a Barcelona i en part a la Cerdanya. Els protagonistes se citaven en una borda de la muntanya. El protagonista acabava comprometent-se amb una noia amb diners, per interès i comoditat i també assassinant l’altre, de qui estava gelós. El crim no es descobria, la novel·la és, en certa manera, una mica amoral. Havia vist que la tenien, fa anys, a la parada de l’Editorial Millà, dels Encants de Sant Antoni, però fa temps que no la veig. M’agradaria rellegir-la.

8 comentaris:

jaka ha dit...

Bona tarda Júlia,
Estic completament d’acord amb el que dius de la Maria Aurèlia jo la admiro molt he llegit bastants coses d’ella i també del Jaume, vaig tenir la ocasió de parlar-hi alguna vegada i la veritat es que eren unes persones fantàstiques per la seva forma de pensar. També vaig fer un curs de cabaret literari on van sortir les obres que feien i que algunes les representaven a “La Cova del Drac”, quin munt de records.
En quan a la Rodoreda mai m’ha entusiasmat massa.

(;D

Júlia ha dit...

Suposo, Jaka, que vivint a Tarragona hi vau tenir força relació durant l'època de la vinculació de Vidal Alcover amb la universitat. No sé si has llegit la biografia, te la recomano.

Albert, l'Herald ha dit...

Més que admirador, quasi diria que l'he estimada, potser per un alt sentit de solidaritat. Estic d'acord amb el que dius, tanmateix la cosa és que no sé si es pot dir que era una dona del seu temps perquè n'era massa. Més d'una burgesa l'hauria apedregada i d'un burgès he sentit dir-li les coses més gruixudes que un es pot esperar.

Per altra banda entenc el que dius "error" per imitar a la Beauvoir, però hem de tenir present que la cultura catalana és marginal, per això quan va venir a Barcelona Betty Friedan la presentació la va fer la Capmany. Som patges del Gran Món.

M'ha agradat el que dius de la seva veu, una veu potent acompanyada d'un verb tallant com una daga. Tant tallant que jo penso, a descàrrec de les comparacions beauvoirenques, que la seva parella no li feia ombra, l'ombra li venia de la classe dirigent que no perdonava a aquesta donota.

Júlia ha dit...

D'acord, Albert. La classe dirigent, sí, però també els mandarins de la cultureta i cultura de la qual formava part. Malauradament, el món català de l'època també tenia les seves misèries i estenia els seus dogmatismes. Molas, Castellet, tots ells importants intel·lectuals, però capaços de bandejar i menystenir qui no era 'dels seus'. De poeta, semblava que només existís Espriu. No hem millorat massa, som un país petit amb tots els seus problemes, però admeto que, malgrat tot, el gruix d'aquelles personalitats de l'època era impressionant, amb les seves envegetes literàries i el que fos. Amb les dones i el feminisme surava un cert sarcasme. Fins aleshores les senyores havien fet de suport marital, només cal veure Clementina Arderiu i d'altres. Un huracà tan poc convencional com la Capmany per força els havia d'espantar.

Només cal veure que, tan moderns com som, i els partits catalans, hores d'ara, són els que tenen menys dones en nòmina, encara.

Deric ha dit...

s'hauria de reivindicar més la figura de la Campmany.

Francesc Puigcarbó ha dit...

La meva mare 'havia tracta la Campany, havia passat algun estiu a Sant Feliu de Codines i era al costat de casa la meva iaia. La Rodoreda, no en soc gens fan d'ella, sincerament no m'ha interessat mai.
La novel·la podria ser d'en Carles Soldevila, però no n'estic segur

Júlia ha dit...

Deric, som força amnèsics amb la majoria de personatges de la nostra història política i cultural. Llàstima.

Júlia ha dit...

Sí, em sona això d'haver-la seentit parlar de Sant Feliu de Codines, Francesc.

Ha de ser algú més jove i menys conegut, algú dels setanta, conec força bé les d'en Soldevila.