Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poemes. Mostrar tots els missatges

12.5.25

RECORDS DEL MES DE MAIG




Mes de Maria


Altars del mes de maig, guarnits de satalies,
Amb una verge jove guaitant els pecadors,
Des d’un pobre escambell, comptant el pas dels dies,
Enmig d’un bosc de ciris i clavells de colors.

Cançons on s’abaltia el so de les campanes,
Pregàries i miracles i vides exemplars,
Coloms de Barcelona, perduts a les baranes,
Homes sense esperança en les foscors dels bars.

I uns cavallets de fira, amb un xicot errant,
Que sabia el misteri d’algun món amagat
Als camins que es perdien, més enllà del terrat.

Fins la més gran misèria s’enyora algun instant,
Quan les ales lleugeres d’una fada inconstant
Deixen perfum de lliris a l’armari tancat.


Júlia Costa

15.9.24

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA






PUNTUACIÓ

         

Vaig iniciar amb majúscula el quadern de bitàcola,

després hi vaig escriure projectes en negreta,

vaig posar entre cometes els amors fet distància,

en cursiva paraules que no havien de ser.

 

Vaig separar amb les comes les esperances febles,

després de la disbauxa vaig fer punt i seguit,

punt i apart quan la vida se’m va mostrar difícil.

Vaig escampar a les pàgines un munt d’interrogants.

 

Signes admiratius van cloure les sorpreses,

amb dos punts iniciava les enumeracions

de tants somnis efímers i  d’il·lusions perdudes

vora d’un punt i coma absurd i ben sobrer.

 

Avui he perdut grapa per la cal·ligrafia,

L’ortografia em pesa, la norma m’és distant.

Ara escric llibertat en lletra molt menuda,

subratllo la paraula i poso punt final.

 


Costa, Júlia    Poemes inèdits

13.2.23

DIA DE LA RÀDIO

 

    TELEFUNKEN

 

Fum de carbó barat, sopes de farigola,

i un món en blanc i negre arraulit i silent.


La llibreta dels deures, oberta, atapeïda,

i una espelma apagada al costat del tinter


Vespres feixucs i contes i aventures llunyanes

i cinemes de barri plens de somnis perduts.


Des d’una ràdio antiga, que havia estat de l’avi,

la música escapçava els neguits dels més grans

i una novel·la llarga engrunava capítols

i la vida tornava, per estranys viaranys.


Eren veus sense rostre, i els rostres els guarníem

amb la rauxa amagada de la imaginació.

-Fa companyia –deien, les veïnes alegres,

repassant mitjons vells amb uns màgics sargits.


Encara quan la nit escampa mil bubotes,

i la solitud tendra amara els viatgers,

una ràdio petita acompanya quimeres

i escampa, acollidora, les pors de la foscor.


Misteri de la música i de la veu precisa

d’algú que és a la vora malgrat que no et coneix.

-Fa companyia –diuen, les àvies solitàries,

i els concos sense pressa, i els rodamóns vençuts.


Júlia Costa, La Pols dels Carrers, Meteora, 2006




4.4.17

INTERCANVI POÈTIC COL·LECTIU, CONSTRUCTIU I ESTIMULANT




Aquests dies, deu ser a causa dels efluvis primaverals que van ocupant posicions en el nostre entorn, he rebut unes quantes invitacions per participar en una cadena poètica. No és la primera vegada que em passa, m'havien arribat en ocasions anteriors però mai tantes ni tan seguides. No hi he participat en cap ocasió. Si qui m'ho envia és una persona coneguda amb qui tinc una relació habitual, li dic per escrit, amb educació, que declino la invitació. Si, en canvi, és una d'aquestes persones que compten amb el teu email per motius diversos i atzarosos, però amb qui tens poca relació, faig moixoni discretament.

Les persones que responen al meu rebuig em manifesten que no han sabut dir que no, o sigui, es pot dir que pateixen la síndrome de la Colometa, la qual consisteix en tenir una conducta no assertiva.  Fins i tot m'expliquen que, quan han participat en coses semblants, no han rebut mai res o, en tot cas, molt poca cosa. El text de convit que s'envia es copia directament, molta gent ni es molesta en comentar-te res personal a més a més, una cosa que és habitual en aquestes trameses de retalla i enganxa, avui més freqüents a través del telèfon que no pas per correu virtual.

Les cadenes diverses són un invent antic. Quan jo tenia deu anys una mestra joveneta, però que jo veia molt gran, ens va proposar participar en el famós joc de les postals. En teoria enviaves una postal i n'havies de rebre tres-centes. Vaig participar en aquell joc dues o tres vegades, vaig arribar a rebre dues o tres postals, una de les quals d'Espinelves, un poble que aleshores encara no sabia que faria la Fira de l'Avet. 

Per correu ordinari t'arribaven, fa anys, cadenes diferents. Una de les més famoses era la de la Virgen del Carmen. El que podies aconseguir amb aquella cadena era espiritual, la protecció acurada de la Mare de Déu. El més inquietant era que el tex incloïa amenaces, t'explicaven casos de gent a qui n'hi havien passat de molt grosses a causa d'haver trencat la cadena. Com que, en general, som més supersticiosos del que voldríem haver d'admetre, aquelles cadenes religioses tenien el seu què i, de tant en tant, te n'arribaven per moltes bandes. 

L'invent ha conegut d'altres perverses derivacions, com les piràmides, en les quals es movien dinerons o s'implicava gent en negocis que remenaven fum. Avui internet facilita la qüestió i, en tot cas, una cadena poètica és o hauria de ser una cosa bonica i tot, si no fos què tinc poca fe en els resultats de l'invent i en l'interès general de la gent per rebre un munt de poemes de tota mena, quan per la mateixa xarxa en pots trobar un gavadal per a tots els gustos.

Fa anys, quan els blogs estaven de moda, es van inventar moltes activitats en les quals algú et citava o nomenava i havies de fer alguna cosa, escriure el primer capítol del llibre que llegies, penjar una fotografia gastronòmica o mencionar tres blogs que valoressis per algun motiu. Al principi hi havia un nivell acceptable de participació, fins i tot hi havia qui donava medalles i premis virtuals als blogs o a les entrades del seu gust. Avui pels blogs participatius quedem quatre gats i l'espai de debat s'ha reduït a la mínima expressió. Algunes d'aquelles activitats es deien memes. 

La moguda ha passat al facebook on sovint et trobes amb algú que ha copiat una parrafada a l'entorn d'alguna desgràcia individual o col·lectiva, una malaltia greu, les penes dels refugiats, els infants amb disminucions diverses, i et demana que, si ets sensible a la qüestió, copiïs, pengis i comparteixis.  La tendència humana a aquest gregarisme grafòman, ni que estigui amarat de bones intencions, no deixa de sorprendre'm. 

Internet ha multiplicat les possibilitats de difusió però cal dir que fa anys, pel correu postal, t'arribaven moltes coses estranyes. Ara no t'amenacen, en general, amb grans desgràcies si no fas el que et diuen aquests amants dels textos contundents però s'acostuma a fer una mena de crida a la responsabilitat amb frases com ara: sé que tan sols un tres per cent dels meus amics copiarà això... I t'avisen de què no n'hi ha prou amb un m'agrada o amb compartir, s'ha de copiar fil per randa en el teu mur.  

La cadena poètica, per sort, o potser perquè els afeccionats a la poesia són bona gent, no porta cap amenaça inclosa. Et podrien dir, per exemple, que algú va trencar la cadena i va perdre la inspiració durant deu anys, coses d'aquest tipus. O bé que no va guanyar mai més cap Englantina als Jocs Florals del seu poble. En positiu es podrien afirmar coses com ara que tres guanyadors del Carles Riba van fer la cadena de forma acurada i amb una sòlida fe en el futur de les trameses i van rebre el prestigiós premi, sense necessitat de sortir a la tele o de que ningú els conegués més enllà de casa seva. 

A més a més de poemes s'accepten cites, frases, el tema del gènere literari és obert i generós. Vegeu:


Estem començant un intercanvi poètic col·lectiu, constructiu i esperem que estimulant. És una cosa d'una vegada, i esperem que hi participis. Hem escollit aquelles persones que pensem que ho voldran fer i que ho faran divertits.

Si us plau, envia un poema a la persona que està en la posició 1 a sota (encara que no la coneguis). Hauria de ser un text/vers/cita preferit que t'hagi afectat d'alguna manera. No t'ho pensis gaire.


1.- (email on has d'enviar el poema triat)
2.- (email del remitent)

Després d'enviar el poema/vers/cita etc. a la persona en la posició 1, i només a aquella persona, copia aquesta carta en un nou mail. Mou el meu nom a la posició 1 i posa el teu a la posició 2. Només el meu nom i el teu han de mostrar-se en el nou mail.

Envia-ho a 20 persones en còpia oculta. Si no creus que puguis fer això en 5 dies, digue'ns-ho perquè sigui just per a aquelles persones que hi participen. És divertit veure per on vénen. La gent poques vegades desisteix perquè... tots necessitem petits plaers. La volta és ràpida, ja que només hi ha dos noms a la llista, i tu només has de fer-ho una sola vegada.

Esperem que això t'hagi fet descobrir un nou i inspirador poema.


Si us sembla interessant podeu iniciar una nova ronda, però sisplau, no em demaneu que hi participi, que em fa molta mandra.

2.2.16

FLORS PRECIPITADES I FLORIDES CONVENCIONALS

Avui que l’aire
té el crit d’abril i una alba
d’ocells que tornen,
com l’ametller jo enyoro
ma flor precipitada.


Carles Riba
"Tankas del retorn"



Aquest poema de Riba és dels pocs que m'agraden d'ell tot i que amb els anys n'he trobat d'altres del poeta que també m'han fet el pes. Quan anava a la universitat el gran Salvat ens explicava allò del poeta que neix i el que es fa i posava exemples diversos, entre els quals el de Riba en comparació amb la seva dona. Però el cert és que la frontera entre una cosa i l'altra mai és del tot clara malgrat que, en general, creiem que l'excel·lència l'aconsegueix aquell que neix amb un do i el desenvolupa de forma acurada i constant.

Vaig llegir aquest poema breu, per primera vegada, a la coberta d'un Cavall Fort. Durant anys en vaig ser suscriptora i vaig copsar com els temps canviaven pel que feia als gustos. El meu fill, que ja va néixer a principis dels vuitanta, no connectava amb la revista, al contrari que la meva filla, que era del setanta-cinc. I el mateix em va passar amb els alumnes de l'escola amb els quals havia utilitzat sovint textos de la publicació per a treballs diversos.
Ametlles
Diumenge, abans d'entrar al Maldà per veure l'escenificació sobre el text de Calders que mencionava a l'entrada anterior, una mare i una filla comentaven sorpreses que aquest any, a causa del temps que feia, els ametllers ja estaven florits. Que la noia jove tingués la percepció de què el que passa avui no ha passat abans tenia una certa lògica però no tant que la mare, ja una mica gran, pensés igual. Amb els anys ja ho has vist gairebé tot. Aquests dies, amb les nevades recents a Nova York, una iaia de més de seixanta anys va comentar al periodista que l'entrevistava que no trobava la cosa tan extraordinària i que havia viscut a la ciutat freds més llargs i nevades més sòlides.

Tenim una gran tendència a la simplificació i el cert és que malgrat l'ametller de Riba ofereixi una flor precipitada no tots els ametllers fan el mateix, n'hi ha moltes varietats, unes cinquanta, amb flors de diferents tonalitats i la seva florida va del gener a l'abril tot i que també el clima de cada any hi tingui alguna cosa a dir. Les nostres flors juvenils sempre ho són, de precipitades, i sempre les enyorarem encara que la florida personal no hagi estat prematura. Les flors prematures s'exposen a les perilloses glaçades però les flors primaverals poden rebre pedregades i pluges excessives, el risc sempre existeix i no es pot defugir.
L'ametller ha estat un arbre molt poetitzat i cantat. Maragall, un poeta dels que neixen amb el do, segons Salvat i en el qual en ocasions es troba a faltar una mica de cura i d'elaboració posterior, va escriure allò de què no ets encara el millor temps/ però en tens tota l'alegria. I és cert que surtir a fora, ni que sigui a un parc proper, i veure com els primers arbres ja han florit ens amara d'una mena de poesia existencial renovada, el mateix que Machado, un altre amb el do i que de vegades cau en la rima fàcil, va sentir davant d'aquell om aparentment mort que encara feia fulletes.

La Casa Ametller ara, com tantes altres, admet visites, previ pagament. A la façana hi trobem, en pedra, les flors simbòliques de l'ametller del nom familiar i a dins un espai on berenar, amb molta gent sempre i on tenen el bon gust, gairebé perdut, de servir-te la xocolata desfeta amb torrades de pa, de pa normal. És aquesta la millor combinació sucadora que hi ha. 

També pots comprar  en una botigueta  de l'edifici articles diversos lligats al món xocolater,  fins i tot rajoles facsímils de les antigues. Estaria bé que hi trobéssim reproduccions dels famosos cromos de les xocolates de la marca, els millors que s'havien fet mai, segons testimoni familiar, tot i que quan jo era joveneta la Tupinamba en va oferir durant un temps uns de preciosos, amb estampes històriques molt educatives, com ara la mort, per assassinat, de Juli César.
Crec que les xocolates actuals haurien de recuperar el costum del cromo inclòs en el paquet però no sé si tindria èxit, la veritat. Avui la imatge ja no té el pes que tenia, més que res per l'excés que en trobem i per la gran facilitat en contemplar-les. Però per més que puguem contemplar fotografies i filmacions amb arbres florits res no és igual con ensopegar-nos els primers de la temporada, de vegades en el lloc més imprevisible, amb les seves flors, efímeres com nosaltres mateixos, i que potser no sempre arribaran a produir el fruit esperat i convencional. 

L'ametlla és  una bona menja però s'ha d'anar amb compte car resulta una mica pesada de pair, en totes les seves aplicacions culinàries: la salsa romesco, el pa de pessic, el massapà o, senzillament, en cru i en directe. Resulta sorprenent la dèria de molts turistes ingenus que se'n van a veure ametllers o cirerers florits a la quinta punyeta quan sovint en tenen uns quants a tocar de casa en els quals no s'han fixat mai. Però vaja, el mateix es fa amb les persones, em temo. Misteris de la natura humana.



24.10.15

FRÀGILS PARAULES I POP-ROCK AL PALAU ALÒS


Avui, a les set del vespre, nova presentació del llibre de poemes LES FRÀGILS PARAULES, al CASAL DE JOVES PALAU ALÒS, situat a la  Baixa de Sant Pere, 55, gràcies a la invitació que em va fer Toni Gassó.  No serà una presentació convencional, alternarem la lectura de poemes amb actuacions del grup de pop-rock AUTOREVERSE.


Polígon


Han engreixat la màquina
que mou les maltempsades
han comptat els fogatges
i els tributs a cobrar
han encès alimares
als barris de barraques
i els hereus amb fortuna
han cobrat dividends.

Els fanals il·luminen
solituds sense èpica
s’ensopeixen els joves
entre sons estridents
i una pena sobtada
s’estintola a la reixa
rere la qual panteixen
els orats presoners.

A dalt d’una mansarda
un pintor embruta teles
amb imatges ombrívoles
d’inexactes malsons.
Una onada massa alta
arrossega la sorra
on vam escriure un dia
el nom de cada vent.

7.9.15

CITES SUADES

De tant en tant, per motius sovint relacionats amb temes actuals o amb circumstàncies concretes, es posa de moda citar el text d'algun autor, en ocasions pot ser una frase lapidària, en d'altres, un poema. Les cites es fan fora de context i pot ser que es facin servir per ben bé el contrari del que volia l'autor. Un exemple és allò de venceréis pero no convenceréis, Unamuno era un home complex i avui és mal llegit i pitjor citat per la gran majoria.

Una cita que sempre es fa servir de forma seriosa i profunda quan el seu context va ser de tafaneria veïnal humorística és aquella que fa sóc home i res humà m'és aliè, de Terenci. Al llarg de la vida he viscut i compartit moltes modes citacionals, Espriu va ser una mina, amb allò d'estar cansat d'una terra tan lamentable i voler-se'n allunyar. Els polítics citen sovint de tot i de vegades de forma maldestra i amb poca grapa pel fet que per citar bé cal tenir memòria o portar uns bons apunts preparats. Fa falta, al capdavall, tenir una certa cultureta assolida.

Actualment no hi ha excusa per citar malament, internet ajuda molt, poses un fragment de qualsevol paràgraf que recordis al buscador i pots trobar la frase, l'autor, el significat i moltes coses més però també trobes molts llocs on la cita està mal posada i pitjor copiada. Durant una temporada el, pel meu gust excessivament sacralitzat poeta Gil de Biedma, va ser molt citat, a causa d'aquell conegut poema en el qual explica com un s'adona en fer-se gran de què la vida va seriosament i no pas de broma.

A Montserrat hi ha escrita una frase atribuïda a Torras i Bages, molt del gust del catolicisme català, Catalunya serà cristiana o no serà. Sembla que aquest senyor no la va dir o no la va dir ben bé així com tampoc Maquiavel va dir mai allò de què el fi justifica els mitjans, vaja. Durant la meva joventut va fer furor allò de que estimar-se no era mirar-se l'un a l'altre sinó mirar tots dos en la mateixa direcció (Saint-Exupery). El cinema que també és una mina va difondre allò de què estimar era no haver de dir mai ho sento. La cultura popular ha fornit grans coses, com allò machinià de no haver de penedir-se del que podia haver estat i no fou. Atribuïm als cantants les frases de cançons que han popularitzat i que de vegades, com en aquest cas, són d'altra gent o de lletristes poc coneguts.

Tot això ve a tomb pel fet que aquests dies trobo citat i copiat a tort i a dret aquell poema tan bonic de Joana Raspall, Podries: si haguessins nascut/ en un altra terra... No diré que no sigui adient a les circumstàncies però ja fa segles que es podria aplicar a moltes situacions i em temo que si continuo trobant-me'l pel facebook, pels diaris o per on sigui potser li agafaré mania i tot a causa de l'excés saturatiu-citatiu.

Joan Raspall va tenir sort d'arribar a centenària pel fet que en els darrers anys va obtenir un cert reconeixement mediàtic tot i que no pas, per exemple, el Premi d'Honor el qual, com sabeu, només s'ha donat a tres dames fins ara. Val més tard que mai. Se la va etiquetar durant anys com a una mena de poeta per a criatures. No hi ha res pitjor que escriure bé per a les criatures, t'acaben etiquetant i ja estàs llest, avui mateix l'Helena Bonals fa referència al cas del Joaquim Carbó. En tot cas primer t'has de dedicar als adults i haver triomfat en el camp dels grans, a l'inrevés sempre ensopegaràs amb un cert menyspreu dels mandarinassos i fins i tot del públic consumidor.

Aquest bonic poema el vaig sentir per primera vegada fa ja uns quants anys, pels volts de les festes de Nadal, en un programa de ràdio escolar. A un nen li van preguntar si havia après algun vers amb motiu de les festes i va recitar Podries de forma impecable. Sento no recordar-ne l'escola ni el nom del noi, em va semblar notable que alguna mestra fes aprendre un poema de Nadal tan alternatiu i que algú fos capaç, encara, d'ensenyar a recitar tan bé quan fins i tot molts actors joves reciten de forma molt justeta.

Les frases lapidàries i els poemes oportuns varien amb les ideologies i els moments històrics. Hi ha grans diccionaris de cites, a mi m'encanten, i tots tenim la nostra antologia al cap, més o menys correcta. Fa més de deu anys que bloguejo i estic segura que si repassés el que he escrit trobaria moltes coses repetides, també frases i poemes o fragments de poemes, és inevitable. Però a la professió periodística i a la política, al menys, els demanaria més imaginació a l'hora de fer floritures en els articles quotidians. I és que, ens agradi o no, moltes coses estan més vistes que el tebeo i caldria renovar-se una mica, al capdavall fem fins i tot un flac favor als autors amb tanta repetició ja que quan una frase o un poema pateixen aquest excés acaben per perdre la brillantor primigènia, la veritat.

12.5.13

POESIA I POETES




He anat a pocs actes sobre poesia aquests dies. Deu ser l'edat  però m'adono que no connecto amb un gran feix de la poesia actual més oficial, sense rima ni ritme o amb rimes una mica lamentables. Aquesta oficialitat va una mica disfressada d'alternativa i trencadora, això sí. Tampoc connecto amb els recitadors de més volada i audiència, criden, increpen... Potser per això no em conviden gaire a participar en festes poètiques.

Pel que fa a les lectures que fan els mateixos autors, amb poques excepcions, tampoc no són res de l'altre món i molts dels més populars són d'aquests del crit i la increpació. Un molt bon professor de literatura que vaig tenir fa anys comentava ja aleshores que els autors sovint no eren bons rapsodes. Això es pot fer extensiu a un gran nombre d'actors d'avui, la dicció té moltes mancances, tant en català com en castellà. Ni a escola ni a casa no es llegeix gaire en veu alta i això pesa. Tampoc no es recita de memòria i amb grapa com abans. Precisament és en la recitació en veu alta quan se li veuen els defectes als poemes. 

Quan jo era petita hi havia molt bons rapsodes. També hi havia rapsodes, professionals o afeccionats, que feien riure perquè eren allò que es deia molt teatrals. Quan estudiava ens en portaven algun de tant en tant i en alguna ocasió hi vaig xalar i en d'altres ens havíem d'aguantar el riure com podíem davant del tòpic rapsoda  exagerat el qual, per cert, era més del gust, ja, dels meus avis.

En l'actualitat he escoltat  recitar molt bé alguns actors però tots els que m'agraden no són jovenets, Lluís Soler, Jaume Comas, Imma Colomer... La gent que fa doblatge va aprenent l'ofici però aquest, com tots, no s'aprèn en quatre dies. El bon recitador millora el poema i el que no ho és, el malmet. El poema o l'obra de teatre. Ahir, en un canal castellà, feien balanç dels actors i actrius desapareguts en els darrers anys, de la generació més o menys de Landa, i se'n remarcava la bona dicció, l'ofici après a còpia de treballar molt i de forma constant i fent errades, és clar. 

Pau Garsaball, grandíssim actor que recordo sovint, ironitzava sobre el teatre modern d'aleshores, que oscil·lava entre el crit i la parrafada. Els recitals de poesia es mouen de vegades entre aquests extrems, cal trobar el punt adient als nostres gustos per tal de gaudir-ne. Avui el crit preval per damunt de la parrafada de la mateixa manera que aconseguir ritme i rima sembla una vulgaritat, el mateix en el camp musical on escolto lletres lamentables de grups i solistes apreciats pel jovent. Pel que fa als poemes que ens vénen acompanyats per música, amb alguna excepció pateixen dels decibel·lis del nostre temps, de l'excés, que mata la paraula. De tota manera, tot són gustos, i algunes virtuts deuen tenir quan la gent hi va i sembla que en gaudeix i tot. 

En l'actualitat enviar poemes rimats o ritmats a un premi important és un suïcidi. Si ja ets famós i en fas algun de més convencional, encara passa. Fa anys era a l'inrevés. La poesia ha abandonat en gran part la denúncia social. Com que no podem saber ben bé què és poesia, ni què és art, ni què és cultura, tot s'hi val, com en la pintura i en tantes altres coses. Només en l'esport les normes són clares i respectades, més o menys. Pel que fa al teatre en vers, pateix del mateix mal, pocs actors capaços de fer-lo bé i amb convicció i massa innovació que no va enlloc. Parlo per mi, evidentment, Malauradament la poesia no serà mai aquella arma cargada de futuro. Encara més, el futur menystindrà la poesia que pretenia estar carregada de futur.

En general tot el que comento va referit al tema més o menys oficial. En els àmbits alternatius, d'afeccionats, centres diversos i la resta es pot trobar poesia diversa, afortunadament. Molts actes d'aquest tipus tenen poca difusió. En general, avui i sempre, no puc defugir la sensació de què hi ha els mateixos a tot arreu durant una temporada i de què les capelletes són inevitables. Després molts i moltes passen de moda i se'ls oblida de forma arbitrària fins que no se'n fa alguna commemoració, centenari, coses així. Però això s'esdevé en la poesia i en tots els camps, em temo.

Hi ha qui pensa que la poesia ha de ser intimista i llegir-se en solitud. Jo crec que hi ha poesies molt diverses i moments vitals molt diferents. El tema és complex i com que m'allargaria en excés avui acabo aquí. La cançó de Yupanqui criticava el poeta que es mirava la lluna i no volia saber res de l'obrer que patia. Avui, ni lluna ni obrers. I, en tot cas, la denúncia social resta tan intel·lectualitzada que no aconsegueix els objectius previstos. Que jo sàpiga.

4.6.11

PASSEIG




Passeig

S'esquinça la claror,
damunt de l'avinguda
mentre un penell rebel
escampa marinada.
Motos de missatgers
travessen llums vermelles
per arribar al desert
on els còdols fan ombra.

Gambirots a l'atur
reparteixen estampes
i una taca de greix
irisa les onades.
Al museu de la mort
s'apleguen els turistes
i lloen els miralls
on el futur els sotja.

Zoològics antics
apleguen mil espècies,
aregues, conformades,
amb l'instint abaltit.
Polítics somrients
ocupen les façanes
i un flautista ambulant
estrena melodies.

Les estàtues vivents
pintades, s'acorriolen
entre rams de flors seques
i diaris vençuts
on les males notícies
es barallen, cansades,
per ocupar, ufanoses,
la plana principal.

Júlia Costa. La pols dels carrers

29.3.11

La Fira del Temps







Fan a la plaça la Fira del Temps
sota una carpa estelada de plata.
Tot de marxants amb capell escarlata
i amb un somriure esquerdat a les dents
venen engany als possibles clients.
Sobre els taulells es passeja una rata
que fuig de l’aspra cacera del gat
mentre rosega un minut oblidat.

Hi hem arribat per comprar primaveres
i a vendre antigues glaçades d’hivern,
les tardes llargues, el pas d’un vell tren
i aquella absurda i inútil espera.
Baratarem l’hora absurda i sobrera
per un instant que serà massa car.
Sota un fanal que espargeix llum somorta
un munt de gent va fent cua a la porta.

Fan una rifa cap a mitjanit.
Hi ha un grapat d’anys per qui tingui fortuna
i nits d’amor sota espurnes de lluna,
somnis, viatges i almostes d’oblit.
Porto una taca de pena al vestit
i una maleta farcida de runa.
L’atzar, variable, entre tendre i hostil,
balla inconstant, com les pluges d’abril.

-Qui vol un bri xafogós de l’estiu?
-Qui, una tardor sense fulles daurades?
-Qui, el fals orgull de les guerres guanyades?
-Qui, estels d’aram reflectits en el riu?
L’encarregat de la fira ho escriu
tot a un gran llibre de tapes folrades.
I una gropada de vent de dissort
porta un calfred que ens apropa a la mort.

Jo ja he comprat a unes quantes parades
les unces velles d’un temps més barat.
A la butxaca, en el pou d’un forat,
les he perdut pel camí de tornada.
Ai, de la vida, estantissa i somniada.
Ai, dels juliols i la joia del blat.
Encara al pit, amagat i calent,
hi he conservat un bocí de present…

                  Júlia Costa. Indrets i camins


Recomanació bibliogràfica: Un llibre que mostra una altra cara de Barcelona, molt menys amable que la burgesa i modernista, Pobres nenes, dones pobres,  sobre les nenes acollides en les Cases de Maternitat i Caritat durant el segle XIX.
                                               

15.3.11

Balada de l'home gris






Balada de l'home gris


Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.

Júlia Costa. La pols dels carrers. Meteora, 2006

27.2.11

Llum de febrer








L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,
feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,
quan ja els nadals han fet el seu camí
i ens han deixat aquest regal de reis
únic, i dolorosament exacte:

Un àlbum ple d'imatges oblidades
o condemnades a l'oblit. Imatges
d'amics i de parents que ja no solquen
els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida
segueix, indiferent, la seva cursa,
sense contemplar els nàufrags que arrosseguen
les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes
l'abric calent, ni la flassada flonja,
ni el paisatge somniat, ni les mentides
que ens ajudaren a enlairar senyeres
als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi
el vell camí del cel, sota les boires.




Júlia Costa. Indrets i camins (Edicions joescric.com)

19.1.09

Poe i Salvat Papasseit





Per poc que no recordo la meva intenció de sumar-me a la iniciativa sobre Poe promoguda pel blog Hesperia! Potser és que calia fer el post a l'hora del crepuscle...



Com que ha coincidit la celebració d'aquest segon centenari del naixement de Poe amb un treball que estic fent sobre Salvat Papasseit, reprodueixo aquest estrany "BODEGOM" amb el qual el poeta barceloní, en el seu primer llibre de poemes, evoca la figura de l'inquietant anglès que tanta por ens ha fet passar.


No puc deixar de mencionar les versions de Poe de la meva televisió infantil i juvenil, aquelles històries per a no dormir que encara fan trrrrremmmmolarrrr quan les tornem a veure.



Més enllà de la por i la basarda, Poe és un precursor de molta literatura posterior i un gran poeta, un dels grans pioners dels gèneres fantàstic i de ciència-ficció, excel·lent crític literari, amb tràgica llegenda personal, encara que actualment sembla que allò del delirium tremens podia haver estat una malaltia molt més convencional.


I ve la nit, que és l'hora d'ajeure'm a la vora
de l'amor meva - amada meva - esposa meva i vida meva,
en el sepulcre que té el mar veí -
la tomba ran del brogent mar veí.

And so, all the night-tide, I lie down by the side
Of my darling - my darling - my life and my bride,
In the sepulcre there by the sea,
In her thomb by the sounding sea.

26.9.08

Homenatge a Gerard Vergés





Amb molt de gust em sumo a la proposta que em fa Jesús Tibau i que recull la d'Egmidi Subirats, sobre homenatjar Gerard Vergès penjant poemes d'aquest autor als blogs.


Ho faig per partida doble, ja que he trobat una breu antologia amb traduccions al castellà penjo aquestes excel·lents traduccions de Ramon García Mateos al meu blog en aquesta llengua. El fet que aquest autor sigui poc conegut -em sembla- i tornant al tema lingüístic, mostra el poc que se'n pot treure de la política convencional, més enllà d'imposicions escolars, pel que fa a la cultura catalana, per cert.


Pàndols


A la terra solcada de trinxeres,
on la flor blava i dolça de l'espígol
les abelles anava convocant:

Allí quedaven els soldats vençuts.



Poema que tracta de distintes varietats d'olors


Els gats surrealistes fornicaven
per terrats i teulades blancs de lluna.
Per la finestra entrava la fragància
—les nits d'estiu— dels gessamins florits.
També les nits de pluja —me'n recordo—
pujava un perfum tendre dels sembrats.

Jo tenia deu anys, i era aquell poble
un poble riu amunt, amb hortes, sínies
i un llarg carrer polsós, tot ple de mosques
brunzint sobre els pixats de gos i el fem.
(A migdia, a l'agost, no era gens lírica
aquella ferum agra.) Ben diversa
era la botigueta de les ties
—de Maria i Clotilde— sempre en ombra,
sempre amb frescor de testos de marduix
i alfàbrega florida, al petit pati.

I tinc present la flaire del tabac
ordenat als prestatges, i l'aroma
del sucre candi, de la regalèssia,
del pebre roig, del moscatell, del cànem
i dels plecs de paper on jo dibuixava
altes torres i pòrtics vists en somnis.
(Maria em regalà un llibre de solfa;
Clotilde, boles de colors nacrats
i soldadets de plom de la Gran Guerra.)

Una vegada el riu inundà el poble
Quan va minvar, tot feia una fetor
de llac pudent, d'escata de peix blau,
de fruita corrompuda, de sentina.
Després, la primavera va ser càlida,
van florir les pereres i les flors
eren l'escuma blanca del paisatge.
Xisclaven els moixons. I vaig conèixer
Josefineta, de dotze anys i rossa.
(La pell li feia olor de sabó i aigua.)

28.8.08

La Verge del Portal

LA VERGE DEL PORTAL

Pujant pels vells carrers on els porxos amaguen
històries oblidades d’un temps perdut i antic,
enmig de vells silencies, petita, arrecerada,
espera els vianants la Verge del Portal.

Hi ha qui sempre, quan passa, visita la capella,
on mormola pregàries i descansa un moment
i contempla la imatge, silent i delicada,
i els misteris pintats amb colors, al seu volt.

En un temps d’esperança i potser d’optimisme
bastiren la capella els vilatans antics,
en dies de pau tendra i de bones collites,
quan potser tot semblava que seria millor.

Però van venir soldats de Castella i de França,
revoltats bandolers i carlins arrauxats,
i aquella nostra guerra que encara ens acompanya
amb la seva ombra llarga i la seva amargor.

Ara sembla altra volta que el futur que ens espera
portarà una pau llarga i uns anys de claredat.
Acollidora i lúcida, més enllà de tants dubtes,
espera als vianants la Verge del Portal.

Júlia Costa. L'ombra de les vinyes (inèdit).




2.4.08

La ciutat propera

Per compensar el tràngol d'haver llegit els poemes de Pere Mata, us copio aquest poema de Màrius Torres, ara que fa anys d'aquells bombardeigs i d'aquella època tràgica, malgrat que el present sigui, per molta gent, més tràgic encara. He gosat fer-ne una traducció força lliure. Que les muses no m'ho tinguin en compte!


LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.


Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.


Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


LA CIUDAD LEJANA


Hoy que el brazo potente de las furias derriba
la ciudad que, ideal, quisimos construir,
entre ruinas de sueños, en la tierra cautiva,
Patria, sálvanos: nunca, la tierra ha de mentir.

Entre gritos extraños, que tu voz clara y pura
nos hable. No nos queda otro consuelo ya
que creer y esperar la nueva arquitectura
y que brazos más libres te puedan cultivar.

Quién pudiera olvidar los parajes hundidos,
más lejana, más libre, otra ciudad espero,
que envíe, por encima del tiempo prisionero,

latidos de aire y fe. De profundos tañidos
desde torres altísimas, que por largos caminos,
caliente corazones y pies de peregrinos.


Màrius Torres (versió castellana Júlia Costa)