Aquests dies, deu ser a causa dels efluvis primaverals que van ocupant posicions en el nostre entorn, he rebut unes quantes invitacions per participar en una cadena poètica. No és la primera vegada que em passa, m'havien arribat en ocasions anteriors però mai tantes ni tan seguides. No hi he participat en cap ocasió. Si qui m'ho envia és una persona coneguda amb qui tinc una relació habitual, li dic per escrit, amb educació, que declino la invitació. Si, en canvi, és una d'aquestes persones que compten amb el teu email per motius diversos i atzarosos, però amb qui tens poca relació, faig moixoni discretament.
Les persones que responen al meu rebuig em manifesten que no han sabut dir que no, o sigui, es pot dir que pateixen la síndrome de la Colometa, la qual consisteix en tenir una conducta no assertiva. Fins i tot m'expliquen que, quan han participat en coses semblants, no han rebut mai res o, en tot cas, molt poca cosa. El text de convit que s'envia es copia directament, molta gent ni es molesta en comentar-te res personal a més a més, una cosa que és habitual en aquestes trameses de retalla i enganxa, avui més freqüents a través del telèfon que no pas per correu virtual.
Les cadenes diverses són un invent antic. Quan jo tenia deu anys una mestra joveneta, però que jo veia molt gran, ens va proposar participar en el famós joc de les postals. En teoria enviaves una postal i n'havies de rebre tres-centes. Vaig participar en aquell joc dues o tres vegades, vaig arribar a rebre dues o tres postals, una de les quals d'Espinelves, un poble que aleshores encara no sabia que faria la Fira de l'Avet.
Per correu ordinari t'arribaven, fa anys, cadenes diferents. Una de les més famoses era la de la Virgen del Carmen. El que podies aconseguir amb aquella cadena era espiritual, la protecció acurada de la Mare de Déu. El més inquietant era que el tex incloïa amenaces, t'explicaven casos de gent a qui n'hi havien passat de molt grosses a causa d'haver trencat la cadena. Com que, en general, som més supersticiosos del que voldríem haver d'admetre, aquelles cadenes religioses tenien el seu què i, de tant en tant, te n'arribaven per moltes bandes.
L'invent ha conegut d'altres perverses derivacions, com les piràmides, en les quals es movien dinerons o s'implicava gent en negocis que remenaven fum. Avui internet facilita la qüestió i, en tot cas, una cadena poètica és o hauria de ser una cosa bonica i tot, si no fos què tinc poca fe en els resultats de l'invent i en l'interès general de la gent per rebre un munt de poemes de tota mena, quan per la mateixa xarxa en pots trobar un gavadal per a tots els gustos.
Fa anys, quan els blogs estaven de moda, es van inventar moltes activitats en les quals algú et citava o nomenava i havies de fer alguna cosa, escriure el primer capítol del llibre que llegies, penjar una fotografia gastronòmica o mencionar tres blogs que valoressis per algun motiu. Al principi hi havia un nivell acceptable de participació, fins i tot hi havia qui donava medalles i premis virtuals als blogs o a les entrades del seu gust. Avui pels blogs participatius quedem quatre gats i l'espai de debat s'ha reduït a la mínima expressió. Algunes d'aquelles activitats es deien memes.
La moguda ha passat al facebook on sovint et trobes amb algú que ha copiat una parrafada a l'entorn d'alguna desgràcia individual o col·lectiva, una malaltia greu, les penes dels refugiats, els infants amb disminucions diverses, i et demana que, si ets sensible a la qüestió, copiïs, pengis i comparteixis. La tendència humana a aquest gregarisme grafòman, ni que estigui amarat de bones intencions, no deixa de sorprendre'm.
Internet ha multiplicat les possibilitats de difusió però cal dir que fa anys, pel correu postal, t'arribaven moltes coses estranyes. Ara no t'amenacen, en general, amb grans desgràcies si no fas el que et diuen aquests amants dels textos contundents però s'acostuma a fer una mena de crida a la responsabilitat amb frases com ara: sé que tan sols un tres per cent dels meus amics copiarà això... I t'avisen de què no n'hi ha prou amb un m'agrada o amb compartir, s'ha de copiar fil per randa en el teu mur.
La cadena poètica, per sort, o potser perquè els afeccionats a la poesia són bona gent, no porta cap amenaça inclosa. Et podrien dir, per exemple, que algú va trencar la cadena i va perdre la inspiració durant deu anys, coses d'aquest tipus. O bé que no va guanyar mai més cap Englantina als Jocs Florals del seu poble. En positiu es podrien afirmar coses com ara que tres guanyadors del Carles Riba van fer la cadena de forma acurada i amb una sòlida fe en el futur de les trameses i van rebre el prestigiós premi, sense necessitat de sortir a la tele o de que ningú els conegués més enllà de casa seva.
A més a més de poemes s'accepten cites, frases, el tema del gènere literari és obert i generós. Vegeu:
Estem començant un intercanvi poètic col·lectiu, constructiu i esperem que estimulant. És una cosa d'una vegada, i esperem que hi participis. Hem escollit aquelles persones que pensem que ho voldran fer i que ho faran divertits.
Si us plau, envia un poema a la persona que està en la posició 1 a sota (encara que no la coneguis). Hauria de ser un text/vers/cita preferit que t'hagi afectat d'alguna manera. No t'ho pensis gaire.
1.- (email on has d'enviar el poema triat)
2.- (email del remitent)
Després d'enviar el poema/vers/cita etc. a la persona en la posició 1, i només a aquella persona, copia aquesta carta en un nou mail. Mou el meu nom a la posició 1 i posa el teu a la posició 2. Només el meu nom i el teu han de mostrar-se en el nou mail.
Envia-ho a 20 persones en còpia oculta. Si no creus que puguis fer això en 5 dies, digue'ns-ho perquè sigui just per a aquelles persones que hi participen. És divertit veure per on vénen. La gent poques vegades desisteix perquè... tots necessitem petits plaers. La volta és ràpida, ja que només hi ha dos noms a la llista, i tu només has de fer-ho una sola vegada.
Esperem que això t'hagi fet descobrir un nou i inspirador poema.
Si us sembla interessant podeu iniciar una nova ronda, però sisplau, no em demaneu que hi participi, que em fa molta mandra.
