Hi ha una mosca a la paret

Vosotras, las familiares,/ inevitables golosas,/ vosotras, moscas vulgares,/ me evocáis todas las cosas.
¡Oh viejas moscas voraces/ como abejas en abril,/ viejas moscas pertinaces/ sobre mi calva infantil!
¡Moscas del primer hastío/ en el salón familiar,/ las claras tardes de estío/ en que yo empecé a soñar!

(Antonio Machado, fragment)

Aquests dies d’estiu les mosques estan pesades. Les mosques han estat unes companyes inseparables dels homes i les dones, lligades a la seva convivència propera amb els animals domèstics. Avui, malgrat els intents de genocidi al qual les sotmetem amb tota mena d’esprais malèfics, continuen fent la seva vida.

Avui, veure un parell de mosques a casa posa molt nerviosa la gent. No fa massa anys les mosques eren una plaga estival que calia suportar com fos. La meva tia Maria, majordoma de l’oncle rector, tenia a la cuina de la rectoria un gran nombre d’aquelles tiretes engomades on les mosques s’enganxaven a milers. El fet és que dinàvem a la cuina i que no sempre es retirava la visió de les tiretes malignes per fer els àpats. Recordo com un malson el cabasset on dormia el meu germà cobert d'un núvol gris de mosques, que la meva mare intentava, en debades, foragitar.

Una vegada vam anar a visitar uns coneguts en un poble prou important. Damunt la taula hi havia un munt impressionant de quelcom que la meva mare va pensar que eren olives. Però eren mosques mortes, a causa d’un verí verd que es posava damunt dels mobles per tal d’aniquilar-les. Ens van convidar a prendre alguna cosa però es van limitar a enretirar la pila d'insectes cap a un costat del moble, sense manies. A Barcelona també n’hi havia, però, llevat de les vaqueries, als pisos convencionals no eren tan nombroses com a pagès.

A algunes cases antigues hi havia un estri, una mena de ventall espanta-mosques damunt la taula, per tal que, gairebé sempre els infants, el fessin anar, amb la intenció que els grans poguessin menjar una mica tranquils. La pala mata-mosques encara existeix i s’utilitza, pel que he pogut veure. Enguany, a Batea, n’han acabat les existències i tot. Jo no la faig servir perquè tinc molt mala punteria, la veritat.

Una ocupació infantil de fa anys era la cacera de mosques. S’habilitaven una mena de presons amb agulles de cap i patates buidades o bé taps de xampany. Un altre entreteniment era arrencar-les el cap, posar-lo en un paper i aixafar-lo per veure quin dibuix sortia. Això darrer ho havia vist fer, sobretot, amb mosques petites. Així es devia inventar el tests de Roschard. Els nens d’abans, com se sap, teníem poques joguines i això desenvolupava la imaginació. Els animalons eren molt a l’abast. Un altre entreteniment era caçar mosques i llençar-les en una teranyina per veure com sortia l’aranya i es cruspia la víctima. Tot això sembla avui repugnant, políticament incorrecte, i matar mosques a canonades està molt malament, però matar-les amb silenciós insecticida no crea mala consciència a ningú perquè els pobres animalons petits no mereixen la defensa ardida a la qual se sotmeten, per exemple, les balenes. Diuen, i ho admeto, que són perilloses per la salut, però no ho deuen ser tant quan la meva generació ha sobreviscut als seus èxits genètics i a la seva presència aclaparadora.

Jo vaig tenir un alumne una mica singular que en portava en capsetes, d’aquestes grosses, de cavall, i me les deixava anar per l’aula, també n’acostumava a dibuixar per les parets. Machado els va dedicar un poema molt bonic, que Serrat va musicar. Jo també els en vaig dedicar un, però sóc fora de casa, utilitzant una connexió que no va ni amb crosses, i no el vull transcriure malament. Una faula habitual en els llibres de gramàtica de l’ahir era aquella del panal de rica miel on van anar cien mil mosques i es van quedar enganxades, per golafres.

De tota manera un no es pot fiar de les mosques mortes, si tanquem la boca les mosques no hi entraran, i a l’ase nafrat no li falta la seva companyia, de la mateixa manera que al gos prim castellà l’assetgen les puces. De vegades em fan pujar la mosca al nas per molts motius i no sé perquè en d’altres indrets les tenen darrera l’orella. Qui està avorrit, diuen, amb el cul caça mosques (amb perdó) i quan fas coses estranyes et diuen que ja caces mosques, també. Quan ets jove i maca tens mosquer, però més val una abella que cent mosques.

Les mosques, pesades, properes, familiars, semblen ja, avui, una resta del passat, una errada de la natura. Això en aquest món higiènic i desinfectat que ens envolta, en d’altres indrets la pobresa i la misèria sempre apleguen una pila de dípters al seu voltant. La mosca ens recorda, amb el seu zum-zum estival, qui som i què hem estat i també que algun dia ja no serem bons ni per espantar-les.