26.9.08

Homenatge a Gerard Vergés





Amb molt de gust em sumo a la proposta que em fa Jesús Tibau i que recull la d'Egmidi Subirats, sobre homenatjar Gerard Vergès penjant poemes d'aquest autor als blogs.


Ho faig per partida doble, ja que he trobat una breu antologia amb traduccions al castellà penjo aquestes excel·lents traduccions de Ramon García Mateos al meu blog en aquesta llengua. El fet que aquest autor sigui poc conegut -em sembla- i tornant al tema lingüístic, mostra el poc que se'n pot treure de la política convencional, més enllà d'imposicions escolars, pel que fa a la cultura catalana, per cert.


Pàndols


A la terra solcada de trinxeres,
on la flor blava i dolça de l'espígol
les abelles anava convocant:

Allí quedaven els soldats vençuts.



Poema que tracta de distintes varietats d'olors


Els gats surrealistes fornicaven
per terrats i teulades blancs de lluna.
Per la finestra entrava la fragància
—les nits d'estiu— dels gessamins florits.
També les nits de pluja —me'n recordo—
pujava un perfum tendre dels sembrats.

Jo tenia deu anys, i era aquell poble
un poble riu amunt, amb hortes, sínies
i un llarg carrer polsós, tot ple de mosques
brunzint sobre els pixats de gos i el fem.
(A migdia, a l'agost, no era gens lírica
aquella ferum agra.) Ben diversa
era la botigueta de les ties
—de Maria i Clotilde— sempre en ombra,
sempre amb frescor de testos de marduix
i alfàbrega florida, al petit pati.

I tinc present la flaire del tabac
ordenat als prestatges, i l'aroma
del sucre candi, de la regalèssia,
del pebre roig, del moscatell, del cànem
i dels plecs de paper on jo dibuixava
altes torres i pòrtics vists en somnis.
(Maria em regalà un llibre de solfa;
Clotilde, boles de colors nacrats
i soldadets de plom de la Gran Guerra.)

Una vegada el riu inundà el poble
Quan va minvar, tot feia una fetor
de llac pudent, d'escata de peix blau,
de fruita corrompuda, de sentina.
Després, la primavera va ser càlida,
van florir les pereres i les flors
eren l'escuma blanca del paisatge.
Xisclaven els moixons. I vaig conèixer
Josefineta, de dotze anys i rossa.
(La pell li feia olor de sabó i aigua.)

7 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

gràcies per participar

Gregorio Luri ha dit...

El bon poeta, i això passa sempre, quan parla de la seva intimitat resulta que ens retracta.

Júlia ha dit...

Un plaer, Jesús.

Júlia ha dit...

Sr Gregori, em sembla que se li ha escolat una 'c' i s'ha retractat en lloc de retratar-se, com en aquell definició humorística que diu que retractar-se és fer-se una foc-toc-grafia.

Seriosament, és ben cert, reflecteixen els nostres propis sentiments, que són universals,per això són bons poetes o bons narradors.

F.PUIGCARBÓ ha dit...

no sabia que els poetes fossin retractils.M'hi afegiré, tot i que he descibert un poeta ja mort (als 39 anys)mallorquí que tot just l'estic paint, Amadeu Vidal i Sastre - deu n'hi do - Un client meu de vilanova del Vallès va fer la mili a Palmab amb ell.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc, ja ens el faràs conèixer doncs, sempre es descobreix alguna cosa que no se sabia, encara més en un context cultural on sempre 'hi surten els mateixos'.

Gregorio Luri ha dit...

Dons em retrato en retractar-me.