De la barraca precària a l'edifici domòtic i climatitzat

L’agost a ciutat és estrany, silenciós, d’una pesantor desolada i, al mateix temps, resulta també plàcid i nostàlgic, amarat d’una poesia profunda i difícil de copsar, perquè la calor, ai, la calor, ens produeix una inquietud constant, ajudada, en l'actualitat, pels canvis de temperatura que ens ofereixen els aires acondicionats.

Ja ens hem acostumat al fet que ens tractin com a infants, aconsellant-nos ‘oficialment’ que, per exemple, no abusem del sol i caminem per l’ombra. Ara, un anunci de la televisió mostra com a causa dels canvis de temperatura tenim menys defenses i ens cal empassar-nos un d’aquests productes que s’han posat de moda i sobre el qual, fa poc, vaig llegir també certes recomanacions en el sentit de no abusar-ne.

La meva filla m’explica que en una granja on van anar a esmorzar van demanar que moderessin la congelació ambiental. Els van posar mala cara i, a desgrat, van pujar una mica més la temperatura, això sí, rondinant. Una amiga seva, en sortir del cinema, va protestar del fred que havia passat i una empleada de l’establiment li va dir que avui dia ja se sap, que a l’estiu, has d’anar al cinema amb jaqueta... El tema resulta empipador, perquè cadascú té la seva sensibilitat tèrmica i tothom creu que la seva és la bona, com en tantes altres coses, política inclosa.

També en un anunci de la tele hi surt un senyor abrigat com si fos als pols. Aleshores, gràcies a l’anunci, s’adona que posant el termostat a vint-i-cinc està la mar de bé. Tot plegat, a més, agreujat pel fet que en els llocs on hi ha aquestes instal·lacions de climatització tan avançades has d’estar tancat hermèticament. Això ja ha portat alguns problemes, en edificis i transports, i em temo que no ens en sortirem fins que no passi alguna cosa grossa o es constati que no poder obrir les finestres és un disbarat enorme i un atemptat contra la salut de la majoria. La construcció actual és tot a l’inrevés del que caldria: molt de vidre, grans finestrals, poc aïllament, murs prims.

Som una generació de nou rics, amb tots els seus defectes i el pitjor és que sovint no volem mirar enrera ni constatar aquest fet. Hem passat del pis amb aigua de dipòsit, sense calefacció ni ascensor i amb comuna, o de la barraca amb sostre d'uralita, a la fatxenderia decorativa i a l'abús constructiu en massa poc temps, al meu entendre. Avui, precisament, he donat un volt per Barcelona i m’he arribat a l’exposició que al Museu d’Història de la Ciutat mostra els barris de barraques que fins fa quatre dies van esquitxar la nostra ciutat. Jo havia vist les de Montjuïc dels cinquanta i seixanta molt sovint, hi havia companyes d’escola que hi vivien. Crec que és un tema en el qual encara s’ha d’aprofundir força, sobretot perquè les diferents Barcelones han viscut i viuen sovint de forma aïllada, sense entrecreuar-se massa. Vivim en un present amb moltes realitats a l’abast que no coneixem i que no volem conèixer. Hi ha tòpics encara vigents com ara que els treballadors venien amb contractes de treball seriosos i no com ara. Entre els barraquistes, com entre tots els col·lectius hi havia diferències immenses, també.

En aquesta i en moltes exposicions hi trobo una gran mancança: una bona saleta on seure a veure les filmacions còmodament i sense pressa. Quan no has d’estar dret els seients acostumen a ser mínims i poc acollidors, no sé si esperant que marxem de pressa de l’indret. I, precisament, a l’exposició s’hi podien haver inclòs moltes més filmacions, fins i tot fragments de pel·lícules de l’època, o fer un muntatge fotogràfic en forma de filmació amb les fotografies, sistema avui més agradable que no pas haver d’anar llegint rètols en excés. També trobo que la informació relativa a l'època d'abans de la guerra és molt minsa. De tota manera, crec que és tracta d'una exposició imprescindible per a molta gent, sobretot per a la gent més jove.

Un dels testimonis entrevistats al reportatge que ofereix l’exposició és Rafael Usero. Crec que fa anys, potser gairebé vint, vaig coincidir amb aquest professor en uns cursos de Rosa Sensat i encara que, com tothom, està més grandet, el recordo perquè en aquella ocasió, en saber que era del Poble-sec, ja em va comentar que havia viscut a les barraques i que en tenia un molt bon record, en el sentit d’haver viscut una infantesa lliure i despreocupada, explorant la muntanya amb els amics. Aquest testimoni manifesta els seus dubtes, al llarg del temps, sobre les millores efectives dels canvis viscuts en passar de les barraques als pisos convencionals, millores que en un temps semblaven evidents i que, amb la perspectiva que dóna l’edat, ja no semblen tan meravelloses. També m’ha colpit la imatge d’un altre testimoni, una dona moderna i ben arreglada, que explica com el seu pare va posar els onze fills en una caravana que va comprar després de vendre el poc que tenia, i, au, cap a Catalunya, per fugir de la misèria. La imatge és èpica, heroica, digna d’una pel·lícula gairebé del llunyà oest. El progrés material és necessari, és clar, però sembla que en aquestes millores sempre es perd alguna cosa més espiritual, més solidària, i, sobretot, un bon feix de llibertat. Els paisatges de barraques van desaparèixer del tot, ni tan sols no es va respectar un bar, un cinema, algun d’aquells establiments cívics que havien estat exemplars i imprescindibles en les comunitats dels immigrants. Hi ha molt poc respecte patrimonial per la història dels pobres, encara.

Un dels espais més emotius és el darrer, un breu recull de fotografies d’arxius familiars, amb casaments, comunions i famílies reunides al volt d’una taula, sota un sostre precari, però amb l’alegria de la festa i en molts casos, habillats amb una gran dignitat, amb elegància. Aquestes núvies alegres, blanquíssimes, enmig dels parents mudats, són impressionants. També m'ha agradat que dues senyores del Carmel evoquessin la figura d'un mestre dels d'abans, don Facundo, amb admiració, agraïment i respecte, no tots els mestres de l'època eren fatxes repressors, és clar. Com deia el poeta: oblidarem els pobres, i tan pobres com som...